L'any 2020 s'havia de celebrar l'any de l'escriptor i estudiós de la llengua gallega, Ricardo Carvalho Calero. Enmig de la plaguèmia va passar tot molt difuminat, i fins i tot, es va allargar el calendari d'actes fins al 2021, gràcies a la voluntat de mantenir el seu llegat. Ricardo Carvalho era el representant i capdavanter del moviment del reintegracionisme del gallec a la família lingüística del portuguès. Per això va ser un dels que van fer un gran treball d'estudi sobre l'evolució de la llengua i de la gran florida que el galaico-portuguès va tenir durant l'Edat Mitjana.
La seva proposta no va triomfar en vida. L'adopció de l'ortografia castellana per part dels organismes oficials autonomistes només era el símptoma de la subordinació mental i cultural a l'imperi espanyol. I aquesta subordinació porta a la dialectalització i ruïna de la llengua gallega. Com les altres llengües romances, el gallec esdevé la ventafocs a casa seva. Precisament són totes aquelles que durant l'època medieval van compartir la mateixa celístia. Perquè quan es parla de continu romanç és perquè totes les llengües, des del romanès al gallec estaven connectades i formaven un bloc divers però homogeni. Sobre una primera planta llatina, teníem els fonaments celtes o gals, i la segona planta de tipus germànic. Aquesta era, i és fins i tot avui dia, la casa de cada poble, i de cada llengua.
Aquestes llengües van anar lligades al feudalisme, és a dir, floreixen perquè representen unes llengües de cort i de pobles, enmig d'un regionalisme triomfant que s'emmarca dintre de l'Imperi Romà universal. Perquè el poble parla romanç, de base celta o gal.la, la noblesa és germànica, i l'església és llatina. No hi ha cap caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, perquè només hi ha una metamorfosi i evolució de la mateixa estructura política i social. Fins a l'any mil, fins al Cisma entre Roma i Constantinoble, el llatí no s'imposa sobre el grec, que era la llengua imperial i de cultura.
Perquè quan Antoni de Nebrixa diu que la llengua és companya de l'imperi, no es referia només al castellà. El Renaixement Clàssic va lligat a la construcció de les monarquies i dels nous estats-nació en un procés cultural de segles. Cinc cents anys després, aquest procés està en decadència i arribant a la seva fi. Cal entendre que l'imperi és el domini sobre les persones, i això implicava que les noves corts i monarquies escollissin una llengua, fins i tot un determinat dialecte de l'antiga llengua romanç, per poder estructurar un nou poder, i fer una neollengua. Es van arraconar les antigues llengües romanç com el català, l'occità, el gallec, etc... per crear un castellà, que de fet era un dialecte del català occidental, o un francès, que el dialecte de l'occità septentrional, o un portuguès, que era un dialecte del gallec. Com dia una quiosquera a l'aeroport de Porto, el brasiler "estragava" el portuguès, i nosaltres afegíem: com el portuguès va "estragar" el gallec.
Fixeu-vos en la reacció nacionalista d'aquesta noia portuguesa enfront del brasiler, perquè la mentalitat de l'estat-nació impregna la cultura popular, i fa que per als portuguesos el gallec estigui considerat com a rònec, tot i sabent que és el seu pare. Dintre del reintegracionisme galaico-portuguès les dificultats no estan només de la banda gallega, estan també de la banda portuguesa. I els lusistes gallecs volen passar-se al portuguès, quan és un idioma que també està naufragant, com tots els dels estats nacionals. Per això és important que el portuguès també es reintegri al gallec. Cal caminar plegats pel camí del mig, com ens va ensenyar Ricardo Carvalho. I cal que del tronc comú rebroti una branca nova. Tot això que he esmentat també ho podem aplicar a les altres llengües romances, des del català fins a la resta del conjunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada