En les classes d'aprenentatge de llengües estrangeres s'acostuma a fer un exercici per trobar aquelles paraules que són comunes a dues o tres llengües. Això permet que d'una llengua es pugui trobar els punts de coincidència amb una altra, siguin de la mateixa família o no. Normalment se'ns presenten paraules que s'han fet servir en una llengua, i que s'han exportat a una altra. Sigui per una influència anterior, o contemporània. Com per exemple, ha passat amb el grec, amb el llatí, el català o amb l'anglès. Són lo que coneixem com a manlleus, els quals poden presentar una semblança fonètica, o semàntica, malgrat que també el significat presenti variacions, o es presentin com a falsos amics.
Aquestos exercicis fan veure als alumnes que existeixen lligams entre llengües diferents, i que aquestes no són un ecosistema aïllat. A més, ens fan adonar que els parlants també traslladen aquestes paraules cap a altres llocs, amb les seves migracions. Els fenòmens contemporanis són força més evidents quan parlem de llengües franques, que es fan servir internacionalment. Però voldria passar d'un estudi sincrònic a un estudi diacrònic, entrant en el camp etimològic, per veure si la diversitat de les llengües actuals també neix d'una diversitat de llengües antigues, i quins punts de connexió tenien fa segles, i si ens adonem que més enllà d'un tronc comú, existeixen manlleus. Posem l'exemple conegut de les llengües indoeuropees, el paper del sànscrit, o d'altres llengües que anomenen sorotapte... etc, més desconegudes.
Fora de les llengües llatines i germàniques, voldria posar esment en les llengües gal.les o celtes. En aquest cas, el lligam entre el substrat gal en la llengua gallega, o la catalana, i el contacte amb la llengua celta o bretona continental. Existeixen paraules que han perdurat més enllà de la fonamentació llatina o germànica, sobretot molt lligades a la toponímia, i que representen elements coincidents del paisatge de cada lloc. Per exemple, trobem paraules com enk en bretó o eng en alemany que volen dir estret. O per exemple, dour, dwr, que volen dir aigua, i són semblants a ader en germànic, que vol dir vena també. Existeixen aquestes coincidències, per un origen comú, o perquè són manlleus antics, igual que van haver manlleus del llatí.
En el món celta, quan es parla de les nacions gal.les, s'inclouen les de les illes Britàniques, la Bretanya continental i Galícia o Astúries. A nivell cultural, recordo els viatges que va fer Castelao a la Bretanya per recollir les creus de terme, i comparar-les amb les de Galiça. L'estudi dels "cruzeiros" és una recerca dels vincles culturals comuns, en aquest cas amb l'escultura i arquitectura popular. La meva proposta vol demostrar com també existeixen paraules comuns entre aquestes llengües. Són un testimoni de la gent que hi vivia, i dels lligams existents malgrat l'aparent distància geogràfica.
Paraules bàsiques com: turó que fa penn bretó, penedès català, penedo gallec, els túmuls que fan antha, bretó, arca, català, antas, gallec, ...cal comprovar riu, que fa ster, bretó, ter, català, ? gallec, .... tenim també dour,o dwar, que vol dir aigua, i en català tenim daró,
També ens hi trobem un cas semblant amb la paraula fraga, que vol dir maduixa o fraula bosquetana, segons el vocabulari pallarès de la Wikipèdia. Resulta que fraga és el nom d'un bosc ben tupit, normalment d'arbres caducifolis, en llengua gallega.
És una triangulació volguda, per veure que encara existeixen traces de les llengües antigues en l'Europa Occidental degut al substrat celta o gal, i que romanen aïllades oficialment, malgrat que fan palès una interrelació entre llocs i gent aparentment força allunyats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada