ACCIDENTS SEXUALS

Fa força anys vaig patir una experiència sexual desafortunada. Al voltant del 1980 estava acabant el segon curs de batxillerat, i un dissabte a la tarda vaig sortir amb dos companys més pel centre de Barcelona. Després de fer una volta per les Rambles, ells dos van anar a veure què feia una companya que havien vist comprant en uns magatzems, aquells esveraments en plena adolescència. Jo vaig preferir quedar-me a veure la cercavila d'uns grups de ball, que passaven just per la vorera del carrer Rivadeneyra, amb ocasió del Festival Folklòric Internacional d'aleshores.
El cas és que estava recolzat contra la barana d'entrada al parking soterrat, com en una segona fila, doncs hi havia molta gent contemplant l'espectacle. Estava girat d'esquena, i no li vaig donar gaire importància a la pregunta que em va fer un desconegut sobre l'espectacle de ball, ni al fet que innocent de mi, li contestés tranquil.lament. Per mi era una pregunta rutinària, però per aquest senyor més gran volia dir una altra cosa. Era més aviat una resposta de consentiment per posar-se al darrera a grapejar-me el cul. Va ser una cosa què, quan em vaig adonar, era massa tard. Les emocions em dominaven i no sabia què passava realment. En aquell moment la meva formació sexual, més aviat teòrica que pràctica, em queia a sobre multiplicant dubtes i pors. L'ambigüitat es va acabar quan al final aquell home em va preguntar si volia anar a prendre alguna cosa. Aleshores es va adonar per la meva cara que s'havia equivocat. Vaig dir que no, i vaig marxar corrents per anar a buscar els companys tal com havíem quedat a l'entrada del metro. No vaig explicar res a ningú, fins que van passar molts anys, quan alguna vegada ho he comentat a algun amic proper o a la meva dona.
L'homosexualitat aleshores estava encara, si no perseguida, molt mal vista. I molta gent se n'amagava. Per això, entenc que allò que vaig patir, més enllà d'una agressió sexual, havia estat un accident sexual. Un malentès, si es pot dir d'aquesta manera. Tenint en compte que a mida que ens fem grans ens adonem que la sexualitat és una cosa molt personal, de cadascú. El problema d'amagar les coses és que algun dia te les trobes i no saps què ha passat, ni com pots superar aquells fets que ens han ferit, i que han provocat un terrabastall a les nostres vides.
De fet, podem comparar aquest esdeveniment amb un accident de trànsit. Per una banda tenim aquells de tipus involuntari, i per l'altra aquells que han estat provocats per un conductor que anava massa ràpid, begut o drogat, o en contradirecció per apostes il.legals. D'aquesta última mena ja podem parlar com a violència viària, en el qual existeix una responsabilitat personal. Que va molt més enllà del deficient tractament que fa la legislació espanyola aprovada a Madris.
Per sort, avui dia les persones poden parlar de la seva sexualitat amb més llibertat, i en aquest àmbit, s'està més avançat en el respecte a cadascú. Es continuen donant casos de violència, però hom pot donar la cara, com aquest àrbitre de fútbol, i es tenen més mitjans per defensar-se. Tanmateix, cal tenir present que no tothom és una víctima ni és un sant. La sexualitat no hauria de tenir, o fomentar, els apriorismes.  Ni els prejudicis que abans s'estenien per la societat ni els que ho fan ara. Cal lluitar contra la violència, però no pot ser que ens carreguem la presumpció d'innocència en el camp sexual, de manera que els homes estiguin culpabilitzats d'entrada.
A la premsa es publiquen les coses amplificant-les, és el seu ofici, però no poden ser tant parcials que no s'escolti l'altra part. Aquestos dies es diu en una entrevista que una dona va preguntar a les companyes de feina si havien patit alguna agressió sexual, i totes van dir que sí, que alguna vegada n'havien patit. Aleshores em faig la pregunta, hi ha homes que no n' hagin patit pas alguna agressió sexual a la seva vida ? Com a home em faig aquesta reflexió, per poder veure la diferència entre un accident i una agressió condemnable. Si no ho fem així, ens estem carregant la sexualitat, com a part important de les relacions entre les persones.

EL LLINATGE DELS CATALANS

El llinatge dels comtes de Barcelona segueix una política de relacions estretes amb l'Imperi Romà, i sobretot perquè a partir del casament de Pere el Catòlic amb Maria Comnena, de Montpeller, filla de la princesa Eudòcia, el casal queda emparentat amb la família imperial romana. A la Crònica Pisana es parla de Ramon Berenguer, l'avantpassat, com a "catalanicus", però no és llatí. És una paraula grega, escrita en alfabet grec, "katalanpros", el més brillant, el resplendent...

Tal com s'explica en el llibre tant interessant de "La Dama de Bizanci", escrit per Ernest Marcos i  publicat el 2013 per la Universitat de Barcelona, la gent de família imperial romana de Constatinoble  s'anomenava "porfirites" per la banyera en la qual naixien i es banyaven els emperadors Comnens. Això ens porta al sepulcre de l'enterrament de Pere el Gran: una banyera de pòrfir, de manera que ell mateix estava reivindicant el seu llinatge imperial. Les pintures de Pere el Gran, així com de l'estàtua coneguda com a Carlemany de Girona, i l'aspecte físic que revela el documental sobre el cos de Pere el Gran lliguen tots els uns amb els altres. Ens mostren l'aspecte de la nissaga imperial Comnena, tal com seria igual pel que fa a la fama de lletja de Maria de Montpeller, i que es va traspassar a la seva neta Maria...simptomàticament. 

Per això, el país dels gots, que s'anomenava Gòtia, comença a ser més conegut com a Catalunya a partir del segle XII. L'objectiu del casal de Arrià era pujar de rang en l'ordre feudal, i això s'aconseguia amb els casaments familiars. Per aquest motiu, Ramon Berenguer, ja va voler esposar la princesa Eudòcia amb el seu germà Berenguer Ramon, aleshores Comte de Provença. Després es van tirar enrera per por a les represàlies de l'emperador germànic Barbarroja. Les repercussions van ser força tràgiques per a tota aquella generació involucrada en el casament fallit.

Tanmateix, a partir de Jaume I la nissaga ja va passar a tenir el sobrenom de "catalana", i els territoris del casal de Barcelona van passar a dir-se catalans en contraposició amb el territoris occitans o provençals... Per això el títol de Tirant lo Blanc amaga el significat real de la paraula "català", i la vinculació dels catalans com a part de la família imperial, cosa que es traduïa en el màxim rang o escalafó de la societat feudal, just per sota de l'emperador romà de Constantinoble. I per aquest motiu per sobre d'altres emperadors o d'altres reis d'aleshores.

EL FEUDALISME DE L'IMPERI ROMÀ

Sempre s'ha parlat en els llibres d'història de què l'Imperi Romà va caure quan els gots d'Alaric van entrar a Roma. I es diu que només quedava l'Imperi Bizantí, a l'altra punta del Mediterrani. Com si fos una cosa aliena, d'un altre món. Això ha estat una construcció de la historiografia dels estats-nació, que com a fills, van celebrar la mort del pare quan els turcs van conquerir Constantinopolis, al segle XV. Això va permetre a l'Europa Occidental que el Renaixement clàssic fonamentés un sistema jurídic nou que reproduïa, a una altra escala, el sistema romà.

L'antiga Bizanci, situada en una latitud semblant a la de Roma, o Tarragona, esdevingué la capital per ser la residència d'aquells que s'anomenaven a si mateixos Emperadors Romans. I no van deixar de dir-s'ho conscients de tot lo que implicava. L'Imperi Romà podia ser d'Orient o Occident, però el concepte jurídic era indivisible. Sobre aquest concepte jurídic van crear el sistema del "foedus". Quan els gots van entrar a l'imperi per Orient, i van derrotar l'emperador, el seu successor va buscar una sortida al problema que es creava. No podia deixar passar pobles amb un altre dret, els gots, els quals tampoc no podien ni volien accedir a la ciutadania romana. Per això, es va fer un pacte que es va anomenar "foedus", i del qual deriva la paraula de "feudalisme". Es passava d'un sistema de ciutats amb estatuts diferents, a un altre sistema amb persones que tenien un estatut diferent. El concepte jurídic no es fonamentava en un territori, sinó en els lligams personals. El poble federat, el qual no tenia cap ciutat, es posava sota el servei de l'Imperi Romà, és a dir, es consideraven vassalls de l'emperador. D'aquesta manera es mantenia la ciutadania romana per una banda, i per l'altra s'establia un règim jurídic especial. L'excepcionalitat del "foedus" es va convertir en norma per la seva eficàcia a resoldre els conflictes interns dintre de l'imperi romà.

Per això, els conceptes "apriorístics" que parlen d'una Europa Occidental al seu aire, amb una Roma, on el senat es va metamorfosar en una església, i on l'autoritat religiosa era autònoma  respecte a Constantinopolis no quadren gaire. El cisma entre Orient i Occident no apareix fins a l'any mil, i més tenint en compte que va ser iniciativa de Roma. Abans, al segle IX, Carlemany es va fer coronar emperador pel bisbe de Roma. El títol era d'Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. Aquesta dualitat en el títol fa evident la dualitat jurídica que existia. Carlemany podia ser emperador germànic, però per nomenar-se emperador va haver de demanar autorització per dos cops a l'Emperador Romà, és a dir, a Constantinoble. Per tant, Carlemany es va convertir en vassall de l'Emperador. El paper de l'ambaixada monàstica de Reichenau va ser decisiva.

El feudalisme no neix del no res, de l'anarquia tal qual, sinó que mitjançant el reconeixement d'una realitat que s'adapta a un sistema jurídic, es produeix una evolució i una innovació en la societat. D'aquesta manera, de dalt a baix, es va estendre el feudalisme per tota la societat a l'Europa Occidental. La prova que demostra que va ser així és que precisament el feudalisme es va anar morint a partir de la desaparició de l'Imperi Romà al segle XV.

Per això, podem dir que el llibre de Tirant Lo Blanc és importantíssim per entendre la mentalitat d'aquella societat medieval, i quins eren els mites que la van fonamentar. No pot haver cap historiador medievalista europeu que sigui prou bo, si no s'ha llegit abans el llibre de Joanot Martorell. Malgrat siguin els grans estudiosos Georges Duby o Le Goff, perquè pertanyen a un altre corrent historiogràfic, nacionalista en el fons. I Tirant lo Blanc ens ajudarà a entendre d'on sortim els catalans, i com els gots vencedors a la batalla d'Adrianopolis van esdevenir amb els segles mereixedors del nom de catalans.

EL MÈTODE DE LA PURESA

El dissabte anterior tornàvem de passar uns dies de vacances a la ciutat de Bonn, l'antiga capital de la República Federal Alemanya, que amb la reunificació va transferir aquest títol a Berlin. La comissió d'agermanament entre les dues ciutats és més aviat una comissió de transferències entre la regió o land de Nord-Rhein Westfalia cap a Brandenburg, tenint en compte que Berlin mateixa ja gaudia de l'estatut de ciutat-estat.

A la vora del Rin, el barri administratiu de Bonn mostra els moderns edificis aixecats després de la Segona Guerra Mundial, que aniran buidant-se a poc a poc. Encara es busca mantenir la seva rellevància impulsant el paper de ciutat universitària, i seu europea de les Nacions Unides. En plena bombolla immobiliària, s'aixequen residències d'estudiants a costa dels espais verds de la ciutat. La ciutat no és gaire gran, però sí que té una llarga història. Des de la fundació del castra Bonna durant l'imperi romà per controlar la frontera del Rin, no deixen d'aparèixer testimonis arqueològics al barri de Castell Bonn, així com en català, és clar. I la ciutat, a més d'ensenyar aquestes troballes als seus museus,  els mostra enmig dels carrers amb una certa indiferència ciutadana, acostumats a formar part dels elements urbans.

El seu paper fronterer entre Colònia i Trier, l'antiga Treveris, s'ha mantingut durant segles. Al davant els germànics van esperar per recuperar l'altra riba del Rin guaitant des de la muntanya del drac, el Drachenfels, que forma part de la regió dels set turons. A sang i foc, els francs merovingis van desfer la ciutat romana i la van traslladar una mica més al sud. Ben aprop, es troba l'antiga capital d'Aquisgrà, Aachen, durant l'imperi franc carolingi, com a mostra de la situació estratègica de la regió a nivell europeu. Al segle XXI Bonn es troba en un moment de transició, a la recerca d'un nou paper dintre de l'actual Alemanya.

De moment, encara allotja el departament d'Interior de l'estat. La façana de la seva seu lluïa una cinta negra superposada a la corda que fermava la bandera alemanya l'endemà de l'atemptat sagnant de Munic. En aquest cas, un jove nascut al país, d'origen iranià, és a dir, persa, va matar al centre comercial del parc olímpic unes persones en defensa d'un ideal de puresa de l'estat-nació alemany. El fanatisme de la defensa del caràcter sagrat de l'estat es va adreçar especialment contra turcs i àrabs. És molt significativa la conversa on s'afirmava com a més alemany que els bavaresos amb qui va parlar. La radicalització de dreta s'afermava en l'alt alemany, el hoch deutsch, enfront de la gent del país que parlen el dialecte germànic del bavarès, encara defensat i estès entre ells. L'ideal sacralitzava  l'estat-nació, igual que en altres atemptats com el de Noruega. Anant més enllà, es fa pensar en els tirotejos mortals als Estats Units. El fet que els assassins van actuar moguts per haver estat marginats i assetjats anteriorment, només és la justificació d'una superioritat moral que busca el sacrifici personal. Es consideren soldats en una guerra contra una societat que consideren corrompuda, i que està en bona part sotmesa al poder econòmic. No busquen pas una recompensa material, sinó espiritual. El fet que la ideologia nacional-socialista governés Alemanya i fracassés, no vol dir pas que el concepte d'estat com a religió hagi quedat fora de la societat.

En els primers moments de l'atemptat de Baviera es va témer que fos obra dels fanàtics musulmans, tal com havia passat tot just a Niça, feia pocs dies. En aquest cas, la radicalització inverteix els termes, l'estat està subordinat a la religió. És allò de l'estat confessional, del qual tenim recent memòria a Catalunya. L'Isis, el Daeix, etc... posen el nucli del poder en la puresa de la religió. Tal com van fer al seu dia les guerres carlistes al segle XIX, més enllà de qüestions dinàstics i defensa d'antics drets forals.

En el fons, aquestos fanatismes volen donar resposta als problemes del món cercant el triomf d'un model ideal que han d'aplicar a la gent. Sigui un ideal occidental o oriental, no deixa de ser la implantació d'un concepte totalitari. I per tant, la perversió de la religió i de l'estat-nació. En l'àmbit sagrat ho consideraríem una blasfèmia, un pecat contra Déu, i en l'àmbit profà, un pecat contra els homes. Perquè els humans som imperfectes, la pregunta què ens fem continua sent la mateixa de l'Evangeli: "si el dissabte està fet per a l'home, o l'home per al dissabte?". Jesús, Déu per a uns, i profeta per a d'altres, no deixa d'explicar-nos que l'home forma part de la Creació, i que el fonament del dret, al qual hauria d'estar subordinada la religió i l'estat, és la gent. I aquest és el combat al qual estem sotmesos, tal com esmentava Albert Camós, o Lluís Mª Xirinacs. No existeix una jihad ni una croada contra els altres, sinó contra un mateix.

Enguany es celebren els 500 anys de la llei de puresa en l'elaboració de la cervesa a Alemanya. El seu mètode ha permès oferir als consumidors unes garanties de qualitat durant segles, i per això ha perdurat, perquè estava feta per a les persones, per evitar adulteracions del producte en mans d'especuladors. Si algú vol, pot prendre cerveses que no segueixin aquest mètode, però és bo tenir una referència o norma, que no és sagrada. És la llibertat de cadascú, la llibertat de creure-hi o no, perquè som persones lliures. Aquells dies a Bonn, vam anar a sopar al vespre a un restaurant cèntric, i la cambrera que ens va atendre molt bé, era una jove nascuda a Alemanya d'origen iranià també. Per casualitats de la vida, potser seria el revers del destí d'aquell desgraciat xicot de Baviera. Costa molt al cor saber on posar-se al servei dels altres.