Pas de Problemes

Passejant per la platja d'Argelers tot està tranquil aquest mes d'abril. L'aire i l'aigua encara estan força freds, i no conviden a restar-hi massa estona. Però et donen una idea de com devien estar els refugiats després de la Guerra Civil espanyola als camps de concentració de França. Un monolit i una dedicatòria en pedra, a més d'algun plafó informatiu que es pot trobar a la pineda donen una resumida explicació.
Tot allò que va passar va ser com un somni per a la nostra generació. Per a aquella gent, els relats, les fotografies i les històries personals estenen el llençol de les seves misèries. Encara sort que els francesos els van salvar la vida, per deixar la resta enrera. La vida i res més. En aquestos temes, els francesos prenen bona nota, però les coses lletges les acostumen a amagar. Saben disfressar d'ajut desinteressat haver deixat enfonsar la República espanyola, més enllà de les lluites de les ideologies del segle XX.
Encara avui dia, mantenen l'esperit de superioritat cap al sud dels Pirineus, on tenen molts problemes, com per exemple els bascos, els gallecs o els catalans. A França ja els han solucionat eliminant-los, parlant el mateix idioma imperial, etc... A França, no tenen mai cap problema.

L'estat de la seva república acostuma a negar els problemes, a tapar-los o eliminar-los. S'ha de reconèixer l'art que tenen en els circumloquis que embelleixen la realitat, els perfums que camuflen les olors, i les culpes o les xacres que sempre corresponen als altres. En això, els espanyols són uns amateurs, que en diríem.
A la vora de la taula del sopar, dues parelles parlen animadament en francès. Es veu d'una hora lluny, per les faccions brunes i més rabassudes, que són catalans, per contrast amb el més esbelt de tipus franc. En una conversa amical, es presenten i nosaltres a ells, i es reconeixen com "sem catalans". Són simpàtics, però ells es consideren francesos i a nosaltres, ens consideren espanyols. Estan per sobre nostre, a nivell estatal, geogràfic i cultural, diríem que som uns catalans de segona. Es veu que l'adjectiu és més important que el substantiu.
I pensant sobre això, em vaig adonar que si és ells es consideren superiors per l'adjectiu estatal, nosaltres teníem molta sort. Encara som catalans de cap i de cor, doncs sentim i raonem com a catalans en la nostra llengua. Ells, i malgrat ells, només "sem catalans" de cor. D'aquí el folklorisme que impregna la reivindicació dels pobles a l'estat francès. El sentimentalisme es deixa per als seus pobles oprimits, mentre el racional i poderós estat francès impera per tot lo món. Els pobles poden posar moltes banderes "regionals", però només poden tenir un accent especial quan parlin la llengua "francesa".
Tanmateix, sabem que cal viure amb el cap i amb el cor, cal saber estimar i per això, ens n'alegrem de l'èxit de la potonejada que es va fer a Perpinyà aquest mes d'abril. Els catalans tenim molts problemes, i això vol dir que estem vius. Tenim molts dracs per combatre, i sense ells, no existirien totes els Jordis i Jordines que tenim. Em sembla molt bé i me n'alegro pels francesos que ells no tinguin mai "cap problema", ni tampoc els espanyols, és clar!

Fent OM a Montpeller

Aquesta Pasqua hem pogut sortir uns quants dies per anar fins a la ciutat de Montpeller, capital de la regió del Llenguadoc-Rosselló. Amb un temps primaveral semblant al d'aquí, potser una mica més fresc. És una ciutat de mida humana, ni massa grossa ni massa petita, amb un bon passat històric i cultural, mantingut per la seva universitat. Recorda Barcelona en petit, i com aquesta, té el perill de morir d'èxit. Per als catalans, és ideal per desconnectar, a una distància relativament petita la única notícia que donen de l'estat espanyol és el partit de futbol entre el Barça i el París Sant Germain. El color francès "bleu" tenyeix tot el seu espai vital, en tot cas, l'accent del "midi" dóna una nota simpàtica. I fora de les fronteres estatals el món és fa molt petit comparat amb la grandesa de la France. Per això, podem estar a gust passejant com a turistes en els seus agradables carrers i permetre'ns el luxe de sopar tranquilament sense escoltar cadenes de televisió cridaneres.

Aquestos dies ha estat interessant observar les reaccions a la intervenció del President de la República, el senyor Hollande, a la televisió. El tema principal no va ser l'incompliment de la promesa electoral feta de signar la Carta Europea de les Llengües Regionals, sinó la situació econòmica del país. De fet, estan patint una certa crisi, que ja estava veient-se al final del mandat del Sr. Sarkozy. No crec que tota la culpa sigui del Sr. Hollande, però la seva manca de carisma que el va afavorir davant l'anterior cap d'estat no li permet transmetre convicció cap als ciutadans francesos.

El ciutadà francès és molt patriota, però de vegades sembla com l'avar de Molière, que representat per l'actor Depardieu, fins i tot se'n va a Bèlgica o est enllà. Precisament el teatre de Montpeller està dedicat al famòs escriptor, que va viure ben aprop, a Pezenas. I no oblidem que la ciutat va veure nèixer personatges famosos com el filòsof August Comte, entre d'altres. A la paret del teatre estan escrites les paraules tragèdia i comèdia, i el món neoclàssic resplendeix sobre les restes del seu passat medieval, amb Jaume el Conqueridor com a figura senyera.

Com que els Jaumes anaven amb l'espasa al cinto, i això ja no es porta, cal fer servir l'espasa mediàtica amb més traça, com va intentar el president francès. Es veu que ho va provar tot per engrescar els francesos i tirar endavant l'economia. Les darreres intervencions militars ajuden en aquest sentit, però la butxaca també compta, i quan l'estat no la satisfà, el ciutadà es troba desemparat. Això també ens passa molt als catalans, quan ens mirem només al melic, i veiem que no anem tant bé. Però els altres tampoc no estan gaire millor. Amb el problema afegit que als francesos els agrada quedar i sortir bé a la foto, són uns mestres de l'aparador. I això és un drama quan hom no sap sortir d'aquest aparador, i es queda tancat darrera el vidre. Aleshores es converteix en un aquari.

Per sort, sempre queda el rugbi, i fins i tot, el fútbol per poder alegrar-se el dia, i la setmana. Penseu que els montpellerencs miren molt a París, però per això mateix, us podem dir que l'Olimpic de Montpeller va perdre la setmana passada precisament contra el París Sant Germain. Avui, el fans del club amb l'escut blanc i blau, que no són els periquitos, animaran com un sol home als jugadors del Barça. Si el nostre equip guanya, més que uns gols, direm tots a l'una OMMMMM....

Els Voltors i els Vedells d'Or

Sobre els cels de Catalunya, i a vora dels cingles pavorosos, s'enlairen els estols de voltors guaitant les possibles preses. Aquestos ocells de mals averanys cal tenir-los present, però no podem defallir. Només s'atansaran si el cos és mort, la vida encara els hi fa respecte. Joan Alcover té un poema titulat "El Voltor de Miramar" que és molt maco, amb un cert ritme de cançoner, amb una tornada que va repetint aquest vers: "No és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa..." L'anècdota del voltor capturat que no sap ensortir-se'n portada a la categoria de faula moral. Tants anys fa que com el voltor està dins la gàbia que també ens costa sortir, hem de saber que podem volar, i això vol dir tenir fe.

Ara estem passant moments molt difícils, sabem que les aigues s'han separat durant les manifestacions del juliol i del setembre, i que hem creuat el Mar Roig. Sabem quines són els nostres Drets i Constitucions, o anem camí d'enrecordar-nos. En aquest procés estem davant de la desaparició de tots aquells que van adorar el Vedell d'Or i veiem a les portades dels diaris com se'ls empassa la terra. Si no són els mateixos voltors qui s'estan menjant els cadàvers d'aquestos vedellls. En tot cas, als catalans ens caldrà seguir caminant pel desert per arribar a la terra promesa, la qual encara no sabem ben bé com serà. Potser com Moisès només l'albirarem, i tanmateix ens n'alegrarem molts més per tots aquells que hi podran sojornar. Caldrà demostrar-nos que Catalunya va néixer lliure, com qualsevol altre poble, ni més ni menys. Doncs com diu la dita: "qui ho té del néixer, mai ho deixa".

Tempestes de Vent Constitucionals

La corrupció vigent és una conseqüència de la manca de qualitat democràtica. Els nivells de merda que ofeguen molts àmbits són el símptoma d'una greu malaltia interna. De l'acabament d'un cicle polític anomenat la "transició", que va ser una "transacció", i que després de trenta anys ja ha arribat al final degut a l'acaparament del poder absolut per part de l'executiu, la subordinació del poder legislatiu i judicial a aquest, i tenint en compte que les estructures de l'administració pública, incloent les autonòmiques, estan afectades. Es pot discutir el grau, el percentatge, o qui és innocent o culpable. Evidentment cal discriminar, no tothom és culpable, sense tenir en compte quines responsabilitats té cadascú. I parlo dels polítics, dels votants, de les empreses i dels treballadors, etc... D'aquells que proclamaven als quatre vents: "España va bien"!

A partir d'aquesta premissa: que la corrupció és conseqüència, i no causa, es pot tirar endavant amb una neteja sòlida i fructífera per al "bé comú". Doncs sense això, les mesures seran populistes i efectistes, amb pocs resultats reals. Les manifestacions i les reclamacions es perdran com les ones que empeses pel temporal de vent moren a les platges i desfan contra les sorres i les roques.

Els canvis seran estructurals, sinó ens trobarem amb Lampedusa, i la dita que "cal canviar tot per a que res no canviï", però en el fons sabem que canvien les persones, i que realment s'enceta una etapa nova. Amb les seves esperances, que potser a la fi també s'esvaïran. Uns canvis que viurem enmig de la crisi, de faramalla i grans cops de guinyol, que veurem aquestos propers anys, enfocats cap al 2014. Mentre les ones s'aixequen altes, per sota, les corrents marines porten l'aigua on volen. Segurament ens trobarem amb l'abdicació de l'actual monarca en son fill, en una reforma constitucional de l'estat espanyol, política i territorial, i una major integració en el mercat comú europeu, sota comandament alemany. 

De cara al futur, caldrà lluitar molt, però també serà moment de fer un sentit homenatge a tots els que s'han mantingut ferms durants aquestos anys malgrat les adversitats. En això, us recomano el magnífic article d'Albert Om dedicat a l'alcalde Antoni Farrès. També cal agrair al Sr. Carod-Rovira, malgrat la seva amargor, que no va ser la "trobada" amb "algú" la responsable principal de la seva mort política, sinó precisament la política de "mans netes", entre altres raons. Encara trobaríem molts altres casos, com la lleidatana Maria Rúbies. De fet, la impossibilitat d'una reforma "constitucional" serà la mort d'aquesta "Constitución". Ja se sap que després del Dijous Gras arriba l'enterrament de la Sardina.