La Tristesa del Poc

Quan hi ha poques coses més a dir, i quan veus que algú altre també diu coses ben dites, crec que és obligat difondre allò. No tant per l'ànim d'omplir el teu bloc, sinó més aviat, per saber que la teva ànima no està sola al món. Així, anem fent camí amb els companys, els coneguts i els desconeguts, envers un futur, difícil, però com deia la cançó d'en Llach: "Cal que neixin flors a cada instant". I com canta una preciosa cançó de l'occitana Maria Roanet, "sota la capa de gel, l'aigua camina". A sota trobareu dues glosses d'articles publicats al diari El Punt, combinats en el díptic del títol del bloc.

El primer està escrit per Josep Maria Uyà, "Molts trist, tot plegat", i el segon està escrit per Manel Larrosa, "Del quart cinturó a la crisi". D'aquí vé "La tristesa del POC". He rebatejat el PTC (Polític Tòpic Convencional) del Manel Larrosa pel de POC (Polític Oficial Convencional), més sonor crec jo.
El primer parla de la nova llei d'educació de Catalunya, amb totes les coses que es veuen des de fora. La meva glossa afegiria que a més de la qüestió econòmica, es presenta una crisi de model educatiu general. Les estructures actuals estan antiquades, però adaptar un model nord-americà sense tenir en compte les grans beques que reben els estudiants és una cosa poc entenimentada. El cas és que el conflicte d'interessos és tan gran, que al final els grans perjudicats seran els alumnes, i per tant, els nostres fills i els dels veïns. El poder de l'executiu de la Generalitat és massa gran per poder diferenciar entre manar i governar. I trobem a faltar en aquesta "parca" democràcia la divisió de poders, i la garantia d'uns tècnics independents.
Sobre l'actual democràcia, i els polítics oficials convencionals, com a protagonistes de l'escenari, tracta el següent article de Manel Larrosa. Podem veure les actuacions demagògiques d'alguns partits que diuen defensar no sé què per poder deixar fer no sé qui? . Per desgràcia, l'alternativa no existeix, o ha estat anorreada. Això implica que tota una generació està vagant pel desert. Quan arribem a la vista de la Terra Promesa, alguns ja no hi serem, i les noves generacions prendran la seva Catalunya.

La Crisi ja ha arribat de ple

Aquesta setmana m'han confirmat que la crisi ha arribat a Catalunya, i pel que respecte a nosaltres, a Sant Boi. Puc explicar que una persona coneguda va marxar de vacances amb una carta d'acomiadament a la mà. Aquest setembre tindrà la feina de buscar-ne una. I també puc explicar que un xinès es va queixar que la cosa estava malament, i tot molt car: el lloguer, la llum, etc... Si fins i tot, un xinès, considerats gent soferta i treballadora es queixa, ja ens podem calçar. En altres casos, algun treballador ha marxat a Austràlia cridat per la seva germana que ja s'hi estava allà. Un altre persona, un immigrant moro s'ha venut la casa que tenia aquí per tornar al Marroc a treballar en la construcció, que viu un creixement espectacular al seu país, degut als diners que s'hi estan invertint. El pressupost d'una casa allà és de 20.000€.

Aquí ens arriba una crisi econòmica forta, i caldrà veure com la gent va lluitant per tirar endavant. Els grans negocis ja s'estan començant a desunflar, i qui no hagi guardat gra per als anys que vindran, ho passaran magre. Tot i que em sembla que, més o menys, tocarà a tothom. Un exemple notori pot ser el tancament del local de la Cooperativa Agrària a Sant Boi per posar un establiment de venda d'una cadena majorista de fruita, verdura i peix. El lloguer que pagaven compensava als propietaris el tancament, però ara a la cadena ja no els hi surten els números. A finals d'estiu ja l'havien tancada, i ara de moment, la persiana continua baixada. Els productes de la Cooperativa on venien altres pagesos del Baix Llobregat ara ja no arriben a la nostra ciutat.
Com passa en molts altres negocis, l'increment de costos s'ha menjat tot el marge de beneficis. I entre els costos que han pujat més caldria incloure els impostos per part de les administracions públiques. A més de l'increment del petroli. Com podem veure, l'ús del petroli portarà Espanya a la venda del seu patrimoni. I veurem que algun espanyol arribarà a dir: "Espanya, antes mora que rota!". És clar que el primer que ho va posar en pràctica modernament va ser el dictador Franco, amb l'ús de les tropes mores durant la Guerra dels Tres Anys, i amb la seva Guàrdia Mora. Ell mateix no es refiava de cap espanyol!

Dia Mundial d'Alfabetització de les Mares de Déu Trobades

Ara que comença el nou curs escolar, podem veure que a Sant Boi ens trobarem amb molts exàmens per passar . No només els alumnes, sinó també els pares, els professors i altres persones amb alguna autoritat. De moment, els mestres i professors ja s'han incorporat als col.legis i instituts. Tenen a Catalunya una nova Llei d'Ensenyament, que afectarà tant als públics com els privats. Tothom veu que cal canviar coses en l'educació dels alumnes, però també la majoria de professionals està en contra de la nova llei. No oblidem que és una llei aprovada per un govern de coalició i votada en el Parlament favorablement. El cas és que trenta anys després d'una dictadura, el nivell cultural no ha millorat gaire. Per no parlar de les millores en la taxa d'analfabetisme en el Dia Internacional de l'Alfabetització que es celebra el 8 de setembre.

A Sant Boi aquesta taxa està per sobre de la mitjana del Baix Llobregat, i per tant, també de la de Catalunya. El fet que s'hagin construït més escoles i instituts per millorar les condicions materials de l'ensenyament sembla que hagi anat en detriment de les condicions educatives i de la seva qualitat. Però com diuen, de vegades tot depèn de les prioritats. I en la llista de despesa governamental i dels particulars, no ens enganyem, aquesta va al darrera de la construcció d'autopistes i de la compra d'un cotxe.
Si Bertold Brecht va dir que el progrés d'un país va en funció de la proporció que destina a educació, l'estat espanyol queda en els furgons de cua de la UE. I quan diuen que la nova llei millorarà l'ensenyament, semblen paraules vanes. La realitat és el tancament de línies educatives, la reubicació de professors sense avisar, i es retallen altres despeses. El fet que a nivell educatiu el Departament demani que la programació de classes d'un curs s'hagi d'explicar en funció de les competències que han d'assolir els alumnes a classe sembla un artifici retòric que serveix per justificar els posteriors nivells baixos de coneixements. Fer paperassa no és una feina educativa, cal temps i esforços, un bon professorat que no respongui només a criteris corporativistes, i cal una autoritat del professor a l'aula davant de pares i alumnes, no una autoritat centralitzada en el despatx del director. Perquè al final a Catalunya ens trobarem sense potestat ni autoritat de cap tipus.
Si existeix un model educatiu, cal explicar-lo, i sinó cal anar fent les millores necessàries. El futur dels nostres fills, els dels catalans, està en joc. I això no depèn de la India, ni de la Xina ni dels Estats Units ni de Rússia. Que no ens trobem que un dia la saviesa del món es va amagar sota terra, i que caldrà després recuperar-la sota la imatge de les Mares de Déu Trobades. Per totes aquelles Núries, Meritxells, Montserrats, Tures, Flors, etc... que la setmana vinent començaran a estudiar.

Els Totxos de Gal.les

Des de Gal.les han arribat més notícies de tipus polític. Una d'elles parla de la campanya que està duent a terme el partit nacionalista gal.lès Plaid Cymru per aconseguir una nova seu. Es tracta d'apadrinar un totxo, i a un preu de 50 lliures esterlines (65€), tal com explica la revista Presència. El partit està creixent, tant en vots com en càrrecs electes, i estan demanant els diners als seus electors i simpatitzants. Malgrat la crisi institucional i econòmica que els està afectant, el Plaid Cymru busca la complicitat de la seva gent, i fa honor al significat de Cymru, que vol dir els companys o camarades. Una confiança que a Catalunya s'ha perdut fa anys, doncs ha fet que la gent hagi girat l'esquena a la seva classe política.

Els propers mesos es convocaran eleccions a la Gran Bretanya, i els conservadors de David Cameron tornaran al poder. Potser això afectarà al creixement del Plaid Cymru, però també van saber resistir la fortalesa del Partit Laborista durant aquestos anys. Aquestos dies en què es debatia la proposta d'augmentar la capacitat legislativa del parlament gal.lès, i de retruc, del govern, que actua sota l'empara del Home Office des de Londres, existien diversos debats sobre la manera de guanyar més autogovern. Un punt de vista planteja que no cal modificar res de moment, que ja estan bé com estan, i que per augmentar les competències però també els impostos, no cal. És una postura conservadora, però que no compromet. Un altre punt de vista vol demanar més competències, però de manera gradual, i de mica en mica, anar endavant. Però la lluita per aconseguir-ho es presenta difícil ja que la voluntat de fer canvis després de la guerra d'Irlanda del Nord, i de les reivindicacions escoceses, fa que Londres no vulgui afluixar gaire més. El tercer debat planteja obertament una independència d'Anglaterra. En aquest cas, vol aconseguir la Devolution igual que Escòcia o Irlanda, però aquesta via jurídica no és semblant a Gal.les. Resulta que si les altres dues es van unir per acord dels parlaments, per al País de Gal.les va ser diferent. El famós Enric VIII va decretar l'Acta d'Unió per a la integració de Gal.les i Anglaterra, ja que la dinastia dels Tudor era precisament gal.lesa. En aquest cas, el peix petit es va menjar el gros. Però d'això ja fa molts anys.
Encara fa més segles del recull de normes legals i costums gal.lès del Hywel Dda, semblants als nostres Usatges. Però era el dret viu aleshores, i molt avançat en la seva època. Ara per ara, nosaltres també ens hem de conformar amb una Deputació del General que va fent el camí invers en els temps a venir. A més, el control dels partits polítics no deixa gaires espais de debat civil, i qui va més enllà, ha d'agafar el camí de l'exili. Per desgràcia, i això ens passa a molts, alguns hem de tirar enrera per fer dos passos endavant. Però no podem deixar d'admirar-nos que altres partits triïn fer confiança a la seva gent, com el Plaid Cymru, i vulguin apadrinar totxos. I baixar el cap quan un partit polític català va deixar la seu vella del carrer Villarroel amb façana d'obra vista, és a dir, de totxos, per una altra seu millor, semblant a un búnker de disseny modern.