BIKIMEL, EL CANT DEL FÈNIX

Aquest divendres 16 de gener es va fer el concert de Bikimel al Centre Comarcal Lleidatà. Forma part del cicle de Vespres Musicals que coordina la cantant Meritxell Gené. Una excel.lent programació que acosta els músics de Ponent a Barcelona. Ja hi han passat artistes com el Fill del Mestre, Guillemino o Rabadàb. Avui tocava el torn de la trempolina Vicky de Clascà, coneguda amb el nom artístic de Bikimel. Com a mestres de cerimònia tenia la mateixa Meritxell Gené i el director del Centre, En Roger Mestre. 

Una generosa benvinguda que transmetia la il.lusió pel retrobament de Bikimel amb els escenaris després d'un temps de silenci. Contrastava la blancor de la sala amb un elegant conjunt negre i gris de la cantant, tocada amb un capell del mateix color. Afinar la guitarra, també la veu, posar-se a punt. Al davant un públic amatent que omplia les taules amb moltes ganes d'escoltar-la en directe. 

Un concert amb dues parts destacades. El primer va ser un repertori en anglès de conegudes cançons modernes americanes, amb especial atenció a Bob Dylan. Va anar aixecant el vol a poc a poc, la veu trontollant asseguda a la cadira. Fins que va entrar en escena per acompanyar-la un excel.lent guitarrista com és Esteve Felipe. I ja tot va anar prenent volada. El segon tram estava dedicat als seus èxits en català: Nen del Bosc, Farrera, etc... Si a les cançons angleses dóna un segell d'autenticitat, a les cançons catalanes trasllada amb escreix aquest esperit folc. Els moments culminants van comptar amb la participació de Meritxell Gené, que li feia costat. Aleshores Bikimel es va acabar d'aixecar de la cadira per volar damunt l'escenari. 

El públic taral.lejava les cançons i gaudia plenament del concert en directe. Potser no va ser un recital perfecte, però sí que vam gaudir de la bellesa de la imperfecció. De la retrobada amb una gran cantant, que com un fènix ha retornat als escenaris. Al final dels aplaudiments i dels bisos, ella es va treure el seu capell negre. I nosaltres només podem fer que treure'ns també el barret davant d'ella. Una vetllada fantàstica.   

LA CUMBANCHA DE VERACREU

Aquest divendres 9 de febrer del 2026 es va fer a Cal Ninyo el concert de La Cumbancha. És una de les primeres actuacions d'enguany que ens porta el Club de Folc a Sant Boi de Llobregat. Aquest grup musical format per un trio, al qual es va afegir un baix convidat, interpretava cançons i balls de l'estat de Veracreu, a Mèxic. 

Un concert de gran nivell que ens acostava els ritmes d'aquell país. Sons "jarochos", peteneres, i fandangos d'allà. Lletres lligades a la natura i el seu vincle amb la gent que hi viu. Aquest conjunt recull el llegat popular amb ganes d'actualitzar-lo. És una proposta que ens acosta a una "nova cançó" mexicana. 

Aquest pont musical entre Catalunya i Mèxic exposa el mestissatge de la música "txalalpa" i la catalana. Carles Camps explica en el seu llibre "La Conquesta Catalana de Mèxic", l'arribada al lloc i port de Veracreu, on es va fundar la primera ciutat al continent. Allà el comte de Ribagorça, anomenat Ferran Cortés, de sang reial, comença la conquesta de l'imperi asteca. Els vincles amb el Regne de València també són prou clars amb la canya de sucre. D'aquí surt una cançó molt maca titulada "La Canya". De fet, el repertori musical també presenta aquestos lligams històrics, malgrat que moltes vegades queden soterrats, com passava amb els ritmes africans dels "cimarrons", presents amb les congues. 

Si hom no es troba pas documentació original de la Conquesta de l'Imperi Asteca, estranyament per a un fet històric tant gran, encara podem rastrejar els documents vius que es perllonguen durant generacions. En el nostre cas, per la via musical. Com la pervivència de la canya, en un viatge a l'inrevés del que ens explica en la seva meravellosa distopia del gran Tísner, "Les Paraules d'Opoton Vell". 

 

 

DEL VERUM-FACTUM DE VICO AL VERUFACTU D'HISENDA

Aquestes setmanes, abans d'acabar l'any 2025, s'ha fet públic l'ajornament de l'obligació de facturar amb una aplicació de la hisenda espanyola. El programa s'anomena Veru-Factu. La norma afectava sobretot als autònoms, els quals van posar al crit al cel, no només pel control dels ingressos, sinó també pel cost que representava posar en marxa aquest sistema. 

Lo més interessant d'aquest cas és la demostració de que hisenda és una de les poques institucions estatals que manté un nivell cultural envejable. Quina ment tant brillant ha batejat l'aplicació fent una versió del Verum-Factum!. Aquest principi va ser enunciat pel filòsof napolità Giambattista Vico, el qual tot i ser borbònic, era un il.lustrat amb intencions progressistes. La seva obra destacada, "Principis d'una Ciència Nova sobre la Natura de les Nacions", manifesta que la veritat comporta uns fets. Va més enllà de la dita que tota acció té les seves conseqüències; si de cas, és la veritat la que implica uns fets concrets en el temps, els quals estan en mútua concordança. És un dels mètodes que molts haurien de seguir. 

Per desgràcia, la història està subjecta a interessos aliens, i n'és esclava. Aleshores la realitat es falseja per aconseguir uns determinats objectius. I certament Mas Clavell no va dir pas que "les finalitats justifiquen els mitjans". Tant Nicolau com Joan Baptista no eren tan deterministes com ens volen fer creure. Perquè el poder vol que la gent faci cas, i creguin que tenen l'autoritat per fer lo més convenient, per a ells, és clar. 

En el món jurídic ens trobem amb l'expressió "Venire contra factum proprium nulla conceditur", on no es pot considerar res que vagi contra els actes d'un mateix. Però enmig de la nostra història veiem tot sovint que els fets establerts com a veritables no tenen cap fonament real, sense documents autèntics i amb uns relats ficticis. Aleshores ens adonem que el Verum-Factum esdevé per obra dels torsimanys en Falsum- Contra Factum. 

La gent es perd el fil de la Història enmig del Laberint del Minotaure. Cal anar a cercar les contrafaccions per entendre quines fetes són enganyifes, les modernes "fake news" són molt velles. La recerca històrica ha de mirar endavant, per trobar les molles que no s'han menjat els corbs del conte del Patufet. No som tant litris que hàgim de destriar-les. Per sort, més que molles, quan es desfà l'encanteri es converteixen en cireres. En trobem tantes que en tenim a cabassos, plens fins al capdamunt. 

L'AIGUA QUE CORRE ENTRE GAL.LES I CATALUNYA

Certament no sembla pas que hi hagi cap riu que vagi des de Gal.les fins a Catalunya. En tot cas, podem parlar d'aigües que van per sota terra, o que s'evaporen en gotes, que cauen mar enllà. 

Ara mateix estem contents perquè el govern d'Escòcia-Alba ha restablert la cooficialitat de les llengües celtes, afegint-se a la llengua gal.lesa i la còrnica. És un pas endavant per recuperar la identitat dels pobles que conformen l'Imperi Britànic, i d'aquesta manera es fa una transició cap a un model més arrelat en la gent i son territori. Una altra notícia positiva és el projecte universitari per desenvolupar un diccionari de llengua celta antiga, cercant el comú denominador d'aquestos idiomes. 

Adès continuem buscant temes interessants que ens relliguen el paisatge amb els noms, allò que anomenen toponímia. Hem trobat Tirlun, una pàgina web de Gal.les, que s'hi dedica. Fa uns vídeos explicatius i ben editats sobre el significat o l'origen dels nom d'aquest país. En Josef Roberts és el presentador, i a la manera de RobWords, ens fa capbussar en l'etimologia de les paraules. 

D'aquesta sèrie he trobat l'explicació que en fa del nom del riu Elwy. Dóna les diferents interpretacions, amb les quals podem estar molt o poc d'acord. Clarament, "Avon" o "Afon" Elwy, ens parla del riu Elwy. Afon és el significat celta per al nom de riu. I per a Elwy? Hauria de ser un qualificatiu, i per això, faig la proposta d'Elw-y. Si mireu el video del paisatge, es veuen els meandres que caracteritzen aquest tros en concret. Aleshores recordem la paraula anglesa "elbow" que vol dir colze. Observem encara un altre fenomen: un encavalcament en una paraula del mateix significat. Per una banda tindríem "elw" , celta, i per l'altra "bow", germànic, que vol dir arc. La partícula final -y seria -is com a marca de qualificatiu, com tenim també en català amb -ís.  

En resum, ens trobem amb un tros d'un riu amb noms diferents segons el lloc, però que aquí ens trobem amb uns meandres i giravolts destacats. Potser és difícil fer arribar aigua d'aquest país llunyà fins a Catalunya, però existeixen aquestos corrents subterranis que ens comuniquen. Un dels principals és la llengua, i aquesta guarda la memòria de les aigües primigènies.