ENGINYERS SOCIALS DE LA LLENGUA GALAICO-CATALANA

Fa anys vam anar de vacances a la ciutat de Porto, i vam visitar els seus voltants. A l'aeroport vam entrar a comprar algun diari, jornal en portuguès, i parlàvem amb la dependenta. El cas és que la meva dona parlava amb accent brasiler, coses dels viatges, i la dependenta va fer el comentari que els brasilers "estragavam" el portuguès, és a dir, que el malparlaven o el destrossaven. Em va fer gràcia, que aleshores vaig contraatacar dient que els portuguesos hi havien "estragado" el gallec. Una retranca carinyosa per a la dependenta que es va quedar una mica parada. 

Aquest any 2020 està dedicat a l'escriptor i lingüista gallec, Ricardo Carvalho Calero. Nascut al Ferrol, va desenvolupar un camí propi dintre del camp de llengua i la literatura gallega. Amb una visió ampla i una perspectiva històrica enorme, tant com del passat com del futur, va defensar l'idioma gallec com a part de la família del portuguès. És a dir, formant part amb la seva pròpia personalitat del tronc d'allò que es va anomenar el romanç galaico-portuguès, tal com nosaltres teníem el catalano-occità, esmentat també com a llemosí.

La seva proposta era defensar el gallec integrant-lo de manera natural en el seu àmbit familiar. Com un parent llunyà, calia retornar-lo a casa. I això implicava fer servir un sistema ortogràfic propi i alhora comú, que es pogués llegir seguint les normes clàssiques, és a dir, del gallec-portuguès. Deixant de banda la influència castellanitzadora i desnaturalitzadora de l'idioma. Tampoc no volia passar-se al portuguès, no era canviar un per l'altre. Era agafar el camí del mig. En el fons, volia reconstruir l'esquelet o els ossos que sostenien el cos de l'idioma. I per sobre d'ells la carn que és la llengua de la gent, recorrent totes les classes socials. Volia redreçar l'idioma gallec que es trobava ajupit a l'ombra d'una llengua imperial, que vol deixar-lo minoritzat, i empetitit, reclòs i sense cap horitzó de futur. 

Podem fer una comparança entre Ricardo Carvalho Calero i en Pompeu Fabra, dues persones que van fer enginyeria amb la llengua gallega i la catalana. Pompeu Fabra també era conscient que calia endreçar l'idioma català, va buscar un estàndard equiparable a altres llengües estrangeres, i alhora, buscant la centralitat enmig d'aquestes. Al final també es va adonar que sobre els ossos de la llengua calia tenir en compte la carn que representava Mossèn Alcover. Tots dos van perdre la batalla, però estic segur que la història els hi donarà la victòria en la guerra. El seu tresor no es perdrà pas. 

Des d'aquí podem recordar a l'estimat Pepe Rubianes, que les deixava anar pel broc gros. Però vull destacar la sensibilitat, l'estimació gallega, o agarimo, que ha representat el còmic editat al voltant del personatge de Ricardo Carvalho Calero, "Coraçom de Terra" de Demo Editorial i Através Editora. Amb un discurs poètic molt ben travat, ens acostem a la figura senyera del professor. La seva tenacitat i fortalesa, tant com la de Pompeu Fabra, ens donen esperances d'un renaixement esplendorós de les nostres llengües, més acostades de lo que ens pensem.

ENGINYERIA HISTÒRICA DEL RENAIXEMENT

Després de llegir el darrer llibre de Jordi Bilbeny, titulat "Carles I sense Censura", m'he posat amb el Pep Mayolas. "Erasme i l'Imperi Català de Carles I". Llibres de l'Índex, editat el 2019. El 68 de la Col.lecció Descoberta. Un s'encavalca sobre l'altre, com una escata, fent cuirassa. O enllaçant les baules d'una cadena. Tots dos treballen des d'una història contextualitzada, però no textualitzada. I com a detectius, fan servir més el mètode deductiu que l'inductiu. Per desgràcia, no hi ha gaires alternatives perquè els documents escrits que es troben no concorden gaire. Així aquestos historiadors fan com el Sherlock Holmes, que van desfent les proves falses, i van cercant una veritat històrica a risc de caure en un món imaginari. Més enllà de la versemblança, tenen el suport del mateix Erasmus de Rotterodam, no debades va escriure "L'Elogi de la Follia". De fet, segueixen el camí de Ramon Lo Foll. 

Com a historiadors, dominen els lligams personals i temporals d'aquella època apassionant, quan la crisi de l'Edat Mitjana dóna pas al Renaixement Clàssic. El gran mèrit de la seva recerca és desbrossar el camp de la història catalana. Encara s'hauria d'incidir més en el coneixement del dret i del sistema constitucional català. Recordem l'imprescindible Víctor Ferro. Però ja van ben encaminats, perquè sense conèixer el nostre dret, no podem conèixer la nostra història. Per això la seva recerca té uns fonaments sòlids que la historiografia oficial de l'Imperi Espanyol no pot desmontar. Aquella intuició del Pep Mayolas sobre l'elecció de l'Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic en paral.lel a l'elecció del comte de Barcelona entre els diferents prínceps, no fa més que recordar la primacia de l'Imperi del Dret. Per sobre de la política que qualsevol sobirà volgués aplicar als seus vassalls. 

Tornant al marc històric, vull recalcar que els estats moderns neixen al segle XVI perquè abans, al segle XV s'ensorra l'Imperi Romà. Ja no hi ha Emperador Romà, i no han de retre-li vassallatge, com va haver de fer Carlemany. Recordem el principi republicà de Roma, fins i tot els emperadors podien ser deposats, igual que els reis o governadors. Fixem-nos que el trencament de l'Imperi Romà permet que els reis siguin sobirans omnipotents, i això comportava la tirania. Tal com va passar a partir del segle XVI, tot està subjugat a la raó d'estat. Felip II implementa un pla gegantí preparat pel seu avi Joan II. Calia manipular la història, no només la catalana, i construir una Nova Història des d'aleshores. Quina ironia, allò sí que va ser una "nova història" que ara ja s'ha fet vella. Per sort, els nostres historiadors són prou bons enginyers per entendre el funcionament d'aquest motor de manipulació.

Pep Mayolas fa una recerca impressionant sobre Erasme, i vol entendre aquest personatge per saber perquè actua com actua, i fa el que fa. Cal anar a Lovaina, la bella Leuven, per conèixer Erasme, o més aviat la seva obra parla per ell mateix?  En el fons vol reformar i esmenar el curs dels esdeveniments. Vol preservar tot allò que és bo per a les properes generacions, però només se'n sortirà fora del seu país. Carles I és el personatge que vol i dol, que porta l'Imperi Català per tot lo món, però això només fa que la caiguda sigui més profunda. Catalunya com a hereva de Roma queda fora de joc. Barcelona no pot sostenir el domini sobre la Gal.lia Narbonesa ni sobre la Hispania Tarraconense. Ni el comte de Barcelona pot assegurar que és membre de la família Imperial Romana. Com a derivada, l'ensorrament de l'Imperi Romà farà que també s'ensorri l'Imperi Germànic. Per això triomfa la Reforma Protestant a Alemanya, perquè a Catalunya la van esclafar. 

Erasme és una metamorfosi, és la lluita per la supervivència enmig dels poders absoluts que volen dominar el món. El nostre Ferran Colom posa tot lo que està al seu abast per salvar els seus tresors, com faria qualsevol capità de vaixell enmig d'un naufragi. Fins i tot, arribar a fer la volta al món si cal. El temporal és tan fort que durarà segles. Ja han passat cinc-cents anys, i entrarem en una nova època. Descobrirem un Nou Món, una nova Amèrica, que està allà mateix, però que no la veiem ni ens la deixaven veure. Els catalans tornarem a ser lliures per construir un imperi de veritat, per aportar llum als pobles del món, i no per a dominar-los. Enmig d'aquestos moments tan difícils per a tothom, sempre ens quedarà un horitzó d'esperança.

DESMONTANT LES CRÒNIQUES COLONIALS

Al voltant del darrer llibre de Jordi Bilbeny, Carles I Sense Censura, voldria fer notar com els fets i els capítols publicats es van fent marxa enrera. Des de la victòria de Pavia i la captura de Francesc I de França anem reculant fins als esdeveniments claus d'aleshores. Em recorda en el fons aquelles pel·lícules que d'entrada et deixen clavat al seient a les primeres escenes, i que ens retornen al punt de partida estirant la corda. A més a més, trobo una comparança amb els escrits de Manuel de Pedrolo, les Cròniques Colonials, que eren articles de combat polític i cultural. En Bilbeny desenvolupa aquest combat en l'àmbit de la història catalana, i per això, es nota com domina l'espai i el temps. Tot allò que ens han explicat, mitjançant unes cròniques falsificades, fonamentades en documents alterats respecte als originals. Res de nou sota el sol, però és clar, aquí molta gent porta la bena als ulls, i per això els afusellen la història, la seva, sense adonar-se'n. Molts amaguen el cap sota terra, o a la panxa del bou, on no neva ni plou, i no s'admet cap posicionament alternatiu, ni tan sols cap ombra de dubte, que els faci trontollar. Senten el vertigen de les alçades, i de sentir com ha estat de fonda la caiguda en el pou. Però com diu el conte, si el ruc no prova de sortir-ne, segur que se n'ofegarà. 

Si Manuel de Pedrolo va crear la col.lecció de la Cua de Palla amb l'objectiu de difondre la literatura policíaca, de lladres i serenos, i d'aquesta manera la gent podíem veure reflectit el mirall de la vida, amb la seva distància entre la legalitat i la realitat, els grisos de la justícia i la seva legitimitat... a l'Institut de Nova Història es va furgant seguint les proves del delicte, no tant per trobar l'assassí, que ja coneixem per endavant, sinó per fortificar la causa, i provar davant del tribunal popular quines raons i motius van portar-los a cometre l'assassinat de la Història dels Catalans.  Ja ho diu l'Evangeli, cal tenir més por dels que roben l'ànima que dels que maten el cos. 

Es van escampar tota una sèrie de pistes falses en forma de documents que alteraven els originals, i que esborraven les proves que els incriminaven. Calia modificar l'espai, els llocs on deien que van passar els fets, i també el temps, quan s'esdevingueren, per poder crear una realitat virtual, una cosa que no és nova del segle XXI, vés per on...! Per sort, aquesta teranyina deixava moltes escletxes, forats i cicatrius, i lletres i paraules que no enganxen. Com un encreuat que no es pot resoldre correctament perquè és no és perfecte, anem estirant el fil del laberint on ens han ficat. I malgrat que no poden arribar a encertar-ho tot, la tasca de Jordi Bilbeny i dels seus companys va dominant l'espai i el temps d'aquest discurs històric. Posant en relleu les contradiccions, i trobant bones pistes, ens porta a desenterrar la veritat, a entendre millor la nostra història, a entendre'ns millor nosaltres mateixos. Per poder tornar a ser protagonistes, ni més bons ni dolents que els d'altres pobles. 

Només cal seguir el pla seqüència del llibre, veure les diferents escenes: les Corts, el model inicial de colonització del Nou Món, amb els virreis i unes lleis, la potència del Regne de València, les lluites de Carles I, i les seves victòries i febleses, els homes i dones que regnaven aleshores, la mentalitat d'un imperi que es volia catòlic, i per tant, universal, reformista segons Erasme però no protestant segons Luter. Tot un món que no cap en aquest llibre, on de forma panoràmica ens va ensenyant aquells segles d'apogeu imperial, que com una estrella que assoleix la seva màxima intensitat, després comença a perdre brillantor i llum pròpia, fins a quedar esmorteïda per altres estels.  Aquesta recerca ens permetrà fer resplendir a la veritat, i així Tirant lo Blanc tornarà a cavalcar.

LA PRESÓ DEL REI DE FRANÇA

Quan de jove escoltava la cançó de la Companyia Elèctrica Dharma titulada "La Presó del Rei de França" pensava que era una composició moderna de tanta força i empenta que tenia, fins que em vaig adonar que era una magnífica versió de la Dharma d'una cançó antiga. Una proposta d'actualització, i "aggiornamento" que es deia, i confonia de vegades amb la Presó de Lleida, de to més melangiós i trist. Però fins a hores d'ara, anys després, no he estat capaç d'entendre el significat de la tonada de la Presó del Rei de França. Fins que he pogut llegir el llibre de "Carles I Sense Censura" del Jordi Bilbeny, editat per Librooks aquest 2020.

Les circumstàncies epidemiològiques d'enguany, i les campanyes públiques desautoritzant els treballs de l'autor, i de la gent aplegada al voltant de l'Institut de Nova Història-INH, fan que es noti una mica en la present edició del llibre. Sembla com si En Bilbeny l'hagués escrit amb una mica de precipitació, però certament sense cap falsificació pel mig. Escriu a raig, el devessall de dades i contradades mareja de vegades. Ens adonem del vertigen històric que provoca la manipulació dels documents històrics, com aquesta base trontolla sota els nostres peus tant com ho fa la creença en els discursos oficials. La meva observació principal seria que el millor títol fos "La Presó del Rei de França."

Diuen que el mètode d'en Jordi Bilbeny i companyia no és gaire científic, però cal fer-los veure que si podem deduir d'uns documents bàsics una teoria o marc general, de baix cap a dalt, també podem fer aquesta deducció des de dalt cap a baix, des del context general podem enfocar la realitat de sota per il.luminar-la, per poder trobar la veritat. Tal com ens diu precisament en Francesc Pujols en els seus escrits, com el Pròleg a la Matemàtica de la Història, o com qualsevol lingüista sap, que pel context de la frase i de la llengua arribem a trobar el significat concret de les paraules.

Potser podríem justificar alguns canvis de noms o de lloc per motius de secret militar, al seu dia, però no al cap dels anys i segles posteriors. Això ens demostra la perversió que hi ha al darrera. La importància de l'apogeu del Regne de València en el segle XV i XVI, dintre dels regnes de la Corona Aragonesa, i més enllà, dintre de tot l'Imperi. La ruta de navegació i del trasllat del rei de França fins a Alacant, passant per Barcelona, Tarragona, València, etc... és una demostració del poder d'aquell regne en el seu màxim esplendor. Què va passar amb tot això? Doncs que la censura secular va fer com els ocells en el conte d'En Polzet: les molles de pa que va deixar per retrobar el seu camí se les van anar menjant. Això ha provocat que molts dels historiadors oficials es perdin enmig d'una mar de documents alterats i fragmentats a consciència. No saben trobar el camí de la veritat, ni el de casa seva, i ens porten enmig de la foscor del laberint. Potser no entenen per què els borbònics al segle XVIII van socarrar de dalt a baix Xàtiva sense tenir en compte que existia una revenja per haver-hi tancat a Francesc I dos segles abans, per exemple?

Què us he de dir? En Bilbeny arriba a volar molt amunt, per sobre d'aquestes muntanyes. Es podria comparar amb l'alegria que devia sentir l'Emperador Carles I quan va capturar Francesc I, rei de França, i cosí seu, no ho oblidem.  Així l'àguila del Jordi Bilbeny ha capturat la veritat històrica d'aleshores. Com l'àguila mateixa, no sempre pot capturar les seves preses, no sempre caçarà tot lo que és gras, però no per aquest motiu perdrà la seva majestat. L'historiador i l'INH volen alt, han gosat capturar el rei gal, i ara senyoregen en els cels de la Història, no només la catalana, sinó la General, per sobre de la Historiografia Francesa que fins ara ha predominat.

Nosaltres estem trobant el camí de retorn a casa, i ja sabem com "Polzet" guanya al final. Ara mateix, escoltem la cançó de la Presó del Rei de França, i en gaudim. Ens queda molta feina a fer, i encara ens cal trobar més claus per obrir tots els panys, sigui de la Presó de Lleida, i fins i tot, la de Nàpols. Tornem a cantar amb joia, que anem endavant.