OMBRES DE PONENT

Aquest mes de març del 2020 estem pendents de la pesta a casa nostra. Però aquesta atzagaiada va acompanyada d'altres notícies més habituals en les cròniques de successos. Una d'aquestes és la captura de tres lladres que es vestien amb uniformes de la policia per robar a la gent. En aquest cas, com a guàrdies civils. Després d'actuar a les Garrigues, els van enxampar a la zona d'Artesa de Segre. Més que el fet del robatori, destacaria com l'uniforme camufla les intencions delictives d'aquestes persones. L'hàbit fa el monjo, o no? . El problema avui dia és que la frontera entre el mal i el bé està desdibuixada. Hom ja no confia en el poder, ni en la seva autoritat. Aquesta societat està malalta perquè qui hauria de donar exemple són els primers que fan malvestats. Per això, els ciutadans veuen les connexions soterrades entre els de dalt de tot amb els de baix de tot. És allò que és tant antic, si un en menja dos, l'altre en menja quatre. Entremig es troben les víctimes, qui gemega ja ha rebut. A sobre la gent quan vota es tira terra a sobre, i cada dia els van enfonsant més en el fangar.

Per denunciar aquestos mals, va néixer la novel.la negra. No ens enganyem, la tradició cultural del nostre poble ja transmet els fets delictius des de fa l'antigor mitjançant romanços, cançons, llegendes, i escrits històrics, siguin sentències o investigacions judicials. Sempre han tingut bec les oques. A partir del segle XIX i XX es volen escriure aquestes cròniques amb llibres per modernitzar aquesta tradició. Els catalans no són aliens a tot això. I a Ponent, també, és clar. Precisament serà Manuel de Pedrolo un dels fundadors de la col.lecció la Cua de Palla que va plantar les arrels d'aquest gènere a casa nostra. Perquè també existeix una "cosa nostra". I no és un fenomen importat dels Estats Units.

Actualment ens trobem escriptors d'origen lleidatà, fills de la immigració a l'àrea metropolitana de Barcelona, dedicats a la novel.la criminal. Com els títols més recents de Marcel Fité, amb "Escacs d'amor i mort", ambientats a la ciutat. També d'altres alternen la residència habitual amb la casa pairal, com la Raquel Picolo, més enfocada al gènere fantàstic. Poden estar ambientades al camp, a una ruralitat que no és aliena als seus vincles actuals amb la ciutat. També podem trobar-nos amb escriptors com el Pep Coll que fa temps van escriure "L'abominable Crim de l'Alsina Graells", o la més recent de "Dos taüts negres i dos de blancs".  Dintre de l'àmbit dels contrabandistes, també recordem les narracions al voltant de la població de Tor, del Carles Porta,  i les connexions amb Andorra.  També cal destacar l'Albert Villaró amb "Obaga".

Aquesta collita ufanosa ha permès la consolidació del Festival el Segre de Negre a Lleida. I que les novetats vagin apareixent a raig, com la darrera de Marta Alòs, o del David Marin, barceloní trasplantat a Lleida, fent el viatge invers, amb "Purgatori" o la més recent d'"Appletown". Aquesta última ens fa una distopia amb la ciutat de Nova York, com si l'emigració lleidatana hagués fet com la siciliana. De fet, ja sabem que Barcelona és la Nova York de Lleida. Ben travada, i amb personatges ben caracteritzats i reconeixibles. Us la recomano també per la seva humanitat i humor negre al voltant dels desitjos i misèries de cadascú. Quedaria pendent una novel.la negra sobre l'emigració a l'Argentina. Fins i tot, des de Ponent ens n'aniríem fins al Far West, a Califòrnia i la costa Oest.

Ara mateix estem paint el tsunami del virus de la corona, i cal que tornem a Pedrolo, l'escriptor que va plantar aufals per a la literatura catalana del futur, per tenir present la seva visió de futur amb aquelles novel.les, algunes molt experimentals, però d'altres que se'ns fan actuals com l'original d'Acte de Violència, que es deia "Estat d'Excepció". Encara ens trobem que els lladres d'avui dia van disfressats de molta mena, sigui amb corbata o amb uniforme. N'han detingut tres que es disfressaven de guàrdia civil, com tres flors negres enlloc de les blanques nuades de l'escut. A veure si els podem detenir per posar a la presó de Lleida, i no deixem que ens posin a nosaltres a la presó.

ROBERT LAFONT, L'HOME PONT

A Arenys de Mar es va celebrar una conferència sobre Robert Lafont un divendres del mes de novembre del 2019. Era un acte més dels que es van fer aquell any per homenatjar el savi occità, al cap dels deu anys de la seva mort. Es feia a la sala d'actes que es troba davant de la biblioteca Fidel Fita, al carrer Bonaire. A dins els ponents i els assistents eren de primera categoria, tanmateix el temps no ens va gens acompanyar. Plovia a bots i barrals, i els rials baixaven fins a vessar. Comptar amb el Miquel Maresma, amb l'Antoni Rossell, o amb el Xavier Moral del departament de Cultura era tot un esdeveniment, al qual la gent que hi va assistir també ho va fer amb dedicació. Cal felicitar-nos per la possibilitat de conèixer aquest personatge tant destacat en el món occità, malgrat que fora dels cercles coneguts no ho és gaire. Us recomano que mireu atentament la web que se li ha dedicat.

La conferència va fer un repàs de la biografia de Robert Lafont, que va ser un referent de la seva generació, tant a nivell cultural com social. Tant en cercles occitanistes, com catalans, a nivell de l'estat francès i fins i tot, europeu. Reconegut intel.lectual i professor, no va tancar-se pas dins de la seva bastida. Es va comprometre políticament, i malgrat el seu fracàs, va ser el testimoni del profund lligam amb el seu país. Mentre a fora plovia a raig, endins pensava en Robert Lafont com un home compromès, una persona que volia fer de pont per sobre de les aigües tempestuoses, entre les dues ribes que havien esquinçat la Renaixença Occitana. Al Segle XIX, Jan Jorès i Frederic Mistral van anar cadascú pel seu costat: Jorès es va dedicar al progrés social, i Mistral al progrés cultural. Totes dues vies van fracassar, no van aconseguir revitalitzar el país, tal com sí que va aconseguir-ho la Renaixença Catalana. Així com l'estat francès va escapçar la Renaixença Occitana el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, l'estat espanyol va haver d'esperar-se al 1936 amb la Guerra dels Tres Anys per escapçar la Renaixença Catalana.

Lafont va ser conscient d'aquesta profunda divisió entre Jaurès i Mistral, i per això, no va dubtar a treballar tota la seva vida per aixecar un pont entre els dos costats, un pont d'una sola arcada, com els que trobem a les muntanyes de factura medieval, i que aguanten el pas del temps durant segles. Robert Lafont ja no hi és, però el pont que va estendre, tant bé com va saber, i malgrat els seus desencerts, es perllongarà a través de les properes generacions a banda i banda dels Pirineus.

LES PORTES DAURADES DE LES CALIFÒRNIES

Tal com existeixen dues Califòrnies, la Baixa a Mèxic, i l'Alta als Estats Units d'Amèrica, també trobem dues portes daurades aprop de la ciutat de San Francisco. Una porta és l'estret famós conegut amb el nom de Golden Gate, el qual permetia l'entrada per mar a la gran badia. Aquest pas difícil de travessar obria la porta al recer de l'enorme regió coneguda com l'actual Bay Area. Precisament per poder evitar fer la volta per terra, el 5 de gener del 1933 es va començar a construir el pont que connectava les dues ribes: des de Sant Francesc cap al comtat  de Marina. Un pont impressionant que no es va acabar fins a l'any 1937. El pont va rebre el nom de Golden Gate, la porta daurada.

Per als catalans existeix un altre pont, encara molt més llarg, el que van aixecar entre Catalunya i Califòrnia al segle XVIII. Un pont dissenyat des del virregnat de la Nova Espanya, a Mèxic, conquerida dos segles abans per Ferran Cortès. En el qual els arquitectes, paletes i manobres van ser principalment militars i missioners catalans del Principat i de les Illes. Els encapçalaven Gaspar de Portolà i Juníper Serra, els quals feren les exploracions dels diferents països i gents que habitaven en allò que avui dia coneixem com a Califòrnia. I encara més enllà, per assegurar els límits de l'Imperi Espanyol. Molts d'ells rebien com a herència dels pares la Guerra de Successió, del bàndol contrari austriacista, i d'altres l'herència d'una sospitosa religiositat jueva. Sota el règim borbònic calia fer carrera i esdevenir un home respectat i admirat.

Aquest pont es va anar esvaint a mida que les vides d'aquestos catalans acabaven.  Però van deixar una herència, van deixar uns fonaments prou fondos per aixecar un nou país. També els seus hereus han volgut reivindicar la seva tasca, de vegades destructiva, d'altres constructiva. Per sort, podem acostar-nos-hi molt gràcies a la publicació del llibre de Santiago Suñol i Molina: "L'Epopeia Californiana de Catalans i Illencs (1764-1848)" editada el 2015 per Llibres de l'Índex. Una bona edició, fàcil de llegir, que flaqueja en la part gràfica, per la dificultat de reproduir els mapes amb prou bona qualitat. Més enllà de la part tècnica, cal deixar-se emportar pel relat dels fets que fonamenten allò que anomenem epopeia. Una fita per retrobar les petjades catalanes resseguint la biografia i els fets de tota aquella gent que hi va anar. No només dels capdavanters, sinó de tots aquells que els envoltaven en aquella aventura. Des dels oficials, fins als soldats, des dels missioners fins als colons. Des dels imperis colonials europeus competint per les riqueses d'Amèrica fins als indis i nadius que patien l'aculturació i el domini per part dels invasors, les seves lluites i els esforços per la supervivència...

Un llibre d'història que exposa una panoràmica de tot allò, sense entrar massa en valoracions personals, deixant això en mans del lector. No pren partit directament, perquè el llibre en sí ja és tota una declaració d'intencions. Parlar de la història per parlar dels seus protagonistes, i de tot allò que podem redescobrir anant a la recerca dels seus escrits, i de les fonts originals quan és possible. Aquesta Nit de Reis us recomano aquest magnífic regal que ens ofereix Santiago Suñol. Una porta daurada al coneixement de la nostra història, i al paper que hem fet els catalans al món.

HERODES DEL MEDI AMBIENT

Avui 28 de desembre del 2019 encara celebrem el Dia dels Sants Innocents. Diuen que això no va esdevenir realment, però tothom podrà comprovar que són fets intemporals que passen cada jorn. El llenguatge profètic, ple de simbolisme, ens explica com el poder intenta acabar amb tots aquells que poden ser una amenaça. Per poder entenem la força o potestat dels personatges, i el comandament o autoritat dels qui regeixen les institucions, siguin públiques o privades. En la nostra època podem veure'ls pels mitjans de comunicació abastament: grans empreses, multinacionals, gestors, en el sector privat, o administracions públiques, partits polítics, jutges, gestors en el sector públic. Els separem, però normalment treballen més junts de lo que pensem.

Els Reis Mags arriben davant Herodes per demanar pel Messies, i aquest els hi explica quins són els senyals i les profecies. Aleshores, els enganya dient que quan el trobin, li avisin, que ell també vol adorar Jesús. En el fons, el vol matar per ser una amenaça al seu poder. Així passa amb el món d'avui dia, especialment amb el medi ambient. Tothom diu que és una empresa socialment responsable, que té els segells d'ecologia necessaris, que les administracions públiques treballen per afavorir la qualitat de vida dels ciutadans, que els ajuntaments estan adherits a Xarxes per la bicicleta, o reben premis del millor municipi mediambiental, etc... ja veiem i escoltem tot això moltes vegades. Però quan baixes al carrer, la sensació és angoixant, i com més gran és una ciutat, l'angoixa encara creix més.

Com creix més l'anxovament de la població, l'urbanisme expansiu, acaparador de recursos mediambientals: sigui aigua, mobilitat motoritzada, terres fèrtils convertides en ermes... tot es torna un desert. Això sí, fan una zona de baixes emissions, o un carril bici de complement, o reciclen més merda que ningú... i tot això són maquillatges, són llufes que ens pengen cada dia. Si són empreses privades, ja veieu que és per un tema de publicitat, si són administracions públiques o partits polítics que es diuen verds, ja podeu tremolar, que per més comissions de medi ambient, us aplicaran l'article 28, que per això els vota la gent, per seguir engreixant la roda de la repartidora.

Lluny del poder, en una establia de les rodalies del poble, allà neix el futur de la nostra societat cada nit. Allà on no arriba el poder absolut, hi trobarem l'esperança del demà. No us deixeu penjar la llufa a l'esquena, porteu-la al davant amb orgull i coneixement. Feu tot allò que està a l'abast de cadascú: aneu a peu i en bicicleta, compartiu cotxe i pis, compreu al barri, i la resta serà tot de més a més.