HERODES DEL MEDI AMBIENT

Avui 28 de desembre del 2019 encara celebrem el Dia dels Sants Innocents. Diuen que això no va esdevenir realment, però tothom podrà comprovar que són fets intemporals que passen cada jorn. El llenguatge profètic, ple de simbolisme, ens explica com el poder intenta acabar amb tots aquells que poden ser una amenaça. Per poder entenem la força o potestat dels personatges, i el comandament o autoritat dels qui regeixen les institucions, siguin públiques o privades. En la nostra època podem veure'ls pels mitjans de comunicació abastament: grans empreses, multinacionals, gestors, en el sector privat, o administracions públiques, partits polítics, jutges, gestors en el sector públic. Els separem, però normalment treballen més junts de lo que pensem.

Els Reis Mags arriben davant Herodes per demanar pel Messies, i aquest els hi explica quins són els senyals i les profecies. Aleshores, els enganya dient que quan el trobin, li avisin, que ell també vol adorar Jesús. En el fons, el vol matar per ser una amenaça al seu poder. Així passa amb el món d'avui dia, especialment amb el medi ambient. Tothom diu que és una empresa socialment responsable, que té els segells d'ecologia necessaris, que les administracions públiques treballen per afavorir la qualitat de vida dels ciutadans, que els ajuntaments estan adherits a Xarxes per la bicicleta, o reben premis del millor municipi mediambiental, etc... ja veiem i escoltem tot això moltes vegades. Però quan baixes al carrer, la sensació és angoixant, i com més gran és una ciutat, l'angoixa encara creix més.

Com creix més l'anxovament de la població, l'urbanisme expansiu, acaparador de recursos mediambientals: sigui aigua, mobilitat motoritzada, terres fèrtils convertides en ermes... tot es torna un desert. Això sí, fan una zona de baixes emissions, o un carril bici de complement, o reciclen més merda que ningú... i tot això són maquillatges, són llufes que ens pengen cada dia. Si són empreses privades, ja veieu que és per un tema de publicitat, si són administracions públiques o partits polítics que es diuen verds, ja podeu tremolar, que per més comissions de medi ambient, us aplicaran l'article 28, que per això els vota la gent, per seguir engreixant la roda de la repartidora.

Lluny del poder, en una establia de les rodalies del poble, allà neix el futur de la nostra societat cada nit. Allà on no arriba el poder absolut, hi trobarem l'esperança del demà. No us deixeu penjar la llufa a l'esquena, porteu-la al davant amb orgull i coneixement. Feu tot allò que està a l'abast de cadascú: aneu a peu i en bicicleta, compartiu cotxe i pis, compreu al barri, i la resta serà tot de més a més.

LA FRONTERA SUD DE LA GAL.LIA NARBONESA

Quan mirem els mapes que ensenyen els límits de la província de la Gàl.lia Narbonesa, es veu que per una banda tenim els Alps a l'est, i cap al sud, es talla completament als cims dels Pirineus. Com veurem és una cosa absurda, si a l'est no queda tallat pels cims dels Alps, que inclourien tota l'Helvetia, perquè al sud sí que ho tallen als cims? Després ja veurem als segles posteriors com es separa la Provença de la Gàl.lia Narbonesa, i que es creen aquestes províncies tampó amb la Itàl.lica.

Potser caldrà anar al principi de la creació de la Gàl.lia Narbonesa, amb la capital a Narbona, Narbo Martius. Recordem que la província no neix amb Juli Cèsar, sinó amb la conquesta dels Escipions durant la Guerra Púnica amb els cartaginesos. Per això, sempre va ser una província senatorial, i no pas imperial. Què fan els Escipions?  desembarquen a Empúries, ciutat grega, dintre dels territori dels Indiketes, com els anomenàven els grecs. Però els grecs saben que els celtes s'anomenaven a ells mateixos gals. Per què allà? perquè hi ha badia immensa de Roses que permetia el desembarcament de les tropes en una platja ben ampla. I a més, d'allà cap a l'est hi havia el camí més directe per tallar els passos dels Pirineus que havia franquejat Hanníbal amb el seu exèrcit camí de Roma. Hanníbal sabia que no podia passar per la Jonquera, el camí habitual, i que calia franquejar-los per altres llocs. Els següents passos són els del Coll de la Manrella, massa aprop de la Jonquera. Encara queda el coll d'Ares, al Ripollès que permet el pas pel Vallespir. Després el pas per la Cerdanya, el coll més ample i fàcil de creuar remuntant des de la vall de l'Ebre, enlloc de pujar pel Vallès, exposat al congost de Bertí. Encara ens quedaria el pas més a l'oest del port de la Bonaigua, pel Pallars, però impracticable a l'hivern, i que porta cap l'oest, cap a l'Aquitània, i no cap a l'est.

Des d'Empúries es farà després la via cap a les muntanyes, riu amunt, el Fluvià... el Flumen Via? . El cas és que faran la via romana del Capsacosta per arribar fins al coll d'Ares, i fins a la Cerdanya per la collada de Tosses... Un cop guanyada la guerra púnica, els romans s'hi queden. Fora de la província hi ha molt territori de la Gàl.lia i de la Hispània sense conquerir. La província queda més ben comunicada amb Roma per mar que no pas per terra. Aleshores per què deixarien la Gàl.lia Narbonesa partida a la ratlla de la Jonquera? de cap manera, calia conservar els passos de muntanya tant dels Pirineus com dels Alps, i no es podien abandonar, això qualsevol militar amb seny ho sap. La frontera sud es va establir a la conca del riu Llobregat, i seguint la geografia catalana, que des de temps mil.lenaris traça un arc que arriba fins al Montsec. Aquest arc fa de frontissa dels Pirineus, controla el pas del Segre i del Llobregat, així com els seus afluents. En segona línia tenim la conca del riu Ter. Però tots tenen el naixement en una zona ben propera. El descobriment d'un fòrum romà únic a la ciutat de Iulia Líbica ens fa adonar de la importància de la Cerdanya.

Alguns poden objectar que aquestos no eren els límits al sud, però us volem recordar que la frontera romana, el limes, no és pas una ratlla. És un territori de pas, en el qual es marca la línia divisòria per un curs d'aigua, com un riu, tal com passa amb el riu Rubicó. Contra la meva tesi es pot objectar que les vies romanes que s'exposen a les taules de Peutinger surt la frontera als Pirineus, però si es llegeix atentament, quina casualitat, el tros que falta parla precisament d'aquesta frontera sud entre la Gàl.lia i Hispània. I si mireu el mapa, la part catalana apareix al segon mapa...!

CALIFORNIA'S BONANZA

Apart from the spring weather that spreads through the region known as the Bay Area, we will talk about the words we have found during our trip to California. As soon as we approach the San Francisco Bay we will find many place names that, despite being written in Spanish, are pronounced in the Catalan way, which would show the original word was Catalan. For example, in the city of Walnut Creek, located in the Contra Costa County, we find Bonanza Street. Obviously that name immediately draws the attraction of those of us who, as kids, watched an American western television series also called Bonanza, which was released on Spain's TV in 1962. The series name remained Bonanza in the Spanish dubbed version. However, years later, when we enjoyed the English original version, we found that the Americans pronounce Bonanza almost as we would also pronounce the word "bonança" in Catalan. Until here.

Another interesting place name is Point Reyes. This so special place on the Californian coast is written like this, but they are spoken as Point "Reis" ... We also note that the bay is said to correspond to the name of Francis Drake, the English corsair. But we really realize that, apart from the name of Francesc Drac translated into Catalan, the shape of the coast in that place has precisely the shape of a Dragon's head, as Drac and Dragon have the same meaning. Right next, another find. We find the Bolinas Lagoon, an estuary similar to the low rivers of Galicia, beautyful. The surprise is that in ancient texts Baulenes is written, that it is a Catalan last name, common in Osona. So many coincidences can not be casual, but derived from the Catalan track in California.

Another point catch on the fly was that of the Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. From here will leave the family of José Antonio Yorba, written and pronounced thus, makes us realize immediately that he speaks of a Catalan last name, Jorba. By Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, born in Sant Sadurní d'Anoia. He gave a name to a California population, Yorba Linda, who could well be joining the town of Jorba ... What can we say about Miquel Constansó, born in Barcelona ...? Another well-known family was the Moragues. Those that gave name to the population of Moraga in the county of Contra Costa. We speak of a family ranging from grandfather Jose Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, to son Gabriel and Joaquin grandson. Granny was called Maria Pilar Leon and Barceló ...! If they were not Moragues, like our General Josep Moragues Catalan, they could also come from Mallorca. Even, in the following expedition of recognition done by Juan Bautista de Anza, you can find the friar Pere Font, born in Girona. This one baptized the California mountain range of "Sierra Nevada", that is, Sierra Nevada. As it is called in the famous Sierra de Granada.

Even the name of Gaspar de Portolà has been linguistically adapted. In Catalan we pronounce Portolà stressing the last syllable and marking it with a diacritic. Americans, however, have shifted the stress to the penultimate syllable and know him as Gaspar de Portóla. Note that there are no diacritics in English. This happens everywhere, for example, in the Catalan town of Sant Boi de Llobregat there is the reverse case of a street called O'Donnell, which in the original language, English, would be spoken stressing the penultimate syllable (we would mark the second o with a diacritical mark). However, Catalan speakers have shifted the stress to the last syllable (O'Donnéll). Linguistic adaptation between different languages is a rule of common sense, but it seems strange that historians often do not notice such important details. Sometimes, research by certain scholars causes historical figures to lose many characteristics of their personality, and so there are frequent gaps. Beyond a polyhedral or mosaic-like reality, many pieces are lost along the way. An example of this would be Steven W. Hackel's book on "Junípero Serra", which is good work except for the lack of Catalan culture knowledge and for how such culture was articulated within the Spanish Empire.

Fortunately, there is always an opportunity and a new field of work for the historians that will come. Historical research allows you to retrieve and unearth the treasures of the past. For example, the certificate of Baptism of Gaspar de Portolà in Os de Balaguer and the family roots between Balaguer and Arties in the Vall d'Aran, where he died. After a very intense military life, the explorer sought his retirement in a population with a cool climate until his last days.

NB: VO Sergi Turiella. Translation into English: Marta Pombo.

L'AMIC DEL TREN

Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m'interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d'En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d'allò que avui dia anomenem l'estat de Califòrnia als Estats Units d'Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats "Californios", californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d'estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d'est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l'alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d'una bona xarxa d'autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d'un costat de la badia a l'altra. Així podíem tornar cap a l'apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d'un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l'estació d'Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d'entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se'ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l'únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d'agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l'estació d'aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l'amic, però sí el record i l'empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l'aniversari de l'any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l'infern se'n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n'adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d'aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.