LA IDENTITAT REFORMADA

Enguany se celebren els cinc cents anys de la Reforma Protestant. Especialment a Alemanya, on va triomfar després de molts anys de lluites i guerres. Entre la Baixa Saxònia i Hesse, a l'espai central germànic on es va produir un punt d'inflexió. El lema d'aquest 500 aniversari és "Reformation geht weiter" La Reforma continua. És un moment de commemoració. De record per tant, i d'acolliment a molts immigrants, refugiats o no. La guerres de religió al segle XVII van portar molts hugonots francesos i occitans cap a Alemanya com a exiliats, i van ser acollits als territoris on va predominar el protestantisme, d'acord amb la Pau de Westfàlia. Molts d'ells encara portarien una creu occitana a sobre, potser. El cas és que si els càtars, que vol dir protestants en grec, van ser vençuts al segle XIII, ens n'adonem que van poder triomfar en un altre espai i un altre temps gràcies als grans corrents de la Història.

Avui dia, a Alemanya es viu la fe protestant amb un cert estancament, degut a la prosperitat general del país. És una bonança fonamentada en una bombolla immobiliària i uns tipus baixos d'interès, combinats amb una indústria i una distribució dels seus productes força eficient. Aquest relaxament fa que comparteixi uns símptomes semblants als del catolicisme, més enllà dels escàndols econòmics o de pederàstia que s'han exposat a la premsa aquestos dies, com en el cas del bisbat de Ratisbona. Si anem a una de les causes d'aquest relaxament, més aviat diria que es fonamenten en l'oblit. Ja no existeix una lluita aferrissada entre dos rivals religiosos, que s'han d'enfrontar a l'expansió de l'Islam, a una indiferència religiosa, o un cert retorn a un paganisme idealitzat.

La revolució protestant va reivindicar la llibertat de la persona, desvinculant l'església com a comunitat, de l'església com a institució jerarquitzada. Així com també es va produir el cisma religiós entre els bisbes de Roma i Constantinoble, entre les esglésies orientals i occidentals, per raons de llibertat religiosa, en aquest cas per part de Roma. Aquests trencaments es viuen com un acte de traïció per una de les parts, i no com un acte d'alliberament i amor envers l'altre. Un exemple d'això és que l'opinió popular a Alemanya és que Espanya i Catalunya han de continuar plegats. "Millor junts".

Això ho pensaven respecte a l'Alemanya reunificada, però no se n'adonen que els països de l'est necessitaven la seva llibertat per tirar endavant, per a bé o per a mal. De fet, és un pensament egoista molt natural, no volen problemes en un dels seus destins turístics preferits. Aleshores és el moment de posar-los a prova quan els preguntes, doncs, per què van fer la reforma protestant i es van separar de Roma i del catolicisme? Ja no recorden pas que la seva llibertat va tenir un preu i un cost molt alt.

Avui dia, en el segle XXI, el problema del protestantisme és que hauria de commemorar també que molts càtars ja van morir segles abans per defensar tot això. Ja no es reconeixen hereus d'una tradició, d'una història d'esforç, d'allò que pot simbolitzar una creu occitana enmig dels països protestants. I els catalans ja sabem que qui perd els orígens per la identitat.

LAIS DE MARIA DE BRETANYA

Després de llegir el llibre titulat "Lais" de Maria de França, traduït per Joan Jubany i editat per Quaderns Crema, em queda el regust dolç d'aquelles galetes de mantega bretones. De fet, ens adonem que siguin bretones o escoceses, totes pertanyen al món celta, paraula d'origen grec, o gal, tal com s'anomenaven aquesta gent. És una tradició cultural que es manté, tal com ens recorda el llibre del "Romanç de Tristany i Isolda", traduït per Carles Riba, i editat també per Quaderns Crema. Parlant de llibres tenim la bonica edició de "Les Tres Espirals" de Jean Markale editat per J.J. de Olañeta. El cas és que conformen tot un món cultural que ha influït i ens ha deixat moltes coses en herència.

Tornant als  "Lais" , tal com remarca l'autora i s'explica en el pròleg, és un recull literari escrit en llengua francesa, però que és una traducció de la llengua bretona. És a dir, més enllà de les afinitats polítiques entre bretons i francesos, cal tenir ben present que el fonament de la tradició cultural francesa ha volgut anar a beure del món bretó, més que no pas del grec, romà o germànic. L'escriptora coneguda internacionalment com a Maria de França, és de fet, Maria de Bretanya, perquè per poder traduir els relats, havia de saber bretó, amb la qual cosa ens delata el seu origen. A més a més, ens diu que els "Lais" eren poemes recitats per joglars bretons, i en bretó. És a dir, tal com fan occitans i catalans, els poemes es canten i reciten arreu de places i corts pels joglars en llemosí. És una tradició cultural cèltica amb uns referents més lligats a la fantasia i la màgia, i que es contraposa amb els models més naturalistes dels trobadors provençals.

El desenvolupament i esplendor del món cultural cèltic farà que tingui també repercussions sobre el món dels trobadors occitans. Es noten les seves influències quan ens trobem llegint el "Blandin de Cornualla" anònim, actualitzat per Jordi Tiñena a Edicions Bromera, amb el fantàstic detall de trobar la pàgina en vers del text en prosa. La seva vivor i cadència ens mostra el domini de la llengua dels trobadors, i malgrat que la temàtica sigui cèltica, el fet que els protagonistes siguin dos cavallers ens allunya del model més tradicional bretó. De fet, cal veure que el model català es manifesta amb el nostre "Tirant lo Blanc", una novel.la exemplar per als catalans. I encara més exemplar, però de cara enfora, és la novel.la del "Quixot". No és només una novel.la, que molts limitaríem a la crítica nacionalista contra els castellans, sinó que ampliant la perspectiva a nivell europeu, la seva sàtira a les novel.les de cavalleria és bàsicament contra les novel.les de tipus cèltic que s'estaven imposant aleshores per damunt de la tradició provençal.

Les batusses culturals es donen entre maneres de pensar, formes de veure el món, i d'interpretar-lo. D'aquestes lluites neixen les coses noves, i ens permet viure en un present arrelat en el passat que el reinventa. Cal entendre que els Lais són un pont que permet arrelar la literatura francesa en una tradició forània, la bretona, i fer-se-la seva. Avui dia, al segle XXI, encara l'imperi francès es construeix sobre les espatlles d'altres pobles. Que sigui un imperi republicà, no deixa de tenir la seva gràcia. A les eleccions presidencials d'aquest diumenge de maig ja veurem quina màgia es farà. I quines flors se'n colliran. O potser que ho deixem per a un altre romanç.

ACTES DE FE A SANT BOI

Aquesta setmana de Sant Jordi va estar plena d'activitats a Sant Boi i a tot el nostre país. Era difícil destriar una de l'altre, i en tot cas, cadascú va buscar quina més l'abellís. Dintre dels actes que organitzaven les Esglésies Evangèliques se celebrava la presentació del llibre "Història del Protestantisme als Països Catalans" escrit per Josep-Lluís Carod Rovira, i editat per 3i4 . L'antic polític d'ERC va aconseguir omplir gairebé la sala d'actes de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, sobretot per part dels creients d'aquesta confessió. Acompanyat pel president del consell d'Esglésies Evangelistes de Sant Boi, en Carord-Rovira va trobar el caliu necessari per explicar el contingut del llibre, amb les troballes que ha anat fent i recopilant. Per començar la conferència va fer una declaració d'agnosticisme per descartar apriorismes a favor o en contra. Després va anar salpebrant la seva intervenció amb anècdotes que captaven l'interès de l'audiència. Ja n'ha fet una cinquantena de xerrades sobre el llibre amb ocasió dels 500 aniversari de l'acte de Luter a Wittenberg, quan va penjar les seves tesis a les portes de l'església.

Al món protestant el 2017 s'hi faran moltes celebracions, especialment, a Alemanya. Penseu que el país que comanda avui el continent europeu s'articula al voltant dels seus rius, el Rin, a l'oest, i l'Elba, a l'est. I des de la muntanyes al sud fins al mar al nord, es divideix entremig per catòlics i protestants bàsicament. Recordem el llibre de Martí Anglada sobre aquesta Alemanya més aviat puritana, i amb força influències de la Suïssa calvinista. Ho esmento per la força dels corrents històrics subjacents dins la mar que, un dia o l'altre, arriben en forma d'onada imparable a la platja assolellada. Aquells corrents que venen de les revoltes protestants al segle XVII i l'exili dels hugonots del regne francès, reculant fins a aquella tradició càtara estesa per Occitània i Catalunya des de segles anteriors. Càtar és una paraula grega que vol dir "qui protesta, o es queixa".

La presentació es va desenvolupar en un to distès, on les amargors polítiques del ponent quedaven enrera per donar pas a un professor que vol fer-se explicar a la gent que l'escolta amb atenció. Les intervencions finals del públic així ens ho van fer notar. Un acte molt adient per a la festa de Sant Jordi, quan de vegades, el drac no sembla qui ens pensem que és. On la princesa a salvar s'acosta més a un símbol religiós. Ara que hi ha pau, podeu anar per Alemanya on trobareu normalment dos campanars. Un de catòlic i l'altre de protestant, podreu entrar en els edificis sense problemes. També si aneu fins a Barcelona, al barri de Sant Gervasi trobareu les dues esglésies alemanyes ben aprop, tant que quan l'orgue d'una toca gairebé se sent a l'altra. Fins i tot, si us animeu, han organitzat una ruta cicloturista pel país de Luther, fins a Wittenberg. Ja ho sabeu, tots els camins porten a Roma, o com diu el poeta: "i molts noms convindran a un sol Amor".

EL TRIOMF DELS SADUCEUS

Aquesta setmana s'han acomplert els primers cent dies del nou president dels Estats Units d'Amèrica, Donald Trump. L'empenta que porta l'ha fet accedir al càrrec de l'home més poderós del món actual. Les circumstàncies que l'han envoltat han permès el seu triomf. Però després d'aquestos dies, s'acompleix aquella dita castellana: "De las aguas mansas me libre Dios, que de la bravas me libro yo." Acabat el govern de Barack Obama, la gent n'estava farta i havia perdut l'esperança que s'havia generat en aquells primers anys. Aleshores volien treure els Bush amb el famós lema: "Yes, We Can" (Sí, Podem). Ara s'esdevenia una cosa semblant, tenint en compte que Obama nedava molt bé en aigües manses. El partit demòcrata s'ha comportat com el partit dels fariseus, tal com altres venen l'avenç, la modernor i la progressia, i a l'hora de la veritat no fan lo que prediquen.

El nou president s'ha presentat com el Capità Amèrica, però aquest superheroi neix de l'inconscient dels nordamericans. Tots aquells que fan d'aquest país una potència mundial, i que veuen com els mites i somnis dels seus pares ja no s'acompleixen. Estan en un moment de decadència a molts nivells, i això ha fet que busquin un home providencial que els representi i encarni els seus valors. Malgrat l'oposició de molta gent a qui no li agrada el populisme actual, jo no el veig gaire diferent del que practicava la candidatura alternativa. Diferents en les formes, però no en el fons. Els problemes dels nordamericans ens afecten, el seu imperi ens abasta, però els hauran de resoldre ells mateixos. Per sort, el sistema jurídic que tenen permet l'elecció del millor, i també és la garantia de que les llibertats i constitucions estiguin salvaguardades.

Ja veurem com gestiona el triomf el president Trump. Si sabrà ser el Capità Amèrica, o es quedarà com una personificació del Donald Duck. Més enllà del partit republicà, i per sobre seu, s'enlaira un home poderós, amant de la victòria i de la força en aquest món. És el triomf dels saduceus als Estats Units. Què més podem dir des d'aquesta perspectiva? . Tots els homes vivim enmig d'aquestes polaritats, de vegades fariseus, de vegades saduceus. I en tot cas, donem gràcies que, amb una sabata i una espardenya, podem anar fent camí per la nostra vida.