dissabte, 17 de maig del 2014

La Vall baixa del Ges sota son Esguard

Des del santuari de Rocaprevera es pot veure Torelló, el seu castell, i als seus peus s'intueixen Sant Vicenç i Sant Pere. I com des de dalt la carena de la serra de Bellmunt, dividida pel forat Micó, la seva ermita fa partió de la part alta i baixa del riu Ges. Vam passar aquest maig per fer el camí que ressegueix les ribes del Ges, aprofitant aquesta primavera irregular que ofereix flors de colors escampades sobre les catifes de verds de ribera i camps, en contrast amb el gris argilòs que els sustenta. Una ruta molt recomanable per fer a peu, a cavall, i fins i tot, en bicicleta, millor potser en BTT.

L'ambient era primaveral, i convidava a passejar, tot i els núvols amenaçadors. Diferents publicacions comarcals explicaven fets i notícies de la seva gent, algunes d'impacte internacional. L'orgull per la victòria de la torellonenca Clàudia Galícia a la competició bicicletera de la Titan Desert, es contraposava al sentit dol per la mort de la professora d'anglè Marian Thompson, d'orígen gal.lès, que tanta bona feina ha fet pel seu i nostre país. Iniciatives positives com el centre d'innovació del Mas Vinyoles de Sant Pere, o la promoció d'alternatives a la carn de porc com la de poltre, tenien el seu toc d'alerta amb un article de l'ecologista Joan Nogué sobre l'impacte del canvi climàtic a Osona.

Què més podem dir? parlar del museu de la Torneria, de la tradició mobiliària d'aquesta zona, amb la cooperativa Mobles Pirineus celebrant els cinquanta anys, amb la forta reclamació de la figura de l'aprenent. La reducció dels valors cadastrals promoguda per l'ajuntament de Sant Pere, d'importància relativa, però beneficiosa per als seus habitants. Els bons productes de la Granja Armengol, i el menjar de nivell europeu, per qualitat i horaris, de Cal Pagès, etc ... Malgrat la duresa i llargada de la crisi, la terra encara dóna prou fruit per a sostenir la seva gent. Una altra cosa, és com els homes fem el repartiment dels seus fruits, i de com treballem per aconseguir-los. Les fàbriques en estat precari són el testimoni del pas del temps, com cal mirar endavant i lluitar per un futur per a tothom, amb l'exemple dels nostres avantpassats. Mirem els núvols que tapen el cel, per veure si ens porta una bona pluja que apagui la nostra set. Sota l'empara protectora de la Mare de Déu de tots, i la seva, la de Rocaprevera.

diumenge, 4 de maig del 2014

Ucraïna i el Didukh

L'any passat vam estar de vacances pel pont de la Puríssima a Portugal, un país de l'oest d'Europa. Com que era ja el temps d'Advent, a la parròquia de Sant Martí estaven exposats uns quants pessebres dels feligresos. Entre ells destacava un, acompanyat per una bandera ucraïnesa i al seu costat una petit feix de blat amb un text explicatiu. Així com els catalans posem la nota escatològica amb el caganer, els ucraïnesos posen una cosa més natural i ecològica com el Didukh. És un costum popular que en el temps de Nadal s'escampa o es posen unes garbes de blat a cada casa, explicant la llegenda que a l'establia van agafar una mica de palla per tapar els forats per on s'escolava el vent fred. Un ritual amb fortes reminiscències paganes, com a símbol de benaurança i fecunditat. Mentres els emigrants ucraïnesos exposaven el seu pessebre a l'oest, al país de l'est europeu s'esdevenia la Maidan a Kiev, la seva capital.

Els fets des d'aleshores s'han anat precipitant: caiguda del govern, establiment d'un govern provisional, la tornada de Crimea a Rússia, una escalada en el conflicte militar que s'estendrà fins a les noves eleccions i, segurament fins a Sant Joan. A hores d'ara, els pobles i els protagonistes ja han estat presentats a escena: ucraïnesos, rusos, tàtars, americans, i organitzacions internacionals, com la UE, la Nato, etc... el desenllaç de tot això posarà punt final a l'onada d'independència i consolidació dels nous estats a l'est del continent europeu, tal com ens explicaria l'Alexandre Deulofeu.

El final dels acords de Potsdam, amb la imatge més destacada de la caiguda del mur de Berlin, de la qual es compleixen els 25 anys amb una petita exposició fotogràfica al Palau Robert de Barcelona, ha marcat tota una generació. La construcció dels nous estats de l'est comporta una redifinició de pobles i països, i per això, també comporta noves fronteres.  Ara és el torn d'Ucraïna, que està trencant amb els esquemes antics per donar pas a un nou projecte polític. Tenint en compte que el nacionalisme, fonamentat en cada poble, marca aquest projecte. Per això, les fronteres heretades de la URSS ja no serveixen. Crimea és el primer pas. Però potser seguiran d'altres territoris que entraran a la Federació Russa. Per una banda, o Ucraïna esdevé tota un estat fronterer amb Rússia, o es partirà en funció de les poblacions majoritàries a cada regió. Com que la primera opció està descartada tant pels ucraïnesos com pels russos, la lluita que s'està desenvolupant jugada rera jugada, ha de permetre arribar amb el màxim avantatge possible a cada contrincant a la taula de les negociacions. Veurem que el nou estat d'Ucraïna ha desfet el joc d'equilibris entre pobles rus i ucraïnès, i que es va a un trencament territorial, o a l'establiment d'una confederació.

Aquí tothom ha atiat el foc tant com ha estat possible, des dels americans fins als russos, passant per Alemanya mitjançant la Unió Europea. Els americans sembla que siguin els senyors del temps, i els russos els senyors de l'espai: la mobilització popular i els oferiments de diners i suport polític  han tingut la seva contrapart a l'altre costat. Els jocs d'aliances amb Polònia i Croàcia, tenen també els flancs russos amb Hongria o Bielorússia. Els russos sembla que juguin als escacs, i van movent els seus peons, i els americans fan els seus jocs de rol. Entremig, els alemanys, ja fa anys que estan acostumats a practicar la seva Mittelpolitik.

I no és només el control de l'accés al Mediterrani, ni el del subministrament del gas, també, com ens recordava en un excel.lent article periodístic Gustavo Duch, es tracta del control per les collites de les pròsperes terres d'Ucraïna. Fins i tot els àrabs i els xinesos tenen contractes de compra de la producció agrícola. Si ens fixem bé en tots els escenaris bèl.lics, veurem com només apareixen ciutats i els seus accessos. Al camp no estan per a batalles, tenen una guerra molt més important que es planteja cada any, amb l'obtenció d'una bona collita que permetrà pagar el gas, allò que fa falta per viure la resta de l'any, i els ucraïnesos comerciaran una altra vegada amb alemanys, russos, xinesos, americans, i àrabs si fa falta. Perquè com deien a casa, amb el menjar no s'hi juga, que sinó tothom passaria molta fam i portaria moltes més morts que els que hi ha ara mateix, per desgràcia.

A partir de Sant Joan, amb els resultats de la collita sobre la taula, les cotitzacions als mercats mundials del preu del blat fixat, i amb el nou govern escollit, s'estabilitzarà la situació. El nou estatus quo decidirà el futur dels ucraïnesos i dels rusos. En el fons, lo més important és el projecte de poble, de cadascun, i si cal redistribuir la gent o el territori, tenint en compte les zones de frontera... Aleshores, quan hagi acabat el conflicte, tornaran els traginers de Sebastopol, si Déu vol, com ens va recordar la dita un polític català. D'aquí a cinc anys s'hauran completat tota una sèrie de canvis, i començarà un cicle nou a l'Europa Occidental.

dilluns, 28 d’abril del 2014

La Creu de Jean Jaurés

Aquest 2014 se celebren a Occitània els cents anys de la mort de Frederic Mistral i de Joan Jaurés. Amb ells se n'anaven els seus somnis i les seves lluites per aquest món, malgrat que també van ser conscients del fracàs dels seus ideals. Mistral va arrencar de la seva terra una literatura per a la posteritat, potser el seu cant del cigne. Jaurés la va portar a l'avantguarda social, potser més enllà. Tots dos van coincidir al seu dia a Albi, el poeta presidia la trobada felibrista, i el polític exercia d'organitzador com a professor d'institut. No van arribar a connectar, malgrat que tots dos defensaven l'aportació del seu país occità a la construcció i el progrés de la França, com a estat i com a imperi. Així ho exposa prou bé l'escriptor i editor Jordi Blanc en el seu llibre "Jaurés e Occitània" editat el 1985 per Vent Terral.

La vida i obra de Joan Jaurés és reconeguda i homenatjada en nombroses estàtues i carrers de la Republique Française. És al seu bressol, al departament del Tarn, on podem trobar les passes que el van projectar amunt, cap a París i el parlament nacional. Nascut a Castra, exerceix de professor a Albi, per dedicar-se a escriure i fer carrera política com a diputat per Caramaus, on les mines de carbó i altres indústries annexes, com la del vidre, permetien l'existència d'uns treballadors que havien deixat el camp. La millora de les seves condicions a nivell educatiu, sanitari i laboral van ser el motor de la seva acció política mitjançant el partit socialista. A diferència del felibrisme que no va implicar-se gaire en la qüestió social, el socialisme de Jaurés feia d'aquesta implicació en la lluita de classes el seu eix programàtic. Però establir el lligam entre el progrés social i el progrés de l'estat-nació, va condemnar Jaurés i el seu projecte a la mort. Pocs dies abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial va ser assassinat. Els interessos de França enfront l'emergència d'una Alemanya que li disputa l'hegemonia al continent europeu l'aboquen, doncs, a sacrificar els seus treballadors com a carn de canó a les trinxeres del front.

Avui, 23 d'abril, diada de Sant Jordi, l'escriptor Jordi Blanc podrà celebrar el seu sant. Enguany coincidirà amb una visita del president francès a Caramaus, Carmaux en francès. El president Hollande posarà flors a l'estàtua del polític tarnès. Un homenatge preparat discretament amb motiu de l'aniversari de Joan Jaurés. Calen aquestos gestos per als temps difícils que ja fa anys que afronta França. Encara més governant els hereus d'aquell partit socialista del segle XIX. Els treballadors del segle XXI ja no senten gaire el soroll de les mines ni de les factories, i s'estimen més escoltar altres cants, que no són precisament els de Mistral. Ja veurem si el nou primer ministre Valls redreçarà el paper absolutista d'una Republique en decadència.

dissabte, 29 de març del 2014

La Paradoxa Casanova

Ahir, 28 de març, es va celebrar un acte molt important amb la presentació de la Taula pel Dret a Decidir al Baix Llobregat. Més enllà de la significació política pel nombre i la qualitat dels representants que hi van participar, com pel lloc on es va fer, el punt central és la lluita pel dret a votar, el qual és un dels fonaments dels drets civils.
Aquest acte polític s'ha esdevingut pocs dies després d'una sentència d'un tribunal espanyol al voltant de les diferències en els registres de parelles de fet, que existeixen per raó del dret civil privat. Com que els jutges del tribunal han dit que això no pot ser perquè "todos los españoles son iguales ante la ley", han decidit que aquestes registres no són legals. Una cosa tant forassenyada i demagògica elevada a sentència judicial diu molt poc d'aquests funcionaris de la justícia. No només s'han saltat qualsevol significat d'equitat, sinó que a més s'han saltat el seu dret castellà! Ja podem recitar "Setze jutges d'un jutjat es mengen el fetge d'un penjat..."
Com que no crec pas que sigui l'última, ni ha estat la darrera atzagaiada justiciera, cal tenir ben present, com a catalans, que som lliures i que el nostre dret civil és vigent. I només pel "justo derecho de conquista" ens poden aplicar el dret espanyol. Existeix una contradicció evident, que es manifesta en allò que anomeno "la paradoxa Casanova".

Per entendre aquesta paradoxa, us recomano l'acte que avui, 29 de març, a partir de les sis de la tarda, se celebrarà a l'Ateneu de Cervelló, al carrer santa Anna. El programa presenta dues conferències. La primera parlarà de la Guerra de Successió al Baix Llobregat, presentada per En Josep Llurba, i la segona, parlarà de les Constitucions catalanes, presentada per En Miquel Manubens. Aquest darrer conferenciant català fa anys que va recordant als desmemoriats que tenim dret i constitucions pròpies. La seva pàgina fa pedagogia amb la paraula Devolució, un concepte legal que vol fer entenedor als seus oients catalans, i també, als de la resta del món, equiparant-lo a l'ordenament jurídic anglosaxó, que s'hi escau més.
Més enllà de les qüestions semàntiques, en el fons, els catalans estem reclamant les llibertats perdudes fa tres segles. Com que la llibertat té molts camps d'expressió, però es té o no es té, cal tenir en compte que és un dret fonamental de la persona i dels pobles. Doncs, cada gent per ser poble té el seu propi i ple dret civil.
Us vull recalcar la paraula ple, perquè amb el Decreto de Nueva Planta el rei Felip V de Castella, IV d'Aragó, va establir que ell dictaria els dret aplicable als catalans. I en el seu redactat va determinar que mentre no legislès, es continuarien aplicant els Drets i Constitucions de Catalunya...? En aquest punt es manifesta la paradoxa Casanova. A Rafael Casanova, doctor en drets, i a tots aquells juristes que defensaren i lluitaren pels nostres drets, els dono l'autoria d'aquesta formulació jurídica.
El dret civil català és general, o ple, no hi ha diferenciació entre dret públic ni privat, com passa amb al dret anglosaxó, i es fonamenta en l'usatge i el dret consuetudinari. A efectes legals pràctics, el Decreto de Nueva Planta, així com els altres edictes monàrquics, van deixar en mans del rei el dret públic, i els catalans vam poder mantenir el dret civil privat. La pervivència del dret civil privat ens ha salvat com a poble. Malgrat que el rei, amb les seves disposicions, l'anava sepultant amb els seus enterramorts o jutges.
Un altre punt de la paradoxa està en qui nomena el rei? Es fa per dret de sang, és clar. Però els catalans no tenim rei. El nostre sobirà és el comte de Barcelona, i per ser-ho, no val el dret de sang. Cal un jurament. I per això, tant Felip V com l'Arxiduc Carles, van ser comtes de Barcelona. Tots dos ho van ser, però tots dos van cometre perjuri. Perquè havien de defensar els nostres drets i constitucions i no ho van fer. El rei actual, proclamant-se hereu d'aquesta nissaga borbònica tampoc ho fa. Per això, per amagar aquest crim, el sistema judicial espanyol vol acabar d'extingir el dret privat català amb aquestes sentències, com per exemple, el dels registres. Aquestos funcionaris tan escrupulosos en la defensa de la igualtat "entre todos los españoles" no són conscients que acabant amb el dret privat, estan fomentant el renaixement del nostre dret civil ple? No se n'adonen que dicten, en nom del seu rei que els nomena, no ho oblidèssim mai!, sentències absurdes. Al final, ens estan dient que l'únic espanyol que quedarà igual davant de la seva llei serà, precisament, el seu rei. El qual, per més inri, és inviolable i irresponsable...
Els catalans estem caminant cap a la nostra llibertat, sigui amb una sola cama, la voluntat d'independència, o amb les dues, que inclouria el dret civil. Sempre serà millor anar ben calçats, no amb sabates desaparellades, si cal tots dos amb espardenyes o amb sabata, però amb el pas ferm.