Canvi de Paradigmes sobre la Masculinitat i Feminitat-I

Aquestos darrers mesos han arribat a les meves mans uns quants llibres molt interessants. Excepte un, la resta parlaven sobre la dona, o les protagonistes eren femenines. Com que sóc un home, així m'ha estat donat per la natura, he pogut prendre consciència de determinats punts de vista diferents dels meus. I no perquè no visqui aquesta diferència sinó perquè algunes coses han estat posades en evidència, i sobre la taula. I algunes valen la pena, i altres no.

Vaig començar amb la Maria Mercè Marçal, tal com ja he publicat no fa pas gaire en aquest bloc. Però de fet, la primera presa de consciència va ser fa molts anys a l'institut, quan a literatura catalana vam fer un treball sobre Salvador Espriu, i un altre sobre Mercè Rodoreda. El primer era "Narracions" de l'Espriu, amb el qual hi vaig conectar. El segon era "La Plaça del Diamant", amb la qual no m'hi vaig sentir gens atret. No perquè m'agradès o no, senzillament no "m'hi veia dins".
Com deia, amb la poesia de Maria Mercè Marçal, reprenc el fil del debat de la dona des del meu punt de vista. Aquest debat m'ha portat a llegir un llibre com "La bruixa de Portobello" de Paulo Coelho, on una dona és la protagonista de l'escriptor brasiler, com en altres llibres seus com "El dimoni i la senyoreta Pym", "Onze minuts". En aquestos casos la perspectiva és masculina, però no deixa de capbussar-se en el món femení.
Un llibre més diferent és "Les tres mares. Les Arrels Matriarcals dels Pobles Catalans" d'Esther Borrell, de Pagès Editors. Un llibre feminista escrit per una dona. He de confessar que té un valor important, però n'esperava més. L'autora fa una relació de les petjades religioses que ella vincula a la feminitat. La tesi que defensa sobre la preponderància de les arrels matriarcals en el poble català sembla que vol descobrir la sopa d'all. La comparança amb altres pobles de la península ibèrica es queda curta. A més a més, el seguit de fenòmens explicats sense gaire ordre, atabala una mica. Un discurs pot ser linial o circular, però hauria de tenir un cert ordre. I també una mica de criteri. L'esperit naïf es vol recolzar en un munt de dades, sense discriminar el temps o l'època. Aquesta visió militant és molt respectable, però amb la voluntat de canviar un paradigma, no n'hi ha prou. Cal llegir una mica de mitologia, esbrinar que Mircea Eliade no és George Duby, i veure com moltes coses cal contextualitzar-les, per omplir-les de significat.
Tot i així, conté elements valuosos i aportacions interessants, com la de les "tres mares". I hi estic d'acord que molts elements han quedat amagats per certs interessos. Però l'autora també caldria que tinguès en compte les possibles manipulacions i estafes històriques, com pot haver passat amb la troballa de la famosa "Dama d'Elx".

Canvi de Paradigmes sobre la Masculinitat i Feminitat-II

El comentari anterior em porta a més coses. Precisament s'ha inaugurat una exposició al Museu d'Història de Catalunya sobre la cacera de bruixes. Es podrà visitar fins al 27 de maig. Parla d'una època que va de finals del feudalisme fins al Renaixement Clàssic i el Barroc, quan la persecució va assolir la màxima intensitat. Això ha coincidit amb el llibre "Herba d'Enamorar" de la gallega Teresa Moure.

Tot això obeix a un replantejament del món que vivim avui dia. Però no cal oblidar que estem parlant del món nostre, occidental, i assistim no al "Final de la Història" que en diu Fukuyama, sinó a la fi del Renaixement Clàssic, recuperat fa ja uns cinc cents anys. Aquest replantejament afecta evidentment a la dona i a l'home, i existeix un canvi de paradigma. Tant els llibres anteriors com altres van en la línia de reivindicar coses que han estat amagades, com podria ser el paper de la dona. Tot això als "ulls" de la història, tal com l'entenem, a la "llum de la raó". I el fet que Descartes centri la novel.la de Moure, com a màxim exponent del racionalisme, és un simptoma evident de la revisió d'aquestes coses. Però cal ser curosos, una revisió de fa mil o cinc cents anys té una perspectiva diferent d'una visió de milers d'anys, com al llibre de "Les tres mares" d'Esther Borrell.
El canvi del paradigma clàssic és important, però cal establir primer quin és aquest paradigma, més enllà dels conceptes de "patriarcat" i "matriarcat". Cultural i socialment, el renaixement combat el món medieval que s'està ensorrant. Aquell món medieval que va representar un gran progrés i revolució per la decadència del món clàssic romà, mil anys abans. Un món medieval on Crist estava al costat de la Mare de Déu, no ho oblidem, un al costat de l'altre. I on la separació entre homes i dones no és tan evident com en el món del Renaixement.
Aquesta recuperació del classicisme imposarà el seu "ideal". És a dir,  una distinció entre "raó" i "sentiment", "seny"  i  "passió",  assignant cada concepte a un sexe: per als homes la raó, el seny, el sol, la vida fora de la casa; i per a les dones, el sentiment, la passió, la lluna, la vida dintre de casa. Tots dos àmbits separats, però amb plena sobirania de cada sexe en el seu camp, no ens enganyem. I la imposició d'aquest ideal comportava una divisió, on les persones que estaven al mig restaven marginades. Un d'aquestos fenòmens va ser la cacera de bruixes, que es va acabar quan precisament "l'ideal clàssic" es va imposar victoriòs. Avui dia assistim a un altre fenòmen alarmant, la violència familiar, sobretot destaca la violència domèstica envers les dones. I això passa perquè el món clàssic s'està ensorrant. Però no ens oblidem que aquesta violència s'extèn als més febles: nens, vells, homes inclosos. El canvi de paradigma és necessari, però és una qüestió dolorosa. Ser conscients d'aquest punt, tant des del punt de vista femení com masculí, és important per poder evitar al màxim el patiment de les persones. I també per donar esperança per a un futur millor.

Cal sortir d'Egipte

Tot allò que té l'esclau és de l'amo. Aquesta llei antiga no ha canviat avui dia. Moltes normes legals diuen que això no passa ara. Però la realitat ho desmenteix cada dia. Els faraons d'Espanya dicten unes normes, i fan cumplir-les quan els interessa. El famós article 28, potser. Aleshores no regna la justícia, sinó la corrupció i la mentida. Per això cal sortir d'Egipte, ens hi va la vida.

Les comoditats que podem tenir a l'Egipte d'avui dia no compensen totes els patiments que suporta el poble català. I en això, m'incloc. També en les nostres febleses. Cal demanar al nostre Déu, empara i protecció. I si aquest tràngol ha estat per les nostres faltes, que poguem esmenar-nos i convertir-nos. Que poguem superar les idolatries com els cotxes que s'emporten les vides dels joves, els pisos de propietat que ens empobreixen a tots. Aquestos dos són els pilars de l'Egipte espanyol. Cal compartir entre nosaltres lo poc que tinguem, i deixem aquesta terra enrera, ja que és un camí sense sortida. Podem fer cooperatives de serveis, xarxes comunitàries catalanes, treballar pel nostre compte, fer campanya per reclamar els nostres drets civils com feien els negres a Estats Units, fins i tot, demanar asil polític si cal. Perquè el desert és terrible, però la terra d'Egipte és la mort segura.

La Nit dels Bandolers de la Cultura

Aquesta setmana de gener s'ha presentat el projecte de "La nit dels bandolers" a Sant Boi de Llobregat, amb la col.laboració de la Diputació de Barcelona, i de la Fundació Societat i Cultura-FUSIC. Es vol presentar un espectacle sobre el bandolerisme al Baix Llobregat a mitjans d'abril, combinant història i modernitat. Encara està en fase d'esborrany, i és una sort, ja que es poden redreçar algunes coses per no convertir-lo en una representació del teatre de l'absurd.

El projecte que es va presentar dimarts, 16 de gener a Cal Ninyo, sembla que tindrà recursos tècnics, professionals i monetaris a cabassos. Però de recursos culturals em sembla que no gaires. L'argument gira al voltant dels bandolers al Baix Llobregat, tanmateix, ens situen al 1630 agafant la llegenda de Joan Sala, Serrallonga, i la traslladen del Montseny i les Guilleries cap al Baix Llobregat. Poca feina han tingut. Els despropòsits s'amunteguen: surt una guàrdia reial, quan aquí hi havia el "so metent", un baró quan estem a l'època dels veguers, la presència d'un poeta per justificar les poesies de Sagarra sobre Serrallonga al segle XX, etc... S'han agafat uns elements actuals, que sembla que a falta de Mossos d'Esquadra vulguin exorcitzar els bandolers moderns, i s'han barrejat en un poti poti sense criteri. En fi, molt de teatre i poca cultura.

Almenys podrien preguntar a l'historiador Jaume Codina del Baix Llobregat. O sense tant d'esforç, si necessiten un escriptor per a l'obra, potser Cervantes els hi aniria millor. Es podrien mirar el Quixot, del qual l'any passat es va celebrar l'aniversari, i llegir els capítols que parlen de la trobada del Quixot amb el famós bandoler Roca Guinarda precisament al Baix Llobregat. No volien un nom per al protagonista?. Unes escenes impactants, i amb força?. Presentar un projecte és una bona oportunitat per il.lusionar i engrescar la gent. Però que surti després de fer un "brain storming" o "pluja d'idees" com es diu, sense tenir una mica de sentit, et deixa una mica parat. O pot ser que d'allà on no n'hi ha, no en raja? En tot cas, esperem que a la nit no ens assaltin "els bandolers de la cultura".