L'any 2003 es va publicar per la Shaker Verlag el llibre de Tilbert Stegmann, Esteve Clua, Horst Klein i Pilar Estelrich, adés traspassada amb un gran reconeixement per la seva trajectòria en l'àmbit de la germanística. És el volum 12 titulat "EuroComRom-Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament". La seva intenció és fer veure la interconnexió de les llengües romàniques. Fixeu-vos que la denominació no parla de llengües llatines, sinó romàniques. I si us adoneu també, els autors són més aviat germanistes. És una paradoxa, que s'entén amb la perspectiva de lluny, la qual ens permet contemplar tot un sistema en el seu conjunt.
Què entenem per llengües romances o romàniques? Són aquelles que neixen de la interacció amb el llatí, i molts estudiosos diuen que són una evolució del llatí vulgar posterior. I sobre aquest llatí caldria afegir les aportacions posteriors germàniques o àrabs, per exemple. Tanmateix aquesta teoria presenta algunes contradiccions amb l'evolució de les llengües romàniques. Recordem que el llatí és la llengua oficial de Roma, i que s'expandeix per tot l'Imperi Romà. Però dintre de l'Imperi es parla a més del grec, altres llengües diferents, en funció dels pobles que el conformen. Si establim un punt cronològic d'inici a partir de les conquestes de l'exèrcit romà a cada territori, veurem que existeixen altres factors o variables a més del temps d'exposició de la gent al llatí.
Perquè hauríem d'analitzar el substrat sobre el qual s'implanta el llatí. I aquest substrat no és massa diferent de punta a punta de les llengües romàniques. Sinó, l'evolució del llatí hauria estat molt més accelerada, i molt més diversificada de lo que ens hi trobem. Després de tants segles, cada branca estaria massa allunyada una de l'altra per ser intercomprensibles. En realitat, després d'un temps relativament curt, és fàcil per a un català aprendre les llengües romàniques que l'envolten. I això només és possible si el substrat és força homogeni. L'hummus del qual parlem és comú a la majoria d'aquesta família. I quin origen té aquesta base sobre la qual s'assenta el llatí? Una base d'extensió enorme, des de l'est fins a l'oest d'Europa.
La resposta ens la dóna el mateix Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl.lies. Allà parla de la conquesta dels pobles celtes per sobre dels Pirineus. I també de les interrelacions entre gals, llatins i germànics. Per tant, podem deduir que el substrat lingüístic sobre el qual s'arrela el llatí és d'origen celta o gal. Podem seguir aquesta traça per les paraules mantingudes, les manllevades, com a senyals que ens marquen aquesta permanència. Per sort, encara podem gaudir de les llengües celtes a les Illes Britàniques, i de la variant continental a la Bretanya. Així doncs, les llengües romàniques són una confluència del substrat gal, de l'evolució del llatí, i del superestrat germànic. Aquesta fusió no només afecta a la llengua, sinó també a la cosmovisió de cada bloc, els quals es fusionen per fer néixer la civilització romànica enmig de l'Edat Mitjana europea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada