Les Garrigues de la Llengua

Aquestos dies de primavera són la millor època per visitar les planes centrals del Principat de Catalunya. Són terres de secà, en gran part, que reben l'aigua com un regal. De la natura les aigües de la pluja i dels rius, i dels homes, les aigües dels canals de reg. Ja ha passat el boirós hivern, i encara no es pateixen les calors dures de l'estiu. La terra es vesteix del verd dels camps, de les flors aromàtiques i dels arbres fruiters. Se sent a les Garrigues el piular dels ocells, i el vent de marinada que arriba endins. 

A les Borges Blanques vam trobar moltes d'aquestes flors que tant agradaven a la mestra Dolors Sistac, com podem observar en el recull d'articles periodístics amb el títol de "Foc d'Encenalls". Una afició compartida amb la Mercè Rodoreda, i amb d'altres escriptors i docents, dels quals ens parla a consciència. Tant com ho fa sobre la situació de la llengua catalana, malgrat que no estem per gaires jocs florals.
Donant un cop d'ull al panorama cultural de les Garrigues, te n'adones que és semblant a la seva cuina: pocs productes, com l'oli, però molt bons. A la vora, Arbeca i Puiggròs, amb l'escriptor Josep Vallverdú. També aprop, de Juneda, la cantant Meritxell Gené. Poblacions entrellaçades pel canal d'Urgell. Una part dels Tresors del Canal d'Urgell, que podeu resseguir a peu o en bicicleta. I ben acompanyats pels tudons, ben dibuixats a la Guia Pràctica de la Natura editada per Ipcena. Una recomanació excel.lent per al Sant Jordi que s'acosta, i que trobareu a la Llibreria Quaderns, a la plaça dels porxos de les Borges. No us oblideu de comprar el periòdic Som Garrigues per estar al cas dels esdeveniments comarcals. Un disseny actual, i uns continguts informatius ben explicats. 

Més troballes, com la del text de la Passió de Crist, redactat per Cinto Verdaguer, a l'església de Juneda. Son mossèn també porta altres parròquies, com la de les Borges. El seu campanar s'aixeca emulant el de la Seu, per ser punt de referència de la comarca. Ja es veu que l'edifici barroc va patir els estralls de la Guerra dels Tres Anys, i va quedar despullat al seu dia. Tant despullat com, sense sostre, es van quedar els borgencs quan l'aviació feixista va bombardejar el poble, fins a enderrocar el 60 per cent dels seus edificis, en represàlia pel seu suport a Francesc Macià. Una altra passió, que es pot recordar en l'itinerari de les bombes. Així com en l'Espai Macià, dedicat al diputat i president de la Generalitat de Catalunya. Corprèn que els ocupants van preferir enderrocar la biblioteca del Terrall, abans que arranjar-la. Avui dia, trobareu la nova a un dels laterals. El genocidi espanyol es va voler fer extensiu a la cultura, i sobretot a la llengua catalana. 

Tenint en compte els efectes causats en el poble, encara arrosseguem les cicatrius físiques de l'esclavatge. Com són d'evidents les marques psíquiques. Aquestos dies el diari Ara ha plantejat en l'edició dominical el debat sobre el futur del català, i quin tipus d'estandard hauríem de fer servir. Un reportatge amb una àmplia perspectiva. És bo que se'n parli de la llengua, doncs s'ha de fer amb totes les llengües vives. Des del meu punt de vista personal, els temps que vindran, sense menystenir el gran llegat de Fabra, ens acostaran més al paradigma de l'Alcover-Moll. I encara més, goso dir que el català occidental, considerat una branca lateral, esdevindrà el tronc principal del català, i el que més gent usarà. Com a dialecte, presenta la influència del sud i de ponent, que reflexarà les aportacions de la immigració dels anys seixanta i setanta al Principat. Decennis més endavant, la influència de l'anglès i d'altres llengües del món, bascularà després cap al català oriental.
La llengua catalana avui és pot comparar al paisatge de les Garrigues, amb sequera, amb plantes sofertes, però resistents. A la vora dels rius i dels canals principals, com poden ser l'escola, els mitjans de comunicació, etc... creix esponerosa i amb escreix. No em faig il.lusions, a la Floresta trobareu un castell, un magnífic pou de gel i el museu de la pedra. Haurem de tallar els blocs de gel, i n'haurem de picar pedra, molta. Caldrà tornar a aixecar els castells. Fins i tot, veurem que el santuari de l'església ha estat cremat, però sempre tenim la possibilitat, com els deixebles d'Emaús,de trobar Jesús abans pel camí que no pas dins de les cases.