El Judici de Verntallat

Aquestos dies s'està preparant la Remençada al Vallès. Vol ser un espectacle musical per recordar els pagesos remences i la lluita per emancipar-se del feudalisme. Cinc segles després de l'Any Mil, al Principat de Catalunya, el món feudal havia perdut la seva raó de ser. La decadència es manifestava en una crisi econòmica i social. Els senyors havien perdut sobretot la funció de protegir i defensar la població, les fronteres es trobaven molt lluny, i només podien mantenir-se vivint de les rendes i drets de les seves terres.

Aquesta crisi va esclatar en guerres civils, amb diferents contendents: no només entre pagesos i senyors, al camp, o entre els artesans i mercaders a les ciutats, sinó també amb la naixent monarquia absolutista. Per tenir-ne una bona panoràmica del segle XV, us recomano el llibre de l'historiador Miquel Freixa sobre "Francesc de Verntallat", publicat per l'Editorial Base. Un bon resum de la seva tesi, seguint el discurs històric narratiu, que tot i no assolir els nivells de George Duby, és molt notable.

Verntallat va ser una de les figures senyeres que van encapçalar els diferents bàndols del conflicte. També ho van fer el comte Hug Roger III de Pallars, per part de la Generalitat. I el gran guanyador va ser Ferran II, comte de Barcelona, i rei d'Aragó.  El conflicte es va polaritzar entre els pagesos, que per poder alliberar-se dels juraments de fidelitat als senyors, havien de pagar una quantitat de diners a canvi, que era la remença; i els senyors, que per mantenir el seu patrimoni necessitaven els drets i serveis dels pagesos. Allò que havia anat tot junt fins aleshores: els drets de la terra i els juraments de fidelitat, van passar a ser la falsa dicotomia que cadascú argumentava defensar. Els drets de la terra per part dels senyors, com a sistema jurídic equitatiu, i els juraments de fidelitat per part dels pagesos envers al comte de Barcelona, com a monarca, o únic senyor feudal.  Al darrera d'ells, empenyent-los, hi havia tota una colla de personatges i de gent.

Les violències que hi van haver en l'anomenada Guerra Civil Catalana van ser grans, i van perjudicar força el país i la seva gent. Tot i així, caldria emmarcar-les en un procés judicial, que es va resoldre en la Sentència de Guadalupe, signada pel rei Ferran II . Cal entendre que tots i els aldarulls, mai es va deixar de negociar, pledejar més aviat, entre totes les faccions en lluita. Es tractava de demostrar que hom tenia el dret de la seva part, i que el sistema polític i judicial català era el marc per resoldre l'afer.

Com explica molt bé Miquel Freixa, Verntallat pertanyia a la baixa noblesa rural, com a donzell, esdevinguda pagesa. El mas era el fonament de la seva riquesa, però només en tenien la possessió, i van lluitar per poder tenir-ne la propietat, el domini ple. No van aconseguir tot els objectius amb la sentència final, però a partir d'aquesta es va iniciar un procés de consolidació de la pagesia catalana tal com la coneixem fins avui dia.

Aquest canvi el va viure Verntallat durant tota la seva vida, i mai va perdre de vista l'objectiu d'alliberar la gent de les servituds. Va liderar els pagesos de remença fidelment. El relat de les guerres remences és molt apassionant. Sembla que hi hagin tous i radicals, de la muntanya o del pla, crueltats i generositats, conflictes familiars i fidelitats personals en joc, canvis sovintejats de bàndols, crims i traïcions a dojo, i entremig de tot això, els tres personatges cabdals eren ben conscients de lo que s'hi jugaven. Les tensions entre la muntanya i la ciutat de Girona, entre els remences Francesc de Verntallat i Pere Joan Sala, entre el comte de Pallars i el comte de Cardona pel control dels ramats i el mercat de la sal. Entre el rei d'Aragó i la Generalitat de Catalunya, amb els antecedents de la mort del príncep Carles de Viana, fill de Joan II. Les morts massa sospitoses del comtes de Barcelona: Pere IV, de Portugal, o del lloctinent general, el Marquès de Lorena. Què més us diré?.

Si la societat feudal es caracteritzava per la divisió de l'autoritat entre els tres ordes, i un poder únic, aquí també assistim a la lluita despietada de tres àguiles. Qui va rebre de valent va ser el comte del Pallars. Va perdre-ho tot, fins a la vida, tal com havia passat amb el comte d'Urgell, a favor del comte de Barcelona. Aquest últim, Ferran II, va mantenir una política natural d'anguila per afavorir els seus propis interessos, treient profit i manipulant els pagesos i els nobles. Verntallat va ser temptat amb el títol de vescomte d'Hostoles, pels serveis prestats a la monarquia. S'endevina un regal enverinat per allunyar-lo dels interessos dels remences. Verntallat no va dubtar de lluitar fins al final contra Ferran II perquè complís les promeses fetes. La seva perseverança i bon judici van permetre que pogués retornar a la Garrotxa, a la seva vall d'Hostoles.

Hi ha una paraula germànica, horst, que té un significat molt escaient. Si accepteu la meva proposta etimològica d'Horst-Ol. "Ol" seria alt. I el mot "horst" és el niu de l'àliga. Francesc de Verntallat va esdevenir aquest animal totèmic, enlairant-se per sobre del castell d'Hostoles, de les parets del Far, esguardant les terres, les aigües del Brugent, i la gent que van saber lluitar per la seva llibertat. Enguany, aquest 2015, encara podeu recordar els seus noms anant a veure l'exposició sobre un dels llibres del Sindicat Remença.