Enguany es compliran 40 anys dels 1975, quan es va tancar una etapa
amb la mort programada del dictador. L'efemèride del 20 de novembre va
ser una agonia artificial, sostinguda pels interessos de la classe
dirigent. Aleshores va quedat tot, "lligat i ben lligat", i es va pactar
una "transición" que va mantenir els privilegis dels grups econòmics,
polítics i culturals dominants. La manca d'una renovació real de la
societat fa que enguany estiguem una altra vegada en un període de
canvi.Aquest 2015 tenim una crisi general, de la qual es vol
sortir fent lo que s'ha fet els darrers anys, seguint una inèrcia que
empenyi el vehicle contra una paret. Però els esclats i sorolls comencen
a pujar de to, malgrat els intents per silenciar-los. I aquestos se
senten tant des de fora, com des de dins.
Tant endins, com pot ser
la cel.la d'una presó espanyola. Tant avui com fa quaranta anys.
D'això ens en podem adonar llegint En Lluís Maria Xirinacs.
Un llibre seu titulat "Entro en el Gran Buit. Diari de Presó II. 1975".
Editat el juliol de 1976 per Nova Terra, dintre de la col.lecció Noves
Actituds. Publicat a l'any següent dels fets, i després de la mort de
Franco. En format de diari personal, recull la seva activitat política i
la realitat viscuda durant l'estada a la presó de Madrid. Una realitat
molt dura, tot i estar en millors condicions que altres presos, tant
comuns com polítics. Realment era una situació de lluita no-violenta, no
gaire compresa per enemics ni amics. I que tenia més ressò a Catalunya i
fora de les fronteres de l'estat, que no allà on es trobava.
Com
diu el títol, és el moment del buit personal i social. Diria que és
aquella sensació del temps en suspens, quan un mateix se sent com una
fletxa llençada a l'aire, i al seu voltant es genera l'efecte d'una
succió cap endavant. L'impuls personal ens aboca a una situació difícil,
que malgrat intentem controlar, no podem fer-ho. Volem anar endavant,
però sabem que el vent que bufa ens pot desviar del nostre objectiu.
Tanmateix, recordarem en Manuel de Pedrolo dient que "cal reclamar
malgrat que sembli que no serveix de res", realment ens adonem que tard o
d'hora arriba on toca. O potser, on no toca, com en aquella altra cita
de Roald Amundsen,
quan va dir, que era l'home de la Terra que havia arribat més lluny
d'aquell objectiu que s'havia marcat en la seva vida. Potser no era la
seva fita, però va ser el primer que va arribar al Pol Sud del nostre
planeta.
Aquest 2015 serà una any ple d'eleccions, no només
electorals, sinó també personals, incloent-me jo mateix. Desitgem que
cadascú trobi el seu camí, i que assolim els nostres objectius, malgrat
que de vegades no són els que nosaltres hauríem volgut o desitjat. Així
són les paradoxes de les nostres vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada