La Trobada dels Homes Artificials

Fa unes setmanes vaig trobar a la taula de canvi de llibres un exemplar de la novel.la de Frederic Pujulà i Vallès: "Homes Artificials" editada l'any 1986 per Edicions Pleniluni. O millor dit, reeditada perquè la primera edició data del 1912, a la Biblioteca Joventut. M'esperava un llibre de butxaca per entretenir les anades i vingudes, però em va sorprendre molt agradablement. Amb una bona introducció de Joaquim Martí, que ens emmarca aquesta novel.la dintre del gènere de la ciència ficció. Però tant per l'argument, la fina ironia i el desenllaç tant original, va més enllà d'aquesta categoria assolint una gran profunditat.

Avui dia les tecnologies de la informació i la comunicació escampen una nova revolució tecnològica, no deixa de ser interessant que l'altra branca genètica també sigui portadora del mite del nou món, i una nova terra. Al servei de l'home nou. Però tot això també és vanitat humana. I en Pujulà ho exposa molt bé, tocant tots els temes que giren al voltant de l'existència: la forma i cos de l'home, les seves habilitats multiplicades, la capacitat del demiürg, de l'home com a creador d'un nou home o d'altres èssers, dels perills que s'esdevenen, etc...

En cert sentit, no deixa de ser un llibre de format clàssic, amb l'escena inicial de la visita que fa el científic misteriós, En Pericard, al despatx de l'advocat. A partir d'aquí, el protagonista rememora els esdeveniments, que partint de Catalunya mateix van a desenvolupar-se a la puixant ja aleshores capital d'Alemanya, Berlin. En Pujulà té l'encert de situar-se enmig de la ciència i la tècnica avançada en aquell moment. El protagonista abandona la pàtria cansat dels desenganys de la nostra societat, i buscant l'éxit de la seva missió en altres terres i gents més civilitzades. No era nou el sentiment cimer del poeta Espriu "Nord enllà", tanmateix, acaba trobant-se més aviat amb l'altre vessant del poeta Quart ...

La ironia no abandona en cap moment la narració, tot i que sembli massa sarcàstic de vegades. Sempre té aquest toc compassiu que rebaixa l'aspror. També és un llibre de crítica social, política i religiosa, de manera que les criatures "artificials" no abandonen pas les actituds massa humanes. Rient rient, ens va dient les veritats i ens fa pensar. I el final argumental és una gran troballa, antològic, ens retorna com sempre al sentit de l'existència: l'home nou sempre és un nadó, un infant.

Crec que és un llibre que mereix més estima, i que no es limita a ser "el primer llibre de ciència ficció en català". És un llibre que com els bons vins anirà guanyant amb el temps. Jo crec que si en Pujulà haguès estat traduït a l'alemany i a l'anglès l'any 1912, ens hauríem estalviat la Primera i la Segona Guerra Mundials. Ja podem inventar tècniques i homenoïdes, internets i genètiques, que per sort i gràcies a Déu, els homes no som perfectes.