Salvador Dalí, Mestre de la Tramuntana

Fa dos anys, l'estiu del 2005, el nom de Salvador Dalí va aparèixer a les notícies. No era per parlar de les dues exposicions que s'estaven fent a Hongria, a les ciutats de Veszprém i Budapest. Sinó d'uns fets certament curiosos. A l'aeroport del Prat de Llobregat, un grup de passatgers va okupar durant unes hores la sala reservada als Vips, que porta per nom el del famós pintor de Cadaqués. Aquestes persones feia hores que esperaven l'avió d'una companyia aèria que els havia de portar a Istanbul, l'antiga Constantinoble. I farts d'esperar a les sales sense descans de l'aeroport, van decidir actuar com Tirant lo Blanc desitjós d'arribar al seu destí, però en versió Dalí. Un d'ells es va adreçar a la càmera de TV3, i amb aquell gest que coneixem del pintor, va demanar que els acompanyessin per veure com entraven a la sala i s'asseien als sofàs. No menys surrealista va ser l'actuació de la guàrdia civil de l'aeroport que complint amb el seu deure, demanava que marxessin de l'habitació perquè sinó els haurien d'identificar. Al cap d'un temps, els passatgers okupes van ocupar el seient a l'avió que els pertocava. Una lluita fora de la normalitat per poder començar les seves vacances.

Aquesta actuació es digna de sotmetre's a l'anàlisi del mètode paranoico-crític, però potser el punt principal és la identificació. Vull dir, que de la mateixa manera això només podia passar en un aeroport, Dalí només podia sortir de l'Empordà. Aquesta identitat que ha estat exposada en el llibre de Mark Planellas-Witzsch, “Dalí silenciat. Les transicions d'un separatista”, en un discurs que relliga l'artista amb el seu món. Un món real, viu, que és la base de la seva pintura, on la realitat supera la ficció. Una realitat que té la seva manifestació en el Cap de Creus, de la mateixa manera que s'ha esdevingut aquest cas en el Prat de Llobregat. L'autor d'aquest llibre ens pinta Dalí en una sèrie d'articles que donen una visió panoràmica del nostre personatge. I aquesta perspectiva incorpora la terra, l'aigua i el foc, sobretot. S'insinua l'aportació de l'aire quan cita Manel Brunet: “Salvador Dalí no és home empordanès, és tramuntana pura”. Però passa una mica d'esquitllentes, quan és evident que el títol que més escau a Dalí és el de “mestre de la tramuntana”. Aquest vent que dóna forma i vida a la matèria de l'Empordà, que la traspassa amb la seva força i la transforma. Tant si és amb un vent suau com si arriba a aquells cops d'aire que enlairen totes les coses. Així, Salvador Dalí va saber captar i transmetre tot allò que li va ensenyar la tramuntana, i va construir la seva identitat damunt d'ella. Com els mariners que amb les seves naus van sobre la mar, ell va construir un avió que anava lliscant per l'aire. I malgrat la por de caure com Ícar, va aconseguir el domini i l'imperi d'aquest vent de l'Empordà. Fins arribar al final del seu viatge.
Sant Boi de Llobregat, 24 d'agost 2005