MES LLIÇONS DE CATALÀ

Aquest cap de setmana, remenant llibres vells, he trobat un petit tresor. Amb tapa dura de color vermell, es titula "Lliçons de Català", editat l'any 1934. La meva sorpresa ha estat veure que no era la gramàtica normal que tenen totes les llengües. Tampoc un recull de lliçons de classe a l'escola. Són les transcripcions radiofòniques que va fer Ràdio Barcelona aleshores, amb els famosos personatges Miliu i Toresky. Si us penseu que els mediàtics actuals no van tenir antecessors, potser més moderns que ara, és que pensem que el món ha nascut amb nosaltres. Després de més de vuitanta anys, encara ressonen les veus d'aquells personatges en la memòria dels nostres pares i avis. Els programes radiofònics com a mitjà de progrés social, amb una clara finalitat pedagògica. Tant com les paraules i la llengua que parlaven, diferent de la nostra contemporània però amb més força i vitalitat. També tenien problemes, és clar, i es plantejaven diferents solucions.

A principis del segle XX, amb el Congrés de la Llengua Catalana, ja es va voler solucionar la necessitat d'un estàndard per al català. Aleshores, les postures es polaritzaven entre modernistes i noucentistes, i es van traduir en un marc més liberal i d'altre més acadèmic. La personificació d'aquestes perspectives amb Mossèn Alcover i Pompeu Fabra era la seva conseqüència natural. Malgrat que no es va arribar a un acord, cadascú va continuar treballant en el seu camp. D'aquesta manera, la bona tasca de Pompeu Fabra va ser recollida per la burgesia barcelonina, a la recerca de l'ideal,  amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, l'IEC.  I de l'altra, l'elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear va permetre cimentar els fonaments d'una llengua força sotraguejada pels idiomes imperials castellans i francesos. La Guerra dels Tres Anys va acabar amb la burgesia barcelonina, i la proposta fabriana va quedar orfe de pare. Després de la dictadura, la llengua continuava lluitant per reviscolar-se, però el model rígid ja no tenia massa sentit. Trencat el sostre, les humitats van escolar-se per les parets.

Avui dia, a principis del segle XXI, la llengua catalana continua amenaçada, ara també per la influència de l'idioma imperial americà. Però el model flexible de Mossèn Alcover s'ha revelat com més natural. Era el més semblant al de les canyes que es vinclen sota la força del vent, però aguanten la tempesta. Això no vol dir que hàgim de confondre la flexibilitat amb la debilitat. La flexibilitat ha de respondre a la polidesa de la llengua, i si cal, de tant en tant, picar al cul d'algú. Per més mediàtic que sigui. O més centralista. L'estàndard no es pot imposar sobre els dialectes, perquè de fet és un dialecte. Potser el principal, però "primer entre iguals". Com el comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent és el príncep, així ho ha de ser en el cas de la llengua, perquè tots són mereixedors de respecte i cortesia. Fet i fet, ja ens ho deia Ramon Muntaner, que calia que fóssim com una mata de joncs. Per a que no ens arrenquin la llengua, la qual ens mena el cap i el cor alhora. Aquest tresor és el que ens obrirà una de les portes de la llibertat. Com deia Frederic Mistral: "qui ten sa lenga, ten sa libertat". Ja sabeu que qualsevol nit pot sortir el sol, com deia la cançó.

LA NOIA I L'ANOIA DELS CLARAMUNT

Aquest 2016 hem pogut comprar el llibre de l'activista i escriptor Emili Ferrando titulat "Executada". És una biografia sobre Carme Claramunt Barot, badalonina afusellada al Camp de la Bota nascuda a Roda de Berà. Aquesta militant d'esquerres la van matar els franquistes amb 28 anys. No se sap ben bé els motius, revenja personal o política. El cas és que em va sobtar el cognom il.lustre que portava, malgrat els seus orígens humils. Els Claramunt van ser una poderosa nissaga catalana que a partir dels feus de l'Anoia van estendre's per molts llocs, tenint en compte que a més van estar vinculats a la família del Cardona. Fins i tot, un dels seus membres va emigrar a Itàlia, i un dels descendents hi va fer carrera eclesiàstica, amb la traducció del cognom a Chiaramonti. L'avantpassat en reivindicava la seva catalanitat. Per aquelles ironies del destí, gosaríem imaginar-nos que algun aviador italià de cognom Chiaramonti bombardegés la terra catalana?

Sigui com sigui, el temps s'emporta molts records. De vegades és bo fer-ho així, de l'altre banda, no hauríem de perdre les lliçons que ens ensenya la vida, i la història de la nostra gent. Ben aprop de Barcelona vam poder anar a visitar el castell dels Claramunt, a la Pobla. Baixant del tren dels Ferrocarrils, una amable senyora ens va indicar el camí per poder enfilar-nos per la pista que mena a dalt del turó alterós. A dalt el castell ben visible, i a mida que vas pujant, podem contemplar el congost, i les muntanyes no gaire altes, però esquerpes. El riu Anoia i el Carme han gravat les pedres el seu pas. El castell pertany actualment a la Generalitat, que va fer-ne la restauració. No és gaire gran, però és un model de castell amb tots els seus elements principals. La vista panoràmica és molt maca, fa la volta dels quatre punts cardinals, i es veu el sud en direcció a Capellades, cap a l'est sobresortint la serra es veuen algunes agulles de Montserrat i els Mollons, més enllà apareixen les boques dels túnels del Bruc, i la plana de l'Anoia, amb Igualada esplaiant-se a tocar del poble d'Òdena.

Un paisatge divers, de frontera, i que aboca les seves migrades aigües a la riba dreta del Llobregat. Els seus habitants, des de temps immemorials, han hagut de lluitar durament i esmolar l'enginy per tirar endavant. La gent ha anat posant nom a cada racó com a símbol de coneixença i respecte a la natura. Això es pot observar en els mapes exposats al castell, i en els llibres especialitzats, com el de "Feudalisme i Toponímia de la Pobla de Claramunt" de Josep Riba i Gabarró, prou ben editat per l'ajuntament. A més de l'evolució històrica des del feudalisme, amb la nissaga dels Claramunt, es fa un recull dels noms del territori. Molts d'ells són prou antics per a establir una etimologia amb precisió, però si apliquem l'enfocament de l'origen god, és a dir, germànic, veurem com recuperen el seu significat.

Per començar, el mateix nom d'Anoia, derivat de noi o noia, que en català vol dir jove, petit o nou, i que en la seva correspondència a l'alemany s'escriu amb -eu, amb la paraula "neu", que vol dir abastar el mateix significat. Referint-nos al riu Noia, però què podem dir del significat de Carme? Malgrat la coincidència, no derivaria del llatí "carmina", sinó de l'alemany "karg-mahl" que vol dir petit, esquifit, escàs com el cabal de la seva riera. Encara trobarem més topònims germànics, com el de "Grau", que vol dir gris, i es referiria al color de la pedra gris blavosa de la zona. O els Plans d'Araus, quan en alemany tenim "darauf", referint-se als plans de dalt o superiors. També trobem "obenan" que vol dir dalt de tot, o més aviat potser "oed-" per erm o eixut, pel que fa al topònim d'Òdena. I respecte a l'Espelt, del qual conservem el nom antic d'Speuto, que marca l'ast de la llança com a paraula germànica. 

Aquest cap de setmana se celebra el festival del Rec a Igualada, i cal veure com malgrat l'escassesa de l'aigua, els homes han lluitat per fer rutllar el tèxtil, les adoberies i les papereres en aquesta comarca. Una terra de frontera que mereix una visita d'altura, com les vistes des del castell dels Claramunt. Malgrat els efectes secundaris d'algunes indústries en aquesta comarca, la seva naturalesa dura i eixuta fa que es valorin molt més els seus racons fluvials. Enfileu-vos al terrat del castell i contempleu el pas del temps i la gent que ha lluitat per aquestes contrades. Quan baixeu a la Pobla, després de dinar a l'Hotel Robert, podeu fer una volta per descobrir els seus racons i les històries amagades. 

L'IMPERI GALLEC O IMPERIO GALEGO

Els resultats electorals de les eleccions autonòmiques de Galícia el 2016 posaven de manifest l'èxit de l'imperi gallec. No se'n parla gaire d'aquest imperi, que domina l'estat espanyol des de fa molts anys, fins i tot diria que des de fa alguns segles. Aleshores de l'entronització de la dinastia borbònica al regne d'Espanya, els gallecs van anar incrementant la seva expansió dintre de les seves institucions. En el segle XVIII ens trobem amb l'edificació de l'emblemàtic Pazo de Raxoi a la mateixa capital, Sant Jaume de Galícia, com a símbol d'aquest fenomen.

Quedava lluny la repressió de la revolta dels Irmandinhos, a mans d'Isabel de Castella. Tal com faria després amb la noblesa gallega. Tot i que de fet, qui va executar l'esclafament de la revolta agermanada es deia Berenguer, és a dir, d'origen català. Per aquest motiu, la catedral de Sant Jaume va batejar una de les seves campanes, la Berenguela, amb aquest nom, recordant que el seu batall el formaven els caps dels ajusticiats. La vida dóna moltes voltes. Qui no ho compararia amb la torna de l'entrada de l'exèrcit de Franco per la Diagonal, segles més tard, on molts gallecs van fer carnatge dels catalans?

Més enllà dels components ideològics, existeix també una lluita entre els diferents pobles. Ha estat moltes vegades així que sota un vernís cultural s'ha fet una crítica dels altres. Què podríem dir sinó del nostre famós Cuixot de la Manxa ? La prova més recent de tot això ha estat la recent investidura del president del Gobierno del Estado a Madrid. El triomf de Mariano Raxoi és l'últim exemple de com els gallecs controlen l'imperi espanyol. I com els diferents partits polítics responen als interessos majoritaris dels diferents pobles. Com el partit que representa els interessos andalusos ha deixat abandonats als seus emigrants catalans, o com el que representa als castellans està subordinat als gallecs.

No debades, els gallecs han col.locat els seus homes a tots els dos partits majoritaris de la segona restauració borbònica, i en tots els organismes públics, o privats que han pogut. No hi ha cap administració pública que no tingui el seu contacte gallec, cap ni una. Per exemple, fins i tot a una ciutat com Sant Boi de Llobregat. L'escàndol de les facilitats per instalar Azkar a l'aeroport del Prat és simptomàtic. En aquest cas s'esmentava José Blanco, Pepinho, del PSOE. Però en l'àmbit econòmic, sobretot financer, es veu més, com el destacat de Rodrigo Rato, ratolí en català, o de José Gonzalez, al capdavant del BBVA. O com Mario Conde va fer carrera a l'empara dels seus orígens. Pel que fa a l'economia, què me'n diran d'Inditex?. El comportament clànic dels gallecs, és a dir, celtes, forma part de la seva personalitat.

Però tota aquesta gent que ha triomfat, ho han fet deixant enrera la seva ànima. S'han convertit en "lobishomes", és a dir, homes llop, que per on van parlen castellà i no toleren que a Catalunya els parlis en català. És la mentalitat imperialista, que ha arraconat tot allò que als ulls dels estranys era motiu de mofa i burla, com aquells acudits de "gallecs" que corrien molt de temps, sobretot per part dels castellans. I ara, vés-los a explicar? . És clar, l'idioma gallec que a l'edat mitjana s'esplaiava per les corts com a símbol de cultura i gentilesa, seguint el model occitano-català, ja no és una referència per als "lobishomes".

Ara entrarem una altra vegada en aquella "longa noite da pedra" que deia el poeta, esperant que algun dia torni a sortir el sol per a tothom. I que la llum del nou dia esvaeixi la "santa companha"; ara ja no la formen pas les ànimes en pena dels difunts, sinó les ànimes perdudes dels vius que han conquerit el seus mons. De què serveix guanyar el món, diu la Bíblia ? Esperem la resurrecció dels esperits, i la vida nova, però abans caldrà lluitar molt. Nosaltres, des de Catalunya, recordarem aquells gallecs "bos e generosos" que ens han fet costat, fent honor a la seva terra. Des d'aquí, restarem en l'esperança d'aquell "Sempre en Galiza".

ACCIDENTS SEXUALS

Fa força anys vaig patir una experiència sexual desafortunada. Al voltant del 1980 estava acabant el segon curs de batxillerat, i un dissabte a la tarda vaig sortir amb dos companys més pel centre de Barcelona. Després de fer una volta per les Rambles, ells dos van anar a veure què feia una companya que havien vist comprant en uns magatzems, aquells esveraments en plena adolescència. Jo vaig preferir quedar-me a veure la cercavila d'uns grups de ball, que passaven just per la vorera del carrer Rivadeneyra, amb ocasió del Festival Folklòric Internacional d'aleshores.
El cas és que estava recolzat contra la barana d'entrada al parking soterrat, com en una segona fila, doncs hi havia molta gent contemplant l'espectacle. Estava girat d'esquena, i no li vaig donar gaire importància a la pregunta que em va fer un desconegut sobre l'espectacle de ball, ni al fet que innocent de mi, li contestés tranquil.lament. Per mi era una pregunta rutinària, però per aquest senyor més gran volia dir una altra cosa. Era més aviat una resposta de consentiment per posar-se al darrera a grapejar-me el cul. Va ser una cosa què, quan em vaig adonar, era massa tard. Les emocions em dominaven i no sabia què passava realment. En aquell moment la meva formació sexual, més aviat teòrica que pràctica, em queia a sobre multiplicant dubtes i pors. L'ambigüitat es va acabar quan al final aquell home em va preguntar si volia anar a prendre alguna cosa. Aleshores es va adonar per la meva cara que s'havia equivocat. Vaig dir que no, i vaig marxar corrents per anar a buscar els companys tal com havíem quedat a l'entrada del metro. No vaig explicar res a ningú, fins que van passar molts anys, quan alguna vegada ho he comentat a algun amic proper o a la meva dona.
L'homosexualitat aleshores estava encara, si no perseguida, molt mal vista. I molta gent se n'amagava. Per això, entenc que allò que vaig patir, més enllà d'una agressió sexual, havia estat un accident sexual. Un malentès, si es pot dir d'aquesta manera. Tenint en compte que a mida que ens fem grans ens adonem que la sexualitat és una cosa molt personal, de cadascú. El problema d'amagar les coses és que algun dia te les trobes i no saps què ha passat, ni com pots superar aquells fets que ens han ferit, i que han provocat un terrabastall a les nostres vides.
De fet, podem comparar aquest esdeveniment amb un accident de trànsit. Per una banda tenim aquells de tipus involuntari, i per l'altra aquells que han estat provocats per un conductor que anava massa ràpid, begut o drogat, o en contradirecció per apostes il.legals. D'aquesta última mena ja podem parlar com a violència viària, en el qual existeix una responsabilitat personal. Que va molt més enllà del deficient tractament que fa la legislació espanyola aprovada a Madris.
Per sort, avui dia les persones poden parlar de la seva sexualitat amb més llibertat, i en aquest àmbit, s'està més avançat en el respecte a cadascú. Es continuen donant casos de violència, però hom pot donar la cara, com aquest àrbitre de fútbol, i es tenen més mitjans per defensar-se. Tanmateix, cal tenir present que no tothom és una víctima ni és un sant. La sexualitat no hauria de tenir, o fomentar, els apriorismes.  Ni els prejudicis que abans s'estenien per la societat ni els que ho fan ara. Cal lluitar contra la violència, però no pot ser que ens carreguem la presumpció d'innocència en el camp sexual, de manera que els homes estiguin culpabilitzats d'entrada.
A la premsa es publiquen les coses amplificant-les, és el seu ofici, però no poden ser tant parcials que no s'escolti l'altra part. Aquestos dies es diu en una entrevista que una dona va preguntar a les companyes de feina si havien patit alguna agressió sexual, i totes van dir que sí, que alguna vegada n'havien patit. Aleshores em faig la pregunta, hi ha homes que no n' hagin patit pas alguna agressió sexual a la seva vida ? Com a home em faig aquesta reflexió, per poder veure la diferència entre un accident i una agressió condemnable. Si no ho fem així, ens estem carregant la sexualitat, com a part important de les relacions entre les persones.