Tornant de les Vacances amb Bicicleta

Aquesta setmana molta gent torna de les vacances d'estiu. El gros serà a partir de la Diada, quan el dimarts 12 de setembre comencin les escoles. La tornada acostuma a ser costa amunt. Sobretot per aquells que troben coses que no els hi agraden gaire: per exemple, el senyor Manuel Cuyàs i les bicicletes. En tot cas, si l'articulista encara no ha fet prou dies de festa, m'agradaria suggerir-li algunes destinacions d'acord amb les seves preferències.

Per exemple, l'India. Un país famós per la seva espiritualitat, on podrà resoldre la seva pregunta existencial. Allà trobarà com s'ho fan per portar el bolígraf, sense butxaques. La gent fa servir bicicletes de pinyó fix per carregar aliments fent una pila més gran que el ciclista, o deixar-se portar per un d'aquestos "rikshaws" o bicitaxis.
Una altra destinació aconsellable seria Califòrnia, amb sol i platja, i una costa on podrà trobar tot de policies que li respondran com han solucionat el tema de la suor quan es va en bicicleta. En cas que no pugui anar-hi, es pot conformar veient la sèrie de televisió "Pacific Blue".
Però si s'estima més una destinació més propera, li recomanaria Alemanya, per resoldre els seus dubtes sobre la bicicleta. Ja no parlo d'Holanda, que després dirà que allò és molt pla, malgrat que no sap que també fa molt vent. En fi, respecte a Alemanya, pot preguntar a la seva president, de la CDU, Angela Merkel si s'ha passat al partit dels Verds alemanys. Ho dic perquè a Alemanya la gent té cotxe, però també té bicicletes. I sempre les han tingut. Com que en general són bastant conservadors, van conservar la bicicleta, perquè també té els seus avantatges. Allò de la intermodalitat funciona fa anys perquè pots portar la bicicleta als trens, i als autobusos també. No com aquí, on per cert, Iniciativa no té gairebé res de verd. Poden preguntar al pares que la TMB , el 6 d'agost, no els va deixar pujar a l'autobús perquè portaven el nen petit amb la seva bicicleta petita, i és clar, això era un perill. Pot preguntar a tots els escolars d'Alemanya que amb 10 anys fan classes de circulació viària en bicicleta, i els ensenyen a anar per la dreta, i a respectar els vianants, és clar. Jo encara no sé on és el circuit d'educació viària de Barcelona, o el de Sant Boi de Llobregat, després que les entitats ho hagin demanat fa més de deu anys.
Però si no vol anar gaire lluny, el senyor Manuel Cuyàs pot anar a Montserrat. Caldria que agafés els Ferrocarrils de la Generalitat, amb els seus vagons adaptats perfectament per a tota mena d'usuaris, i plenament accesibles a la gent amb cadira de rodes, el carro de la compra, el del nen, o la bicicleta. Tothom pot defensar els seus interessos, però quan es defensen els de tothom, tots hi sortim guanyant. Inclús el senyor Cuyàs, que també hauria de mirar si el seu seient li va a la seva mida.

El Nou Pasqual

Si algú ha vist el títol, pensarà de seguida que vaig a parlar sobre el president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall. Però no serà així. Parlaré d'un llibre editat ara fa cent anys, el 1906, per Francesc Pujols: "El Nuevo Pascual o La Prostitución" reeditat el 2005 per Edicions i Propostes Culturals Andana SL de Vilafranca del Penedès. Com que en Francesc Pujols tenia una relació molt estreta amb Joan Maragall, el poeta, i avantpassat de l'actual president, si no és una casualitat, és una de tantes paradoxes de la vida.

Perquè en Francesc Pujols va compondre amb el pseudònim d'Augusto Altozanos aquest llibre en la seva joventut. Però en ell, més enllà de la filosofia, assistim al desplegament de l'art de la paradoxa. I aquesta forma vital fa de Pujols un mestre en el seu camp. Perquè si la paradoxa forma part de la vida, en Pujols dóna nova vida a la paradoxa. Algú s'escandalitzaria del llibre, però de fet, ens podem escandalitzar de la vida? podem donar una perspectiva diferent a la nostra manera de viure?. D'això parla Pujols: la filosofia de la vida ens obliga a acarar-nos a les seves veritats i a les seves mentides, i en tot cas, a prendre partit. A acceptar la vida, i a acceptar-nos com som. I d'aquí surt el concepte de saviesa, que rau en "la joia de viure".
Per aquells que els hi vingui de gust trobaran en la seva lectura moltes paradoxes. I molts nivells metafòrics: des de l'amor i el sexe, el seu lligam o no amb la religió, la creença o no en Déu que comporta viure o no amb Ell, la vida a la terra i al cel, i el cristianisme en la nostra existència. També trobarà aquesta paradoxa lingüística, el llibre està escrit en castellà traduït literalment del català, per allò de "alquilar sillas". En aquest àmbit juga i se'n riu amb els catalans que escriuen en castellà, potser Pujols serà present a la Fira de Frankfurt?. O potser és a l'inrevès?.

Sobre l'Orígen d'un President

Aquestos dies s'està fent un gran debat sobre si una persona nascuda fora de Catalunya pot ser president de la Generalitat de Catalunya? Tant uns, com altres, fan jugar els conceptes en funció dels seus interessos polítics. I això no fa més que confondre la gent. Entre el discurs políticament correcte i les mitges veritats se'ns amaga la realitat. Però aquesta l'haurà de trobar la gent. En tot cas, intentaré veure quins són els fonaments jurídics de tot això.

Per començar, un bàndol diu que és correcte que qualsevol persona pot ser president de la Generalitat, independentment del seu orígen. Des d'aquest punt de vista, podria ser-ho qualsevol veí de Catalunya. Tant socialistes com convergents van a favor d'aquest punt de vista, seguint la cèlebre frase de Jordi Pujol: "és català qui viu i treballa a Catalunya". Tanmateix, aquestes paraules són una veritat a mitges, i per tant, una mentida a mitges. Aquesta expressió afavoreix el concepte de dret territorial, o "ius soli". I de retop, el concepte d'estat-nació.
Des dels temps del grecs, ja sabem que la natura de les coses està formada per quatre aspectes: la terra, el foc, l'aigua, i l'aire. En aquesta comparació tenim que la terra seria el viure, i el foc, el treball. Però i l'aigua i l'aire? L'aigua seria el sentiment de pertinença a una gent, i l'aire la voluntat de formar-ne part. I això se'n ha amagat en profit dels seus interessos particulars, que han passat davant dels de la gent i el país.
D'acord amb el dret espanyol vigent, és clar que qualsevol pot ser president de la Generalitat. Però no ens enganyem, en altres estats, com els Estats Units, només pot ser president una persona nascuda en el seu territori. Ni per Kissinger es va canviar la seva Constitució.
Algú pot dir aleshores que existeixen precedents entre els catalans: és clar, els comtes de Barcelona eren els oficials més grans, i van haver-hi comtes com els Trastàmara de Castella o Lluís XIII de França, però no ens hem d'enganyar. Tots ells estaven subjectes a les Constitucions de Catalunya, i aquesta era la màxima autoritat. Però els mateixos espanyols les van deslegitimar. Per tant, ells no poden fer-les servir al seu favor.

Colom i Amèrica

Hem llegit amb molt d'interès el llibre de Jordi Bilbeny titulat "Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya", d'editorial Proa. En la seva recerca sobre Colom, ha pujat un graó més. I per als catalans és una cosa molt important. Si sobre el navegant existeix el misteri, on es barreja l'admiració i la vergonya a causa de les conseqüències de la colonització, cal afrontar els fets cara a cara. I si cal desaprendre allò que ens han ensenyat, no tinguem por. Perquè com diu la Bíblia, "la veritat us farà lliures".

La recerca de Jordi Bilbeny va avançant. Enmig de la boira que s'aixeca del mar de documents, es poden trobar ports segurs i arrecerats. En aquest cas, amb l'ajuda inestimable de Víctor Ferro, que amb el seu llibre "Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta", de l'editorial Eumo, posa en el bon camí els seus treballs. Aquest llibre permet entendre tota la part pública del dret civil dels catalans, i d'aquesta manera, Bilbeny pot demostrar que la descoberta d'Amèrica parteix d'un sistema jurídic català. I això sense necessitat de recòrrer a altres fonts com el dret de sang.
Certament, el llibre de vegades es fa reiteratiu, o una mica espès. Però sempre sobre aspectes secundaris. Cosa disculpable davant la necessitat de justificació que els historiadors oficials demanen, per allò de la palla a l'ull de l'altre.
La seva recerca deductiva es fa tan interessant com una novel.la de Sherlock Holmes. I encara caldrà arribar fins al final. En aquest sentit, cal tenir en compte que el sistema jurídic català es fonamenta en el dret civil, i per a aquest, no hi ha distinció entre dret privat i públic. Per la qual cosa, caldrà continuar observant tot el conjunt. I per entendre això, cal tenir en compte que el dret català és el més acostat al dret anglosaxó. Si Colom va descobrir Amèrica, ara Amèrica descobrirà que Colom era català.