Després de l'enrenou provocat per Herr Hunold d'Air Berlin, i de veure unes quantes reaccions entre els catalans, així com en la premsa d'aquí i de l'estranger, m'animo a fer quatre ratlles d'agraïment al director de la companyia. Primer, per comprovar que no només hi ha alemanys que saben alemany, sinó també que existeixen catalans capaços de llegir i entendre l'editorial d'Air Berlin en la llengua original germànica, com el mateix Bernat Joan ha demostrat en altres ocasions. Tot i que la reacció del secretari de Política Lingüística de la Generalitat, i antic diputat europeu, ha estat una mica passional, comprensible en aquest cas, m'agradaria exposar alguns raonaments per enlairar els pensaments d'uns i altres.

---

Primer de tot, jo diria que l'editorial d'Air Berlin ha estat dictada per l'esperit irreflexiu d'un cap important, o "jefe", que tenint gravíssims problemes per mantenir una companyia aèria de baix cost, amb el petroli pels núvols, i tenint el pensament prou ocupat i capficat en aquesta qüestió, rebés una carta d'un client demanant ajuda per millorar el servei de l'empresa. Una cosa com aquella de dir: només em faltava que em vinguessin a tocar allò que no sona, i que no m'atabalin amb tonteries. Malgrat que vinguin d'un client com el Govern de les Illes Balears, vaja!
En segon lloc, m'agradaria que el senyor Hunold tornés a graduar-se en Història Europea, ja que la cultura de que fan gala els alemanys queda a l'alçada del betum, amb les afirmacions que en fa. Només recordar que Carles I, era flamenc, nascut a Gant, i per tant, en la seva cort, hi havia molt gent del seu país, amb els quals sempre parlava en flamenc, llengua germànica, cosa de la qual es queixaven precisament els castellans. També es podria parlar de que tot i ser emperador d'Alemanya, Carles només era rei de Castella, i que per tant, allò de "Carlos I de España i V d'Alemania" és una d'aquelles mentides que fan aprendre els espanyols als babaus. En tot cas, se li pot recordar que Carles va ser comte de Barcelona, entre altres títols, i per això era senyor del Regne de Mallorques, d'on té ara els seus principals clients aeris. Afegiria que l'orgull del Sr. Hunold parlant de llengües regionals sona una mica ridícul. Tot i la importància d'una llengua com la germànica, el seu pes és relatiu, no tant a nivell europeu, però sí mundial. En tot cas, què diria el Sr. Hunold si comparés l'alemany amb l'anglès-americà, o amb el rus?
En el descàrrec de Herr Hunold, jo diria que com que els catalans sempre estem jugant a "puta i la ramoneta", no entèn que nosaltres no parlem "clar i català". De fet, el castellà és llengua oficial a Catalunya, les Illes i altres llocs, però això no vol dir que no sigui una llengua estrangera. Com pot ser l'alemany, o el mateix català en altres llocs i països, evidentment. Voldria també esmentar que a més d'anar a la Fira del Llibre de Frankfurt, els catalans hauríem d'encarar-nos als alemanys, i fer-los veure que portem sang goda, més que els espanyols, i que per tant, també som una mica germànics, i que no haurien de tractar així als seus parents del Mediterrani i els Pirineus. Ja que la llengua que ha menyspreat també diu "blau" i "clar". Però si d'alguna cosa greu em queixo del Herr Hunold, és de la seva falta precisament d'hospitalitat, una de les regles més sagrades dels alemanys, i només per això, ja hauria de plegar del seu càrrec.

La Roba Estesa al Terrat Polític

Avui se sabrà el resultat de les eleccions internes del partit Esquerra. Un dels pocs partits polítics de l'estat espanyol on encara els seus militants poden votar i decidir en temes importants per a ells mateixos, i per al seu país. Sigui quin sigui el resultat, només podem dir que "guanyi el millor" i desitjar sort. La resta serà un compromís personal de cada català, i sabent que quan hom vagi a dormir, haurà fet tot allò que estava al seu abast. Per als que no sortiran escollits per als càrrecs representatius, cal animar-los a seguir el seu camí. Perquè la dita "quan es tanca una porta, s'obre una altra" sempre és veritat, malgrat de l'estretor de "la porta del cel".
Aquest cap de setmana s'esdevenen els darrers dies de celebració de la collita de la cirera a Torrelles. La setmana passada van coincidir a Sant Climent i Santa Coloma de Cervelló. I per aquelles casualitats, aquest dissabte també, se sabrà qui remenarà les cireres a Esquerra els propers anys. Malgrat que hi hagi roba estesa en el partit des de fa mesos, els candidats ja estan molt apamats, i cadascun ja sap més o menys com quedarà.
Per a aquells que han seguit aquest període electoral, que afecta a tot Catalunya, no només des de fa mesos, sinó també des de fa anys, i que posa el nostre país en el camí de la "revolució permanent" de que en parlava Trotski, es fa evident que s'estan cremant etapes molt ràpidament.
Ja abans de les eleccions espanyoles de març, es va saber de la visita de Joan Puigcercós a l'Àngel Colom al Marroc. Aquest senyal marca una nova etapa a Catalunya, en funció dels interessos de Madrid, i que farà canviar els papers dels actors en l'escena política. Un possible pacte del PSOE amb CiU, amb l'acord implícit del PSC, que posaria la Generalitat en mans de CiU i ERC, i que donaria més tard un pacte posterior entre CiU i PP a Madrid.
Aprop de les festes de Sant Joan, algú celebrarà com cal el seu sant, i tindrem molta llenya vella per encendre la foguera. Però si algú vol seguir l'exemple de Sant Joan Baptista, qui es va enfrontar al poder representat per Herodes, ja sap que corre el risc de que li tallin el cap. I no per cap capritx de Salomé o la seva mare, precisament. Per això, hem de mantenir l'esperanaça, ja que el Baptista era el darrer dels profetes, i que preparava el camí al Messies. Amén.

Sí, Ministro

Aquest mes de maig va visitar oficialment Catalunya el Secretario de Estado y Presupuestos, Carlos Ocaña. Un excel.lent article del diari El Punt, publicat el dia 15 de maig, anava acompanyat d'una magnífica fotografia de l'agència EFE. No podia ser més oportú el gran retrat fet al Secretario de Estado. Per a aquells que van, i vam, seguir amb delit la sèrie britànnica "Sí, ministre" i "Sí, primer ministre" vam descobrir el nostre "Sir Humphrey Appleby". Clavats, gairebé, vaja!

Per als profans en la matèria que ens interessa, un Secretario de Estado és el càrrec màxim per a un funcionari de carrera de l'estat espanyol. No és un càrrec de designació política, sinó que és el càrrec que no tomba cap tempesta política. I encara més si correspon al que remena els diners, i els pressupostos de l'estat. I fer-lo sortir a la llum pública, i a les portades de la premsa, és un tota una proesa. Comprensible només en els moments tan delicats que estem vivint, i que precisament requereixen tota la habilitat política de Sir Humphrey per acontentar tothom, i fer veure que tots hi guanyen en una nova ronda de negociacions per aconseguir el tros d'un pastís que cada dia es va fent més petit. Sobretot de cara a afrontar la tempesta econòmica que ja estem vivint, i que per tant, obliga a reforçar i reparar les escletxes que es puguin obrir en la línia de flotació del vaixell.
En fi, a veure què passarà els propers mesos. Tot i que Espanya no és la Gran Bretanya, tant admirada per Manuel Fraga, com pot comprovar amb el PP avui dia. Per als catalans, ja ens podem imaginar que a tot estirar podrem omplir la barretina. I tapar-nos les orelles, de tot lo que és dirà i se'ns tirarà a sobre.

Piove, Porco Governo!

Aquesta famosa dita italiana, utilitzada en el sentit que la culpa de tot sempre la té el govern, assoleix una dimensió irònica aquestos dies de pluja primaveral. Una pluja que ens baixa del cel, tant desitjada després de mesos de sequera real. I que per a alguns, arriba com una maledicció que fa veure quanta porqueria s'acumula en els rius i torrents del nostre país. Si per una banda, la gent pagesa intenta sobreviure enmig dels contratemps econòmics, només falta que els governants encara estiguin a l'altre bàndol. Per no parlar-ne d'entitats que apleguen "prohoms" que diuen defensar el país també, com Fomento, el Racc, o el Col.legi d'Enginyers?. A sobre, parlen amb molta naturalitat de "sequera estructural", cosa aquesta que no s'aguanta per enlloc, sinó no s'explica qui està bevent-se tota l'aigua.

És clar que potser només es tracti d'una manera de distreure al personal, ja que em recorda els temps de la "pertinaz sequia". Una excusa ja utilitzada abastament pel franquisme per amagar la crisi econòmica, l'autarquia i l'estraperlo o l'especulació d'aleshores. Podríem analitzar a més a més, com utilitzen els governants d'aquesta època "democràtica" la terminologia més emprada durant la dictadura, com la "desafección política", així, en castellà, per ser més clars i catalans. Només una anàlisi acurada del llenguatge ens podria acostar als pensaments més genuïns de la nostra classe dirigent.
Però no tota la culpa està de la seva part. Esgarrifa veure que amb la "pertinaz sequia", la gent de classes més populars no s'estan de glorificar la dimensió de Franco com a gran "estadista" que construia pantans per preveure aquestes situacions. Una mentida molt arrelada en l'imaginari espanyol. A Catalunya podem dir amb orgull que no va anar igual. A principis del segle XX tenim l'empenta de la Canadenca, liderada pel Doctor Pearson, que va encetar la construcció a les comarques pirinenques, sobretot de la Noguera Pallaresa, d'embassaments per generar electricitat i reg a dojo. També van engegar la línia del Vallès dels FGC. Vull recordar que el Doctor Pearson va morir en el naufragi del Lusitània, torpedinat per un submarí alemany. Potser a compte del senyor March, que es va quedar després la companyia amb el nom de Fecsa.
Aquest article vol ser un homenatge a aquells pioners que van emprendre una tasca molt important. Construir en un país, del primer a l'últim treballador, com un dels meus avis, que va venir de Múrcia a treballar a Catalunya. Va venir a treballar aquí perquè no podia viure a la seva terra. I ara encara els manaires murcians volien que l'aigua de l'Ebre fos per continuar enriquir-se a costa de tots aquells que van alçar les preses el segle passat. A cadascú lo seu!