Estirant el fil dels Sagarra, anirem a Sant Boi de Llobregat un parell de segles enrera. A principis del segle XIX, en plena Guerra del Francès. Farem un cop d'ull als articles publicats a "Vida Samboyana" pel cronista de la vila, Carles Martí Vilà, entre els anys 1958 i 1959. Estan relacionats amb les Memòries del santboià Magí Castells que va viure aquest conflicte de primera mà. Precisament a l'article que en fa deu, X, parla dels guerrillers santboians que van destacar en aquelles lluites. Els deien ambrolles, o embrolles. En castellà ha quedat el verb amb a, i en catala amb e, embrolla, on el significat d'aquesta paraula gira al voltant dels embolics i enganys. En el nostre cas, el nom s'aplicava als guerrillers que anaven per lliure durant la Guerra del Francès. Es coneixen partides a Tarragona, però també aquí al Baix Llobregat, tal com anomenaven aquí el Pla del Llobregat. Aquestos formaven una colla dirigida per un cap triat per ells mateixos, i no pertanyien a cap exèrcit regular. Normalment eren escamots que lluitaven contra els soldats francesos, malgrat que també podien portar problemes a llurs conciutadans.
Un personatge destacat va ser La Bailet, filla de Sant Vicenç dels Horts, a qui se li ha dedicat un carreró de la casa on va viure. El seu nom real era Maria Esclopé, i com diu l'escrit, els seus hàbits eren més propis d'un minyó que d'una noia, i d'aquí l'origen del sobrenom. Enmig dels combats animava als combatents, mentre carregava les armes, i si feia servir el fusell tenia una bona punteria. Tota la seva vida va conservar els hàbits masculins.
El capità d'aquest grup del Pla s'anomenava En Sagarra. Son nom real era el del santboià Benet Petit i Ugas. Aleshores quan esclata la guerra a partir dels Fets de Maig a Madrid, aquell 1805, el Benet té 17 anys, tants com el nostre famós futbolista del Barça Lamine Yamal. Aquest jove dirigia una partida de set o vuit homes, que actuaven fora de la llei, i podien estar perseguits pels dos bàndols. En aquesta anomenada Guerra de la Independència pels espanyols, es van viure fets molts cruels per totes bandes. La fallida de l'estat borbònic va portar el caos i una guerra de cinc anys a tots els pobles. Després de la batalla del Bruc, el Pla del Llobregat es va encendre com un polvorí.
Les fetes d'En Sagarra van ser llegendàries, perquè es barrejaven elements reals amb altres no comprovables, de tant excepcionals que eren. Encara era barbamec que la seva agilitat i audàcia el van donar una gran anomenada. Tenia molt odi als francesos, vés a saber què li haurien fet per ser tant cruel i sanguinari? Un informe del General francès Mathieu, que manava des de Barcelona, l'esmenta com a cap d'una colla de set o vuit homes. En una comunicació als comuns de Sant Boi i del Prat amenaçava de prendre represàlies, per cada francès mort, executaria sis persones d'aquestos llocs perquè no l'ajudessin ni el deixessin escapar.
Un cas va ser la mort d'una parella de soldats francesos que estaven menjant figues a prop de Valldonzella. En Sagarra se'ls hi va acostar, però no sospitaren d'aquest jovencell. Va treure la navalla matant a un de seguida, i a l'altre el va fer baixar de la figuera per lluitar-hi fins que també el va matar. La guàrdia propera no va poder fer-hi res i va escapar. Per l'altre costat, quan el general Manso de l'exèrcit borbònic espanyol el detenia i el volia castigar, aquest el perdonava a canvi de complir una missió. Un d'aquestos encàrrecs va ser que havia matar els quatre sentinelles francesos de la Creu Coberta. Diuen que li va portar els seus caps en un sac a l'endemà.
També s'esmenta que una vegada el van capturar els francesos i el van portar a la Ciutadella de Barcelona. D'allà es va escapar una nit de pluja, despenjant-se per la paret amb una manta o llençol. Es va deixar caure, però quan va recobrar el coneixement, va enfilar cap al barri de Ribera on el van amagar i ajudar a sortir de la ciutat. Per poder escapar el van disfressar de dona, perquè el seu físic l'acompanyava.
Encara l'article del Carles Martí parla d'En Carcana, alt i fort, un altre guerriller de l'escamot, però potser es mereix un altre article. Es conserva el nom d'una casa a Torrelles. El cas d'aquestos herois de guerra és exemplar. Ja veieu que malgrat tenir un físic poc concordant amb el seu sexe. Potser que avui dia que es parla tant dels drets de les persones LGTBI* i ja no saps què més, reconeguem que sempre cal guanyar-se el respecte de la gent, com van fer La Bailet o En Sagarra. A la Història hi ha exemples clars com el d'Aquil.les, perquè allò important és que van fer lo que calia al seu moment.
Quan va acabar la Guerra del Francès, es va encetar un segle XIX ple de conflictes i desgràcies. Els nostres herois santboians ja no havien de demostrar res a ningú. La seva llegenda va perdurar, fos la Bailet, o que el nostre Sagarra santboià fos continuador de la dita "és més dolent que la pell d'En Segarra". La qual es refereix a un Francesc de Segarra del segle XVIII a la Catalunya Nord. A què esperen les associacions santboianes per fer-los un homenatge?. Estic segur que el nostre contemporani Joan de Sagarra deu estar fumant-se un cigar a la salut de tots plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada