L'ABSÈNCIA D'EVIDÈNCIA

Adès estava mirant els vídeos del You Tube. L'aplicació va ensenyar-me'n un que em va captivar. Aquest documental està fet pel British Museum, i el presenta la curadora Sophia Adams. Tracta de la descoberta d'un escut molt antic, datat en l'Edat del Ferro, descobert a Enderby. En el nostre cas, hom suposaria que l'escut seria de metall, i la meravella que es recupera és un escut fet d'escorça vegetal. S'ha preservat i estudiat en tots els seus detalls, de manera que es pot entendre com estava fet, de quins materials i quin va ser el seu ús. En conjunt, la fabricació d'aquest escut està fet amb molta cura. Calien uns grans coneixements tècnics, uns mestres artesans amb talent. La troballa ha estat molt ben recreada, amb seny.

Durant l'explicació del vídeo m'ha corprès l'esment a la dita dels arqueòlegs: "L'absència d'evidència no és l'evidència de l'absència". És a dir, malgrat que no en tinguem proves, això no vol dir que no n'hi hagi, vol dir que encara no les hem trobat. Això mateix ens va passar amb el nostre Tirant Lo Blanc, del qual només es conservaven edicions traduïdes en llengua no catalana. Fins que es va trobar un exemplar complet de l'edició prínceps impresa el 1490 en la nostra llengua. 

Aquestes troballes són els tresors que obren camins per entendre la història i avançar en el coneixement. De vegades els estudiosos fan prou bona feina, però d'altres aixequen una paret per defensar les teories establertes. No nomès es defensen certs apriorismes, sinó que també idolatren estudiosos que van fer una gran feina. Tot el conjunt es converteix en un tòtem infalible, sense possibilitat d'esmena. Eviten tot allò que pugui fer trontollar els fonaments d'un edifici científic al servei de determinats interessos, i sense crítica la saviesa no progressa. La màxima llatina: "ésser més amic de la veritat que de Plató", no la practiquen gaire vegades. 

Aquestos científics aposentats pregonen les seves veritats, però tampoc fan massa cas de la metodologia. Un exemple concret és de la navalla d'Occam: "davant del dubte sobre una proposta enraonada cal acceptar-ne la més senzilla". De fet, alguns estudiosos aixequen castells a l'aire, de la més gran fantasia, per poder justificar-se. Si algú estira el fil, i fa altres propostes, se li apliquen els principis sofistes: atac a la persona, a la proposta, al mètode deductiu, etc... 

Certament la recerca oficial necessita suport real, perquè cal poder viure d'aquesta feina. Però totes les feines a sou tenen servituds. Si cal adonar-se de les coses bones, també de les seves ombres. Com les que es projecten en una caverna o presó feta pel mateix home. Aleshores nosaltres anem avançant pas a pas. Hem de reconèixer que un dia o altre trobarem l'evidència que estàvem cercant. És un "encara no" que neix de la convicció i de la fe. Recordem l'exemple magnífic que ens va donar l'arqueòleg alemany Enric Schliemann i la seva troballa de Troia. 

ELS EMBROLLES DE SANT BOI: LA BAILET I EN SAGARRA

Adès ha traspassat l'escriptor i articulista Joan de Sagarra. Molt conegut en el món artístic, on malgrat ser el fill del gran Josep Maria de Sagarra, va destacar amb llum pròpia com a crític cultural. Anava per lliure, cosa que ja li podia venir de família com veurem tot seguit. Tant podia estar una temporada a Barcelona, com a París, com a Espot al Pallars, quan arribava l'estiu.  

Estirant el fil dels Sagarra, anirem a Sant Boi de Llobregat un parell de segles enrera. A principis del segle XIX, en plena Guerra del Francès. Farem un cop d'ull als articles publicats a "Vida Samboyana" pel cronista de la vila, Carles Martí Vilà, entre els anys 1958 i 1959. Estan relacionats amb les Memòries del santboià Magí Castells que va viure aquest conflicte de primera mà. Precisament a l'article que en fa deu, X, parla dels guerrillers santboians que van destacar en aquelles lluites. Els deien ambrolles, o embrolles. En castellà ha quedat el verb amb a, i en catala amb e, embrolla, on el significat d'aquesta paraula gira al voltant dels embolics i enganys. En el nostre cas, el nom s'aplicava als guerrillers que anaven per lliure durant la Guerra del Francès. Es coneixen partides a Tarragona, però també aquí al Baix Llobregat, tal com anomenaven aquí el Pla del Llobregat. Aquestos formaven una colla dirigida per un cap triat per ells mateixos, i no pertanyien a cap exèrcit regular. Normalment eren escamots que lluitaven contra els soldats francesos, malgrat que també podien portar problemes a llurs conciutadans. 

Un personatge destacat va ser La Bailet, filla de Sant Vicenç dels Horts, a qui se li ha dedicat un carreró de la casa on va viure. El seu nom real era Maria Esclopé, i com diu l'escrit, els seus hàbits eren més propis d'un minyó que d'una noia, i d'aquí l'origen del sobrenom. Enmig dels combats animava als combatents, mentre carregava les armes, i si feia servir el fusell tenia una bona punteria. Tota la seva vida va conservar els hàbits masculins.

El capità d'aquest grup del Pla s'anomenava En Sagarra. Son nom real era el del santboià Benet Petit i Ugas. Aleshores quan esclata la guerra a partir dels Fets de Maig a Madrid, aquell 1805, el Benet té 17 anys, tants com el nostre famós futbolista del Barça Lamine Yamal. Aquest jove dirigia una partida de set o vuit homes, que actuaven fora de la llei, i podien estar perseguits pels dos bàndols. En aquesta anomenada Guerra de la Independència pels espanyols, es van viure fets molts cruels per totes bandes. La fallida de l'estat borbònic va portar el caos i una guerra de cinc anys a tots els pobles. Després de la batalla del Bruc, el Pla del Llobregat es va encendre com un polvorí. 

Les fetes d'En Sagarra van ser llegendàries, perquè es barrejaven elements reals amb altres no comprovables, de tant excepcionals que eren. Encara era barbamec que la seva agilitat i audàcia el van donar una gran anomenada. Tenia molt odi als francesos, vés a saber què li haurien fet per ser tant cruel i sanguinari? Un informe del General francès Mathieu, que manava des de Barcelona, l'esmenta com a cap d'una colla de set o vuit homes. En una comunicació als comuns de Sant Boi i del Prat amenaçava de prendre represàlies, per cada francès mort, executaria sis persones d'aquestos llocs perquè no l'ajudessin ni el deixessin escapar. 

Un cas va ser la mort d'una parella de soldats francesos que estaven menjant figues a prop de Valldonzella. En Sagarra se'ls hi va acostar, però no sospitaren d'aquest jovencell. Va treure la navalla matant a un de seguida, i a l'altre el va fer baixar de la figuera per lluitar-hi fins que també el va matar. La guàrdia propera no va poder fer-hi res i va escapar. Per l'altre costat, quan el general Manso de l'exèrcit borbònic espanyol el detenia i el volia castigar, aquest el perdonava a canvi de complir una missió. Un d'aquestos encàrrecs va ser que havia matar els quatre sentinelles francesos de la Creu Coberta. Diuen que li va portar els seus caps en un sac a l'endemà. 

També s'esmenta que una vegada el van capturar els francesos i el van portar a la Ciutadella de Barcelona. D'allà es va escapar una nit de pluja, despenjant-se per la paret amb una manta o llençol. Es va deixar caure, però quan va recobrar el coneixement, va enfilar cap al barri de Ribera on el van amagar i ajudar a sortir de la ciutat. Per poder escapar el van disfressar de dona, perquè el seu físic l'acompanyava. 

Encara l'article del Carles Martí parla d'En Carcana, alt i fort, un altre guerriller de l'escamot, però potser es mereix un altre article. Es conserva el nom d'una casa a Torrelles.  El cas d'aquestos herois de guerra és exemplar. Ja veieu que malgrat tenir un físic poc concordant amb el seu sexe. Potser que avui dia que es parla tant dels drets de les persones LGTBI* i ja no saps què més, reconeguem que sempre cal guanyar-se el respecte de la gent, com van fer La Bailet o En Sagarra. A la Història hi ha exemples clars com el d'Aquil.les, perquè allò important és que van fer lo que calia al seu moment.

Quan va acabar la Guerra del Francès, es va encetar un segle XIX ple de conflictes i desgràcies. Els nostres herois santboians ja no havien de demostrar res a ningú. La seva llegenda va perdurar, fos la Bailet, o que el nostre Sagarra santboià fos continuador de la dita "és més dolent que la pell d'En Segarra". La qual es refereix a un Francesc de Segarra del segle XVIII a la Catalunya Nord. A què esperen les associacions santboianes per fer-los un homenatge?. Estic segur que el nostre contemporani Joan de Sagarra deu estar fumant-se un cigar a la salut de tots plegats. 

MONTBLANC DE LA VILASALVA A LA CIUTAT DE SANT JORDI

Temps enllà, en el segle XII va néixer l'actual vila de Montblanc a la Conca de Barberà. Els poblaments antics de Duesaigües i Vila-salva es van traslladar a l'empara del castell del Pla de Santa Bàrbara. En el nou terreny conviuran els tres ordes, el militar, el religiós i el popular. Cadascun haurà de costejar-se el seu hospital, fins que el progrés i l'evolució de la vila portarà a un canvi polític, social i religiós sota el paratge del comte de Barcelona. 

Els canvis van comportar que el senyor del castell residiria al lloc de la castlania, a la seva vora, l'església de Sant Miquel. L'allotjament del plebà, el títol del rector, a la banda de l'església de Santa Maria. Aquesta edifici es va projectar com una catedral magnífica, que es va quedar literalment a mitges. La crisi del final de l'Edat Mitjana, amb les pestes i els problemes econòmics, no van permetre l'acabament, però impressiona encara el seu testimoni monumental. I el tercer i darrer orde popular s'arrecerava sota la protecció del comte. En Pere el Cerimoniós va fer encerclar i emmurallar la ciutat. Els tres hospitals inicials s'ajuntaran i esdevindran l'Hospital de Santa Magdalena, a l'entrada pel riu Francolí. Mentrestant, a l'altre costat de la ciutat, s'aixecarà el convent de Sant Francesc, però les dues construccions ja estaven fora muralles. 

Ens aclareixen que el significat de Montblanc neix de l'adjectiu "blanc" considerat com a lloc buit o erm, com és el turó del pla de Santa Bàrbara, i que es reflexa en el seu escut. El cim està coronat amb la flor de tres pètals, símbol dels tres ordes feudals, que no és pas la flor de lis. Una ciutat que va florir a la Baixa Edat Mitjana, i que va patir el final d'aquella època. Malgrat els cops i les sotragades, va ser capaç de tirar endavant. Entre el segle XIV i XV, fins a quatre cops, s'hi van celebrar Corts catalanes amb tota la seva majestuositat. Una de les seus va ser l'esglèsia de Sant Miquel, i per sobre dels caps dels deputats, s'estenia el seu teginat meravellós. Un tresor que va quedar amagat durant segles, cobert pels elements arquitectònics que seguien les modes del renaixement i del barroc. Això va permetre recuperar aquest enteixinat en tot el seu esplendor aquest segle XXI, tal com s'han anat recuperant els trossos de la muralla de la població.  

I per tancar aquest article, ho farem esmentant una troballa. És sobre la família Marçal de Montblanc, una de les benefactores de l'esglèsia de Santa Maria. En les seves parets està representat son escut. Casualment, he pogut reconèixer-lo  en una miniatura del Llibre d'Hores catalogat amb el pseudònim d'Almogàver. És una imatge de Sant Jordi matant el drac. Als marges els escuts d'armes, motius florals i faunístics. Representa que està fet entre el 1510-1520, però crec que és més antic, del segle XV. Actualment és el manuscrit W.420 del Museu d'Art Walters,  excel.lentment conservat a la ciutat de Baltimore, als Estats Units. Seria fantàstic aconseguir un facsímil de l'obra. Així podríem afegir-la a la llista dels tresors i meravelles de Montblanc.