Allà al Roc de l'Espinassòla escoltem els contes dels Balssàs. La llengua occitana ressona enmig de les pedres sagrades. La cultura se'ns manifesta envoltada de la natura, que l'omple del seu significat. Com un temple aixecat per l'home, com una catedral aixecada en lloança a Déu, però com va dir Ell al rei David, qui està per tot arreu. La vanitat de l'home fa que li aixequi una casa, de manera semblant a la que tenim per viure-hi. Podem pensar que és tant sagrada l'Espinassòla com la catedral de Rodés? Recordem com els homes han volgut aixecar palaus a nostre Senyor, els millors temples s'han tornat foscos per a l'esperit. Per això, el secret de Gaudí i de la Sagrada Família és que va portar endins la llum i la natura perquè fes resplendir l'esperit dintre de les seves columnes i parets.
En Jaume Figueras ens llegeix el Llibre de Catòia, en el tros que el pare porta al fill a fer la seva confirmació, i només treure el cap per la porta, li diu que ja n'hi ha prou, que està prou confirmat. I quan estem a la capella del Sant Enterrament, ens llegeix l'altre conte de "La Catedrala" dels Contes dels Balssàs, on la nostra Joana de Caste prega pel retorn del seu fill. Allà el conte i la novel.la ens parlen de la frontera que els homes posem entre el sagrat i el profà, entre la natura i la cultura. A la catedral de Rodés, enfilada dalt de la muntanya que és una roda, com la nostra del Ter o de Sant Pere, les parets de l'església fan murada. I potser de vegades, més aviat fan muralla de la religió, del lligam amb Déu. Bodon ens despullarà d'hipocresies humanes, amb l'exemple de la Pregària del Porc. És una provocació cap als homes que realment estan més pendents del materialisme que de l'esperit que rau en cadascun de nosaltres?
Aquesta noia sent el parlar romanç, que s'estén de punta a punta de tots els Pirineus, des dels Alps fins a Galiça. A cada territori trobarem diferents noms que ens parlen del mateix amor a la nostra llengua, sigui occitana, catalana, romanx, galega, etc... La nostra llengua que neix del celta, del llatí i del germànic, barrejat de diferent manera segons cada lloc i cada gent. La font primigènia celta ens parla de Roda, del Rodergat, que es menja la d. Com se la menja el Viaur, ple de llegendes que amaguen el seu significat. El riu ens parla, perquè tenim adur, adour, i la síl.laba vi que vol dir bressol o vall tancada, com ens trobem amb Vidrà. Per això passem de Viadur, a Viaur. No trobeu també que l'Aveiron s'assembla a Aveiro, i al celta Aber, que vol dir desembocadura de riu?.
Com sempre, els rius fan de frontera, com el Viaur entre el país del Tarn i del Roergue. També fan aixecar ponts com el de Ciron per creuar-los, i fer via entre uns i altres. Què us diré? Que el nostre autocar petit no podia girar, i una veïna molt amable ens va dir que per fer mitja volta calia travessar el pont a l'altra banda. Prenguem exemple, hem de ser capaços de construir i travessar ponts per poder anar més enllà de les fronteres. Aquelles que els homes posem entre les nostres llengües, entre nosaltres i amb el nostre esperit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada