diumenge, 29 de març del 2020

DEL PALLARS CAP AL BAIX LLOBREGAT

Aquestos dies de març he pogut acabar de llegir el llibre de l'historiador Jaume Codina. "Aiguabarreig del Microcosmos". Sant Boi de Llobregat a mitjan Segle XVI i XVIII. Editat l'any 1998 per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. L'historiador pratenc recull principalment dos processos judicials que es van desenvolupar a la vila de Sant Boi. Amb un pròleg molt ben detallat, exposa com es vivia en aquestes dues èpoques, i en quines circumstàncies personals i socials es desenvolupaven les persones. Dintre d'aquest marc trobem les relacions jurídiques, i econòmiques, així com es pot comparar els canvis entre els dos processos. D'aquí un escriptor en podria treure la matèria primera per una novel·la policíaca.

El primer i més extens dels dos casos, tracta del robatori de la caixa de cabals de l'Església el Cap d'Any del 1555. A l'endemà, Ninou, es va descobrir el fet, i es va fer la inquisició, és a dir, la investigació per poder trobar els culpables. Els detalls de l'enquesta i dels testimonis es van recollir precisament en el mes de març. Fins aleshores es veu com a més dels fets explicats pels testimonis al voltant de les festes de Nadal, també es recullen fets i esdeveniments posteriors que demostren com al poble la gent estava al cas de tot lo que feien els seus veïns. Fos com fos, més que en tot el procés, em centraré en l'acusat, en Joan Vidal, pagès de Sant Boi, i en la seva xarxa de relacions familiars.

Perquè resulta que Joan Vidal era natural del Pallars, del poble d'Orcau. Estava casat i tenia una filleta de pocs mesos. Feia de pagès, i dintre del seu estament, estava ben considerat i bon treballador, tot i que tenia deutes i amb la feina no arribava a guanyar prou per tirar endavant. Penseu que encara no feia un segle s'havia descobert i conquerit Amèrica, el rei d'Aragó Ferran II havia conquerit també el comtat del Pallars, i havia deixat el darrer comte Hug Roger tancat i deixat morir a la presó de Xàtiva el 1503. Ferran II surt vencedor de la Guerra Civil catalana, i amb ell, els Remences. En teoria és així, però el Sindicat Remença només aconsegueix encetar un procés de canvi que fructificarà al cap dels anys. Les condicions socials i econòmiques encara no han canviat massa dècades després. A Sant Boi es troba encara amb la jurisdicció nobiliària de Francesc Gener, com a batlle del noble Joan de Cardona. Justament la família feudal triomfant amb la Guerra Civil, malgrat que Hug Roger també hi està emparentat per part de mare. Els Cardona passen també a ser els Marquesos del Pallars.

Potser, per aquest lligam, trobem que tal com ara al segle XX van baixar cap a Barcelona i la seva Àrea Metropolitana molta gent del Pallars, i per extensió de Lleida, també es va produir aquest fenomen al segle XVI. Igualment, ens trobem amb gent com Antoni Bonvale, o Joan Aurer, que provenen del regne de França, segurament ja enceten el corrent occità, que predominarà dintre de la immigració gascona del segle XVII. Tornant a Joan Vidal, els veïns que el coneixen més saben que és del Pallars, i alguns d'oïdes, suposen que ve de la Segarra, i de l'Urgell. És a dir, de Ponent, dels territoris enllaçats pel camí ral. El suposat còmplice de Joan Vidal en el robatori, que és Lluís Cornador, s'escapa durant la investigació dient que se'n va cap a Sant Vicenç dels Horts, o la Palma, i per Olesa de Bonesvalls, se'n va a veure un cosí que diu que té a la Llacuna, població del terme del castell de Vilademàger, al Penedès.

Qui es carregarà el mort serà Joan Vidal, que no ha fugit pas, i malgrat els testimonis de la defensa, serà trobat culpable davant l'evidència d'haver pagat força part dels deutes que tenia pendents, sense poder justificar l'origen d'aquestos ingressos. En la seva defensa, apareix Bernat Pasqual, coraller de Tremp, que viu a Barcelona, aprop del Born, i que li havia prestat alguns diners. També s'esmenta a Barcelona la presència d'una tia d'en Vidal. I com a veí de Sant Boi, també trobem en la seva defensa en Salvador Pagès, natural de la població de Claret, comtat del Pallars, tal com diu ell mateix. Aquesta xarxa familiar i social del Pallars demostra com aquesta immigració respon a necessitats econòmiques, i que l'arribada a un lloc nou buscant un futur millor no sempre és prou reeixida.  Els Reis Mags costen de trobar, i com aleshores anomenaven la diada amb la paraula Parissi. Com es deia aleshores també, poca gent podia gallofejar, i fer el gallofo.

El segon procés judicial sí que està protagonitzat per un que va gallofejant. És més un embolic en ple segle XVIII, després de la Guerra de Successió. El protagonista és Josep Parellada, és l'hereu de la masia de Can Parellada. Pagès ben situat dintre del bàndol dels vencedors borbons, i a qui altres veïns santboians se la tenen jurada per qüestions polítiques. També el fan responsable de la retirada del rector Francesc Albertí de la Parròquia, el qual va aixecar l'Esglèsia nova que avui coneixem. Aprofitant-se de la debilitat de Joan Parellada per les dones, perquè és un faldiller, el faran fora de la seva posició social predominant. Encara se'n sortirà prou indemne, gràcies a les influències i la riquesa personal que salden la pena principal amb una sanció econòmica.

En tots dos casos, podem veure que es compleix la dita: "sempre han tingut bec les oques". I que depenent de la posició i de la riquesa de l'encausat aquesta permet que la sentència sigui més rigorosa o més lleu. En el cas de Joan Vidal, d'Orcau, la sentència ja estava mig embastada, i els resultats van ser més dolorosos. Les conseqüències en el cas del robatori a l'Església van comportar el canvi en la recaptació de la confraria de Sant Boi. I en el cas de Joan Parellada, en el seu arraconament social. Tots dos encausats, tots dos pagesos, però els temps sí que han canviat, i ara el progrés encetat pels remences haurà permès que la prosperitat dels masos cobreixi les faltes dels culpables. Ara els pagesos benestants porten una bona capa davant dels embats de la vida. Les aigües del Llobregat baixen, i  encara es barregen amb les del Noguera i del Garona, formant aquest aiguabarreig que és el nostre delta.