Les gravacions de les converses entre dos funcionaris del més alt nivell de l’estat espanyol s’han fet públiques. Aquestes fan evident el paper interventor de l’administració en la vida dels seus ciutadans. Ja ho deia Manuel de Pedrolo en el seu llibre titolat “Les Civilitzacions són Mortals”. L’escàndol ens recorda els fets de la història contemporània del president americà Richard Nixon, i la renúncia per la seva responsabilitat en activitats il.legals. Fet i fet, quan no existeix l’imperi de la llei, la paraula democràcia es buida de contingut. L’estat es transforma en el gran germà orwellià, en el gegant Polifem, absolut i absolutista. I si Odisseu s’escapa, no per això, no deixa de pensar que encara hi ha combat. Tal com diu el vers de la cançó d’Abril 74, en el seu viatge cap a Itaca, sempre hi ha i, n’hi haurà, de combat. L’estat lliure només ho pot ser si els seus ciutadans són lliures per a defensar els seus drets. Això és el que els nord-americans, millor o pitjor, simbolitzen amb el dret a portar armes, tal com hi teníem tots els catalans.
Si la llibertat sempre es troba amenaçada, podem recordar l’obra de teatre “Estat de Setge”, d’Albert Camós. La seva acció esdevé precisament a l’estat espanyol. En una editorial seva del 1948, publicada a la revista “Combat”, titulada “Per què Espanya?” explicita el punt de reflexió principal: l’home pot justificar el crim en nom d’una ideologia totalitària, sigui de dretes o esquerres ?. I l’estat com a instrument d’aquesta dominació?. Han passat més de seixanta anys, i el marc filosòfic de Camós és plenament vigent quan hom llegeix alguns del escrits del seu llibre “La Nit de la Veritat”, editat per la Llar del Llibre el 1986, en una bona traducció de Joan Valls. La seva resposta personal la va donar en molts dels seus llibres, com aquell “Home Revoltat”, que anava més enllà d’un home indignat, en una presa de consciència vital més lliure i responsable.
Aquesta nit de lluna plena, i vetlla de Sant Joan, a les fogueres llençarem les fustes velles i les farem cremar, aquelles fustes podrides i corcades que podem fer malbé qualsevol cadiram, esperant que no s’hagin escampat per tot allò que hauria de néixer ingenu al món català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada