dilluns, 30 de juny del 2008

Lurdes en el Fons del Cor

Aquesta setmana els paisans del Pallars han estat entretinguts amb la picabaralla entre el rector de Tremp, Juan Antonio Mateo, i l'escriptor Pep Coll, sobre el llibre "Les senyoretes de Lourdes". Un fet tòpic en aquestos casos, en què els actors representen una escena de teatre, la qual sempre dóna relleu als protagonistes, permet vendre més llibres, i es fa una descàrrega d'adrenalina. A més a més de ser motiu de conversa jocosa durant una partida de botifarra al cafè.
Però si el tema és, en si, amè i agradable, no per això, no deixarem de passar l'oportunitat de llegir-ho sota un punt de vista més trascendent. En homenatge a totes les noies que porten el nom de Lurdes.

No deixa de ser divertit que aquesta batalla per la possessió de la veritat al voltant del misteri de Lurdes estigui sempre en mans d'homes, entre els quals m'incloc jo mateix per naturalesa. Suposo que com a reacció a la part femenina del mascle, en sentit figurat o manifestat. I establint paral.lelismes, entre el rector i l'escriptor del Pallars, tots dos homes lletrats i saberuts, de la ciència i de la vida. Això mateix va passar en el cas del miracle de l'aparició de la Mare de Déu.
El cas va ser que uns pobres pastorets, tan pobres que només parlaven l'occità gascó del comtat de Bigorra, van veure una senyora blanca unes quantes vegades. D'entre ells, va sobreviure la Bernadeta Subirós. I dic sobreviure, ja que les seves misèries no van acabar pas amb l'anunci de les aparicions. Resulta que tant els homes il.lustrats, tant els laïcs més il.lustrats, com els clergat més adoctrinat, es van malfiar i empaitar aquells nens per saber si deien o no "la veritat". Una veritat a la mida dels seus interessos, és clar. Aquesta era la veritat en minúscula. Ja que aquells que heu visitat Lurdes heu pogut contemplar les valls verdes enmig de les muntanyes del Pirineu, en uns paratges encisadors, dels quals Lurdes era la porta d'entrada. Allà al bell mig de la població, s'aixeca l'imponent castell dels senyors. I més enllà, a les afores la basílica. Però on trobareu la cova, és al seu costat, a la part de sota a la dreta mirant l'esglèsia. Allà en el silenci de la nit, i a la llum de les espelmes, encara es pot tenir uns segons de pau d'esperit.
Perquè tant els senyors, com els manaies del poder civil i eclesiàstic, no tenien gaire de pau d'esperit. Aquells nens que parlaven patois els deixaven en evidència. L'urc no podia admetre que ells no fossin capaços de veure la Verge.
I a finals del segle XIX, amb la puixança de l'imperi francès, encara menys. Crec que en aquell moment, el miracle va ser un avís sobre els perills que sotgen al poble, i les classes més desafavorides, davant de les lluites entre els poderosos. Pocs anys després, els alemanys de Bismarck van derrotar als francesos a la batalla de Sedan, i l'emperador Napoleó III va haver de marxar en la guerra franco-prussiana. Una humiliació històrica, vés per on s'ho van prendre!
En el fons del cor, per a totes les Lurdes resta sempre la gran veritat, amb majúscules, de que sempre existirà el misteri i la fe més enllà d'aquest món. Aquella Veritat que diu: "Que soy era Immaculada Concepciou!". I que ja ens va recomanar: "Aneu a beure a la font, i renteu-vos-hi"!