Després d'uns quants mesos de la mort en "martiri" d'en Xirinacs, en la qual, els principals responsables som els catalans, celebro el seu triomf i la seva llibertat. Ell que ha clamat en el desert, proclamava que l'esclavatge és la via de la llibertat. I nosaltres veurem, que en la nostra societat tan farta, ens arribarà la fam. Per als catalans, que tenim fam i set de justícia, esperem que ens arribi el dia de Joia.
A sota, us poso l'entrevista feta a Xirinacs que va publicar la revista "El Llaç" de Molins de Rei en el número 344, en el març del 2000, en plena "plantada" a la plaça Sant Jaume. Com podreu veure pel títol, cal capgirar-lo: "Xirinacs:la independència és digna" per entendre el seu sentit. Espero que en gaudiu.
A sota, us poso l'entrevista feta a Xirinacs que va publicar la revista "El Llaç" de Molins de Rei en el número 344, en el març del 2000, en plena "plantada" a la plaça Sant Jaume. Com podreu veure pel títol, cal capgirar-lo: "Xirinacs:la independència és digna" per entendre el seu sentit. Espero que en gaudiu.
L'ENTREVISTA
Xirinacs:"la dependència és indigna"
Amb 68 anys i amb la força d'un jove, en Lluís Maria Xirinacs i Damians torna a representar testimonialment un col.lectiu de persones que, com ell, busquen una via pacífica per alliberar la nació catalana de l'opressió dels estats espanyol i francès i per assolir una veritable democràcia per a aquesta nació, ara sense estat. Per això el trobem dret, cada dia de nou a nou, en una plaça sense bancs, sense res que sigui útil per a la població. L'"ombra" de dos edificis oficials impedeix l'assentament del diàleg i de noves idees per a una societat desorientada. La plaça diuen que és la més representativa de Catalunya. És cert.
La seva presència ha estat l'estímul perquè ara es treballi en la creació de petites assemblees municipals sobiranes.
Per a les generacions més joves, aquesta persona -sacerdot escolapi, contrari a la jerarquia eclesiàstica- sembla haver sortit del no res. Però el "crit" d'en Xirinacs ja se sentia a principis dels setanta quan manifestar-se era perillós. Va patir la presó (1972 i 1974-75) per ser antifranquista; el ressò popular de les seves accions pacífiques -amnistia pels presos polítics- el féu candidat al premi Nobel de la Pau. Va promoure la Marxa de la Llibertat (1976). Va ser senador independent per Barcelona (1977-78). Ha escrit diversos llibres. I ara, com sempre, lluita per tal que algun dia es pugui prescindir de l'independentisme.
Tenint present els errors del pasat, ha canviat l'estratègia. Les nostres preguntes hi faran referència.
Què hi fa aquí?
Estic dotze hores al dia, de nou del matí a les nou del vespre, des de l'u de gener d'aquest 2000, demanant una cosa que en certs aspectes és molt vella i en d'altres és molt nova. Antigament tot poble celebrava la seva assemblea, representant la veu i l'expressió de la comunitat existent: els jueus, els islàmics, els eslaus, els anglesos... Nosaltres estem desorganitzats, desfets. Vull que es facin unes assemblees creixents des de la llar al barri, passant pel municipi, la comarca i arribant als Països Catalans, on s'integrin voluntàriament tots aquells que siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin i amb la tradició que tinguin de la seva infantesa, estiguin disposats a treballar pel seu indret i pels Països Catalans (PPCC); que es comprometin i es coresponsabilitzin amb altres per formar opinió pública i voluntat popular. Que sigui obeïda per les autoritats i tots plegats poguem exigir la independència de la nació catalana. No tan sols la de "la teulada", que seria la dels PPCC, sinó tota la independència interna que calgui perquè hi hagi democràcia, perquè sigui realment el poble el dipositari de la sobirania i que sigui l'Estat el que la té per delegació, i no per usurpació com ara.
Per què, ara?
Una colla de circumstàncies, una d'elles aquest canvi de mil.lenni. Catalunya va tenir una funció important a Europa en el canvi del primer mil.lenni de la nostra era al segon mil.lenni. Crec que ara ho podríem tornar a ser, exportant aquesta revolució de la fraternitat, provada abans per nosaltres, en què totes les persones són invitades a col.laborar en el destí d'un país. Amb responsabilitat, això ens fa falta. Ara les nacions que es consideren democràtiques es queixen que falta la participació, que el poble està a terra i que els polítics tenen segrestat el poder.
Qui li dóna suport?
Tenim una invasió d'adhesions, nosaltres però, no volem quantitat sinó qualitat. Volem convicció, de moment. Després, ja treballarem als distrets; de moment estem cridant la gent que buscava això. Pel que fa al nombre de perseones que donen suport al manifest, estem a prop de les cinc mil signatures.
Fins quan? Què ha de succeir perquè acabi la seva manifestació?
Aquest "castell", com els de Valls i companyia, en què els castellers es recolzen de baix a dalt...; cal plantejar les assemblees imitant el castell; a les llars i en el fons de tots els individus, han de ser independents, autodeterminats; que no vingui una multinacional o un govern de Madrid o el partit "x" que governa a l'engròs que sotmet el municipi...; que les comunitats naturals que siguin manipulades per interessos parcials, especials..., o per altres nacions.
Demano que es faci una assemblea dels PPCC. ÉS difícil que sigui plena; quan vegi que hi ha una massa important de població conscient que vol la independència dels PPCC i que té el dinamisme per assolir-la, llavors jo "plegaré" i em sumaré a l'assemblea com un veí més.
Com es podria definir la seva revolució?
La autoorganització del poble.
Què li falta a l'independentisme per ser entès?
Potser és culpa del mateix independentisme que no sigui entès, perquè s'ha plantejat molt de "teulada". No m'acontento amb aquesta independència, perquè ha portat moltes guerres i la gent en té una imatge molt negativa. Potser perquè el sistema dominant ha demonitzat la paraula. Perquè quan diem "independència" ells [sistema] treuen el dimoni de Txetxènia o de Bòsnia.
Però si som persones honestes, el que volem no és la independència dels PPCC perquè l'Estat pugui continuar oprimint el poble, amb tot despotisme com ara.
En Fisas del PP em va dir: "no estic d'acord amb la independència de Catalunya", en canvi no va ser capça de reconèixer "vull la dependència de Catalunya". Ningú hauria de ser antiindependentista. Ara hi ha molta gent que ho és. Pensa que a nosaltres se'ns oposen el PP, els socialistes, els comunistes i els anarquistes.
Independència sí, però, a quin preu?
Deixa'm explicar-te una altra anècdota. Es va presentar un senyor de Croàci, sabent parlar català, i em va dir: "em dóna la impressió que els catalans volen la independència com si jo volgués tirar a terra una muralla, apretant amb una pastilla de mantega". Doncs si hem de pagar com a preu la pastilla no tindrem mai la independència. És molt sèria i és quasi més important que la vida; molts pobles s'han jugat la vida per la independència i només l'han tinguda quan hi ha hagut morts: algunes vegades matant, altres morint, altres vegades només matant, altres només morint; és el cas de l'Índia amb Gandhi. Van morir però no van matar i els anglesos van marxar. Jo busco no matar. Però si cal la vida...; la vida d'una persona és petita comparada amb la independència; perquè la dependència és un indignitat i val més morir amb dignitat que viure indignament.
El nostre nacionalisme mou poca gent...
Això és culpa de la direcció de la societat, del sistema legal vigent basat en la Constitució, l'Estatut i d'altres lleis. És una sistema pervers, perquè no deixa que la gent vistqui, respiri, es reponsabilitzi i desenvolupi la seva dimensió col.lectiva... El poder està concentrat en mans de pocs, hi ha quinze mil cervells que pensen pels altres, per deu milions que estan en hivernació o en èxtasi. No ens podem permetre tenir tanta gent "de vacances". El sistema ha esmorteït la gent; ha tapat els problemes pendents del franquisme i la transició; volen donar la sensació de normalitat. Als joves se'ls ha tret tot ideal, tota il.lusió, tota utopia; només se'ls dóna com a referència el ser vencedors en la lluita, per guanyar un sou més alt... Així doncs, és natural que la població estigui adormida, perquè no té punts de referència. Precisament m'he posat al carrer per desvetllar una mica, per donar una referència estranya, del tot anormal...
Sap d'algun lloc on s'hagi creat l'assemblea que vostè promou? I que s'hagi plantat?
Tenim l'antecedent de l'Assemblea de Catalunya, que va ser una cosa gloriosa i important, potser única al món, o molt rara; amb defectes perquè estava massa tutelada pels partits, que després la van matar, quan van veure que perillaven els seus escons. I això s'ha d'evitar. Per tant, estem demanant una nova manera de fer assemblees, sense dependència de partits. Estem intentant que no es facin de pressa i estem desenvolupant grups de suport a les assemblees per preparar-les. I això s'està extenent, n'hi ha una colla en marxa. I gent que es planti també; no tantes hores com jo, però moltes persones han passat molt temps davant els seus ajuntaments.
Què en destacaria d'aquesta plaça de Sant Jaume?
La hipertròfia del sector privat: tants camions, cotxes i gent que camina en totes les direccions sense ordenació; una hipertròfia de l'àmbit oficial: tenim la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona que es mengen la meitat de la plaça o més. Van envaint a poc a poc les altres cases amb oficines i les voreres amb cotxes oficials. I l'atròfia d'una part del sector públic i, a més, deforme per les manifestacions amb crits, amb xiulets, amb timbals, amb petards. En canvi, no hi ha res que fomenti la reunió, el diàleg, la deliberació...; caldria unes cadires, un banc públic, una font pública, un telèfon públic; tot el què no hi ha...
Escriurà un nou llibre?
Ja ho veurem això...Com a curiositat et diré que set nanos del col.legi dels escolapis del carrer Diputació, estan fent un seguiment diari del que passa aquí. Jo els ho explico i un professor redacta la crònica.
Unes paraules als nostres lectors...
Tinc entès que a Molins de Rei hi ha una gran densitat d'actuacions ciutadanes, d'associacionisme, de gent que lluita...; els demanaria que reflexionessin sobre la necessitat de crear una comunitat, un camp de joc autènticament nostre, una assemblea pel municipi que integri totes les demandes parcials de cada grup que treballa pel qui sigui. Perquè sinó, el sistema ens toreja: avui concedeix una petita subvenció a unes i els la nega als altres i a l'inversa: dóna la imatge d'allò del 2 a 0, del 3 a 2, del 4 a 1, que fa cent anys que dura i es diu futbol; i l'altra del 40%, 25% minoria, majoria, PP, PSOE, correlació de forces... Tot plegat igual que el futbol, que deixa de banda les reivindicacions parcials. Jo la demano global, és a dir, reivindicar ser lliures, ser independents; ser responsables, nosaltres, dels nostres destins.
El que demano és semblant a les associacions de veïns, però més: que sigui una assemblea sobirana, no tan sols han de demanar coses a l'autoritat sinó que han de ser obeïdes per l'autoritat, essent un creixement de responsabilitat, solucionant problemes concrets; perquè obeir la voluntat del poble és democràcia.
Albert Artés i Serra.
Xirinacs:"la dependència és indigna"
Amb 68 anys i amb la força d'un jove, en Lluís Maria Xirinacs i Damians torna a representar testimonialment un col.lectiu de persones que, com ell, busquen una via pacífica per alliberar la nació catalana de l'opressió dels estats espanyol i francès i per assolir una veritable democràcia per a aquesta nació, ara sense estat. Per això el trobem dret, cada dia de nou a nou, en una plaça sense bancs, sense res que sigui útil per a la població. L'"ombra" de dos edificis oficials impedeix l'assentament del diàleg i de noves idees per a una societat desorientada. La plaça diuen que és la més representativa de Catalunya. És cert.
La seva presència ha estat l'estímul perquè ara es treballi en la creació de petites assemblees municipals sobiranes.
Per a les generacions més joves, aquesta persona -sacerdot escolapi, contrari a la jerarquia eclesiàstica- sembla haver sortit del no res. Però el "crit" d'en Xirinacs ja se sentia a principis dels setanta quan manifestar-se era perillós. Va patir la presó (1972 i 1974-75) per ser antifranquista; el ressò popular de les seves accions pacífiques -amnistia pels presos polítics- el féu candidat al premi Nobel de la Pau. Va promoure la Marxa de la Llibertat (1976). Va ser senador independent per Barcelona (1977-78). Ha escrit diversos llibres. I ara, com sempre, lluita per tal que algun dia es pugui prescindir de l'independentisme.
Tenint present els errors del pasat, ha canviat l'estratègia. Les nostres preguntes hi faran referència.
Què hi fa aquí?
Estic dotze hores al dia, de nou del matí a les nou del vespre, des de l'u de gener d'aquest 2000, demanant una cosa que en certs aspectes és molt vella i en d'altres és molt nova. Antigament tot poble celebrava la seva assemblea, representant la veu i l'expressió de la comunitat existent: els jueus, els islàmics, els eslaus, els anglesos... Nosaltres estem desorganitzats, desfets. Vull que es facin unes assemblees creixents des de la llar al barri, passant pel municipi, la comarca i arribant als Països Catalans, on s'integrin voluntàriament tots aquells que siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin i amb la tradició que tinguin de la seva infantesa, estiguin disposats a treballar pel seu indret i pels Països Catalans (PPCC); que es comprometin i es coresponsabilitzin amb altres per formar opinió pública i voluntat popular. Que sigui obeïda per les autoritats i tots plegats poguem exigir la independència de la nació catalana. No tan sols la de "la teulada", que seria la dels PPCC, sinó tota la independència interna que calgui perquè hi hagi democràcia, perquè sigui realment el poble el dipositari de la sobirania i que sigui l'Estat el que la té per delegació, i no per usurpació com ara.
Per què, ara?
Una colla de circumstàncies, una d'elles aquest canvi de mil.lenni. Catalunya va tenir una funció important a Europa en el canvi del primer mil.lenni de la nostra era al segon mil.lenni. Crec que ara ho podríem tornar a ser, exportant aquesta revolució de la fraternitat, provada abans per nosaltres, en què totes les persones són invitades a col.laborar en el destí d'un país. Amb responsabilitat, això ens fa falta. Ara les nacions que es consideren democràtiques es queixen que falta la participació, que el poble està a terra i que els polítics tenen segrestat el poder.
Qui li dóna suport?
Tenim una invasió d'adhesions, nosaltres però, no volem quantitat sinó qualitat. Volem convicció, de moment. Després, ja treballarem als distrets; de moment estem cridant la gent que buscava això. Pel que fa al nombre de perseones que donen suport al manifest, estem a prop de les cinc mil signatures.
Fins quan? Què ha de succeir perquè acabi la seva manifestació?
Aquest "castell", com els de Valls i companyia, en què els castellers es recolzen de baix a dalt...; cal plantejar les assemblees imitant el castell; a les llars i en el fons de tots els individus, han de ser independents, autodeterminats; que no vingui una multinacional o un govern de Madrid o el partit "x" que governa a l'engròs que sotmet el municipi...; que les comunitats naturals que siguin manipulades per interessos parcials, especials..., o per altres nacions.
Demano que es faci una assemblea dels PPCC. ÉS difícil que sigui plena; quan vegi que hi ha una massa important de població conscient que vol la independència dels PPCC i que té el dinamisme per assolir-la, llavors jo "plegaré" i em sumaré a l'assemblea com un veí més.
Com es podria definir la seva revolució?
La autoorganització del poble.
Què li falta a l'independentisme per ser entès?
Potser és culpa del mateix independentisme que no sigui entès, perquè s'ha plantejat molt de "teulada". No m'acontento amb aquesta independència, perquè ha portat moltes guerres i la gent en té una imatge molt negativa. Potser perquè el sistema dominant ha demonitzat la paraula. Perquè quan diem "independència" ells [sistema] treuen el dimoni de Txetxènia o de Bòsnia.
Però si som persones honestes, el que volem no és la independència dels PPCC perquè l'Estat pugui continuar oprimint el poble, amb tot despotisme com ara.
En Fisas del PP em va dir: "no estic d'acord amb la independència de Catalunya", en canvi no va ser capça de reconèixer "vull la dependència de Catalunya". Ningú hauria de ser antiindependentista. Ara hi ha molta gent que ho és. Pensa que a nosaltres se'ns oposen el PP, els socialistes, els comunistes i els anarquistes.
Independència sí, però, a quin preu?
Deixa'm explicar-te una altra anècdota. Es va presentar un senyor de Croàci, sabent parlar català, i em va dir: "em dóna la impressió que els catalans volen la independència com si jo volgués tirar a terra una muralla, apretant amb una pastilla de mantega". Doncs si hem de pagar com a preu la pastilla no tindrem mai la independència. És molt sèria i és quasi més important que la vida; molts pobles s'han jugat la vida per la independència i només l'han tinguda quan hi ha hagut morts: algunes vegades matant, altres morint, altres vegades només matant, altres només morint; és el cas de l'Índia amb Gandhi. Van morir però no van matar i els anglesos van marxar. Jo busco no matar. Però si cal la vida...; la vida d'una persona és petita comparada amb la independència; perquè la dependència és un indignitat i val més morir amb dignitat que viure indignament.
El nostre nacionalisme mou poca gent...
Això és culpa de la direcció de la societat, del sistema legal vigent basat en la Constitució, l'Estatut i d'altres lleis. És una sistema pervers, perquè no deixa que la gent vistqui, respiri, es reponsabilitzi i desenvolupi la seva dimensió col.lectiva... El poder està concentrat en mans de pocs, hi ha quinze mil cervells que pensen pels altres, per deu milions que estan en hivernació o en èxtasi. No ens podem permetre tenir tanta gent "de vacances". El sistema ha esmorteït la gent; ha tapat els problemes pendents del franquisme i la transició; volen donar la sensació de normalitat. Als joves se'ls ha tret tot ideal, tota il.lusió, tota utopia; només se'ls dóna com a referència el ser vencedors en la lluita, per guanyar un sou més alt... Així doncs, és natural que la població estigui adormida, perquè no té punts de referència. Precisament m'he posat al carrer per desvetllar una mica, per donar una referència estranya, del tot anormal...
Sap d'algun lloc on s'hagi creat l'assemblea que vostè promou? I que s'hagi plantat?
Tenim l'antecedent de l'Assemblea de Catalunya, que va ser una cosa gloriosa i important, potser única al món, o molt rara; amb defectes perquè estava massa tutelada pels partits, que després la van matar, quan van veure que perillaven els seus escons. I això s'ha d'evitar. Per tant, estem demanant una nova manera de fer assemblees, sense dependència de partits. Estem intentant que no es facin de pressa i estem desenvolupant grups de suport a les assemblees per preparar-les. I això s'està extenent, n'hi ha una colla en marxa. I gent que es planti també; no tantes hores com jo, però moltes persones han passat molt temps davant els seus ajuntaments.
Què en destacaria d'aquesta plaça de Sant Jaume?
La hipertròfia del sector privat: tants camions, cotxes i gent que camina en totes les direccions sense ordenació; una hipertròfia de l'àmbit oficial: tenim la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona que es mengen la meitat de la plaça o més. Van envaint a poc a poc les altres cases amb oficines i les voreres amb cotxes oficials. I l'atròfia d'una part del sector públic i, a més, deforme per les manifestacions amb crits, amb xiulets, amb timbals, amb petards. En canvi, no hi ha res que fomenti la reunió, el diàleg, la deliberació...; caldria unes cadires, un banc públic, una font pública, un telèfon públic; tot el què no hi ha...
Escriurà un nou llibre?
Ja ho veurem això...Com a curiositat et diré que set nanos del col.legi dels escolapis del carrer Diputació, estan fent un seguiment diari del que passa aquí. Jo els ho explico i un professor redacta la crònica.
Unes paraules als nostres lectors...
Tinc entès que a Molins de Rei hi ha una gran densitat d'actuacions ciutadanes, d'associacionisme, de gent que lluita...; els demanaria que reflexionessin sobre la necessitat de crear una comunitat, un camp de joc autènticament nostre, una assemblea pel municipi que integri totes les demandes parcials de cada grup que treballa pel qui sigui. Perquè sinó, el sistema ens toreja: avui concedeix una petita subvenció a unes i els la nega als altres i a l'inversa: dóna la imatge d'allò del 2 a 0, del 3 a 2, del 4 a 1, que fa cent anys que dura i es diu futbol; i l'altra del 40%, 25% minoria, majoria, PP, PSOE, correlació de forces... Tot plegat igual que el futbol, que deixa de banda les reivindicacions parcials. Jo la demano global, és a dir, reivindicar ser lliures, ser independents; ser responsables, nosaltres, dels nostres destins.
El que demano és semblant a les associacions de veïns, però més: que sigui una assemblea sobirana, no tan sols han de demanar coses a l'autoritat sinó que han de ser obeïdes per l'autoritat, essent un creixement de responsabilitat, solucionant problemes concrets; perquè obeir la voluntat del poble és democràcia.
Albert Artés i Serra.
Manifest
Petit fragment del manifest Crida-2000. Països Catalans elaborat per Lluís Maria Xirinacs i Damians: "La meva convocatòria respon a una única finalitat primera: la proclamació de la nostra independència com a poble sobirà, dintre d'Europa, en la línia de les declaracions dels Drets del Pobles de l'ONU, en la seva singularitat i en la igualtat fraternal amb la resta de pobles de la Terra."
-"La independència no es demana, es pren"
Punts d'Informació i Suport. Campanya "jo també em planto"
Carrer Rocafor, 242, bis, pis 2on. 08029 Barcelona.
Telèfon 934194747.
Web: www.assemblea.org
Correu Electrònic: assemblea@assemblea.org
Compte Corrent: 2013-0110-29-0201021466
Entrevista Publicada a quatre columnes a la Revista El Llaç de Molins de Rei. Març del 2000. Número 344. Pàgines 14 i 15. Signada per Albert Artés i Serra.-"La independència no es demana, es pren"
Punts d'Informació i Suport. Campanya "jo també em planto"
Carrer Rocafor, 242, bis, pis 2on. 08029 Barcelona.
Telèfon 934194747.
Web: www.assemblea.org
Correu Electrònic: assemblea@assemblea.org
Compte Corrent: 2013-0110-29-0201021466
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada