dilluns, 5 de març del 2007

30 Minuts Perduts en un Embús Televisiu

El programa de 30 Minuts que parlava sobre els embussos de trànsit a Barcelona i l'Àrea Metropolitana em va decebre molt. Més enllà de fer un retrat de la qüestió, des d'una perspectiva reduccionista i parcial. Aquest reportatge no va aportar res d'interessant ni gaire positiu. Només veure com tot es pot reduir a l'absurd, sense oferir altres punts de vista.

Un anàlisi global hauria donat veus diferents. Per què només surt en un costat el representant de la Fundació Racc, i el del PTOP, i per l'altra el representant de la PTP? És que només que es pot escollir entre rics i pobres? Només hi ha dues visions de la realitat, tot és blanc o negre? Com pot ser que el Racc digui la falsedat de què es gasta menys en el cotxe del que es recapta? Dic que és fals perquè no es compten els costos monetaris dels perjudicis a la salut, ni al medi ambient. Dic que és fals perquè mentre la xarxa de rodalies es cau a trossos, els president Zapatero i Montilla van anar aquesta setmana passada a la Seat de Martorell a firmar un conveni conforme l'estat subvencionaria la fàbrica, com si fos una empresa pública qualsevol? Per què no es diu que els embussos afecten a tota l'Àrea Metropolitna? No només per anar a Barcelona. Per què no es diu que no existeixen camins a peu o en bicicleta per anar i tornar de les poblacions de la zona, sinó que tothom ha de passar per una carretera o per un tren? Existeix realment una llibertat per triar, o és que les insfraestructures tenen un disseny molt deficient? Per què no es diu que l'ús de les noves tecnologies de la comunicació permetrien afavorir uns horaris flexibles i el teletreball?
Però és clar, tot això només afavoreix a uns quants, i deixa les coses sense solució per a la majoria de la gent. Em sap greu que TV3 s'hagi quedat embussada al mig del debat, i que la Plataforma per al Transport Públic s'hagi deixat manipular. Traslladar el debat a un enfrontament entre transport públic i privat és posar en una dialèctica a l'espectador que obvia altres maneres més modernes d'enfocar el debat com l'anàlisi global.