EMPORDÀ DEL TERRAPRIM

Hem passat una Setmana Santa emocionant a la vora de Camallera. Aquesta zona del Fluvià acaba de sortir de les emergències per sequera, i per tant de la contaminació per nitrats. Un lloc de l'Alt Empordà fronterer amb la comarca del Baix, on les ratlles se'ns esborren entremig dels turons clapejats de pins i dels camps que van planejant. De pobles no gaire grans, seguint un cert patró, en que es veuen els campanars de les esglésies d'un a l'altre com ens diu el cantant d'aquest país tant petit. 

D'aquestos dies destacaria sobretot la corprenedora lliçó que la gent del país ens ha recordat. Malgrat les lluites aferrissades, el poble s'estima i valora la seva terra. Des del José nat a Jaén que ens ensenya amb orgull l'esglèsia de Sant Miquel, passant per l'amo de Ka Manel de Camallera, que guarda amb devoció una publicació antiga de Vilaür perquè coneixia al seu editor, l'Antoni Viscasillas, fins a arribar al pianista Carles Coll que recorda son amic de Saus enterrat al petit cementiri de Santa Eugènia. 

És l'emoció que ens desperta la Pasqua d'enguany, fent camí enmig dels mars verds plens d'espigues, flors i roselles. La tarda de divendres, de Camallera a Pins de Vilopriu i tornant per Saus. Dissabte Sant complet, amb la celebració anticipada de Sant Jordi, malgrat el cel alterat i algun plugim. Al matí, pel centre i els voltants de Sant Miquel, parada de llibres, música pop, i el menú familiar del Restaurant Montseny. 

Tornem puntualment amb la Renfe, vés per on, i a la tarda fem cap a la sala del Cinema Nova de Camallera amb llibres, gent i un tast dels vins del Celler Joc. Què més vols? Diumenge ple de sol que ens mena cap a Vilaür, d'allà a Arenys, tombant cap al Santa Eulàlia i el Palau, fins a resseguir la pista que ens torna a Sant Miquel.

Malgrat badar amb el tren, agafem el taxi de Camallera que s'anuncia al Bar Lluís, perquè ens porti al concert que fan a l'esglèsia de Saus. Concert de Pasqua dedicat a l'obra de Camil Ysern, amb la presentació d'un disc dedicat a la seva obra. El recital va ser un èxit tant des del punt de vista musical com de públic. El mestre de cerimònies va ser el pianista Carles Coll. Amb aquella ironia empordanesa del no pas, explicava la descoberta del tresor que representa el músic i compositor del segle XIX, el castelloní Ysern.  Les seves peces de piano han estat arranjades pel mateix Carles Coll per ser acompanyades pel violoncel en la versió de concert, oferint noves perspectives a les composicions. D'aquesta manera estenia la mà al seu fill, el gran violoncelista Carles Coll, qui va demostrar el seu art i talent amb aquest instrument. A la veu teníem l'excel.lent Clara Valero, que feia de cicerone d'uns oients de París. Els franc francesos estaven encantats perquè al dematí ja havien estat gaudint dels concerts del Festival de Peralada. Per ells també havia estat un dia rodó.

Per més que els mapes ens portin per senders no prou ben senyalitzats, sempre sentirem la força de l'aigua que corre per les venes de la terra, com la que baixa pel riu Fluvià. A l'horitzó les muntanyes nevades del Pirineu són la promesa d'enguany. De moment, ja tenim una primavera esponerosa plena de colors i de cants d'ocells. Tots ells ens han acompanyat aquesta Pasqua pels camins del terraprim.

 

 

LA PIRÀMIDE AMERICANA

Adès hem llegit el llibre "The Peter Pyramid" escrit pel Dr. Lawrence J. Peter, editat per William Morrow and Company, Inc. de Nova York el 1986, en tapa dura. El subtítol encara és més interessant: "Arribarem a trobar mai la punta?". Si a algú li sona, és el mateix autor que es va fer famós amb "El Principi de Peter". Per a qui no s'enrecordi, la premissa era que si una cosa pot anar malament, segur que hi anirà. 

Ara en plena tempesta "trumpista" l'economia trontolla per totes bandes. Com sempre, alguns hi guanyaran i altres perdran. I carreguen el mort al president nord-americà, el qual fa honor al programa electoral pel qual el van votar. Això del "Maga", no és cap màgia, és la política d'Amèrica pels americans. Perquè la gran globalització de les darreres dècades ha portat els Estats Units a la pobresa. La bombolla inflacionària ja no es pot alimentar amb els dòlars del Tresor. Aquesta és la raó de fons, i si cal trencar les regles del joc, es fa per necessitat, perquè no hi ha més recorregut. 

El nostre llibre se centra en les piràmides que es troben presents en la nostra societat i la vida diària de cadascú. És la metàfora del creixement i la complicació exponencial dels sistemes, des del punt de vista de la piràmide invertida que va creixent amb la punta al terra cap al cel infinit. En un llenguatge planer explica l'absurditat d'un sistema que no és capaç d'autoregular-se. Sigui comunista, capitalista, etc... Per sort, el text va acompanyat d'il.lustracions que fan molta broma d'aquestos fenòmens que aleshores ja s'atalaiaven. 

Un exemple evident és el problema tant gros de la burocràcia descontrolada. Els progressos tecnològics d'internet i la informàtica s'han aplicat en contra de les persones, per aixecar una barrera que afavoreix als poderosos. L'objectiu del Dr. Peter és desfer aquesta teranyina, per retornar al ciutadà el sentit comú. El seny tant català que li permet governar, fer-se responsable de la seva vida.  Fins i tot, en informàtica hi ha un terme que es diu usabilitat, per dir que qualsevol és capaç de fer servir un programa determinat. 

Ara mateix, les administracions públiques i  privades s'amaguen darrera d'una muralla. Volen treure's de sobre tots aquells que li fan nosa, deixant la gent desemparada. Els seus impostos no pararan de créixer sobre l'esquena dels ciutadans, empobrint-los més, perquè la major part dels diners van a parar a les grans empreses. Els "florentins" que asseguren els seus ingressos pels contractes i a més les subvencions que reben. En resum, és un sistema endogàmic. 

No sé fins a quin punt el president americà se'n sortirà, és una lluita externa però també interna del país. El seu llenguatge barroer i fatxenda està encarat als que fan servir bones maneres i paraules per entabanar als seus votants. Per si de cas, caldria esmentar al president Donald Trump el cas dels catalans, doncs a Tremp sempre tindrà un bon recer.