ANOTACIONS SOBRE "GIRONA AL SEGLE XVI (1519-1599)"

Després de llegir el volum de la col.lecció Quaderns d'Història de Girona titulat "Girona al Segle XVI (1519-1599) Cavallers i Menestrals" faré un parell d'observacions. Escrit per Xavier Torres i editat el 2017 per l'Ajuntament i la Diputació de Girona fa un recorregut força didàctic i representatiu de la història d'aquells anys des del punt de vista de la ciutat. Cal destacar l'ús acurat de les fonts històriques, bé siguin els escrits antics com els treballs bibliogràfics més recents que tracten aquella època. Com diu l'autor, gràcies a la documentació conservada encara es pot fer molta més feina de recerca. Tot i que aquest text és prou modern, fa set anys només, l'autor se n'adona que encara podem aclarir-ne més coses. 

Una d'elles és el capítol dedicat a l'Estudi General. A la pàgina 82 es parla del privilegi concedit l'any 1446 per tenir aquestos ensenyaments reglats, més enllà dels que ja oferien algun orde religiós, com per exemple els dominics que es mantindran fins al segle XVI, quan competiran amb els jesuïtes o teatins. A partir del 1561 se sap que comença l'edificació de l'Estudi General. Les classes no començaran fins al 1572 sota el rectorat de Bernat Cerdà, després que el gironí Antic Rocha es mantingués en la seva seu de Barcelona. L'historiador Xavier Roca recull textualment la petició que fan els Jurats de Girona a Antic Rocha: "venir a residir en esta ciutat per encaminar lo Estudi que de nou edificam" o bé "recomanar algun mestre tal que pugués donar principi al dit Estudi". Com veiem, l'elecció o potser recomanació final recaurà en Bernat Cerdà. Però també podem observar que aquest Estudi del 1561-1572 no és el primer. El text esmenta que "de nou edificam", això ens diu que hi havia un Estudi anterior, tal com és natural si estava autoritzat a partir del 1446, malgrat les grans maltempsades dels darrers cent anys. 

Evidentment el nou Estudi es farà seguint les directrius de la Contrareforma Catòlica d'aquell segle, i sota la vigilància estricta de la Inquisició. La qual cosa vol dir censura i control de l'ensenyament. També es fa evident que la pertinença a aquesta organització era un signe més de prosperitat social i política. Un dels personatges que esmenta és la família Agullana. En el capítol "Armes i Lletres", a la pàgina 41 destaca en Joan Agullana com a cavaller ric, que al 1589 assoleix el privilegi de noblesa signat per Felip II. El text ens esmenta que la família va participar en les guerres contra França defensant Perpinyà, però també a les guerres dels Països Baixos sota les ordres del Duc d'Alba i els Terços. També hi havia catalans als exèrcits hispànics!. Precisament aquestos dies es commemora el saqueig de la població de Malines, Mechelen, per part dels soldats imperials l'any 1572. Com explica l'article de Marc Pons, Felip II havia posat tots els habitants dels Països Baixos als peus de la Inquisició, sota l'acusació d'heretgia. 

Al final els holandesos van aconseguir la independència per esdevenir una de les potències europees hegemòniques a partir del segle XVII, mentre Girona es va anar esllanguint. Vés per on, adés s'ha celebrat a la ciutat de Girona el partit de futbol de la lliga de Campions contra l'equip del Feyenoord de Rotterdam. Els holandesos han acabat guanyant el partit. Potser una coincidència o no, el cas és que millor tenir aquest espectacle futbolístic que no pas aquelles guerres de la Contrareforma. És un bon recordatori dels esdeveniments sagnants d'aquells segles, i de com els pobles han de lluitar per la seva llibertat.

TAGAMANENT, TOCANT AL CEL

Quan agafem el camí de Vic des del Vallès hem de travessar el Congost. Aquest pas estret entre les muntanyes de les serres del Montseny dóna nom també al seu riu que desemboca en el Besòs. Sigui a peu, amb bicicleta, a cotxe o amb tren, el cap se'ns aixeca per contemplar el seu paisatge majestuós. Els nostres sentiments es barregen d'admiració i temor. 

Entrem des de la Garriga cap al Figaró, i no ens mengem pas cap figa del poble. Més aviat, la seva etimologia ens explica que en llengua germànica, o gothica, vol dir "dit". És un derivat del nom que coneixem en anglès com a "finger". Així quan ens trobem amb algun lloc semblant, sabreu que el pas es farà més estret, tant com un dit de la mà. Fins que no arribem a creuar el Congost, a partir de Centelles, ens acompanyaran als costats els cingles de Bertí. Un escriptor ja va dir que això era la porta de la muntanya, la porta que ens obre el pas cap als Pirineus. Precisament en llengua germànica, tenim les paraules "Berg" i "Tur" que volen dir la porta de la muntanya. Amb el pas del temps ens donen el nom de Bertí, que no és ben bé el nom de cap persona. 

Enmig d'aquest conjunt trobem la muntanya més destacada de la zona, el Tagamanent. Una piràmide que sobresurt destacant-se al mig del cel. És una avantsala del nostre Montseny, el mont senyera, l'anomenat Mons Jovis que apareix a la vista dels navegants des de l'antigor. Al costat del Montseny s'aixequen les Agudes, que serien les esmentades "escales d'Aníbal". Però el Tagamanent se'ls hi avança com un herald. Potser el nom antic de Taga ens pot fer recular fins als temps dels celtes, quan en llengua bretona trobem la paraula "tad", que vol dir pare. Potser tindria el significat del pare més gran d'aquest costat de la serra.

Amb una idea semblant, perdura el seu significat a l'Edat Mitjana. Si per tot el país s'han mantingut els noms d'etimologia gothica, crec que des d'aquesta banda ens acostem més al seu significat geogràfic. I més si a dalt del Tagamanent ens trobem un castell que el corona, perquè els cavallers cathalans eren de nissaga germànica. Per això cercarem les paraules "tal" "ward" "magnent", que volen anomenar el gran guardià de la vall. En la llengua catalana s'ha simplificat per donar Tagamanent. Potser només recordem son nom, perquè hem perdut el significat real. Per sort, sempre podem sortir a cercar el tresor gràcies als senyals que s'amaguen entre les boscúries i els fondals d'aquesta contrada. Hem de mirar al terra, però sempre cal mirar també cap al cel.

LA FORMACIÓ DE LES LLENGÜES ROMANCES

Hom diu que la formació de les llengües romances neixen a partir del llatí, i per tant, es diu que són un llatí corromput o vulgar. Si és un llatí vulgar, això implica que existeix un llatí no vulgar, és a dir, elitista, o dels poderosos. Aquestos fan servir un llatí estandard com a llengua franca per tota l'Europa Occidental. És la llengua de l'administració i de l'Església Catòlica. I la fan servir com a llengua heretada de l'Imperi Romà, sota l'empara de l'Església, en el sentit de Cristiandat Universal. Però aquestos apriorismes tenen algunes objeccions de base. Els estudiosos diuen que el llatí forma part de l'Imperi Romà, per una banda exposen que l'Imperi ja no existeix, però per l'altra el reivindiquen? A més, l'Imperi Romà també té com a llengua oficial el grec. I els textos religiosos del Cristianisme es tradueixen del grec al llatí. 

Una altra pregunta que ens podem fer és per què el llatí vulgar o romanç no es pot entendre amb el llatí estàndard? Si és un llatí corromput, voldria dir que tots els ciutadans de l'Imperi coneixien i parlaven el llatí sense cap problema, però per què després dels segles ja no és així? Podem suposar que la influència dels pobles germànics i dels seus parlars afectarien a les províncies romanes en diferents graus. I això va passar certament, el superestrat germànic va impactar en el llatí. Però si observem detingudament, veurem que el patró tampoc no se segueix uniformement. Com que els Goths van dominar les províncies d'Hispània, per què no van aconseguir que el llatí vulgar tingués una deriva uniforme per totes les contrades? 

De fet, els estudiosos que han fet recerca històrica ja se n'adonen que dintre de l'Imperi hi ha pobles amb llengües diferents, existeix un multilingüisme viu per totes les ciutats romanes. El llatí es fa servir per mantenir una comunicació intersocial. Perquè el pobles i la gent parlen llengües força diferents entre ells mateixos, i la barreja pot oferir manlleus de paraules, però no altera una base comuna. I aquesta base comuna ens la donaria el llatí? Un llatí que es manté gairebé inalterable durant segles? Com és que el romanç s'estén per tot arreu amb formes diferents però intercomprensibles, més properes entre elles que amb el mateix llatí estàndard? 

Pot ser que la base comuna no neix d'un llatí imposat des de dalt, sinó perquè existeixen llengües anteriors al llatí que conformen uns fonaments estructurals de les llengües romances. I quines llengües es parlaven a l'Europa Occidental abans del llatí? Aquests són les llengües cèltiques que abasten tota l'Europa Occidental. La toponímia ens confirma tot el seu abast, de punta a punta. Una pista ens la dóna Juli Cèsar amb la Guerra de les Gàl.lies, on trobem les relacions dels diferents pobles celtes, llatins i germànics, les seves aliances internes i externes. 

Com diu la doctora Carmen Jimenez molt encertadament, allò que parlem avui dia no prové del llatí. Anant més enllà, ens adonem que aquesta base comuna ens la donen les llengües celtes, que malgrat gairebé desaparèixer, ens aporten els significats i les estructures que s'hibridaran amb el llatí, i posteriorment amb el germànic. Les llengües celtes de la branca britònica pel que fa al cas català. Més que parlar de llatí degenerat, el nostre romanç és una llengua criolla, transformada i creadora. Per això existeix una continuïtat entre tot el bloc romanç: des del gallec, l'asturllionés, el navarro-aragonès, fins al retroromanx, passant per l'occità i el català. 

Tot és romanç amb diferents denominacions, depenent del territori on es parla, tot i així són dialectes comprensibles entre uns i altres. Per això els catalans poden entendre els Juraments d'Estrasburg del segle IX, fet en època de Carlemany, perquè està en llatí, en germànic, i en romanç. Un romanç occità, que no és pas un francès antic. No existeix el francès antic, ni el castellà, ni l'italià fins que a partir del segle XIII es consoliden les monarquies hereditàries. Els nous poders triomfants amb el Renaixement vindran acompanyats de noves llengües que volen separar-se del món medieval. Ja ho diu el nostre Antoni de Nebrixa, que la llengua és companya de l'imperi.

SALAMÓ, A L'OMBRA DE SALOMÓ

L'altre dia vam trobar la publicació "Salomó. Llegenda i Història al voltant del Sant Crist". Es va editar l'any 1980 per l'Ajuntament i la col·laboració de l'aleshores Caixa d'Estalvis Provincial de Tarragona. Un volum no gaire gran que compta amb les firmes d'Antoni Virgili, el Joan Bernadas i Mossèn Marçal Martínez. El tema principal és el teatre de "El Crist de Salomó: Tradició i Història" del Sr. Bernadas i com apèndix "El Ball del Sant Crist" en la versió de Mossèn Marçal. El llibre conté els textos relacionats amb aquesta antiga representació teatral que es remunta al segle XVI. És una obra que omple d'orgull la cultura popular, i especialment, el poble de Salomó. Nosaltres ens fixarem més en els orígens històrics que exposa l'Antoni Virgili a mena de pròleg. Allà recull els textos antics que parlen del territori i de la seva orografia. Acompanyat d'un excel.lent mapa que mostra l'espai entre el riu Foix i el riu Gaià, ens fem una idea clara d'aquesta terra de frontera abans d'entrar a la província d'Hispània, amb capital a Tarragona. 

El fet que Salomó s'esmenti com a rierol, o torrent, que va a parar al Gaià, ens dona una pista del seu significat lligat al paisatge. A més, la seva vinculació amb el Castellvell del Penedès ens relliga amb el domini comtal, i militar. En els textos antics, que també recull Joan Corominas, escriuen "Salamon". El filòleg ens diu que encara es pronuncia "Salamó". Com hem passat del Salamon original fins al nom de poble de Salomó? . Per entendre què significa el nom de Salamon ens hem d'abocar a l'etimologia gothica o germànica. La paraula es descomposaria en dos: primer Sala- Pfal o Saal, i de Mon-mond, lluna, és a dir, seria el lloc o espai que està envoltat per un circ o una lluna de cingleres que l'encerclen. Tot i que Pfal amb el significat de cingle és una opció, m'inclino més pel significat de Saal, com a espai o lloc gran, com a sala. En alemany també existeix la paraula Salband com a espai proper a un riu.  En resum, Sala-mó seria el lloc o espai envoltat de turons en forma de lluna o circ. L'oblit del significat d'aquest topònim fa que es canviï cap a l'administratiu de Salomó. Tot i que el nom original ha estat conservat a nivell del poble. Podem veure un fenomen normalitzador que provoca la contaminació dels noms, els quals queden a l'ombra d'altres més familiars a nivell cultural en els nostres dies. 

Per això, Salamon es converteix en Salomó, que és el nostre rei bíblic, famós per la seva justícia. Per trobar la veritat, cal fer una recerca més acurada de l'etimologia, i no caure en una normalització antinatural dels noms del lloc. Estiguem contents perquè enguany, el 2024, s'ha fet una edició nova en llibre, més completa i moderna del Ball del Sant Crist. Precisament amb el mateix Antoni Virgili, acompanyat d'altres estudiosos. Que per molts anys es continuï fent festa d'aquest ball tant assenyalat en la tradició popular. I que el nostre Salomó tingui més en compte els seus orígens, per fer justícia al nom de Salamó.