ELS ATOTS DE LA SEU - II

Continuant amb l'anterior article sobre la Seu d'Urgell, volem esmentar encara d'altres activitats culturals que s'hi estaven realitzant. Una d'elles va ser la inauguració de l'exposició Somriu del Xavier Casals a la llibreria Refugi, unes caricatures que semblen força innocents, però que contenen un to més sarcàstic que irònic. Ben aprop es feia la celebració dels 8 anys de l'Ateneu Popular de la Seu. Encara tenen molta feina a fer, però si els hi dius que sembla l'obra de la Seu, et fan la mitja rialla i una mirada no gaire solidària. Cal admirar la seva empenta perquè tot just l'any passat van comprar la seu social, i molt gent hi va donar un cop de mà.

Aix, que les coses ja no són lo que semblen, i per això hem d'estar amb els ulls ben oberts. Una bona mostra és la doble exposició a la Sala La Cuina. En una sala el grup d'art Ceba Tendra, que fa honor al seu nom, celebrava els seus cincs anys amb una selecció dels seus treballs. En l'altra sala, el Marc Garcia, presentava una exposició de les seves obres entre el 2008 i el 2002, amb uns collatges fantàstics, força crítics i plens de sàtira política i social, molt més gamberros que les caricatures del Xavier Casals. Es mereixen una visita, i teniu de temps fins al mes d'agost. 

Un altre esment mereix el músic Quim Sabaté, tocant a les portes de la Catedral. Músic que s'ha mudat fa anys de la ciutat a la muntanya, que fa cara d'haver-les vistes de tots colors. Canta perquè li agrada i vol. Ara li han canviat l'entrada al Museu Diocesà, i l'accés ja no és tant evident, que cal fer una mica de volta. El claustre està a un costat, i l'entrada a l'altra punta. Tot ben aixoplugat per la magnífica catedral romànica dels lambards, que vol dir, lamm ward gothic, els guardians del fang. Aquells artesans del país que aixecaven cases de fusta i fang són els que van edificar les esglésies de pedra més tard. Us recomano la visita al museu, que permet gaudir de moltes meravelles. Tot el conjunt val molt la pena. Mai tant no passeu de llarg de l'oficina de turisme! No tot està a internet, i no ho trobareu tant clar com lo que es troba a l'Espai Ermengol. Un resum de la història de la Seu, on també cal visitar l'exposició sobre els formatges, i un bon mirador explicatiu encarat cap al sud.

Els nostres sants també la ballaran al festival dels Set Inferns, que es va fer a la Seu i a Montferrer, aquest cap de setmana de juliol. Un mal nom per a una proposta musical popular ben bona. A l'endemà, diumenge i dia d'eleccions... A partir dels resultats del 23 de juliol ja veurem si ja hem pujat al setè infern, i si pot ser serà més fàcil llençar-se des dels cims de la Serra del Cadí que travessar el desert del Sinaí. Sort que el dissabte se celebrava Santa Magdalena, i aquest dilluns molts polítics estaran plorant més que la nostra Maria Magdalena. Encara hem d'aprendre a plorar d'alegria més que de pena, com va fer la nostra santa.

ELS ATOTS DE LA SEU - I

Aquest juliol vam pujar una setmana a la Seu d'Urgell. Tots i els averanys en contra, vam poder agafar el tren des de Sant Boi fins a Manresa, i des d'allà el bus de l'Alsina fins a la Seu. Vam passar per Súria, i a Cardona vam fer el canvi d'autocar per agafar el que s'encaminava per Solsona, Oliana, Organyà fins a la Seu. L'estació de busos està prou al centre de la població, i ens quedava més aprop de l'apartament del que teníem previst inicialment. Realment, els plans van patir algunes alteracions, les quals considero afortunades. Vam pujar el 7 de juliol, festa de Sant Fermí, i quan vam arribar a la Seu, no només ens havien canviat de lloc l'apartament, sinó també el sant. A la Seu celebraven Sant Ot, amb missa i sardanes, tot i que no era Festa Major. Però suposo que algú no s'hi va estar de res, i aquella nit se celebrava el concert inaugural del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el Femap. Es feia a la capella del Seminari, i malgrat la desorientació de l'arribada, vaig seguir la gent que s'hi encaminava. 

No em puc queixar, va ser un concert molt ben interpretat, tot i que vaig badar a l'entrada. Abans meu un dels convidats havia reservat dues entrades, però no tenia acompanyant, i podria haver fet d'escorta per una nit. I si de cas, amb el cost de l'entrada podria haver regalat el disc del festival de bon grat. Va estar prou bé els 20€, però no hi ha descompte per als aturats, malgrat que fan concerts benèfics dintre de la programació, com va explicar el nou alcalde de la Seu. Cantava la Marta Matheu, un concert barroc molt bo de repertori variat, català així com internacional de l'època. Els instrumentistes que tocaven també estaven al seu nivell, i gairebé ballaven tant com ho feia la soprano seguint el ritme de la melodia. Qui diu que els trobadors o els cantants clàssics són hieràtics i encarcarats?

Bé, el bisbe i copríncep no hi era aquell cap de setmana, per altres afers, que suposo exteriors. Sí que vaig notar la presència del nostre Ot el Bruixot, que ens ha regalat tants bons moments com el còmic Manuel Ibañez, acabat de traspassar. També hi havia torn de guàrdia a l'Ateneu Popular, preparant la celebració dels 8 anys de vida. Això sí, les coses del voluntariat van a un altre pas, en aquest cas, laic, perquè algunes coses encara s'han d'arranjar al local. Vaig fer la broma de que això semblava l'obra de la Seu, i la noia s'hi va quedar rumiant. Potser millor que ho expliqui el Milan Kundera.

Bé, seguim amb els calendaris trastocats. A l'endemà un bon mercat de dissabte al carrer Major, ple de parades i animació. També es veien els turistes de França, o de Flandes fins i tot, voltant i comprant. Alguns d'ells es sorprendrien de la calor exagerada que teníem, però comparat amb la costa, la muntanya és més seca, i ens deixa dormir a la nit.  Els cartells anunciaven també més celebracions. En aquest cas, la de Sant Cristòfol, la festivitat del qual era el proper dilluns, i van fer ball dissabte, el diumenge la missa i la benedicció dels conductors. Ja ho veieu, alguns s'avancen. I la Mare de Déu del Carme se celebrava la missa del dissabte al vespre següent, perquè el Diumenge és el dia del Senyor, i de Santa Maria. Els sants també la ballen.

On no hi ballaven gaire va ser a la nit, a la plaça de les Monges, perquè el grup tocava un repertori de fa més de trenta anys enrera. Fins i tot, hom va trobar a faltar un reguetó.  Potser la Morena Tradipatxanga hagués posat més salsa a la plaça. Bé, seguim amb Sant Cristòfol, a qui la Confraria de la Seu s'encarrega de portar a beneir els clauers a missa, i després els reparteix als conductors, que amb il.lusió i alegria, van anar desfilant després pel passeig. Qui més qui menys, portava el vehicle decorat, fos el cotxe, la furgoneta, la moto, la bicicleta i algun patinet, i després de la corrua de tractors, tràilers i camions que feien soroll gros, tocant les botzines i passant al compàs del salpàs. Certament la mobilitat sostenible també passa per compartir aquestos moments de germanor i solidaritat. Tal com van els conductors avui dia, jo els hi regalaria un Sant Cristòfol a tothom amb el carnet de conduir. I fins i tot, els hi posaria de pantalla de fons als que van caminant pel carrer mirant o parlant pel mòbil.

L'EMPORION GREGA I LA SAIGANTHE GAL.LA

Aquestos dies mirant per internet vam trobar el comentari que es feia sobre la tauleta de plom que es va trobar a Empúries. Una làmina molt interessant perquè recull un acord comercial entre els grecs i els indiketes. Està escrit en grec antic, sembla que en dialecte jònic. D'altres documents trobats a Ullastret, estan en alfabet que en diuen ibèric, però del dialecte del nord-est. Els textos grecs s'han pogut entendre i desxifrar sense massa problemes. Com a tot contracte internacional, el text en l'altre alfabet diria lo mateix, però en la llengua de la gent que vivia al país. 

Molts historiadors diuen que aquesta llengua és ibera, però no troben mai l'entrellat. L'alfabet no coincideix amb altres llocs als quals diuen que també són ibers. Potser sigui que es tracti de llengües diferents, les quals s'escriguin amb el mateix alfabet, com passa amb el nostre alfabet llatí, que es fa servir per transcriure llengües de vegades força diferents. 

Si ens traslladem a aquells segles, veiem com les colònies fenícies es van establir des de la vall de l'Ebre cap avall, i van passar després a mans dels cartaginesos. S'entén que van pactar amb els pobles nadius de la costa, i als quals anomenen ibers. Per altra banda, més al nord de l'Ebre, els grecs van pactar amb els nadius d'aquella costa, i van establir colònies des d'Emporion fins a Massalia, és a dir Marsella. A la banda de Marsella, diuen que eren gals o celtes, més cap aquí, a Enserune, tornem a trobar celtes. I aquí a Empúries diuen que són ibers, la qual cosa és una contradicció. No és normal fer pactes amb els aliats dels teus competidors, en tot cas, ho faràs amb els seus enemics. I aquesta constant la retrobem amb el tractat de l'Ebre entre romans i cartaginesos, que estableixen els límits fronterers sobre l'eix del riu Ebre. 

Tornant a la carta comercial, esmenta els noms de "Saiganthe", potser Sagunt, com a nom d'una ciutat, i després "Basped", com a nom d'una persona. El cas és que podem tenir uns noms ibers, o no. Però si seguim el raonament pel qual els grecs pactaven amb els gals o celtes, els noms haurien de ser gals. Gal és el nom propi que es donaven aquells pobles, i celta, o keltoi, el que els hi donaven els grecs. Per això, és lògic que hi hagi iler-getes, i com en el nostre cas, indi-getes. De getes a celtes, hi ha un petit pas.

L'altre pas és fer una proposta d'identificació dels noms a partir d'una llengua celta, o gal.la. La que està més propera és la llengua bretona, celta de la branca continental. I allà trobem els significats d'aquestos noms. Per Saig-Anthe es troben la paraula "Sig", que vol dir Seu. A més de la paraula "Anden" que vol dir Sagrat. És a dir, parlaríem d'una Ciutat Sagrada, que seria l'actual Ullastret, capital dels indi-ketes. L'altre nom, Bas-Ped, ens fa buscar la paraula "Bas", o "Baz", que vol dir bastó, i Ped, que seria "Pedenn", o "Peder", i significa prior o pregària. I per tant, Basped voldria dir un Sacerdot.  

Com podem veure, el text antic queda molt més ben explicat amb aquestos significats, els quals relliguen el sentit comercial amb el religiós que sancionava l'acord comercial segons els costums del món antic. Tot i la distància temporal de segles entre la llengua celta d'aleshores i la contemporània, encara trobem un fil que ens connecta amb el significat d'aquest text.

SENY I RAUXA, EL TANGO DEL XAVIER I LA LOLA

Encara ressonen els ecos de l'entrevista que va fer el Xavier Graset a la Joana Lola que va somoure les aigües manses de la televisió. En aquest cas, certament, trobem que la Juana Dolores, poetessa, i segurament trobairitz, va fer bo el palíndrom de "català, a l'atac". Per això, i espero que estigui contenta, em prenc la llibertat de dir-li Joana Lola, que a més de tenir bona entonació, li farà perdre aquell regust tràgic lorquià. Perquè fins i tot, Federico Garcia Lorca reia de gust de tant en tant. No sé si el Xavier Graset pot dir lo mateix, perquè el van fer suar al plató. Segur que l'increment d'audiència li ha endolcit aquest cafè amarg. No s'esperava allò passat de moda que era "Épater le bourgeois" fa més del segle XX que no del XXI. Ja veieu, tot torna. Malgrat que segurament la propera edició del seu llibre "La Pausa dels Dies", no inclogui aquesta entrevista degut al subtítol de "Dietari de Vivències Plaents", de l'editorial La Campana. 

La campanada la va donar la Joana Lola, autèntica pota blava, que venint del Prat de Llobregat sap que la classe obrera ja no existeix. Si Graset representava el seny, la Lola va agafar el paper arrauxat. Reivindicar el marxisme al segle XXI és digne d'una pel.lícula dels germans Marx. I no vull donar-li pas la culpa a ella. Qui ha entès més el marxisme, i qui el practica cada dia, ha estat precisament el capitalisme modern. Fins i tot, apliquen la revolució permanent del Trotski, amb la teoria del caos i altres fenòmens que són més fàcils d'explicar que d'entendre. No debades, el padrí de Carles Marx era el burgès Friedrich Engels. O com ara diuen en anglès, va ser una mena de "business angels" fent honor al seu cognom. 

La poetessa té ben preses les mides al sistema mediàtic actual. Podia haver-li sortit malament el xou, però manté una línia coherent amb les entrevistes que dóna. La poesia ja requereix un esforç més gran. I aquí rau la seva força i coratge. Ja se li passarà el coragre al Xavier Graset. Pitjor està el seu amic i dibuixant Andreu Faro, van publicar fa anys uns llibres conjunts. Uns bons llibres, que us recomano i pels quals no ha passat el temps. Resulta que l'acaben d'acomiadar del Diari de Tarragona després de vint anys. I tot per un acudit sobre la normalització lingüística del castellà . 

Els catalans la ballem magre, i per això, la Joana Lola vol ser una coça al cul, a veure si ens espavilem, que deia el Joan Sales. De moment, esperem que el Xavi Graset tingui més mà esquerra, i tregui a ballar la Joana Lola sentint aquest tango. Que la vida és un tango, o un "tongo", dels grossos. Ballem, que cal tenir seny i rauxa per viure com cal!  Compte, que el proper 18 de juny a les dotze del migdia, ens trobarem altre cop la nostra poetessa presentant son llibre al Racó del Llibre de Rubí. Ja sap ella que diuen "Rubí, nenes maques i bon ví"?