Certament no sembla pas que hi hagi cap riu que vagi des de Gal.les fins a Catalunya. En tot cas, podem parlar d'aigües que van per sota terra, o que s'evaporen en gotes, que cauen mar enllà.
Ara mateix estem contents perquè el govern d'Escòcia-Alba ha restablert la cooficialitat de les llengües celtes, afegint-se a la llengua gal.lesa i la còrnica. És un pas endavant per recuperar la identitat dels pobles que conformen l'Imperi Britànic, i d'aquesta manera es fa una transició cap a un model més arrelat en la gent i son territori. Una altra notícia positiva és el projecte universitari per desenvolupar un diccionari de llengua celta antiga, cercant el comú denominador d'aquestos idiomes.
Adès continuem buscant temes interessants que ens relliguen el paisatge amb els noms, allò que anomenen toponímia. Hem trobat Tirlun, una pàgina web de Gal.les, que s'hi dedica. Fa uns vídeos explicatius i ben editats sobre el significat o l'origen dels nom d'aquest país. En Josef Roberts és el presentador, i a la manera de RobWords, ens fa capbussar en l'etimologia de les paraules.
D'aquesta sèrie he trobat l'explicació que en fa del nom del riu Elwy. Dóna les diferents interpretacions, amb les quals podem estar molt o poc d'acord. Clarament, "Avon" o "Afon" Elwy, ens parla del riu Elwy. Afon és el significat celta per al nom de riu. I per a Elwy? Hauria de ser un qualificatiu, i per això, faig la proposta d'Elw-y. Si mireu el video del paisatge, es veuen els meandres que caracteritzen aquest tros en concret. Aleshores recordem la paraula anglesa "elbow" que vol dir colze. Observem encara un altre fenomen: un encavalcament en una paraula del mateix significat. Per una banda tindríem "elw" , celta, i per l'altra "bow", germànic, que vol dir arc. La partícula final -y seria -is com a marca de qualificatiu, com tenim també en català amb -ís.
En resum, ens trobem amb un tros d'un riu amb noms diferents segons el lloc, però que aquí ens trobem amb uns meandres i giravolts destacats. Potser és difícil fer arribar aigua d'aquest país llunyà fins a Catalunya, però existeixen aquestos corrents subterranis que ens comuniquen. Un dels principals és la llengua, i aquesta guarda la memòria de les aigües primigènies.
