HERODES DEL MEDI AMBIENT

Avui 28 de desembre del 2019 encara celebrem el Dia dels Sants Innocents. Diuen que això no va esdevenir realment, però tothom podrà comprovar que són fets intemporals que passen cada jorn. El llenguatge profètic, ple de simbolisme, ens explica com el poder intenta acabar amb tots aquells que poden ser una amenaça. Per poder entenem la força o potestat dels personatges, i el comandament o autoritat dels qui regeixen les institucions, siguin públiques o privades. En la nostra època podem veure'ls pels mitjans de comunicació abastament: grans empreses, multinacionals, gestors, en el sector privat, o administracions públiques, partits polítics, jutges, gestors en el sector públic. Els separem, però normalment treballen més junts de lo que pensem.

Els Reis Mags arriben davant Herodes per demanar pel Messies, i aquest els hi explica quins són els senyals i les profecies. Aleshores, els enganya dient que quan el trobin, li avisin, que ell també vol adorar Jesús. En el fons, el vol matar per ser una amenaça al seu poder. Així passa amb el món d'avui dia, especialment amb el medi ambient. Tothom diu que és una empresa socialment responsable, que té els segells d'ecologia necessaris, que les administracions públiques treballen per afavorir la qualitat de vida dels ciutadans, que els ajuntaments estan adherits a Xarxes per la bicicleta, o reben premis del millor municipi mediambiental, etc... ja veiem i escoltem tot això moltes vegades. Però quan baixes al carrer, la sensació és angoixant, i com més gran és una ciutat, l'angoixa encara creix més.

Com creix més l'anxovament de la població, l'urbanisme expansiu, acaparador de recursos mediambientals: sigui aigua, mobilitat motoritzada, terres fèrtils convertides en ermes... tot es torna un desert. Això sí, fan una zona de baixes emissions, o un carril bici de complement, o reciclen més merda que ningú... i tot això són maquillatges, són llufes que ens pengen cada dia. Si són empreses privades, ja veieu que és per un tema de publicitat, si són administracions públiques o partits polítics que es diuen verds, ja podeu tremolar, que per més comissions de medi ambient, us aplicaran l'article 28, que per això els vota la gent, per seguir engreixant la roda de la repartidora.

Lluny del poder, en una establia de les rodalies del poble, allà neix el futur de la nostra societat cada nit. Allà on no arriba el poder absolut, hi trobarem l'esperança del demà. No us deixeu penjar la llufa a l'esquena, porteu-la al davant amb orgull i coneixement. Feu tot allò que està a l'abast de cadascú: aneu a peu i en bicicleta, compartiu cotxe i pis, compreu al barri, i la resta serà tot de més a més.

LA FRONTERA SUD DE LA GAL.LIA NARBONESA

Quan mirem els mapes que ensenyen els límits de la província de la Gàl.lia Narbonesa, es veu que per una banda tenim els Alps a l'est, i cap al sud, es talla completament als cims dels Pirineus. Com veurem és una cosa absurda, si a l'est no queda tallat pels cims dels Alps, que inclourien tota l'Helvetia, perquè al sud sí que ho tallen als cims? Després ja veurem als segles posteriors com es separa la Provença de la Gàl.lia Narbonesa, i que es creen aquestes províncies tampó amb la Itàl.lica.

Potser caldrà anar al principi de la creació de la Gàl.lia Narbonesa, amb la capital a Narbona, Narbo Martius. Recordem que la província no neix amb Juli Cèsar, sinó amb la conquesta dels Escipions durant la Guerra Púnica amb els cartaginesos. Per això, sempre va ser una província senatorial, i no pas imperial. Què fan els Escipions?  desembarquen a Empúries, ciutat grega, dintre dels territori dels Indiketes, com els anomenàven els grecs. Però els grecs saben que els celtes s'anomenaven a ells mateixos gals. Per què allà? perquè hi ha badia immensa de Roses que permetia el desembarcament de les tropes en una platja ben ampla. I a més, d'allà cap a l'est hi havia el camí més directe per tallar els passos dels Pirineus que havia franquejat Hanníbal amb el seu exèrcit camí de Roma. Hanníbal sabia que no podia passar per la Jonquera, el camí habitual, i que calia franquejar-los per altres llocs. Els següents passos són els del Coll de la Manrella, massa aprop de la Jonquera. Encara queda el coll d'Ares, al Ripollès que permet el pas pel Vallespir. Després el pas per la Cerdanya, el coll més ample i fàcil de creuar remuntant des de la vall de l'Ebre, enlloc de pujar pel Vallès, exposat al congost de Bertí. Encara ens quedaria el pas més a l'oest del port de la Bonaigua, pel Pallars, però impracticable a l'hivern, i que porta cap l'oest, cap a l'Aquitània, i no cap a l'est.

Des d'Empúries es farà després la via cap a les muntanyes, riu amunt, el Fluvià... el Flumen Via? . El cas és que faran la via romana del Capsacosta per arribar fins al coll d'Ares, i fins a la Cerdanya per la collada de Tosses... Un cop guanyada la guerra púnica, els romans s'hi queden. Fora de la província hi ha molt territori de la Gàl.lia i de la Hispània sense conquerir. La província queda més ben comunicada amb Roma per mar que no pas per terra. Aleshores per què deixarien la Gàl.lia Narbonesa partida a la ratlla de la Jonquera? de cap manera, calia conservar els passos de muntanya tant dels Pirineus com dels Alps, i no es podien abandonar, això qualsevol militar amb seny ho sap. La frontera sud es va establir a la conca del riu Llobregat, i seguint la geografia catalana, que des de temps mil.lenaris traça un arc que arriba fins al Montsec. Aquest arc fa de frontissa dels Pirineus, controla el pas del Segre i del Llobregat, així com els seus afluents. En segona línia tenim la conca del riu Ter. Però tots tenen el naixement en una zona ben propera. El descobriment d'un fòrum romà únic a la ciutat de Iulia Líbica ens fa adonar de la importància de la Cerdanya.

Alguns poden objectar que aquestos no eren els límits al sud, però us volem recordar que la frontera romana, el limes, no és pas una ratlla. És un territori de pas, en el qual es marca la línia divisòria per un curs d'aigua, com un riu, tal com passa amb el riu Rubicó. Contra la meva tesi es pot objectar que les vies romanes que s'exposen a les taules de Peutinger surt la frontera als Pirineus, però si es llegeix atentament, quina casualitat, el tros que falta parla precisament d'aquesta frontera sud entre la Gàl.lia i Hispània. I si mireu el mapa, la part catalana apareix al segon mapa...!

CALIFORNIA'S BONANZA

Apart from the spring weather that spreads through the region known as the Bay Area, we will talk about the words we have found during our trip to California. As soon as we approach the San Francisco Bay we will find many place names that, despite being written in Spanish, are pronounced in the Catalan way, which would show the original word was Catalan. For example, in the city of Walnut Creek, located in the Contra Costa County, we find Bonanza Street. Obviously that name immediately draws the attraction of those of us who, as kids, watched an American western television series also called Bonanza, which was released on Spain's TV in 1962. The series name remained Bonanza in the Spanish dubbed version. However, years later, when we enjoyed the English original version, we found that the Americans pronounce Bonanza almost as we would also pronounce the word "bonança" in Catalan. Until here.

Another interesting place name is Point Reyes. This so special place on the Californian coast is written like this, but they are spoken as Point "Reis" ... We also note that the bay is said to correspond to the name of Francis Drake, the English corsair. But we really realize that, apart from the name of Francesc Drac translated into Catalan, the shape of the coast in that place has precisely the shape of a Dragon's head, as Drac and Dragon have the same meaning. Right next, another find. We find the Bolinas Lagoon, an estuary similar to the low rivers of Galicia, beautyful. The surprise is that in ancient texts Baulenes is written, that it is a Catalan last name, common in Osona. So many coincidences can not be casual, but derived from the Catalan track in California.

Another point catch on the fly was that of the Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. From here will leave the family of José Antonio Yorba, written and pronounced thus, makes us realize immediately that he speaks of a Catalan last name, Jorba. By Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, born in Sant Sadurní d'Anoia. He gave a name to a California population, Yorba Linda, who could well be joining the town of Jorba ... What can we say about Miquel Constansó, born in Barcelona ...? Another well-known family was the Moragues. Those that gave name to the population of Moraga in the county of Contra Costa. We speak of a family ranging from grandfather Jose Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, to son Gabriel and Joaquin grandson. Granny was called Maria Pilar Leon and Barceló ...! If they were not Moragues, like our General Josep Moragues Catalan, they could also come from Mallorca. Even, in the following expedition of recognition done by Juan Bautista de Anza, you can find the friar Pere Font, born in Girona. This one baptized the California mountain range of "Sierra Nevada", that is, Sierra Nevada. As it is called in the famous Sierra de Granada.

Even the name of Gaspar de Portolà has been linguistically adapted. In Catalan we pronounce Portolà stressing the last syllable and marking it with a diacritic. Americans, however, have shifted the stress to the penultimate syllable and know him as Gaspar de Portóla. Note that there are no diacritics in English. This happens everywhere, for example, in the Catalan town of Sant Boi de Llobregat there is the reverse case of a street called O'Donnell, which in the original language, English, would be spoken stressing the penultimate syllable (we would mark the second o with a diacritical mark). However, Catalan speakers have shifted the stress to the last syllable (O'Donnéll). Linguistic adaptation between different languages is a rule of common sense, but it seems strange that historians often do not notice such important details. Sometimes, research by certain scholars causes historical figures to lose many characteristics of their personality, and so there are frequent gaps. Beyond a polyhedral or mosaic-like reality, many pieces are lost along the way. An example of this would be Steven W. Hackel's book on "Junípero Serra", which is good work except for the lack of Catalan culture knowledge and for how such culture was articulated within the Spanish Empire.

Fortunately, there is always an opportunity and a new field of work for the historians that will come. Historical research allows you to retrieve and unearth the treasures of the past. For example, the certificate of Baptism of Gaspar de Portolà in Os de Balaguer and the family roots between Balaguer and Arties in the Vall d'Aran, where he died. After a very intense military life, the explorer sought his retirement in a population with a cool climate until his last days.

NB: VO Sergi Turiella. Translation into English: Marta Pombo.

L'AMIC DEL TREN

Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m'interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d'En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d'allò que avui dia anomenem l'estat de Califòrnia als Estats Units d'Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats "Californios", californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d'estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d'est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l'alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d'una bona xarxa d'autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d'un costat de la badia a l'altra. Així podíem tornar cap a l'apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d'un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l'estació d'Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d'entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se'ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l'únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d'agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l'estació d'aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l'amic, però sí el record i l'empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l'aniversari de l'any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l'infern se'n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n'adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d'aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.

CALIFORNIA'S CHRISTENING

Catalan basketball player Pau Gasol's marriage with Catherine Mc Donnell from the city of San Francisco has been recent news in the yellow press. Two weddings have been celebrated: one in San Francisco and another one in Catalonia, in the Empordà, to suit both members of the couple. Beyond coincidences or forethoughts during this summer, I guess many Americans who hear the names of Pau or Marc Gasol think such names are just anecdotes or curiosities. For them they are still "Spanish", but it should surprise them the Gasol brothers are not called Pablo or Marco. In fact, both names are Catalan and so is their mother tongue. 

I have written this introduction to explain that the "Spanish" are not really a uniform block as the American people usually think. If Americans opened their eyes they would realise variety and diversity are always everywhere. Current Californian, Hispanic, and Amerindian immigrants come from countries far away from one another: from Mexico, also from Central America, or from the South, with increasingly dissimilar dialects. However, if this happens to the ordinary citizens of the United States, why do North American university scholars not realise such diversity or do not talk about it? For example, let us take the time of California's exploration. If we start by sailor Sebastià Bizcaino who was presumably the first to explore the Pacific coast of New Spain, we will realise his surname was Basque. The last name of the Castro family became also the name of a well-known San Francisco quarter. That family originated in Galicia, in the northwest of the Iberian pensinsula. If we talk about Gaspar de Portolà and Juníper Serra, we know they spoke and knew how to write 18th century Catalan of Lleida and Mallorca. However, under the Bourbon kings administration they obviously had to make official communications in Spanish. Nonetheless, if they spoke among themselves, what language would they speak but their mother tongue?

 

In California, a great effort has been made to identify and recognise the diverse indigenous peoples that inhabited the different regions which form part of this state today. For example, in the San Francisco Bay (San Francesc, in Catalan), there are the Ohlone. In the rest of modern California there are many other indigenous peoples linked to their own countries and territories. This diversity, both ethnic and linguistic, has been sufficiently studied and acknowledged after so many years of contempt and colonization. However, this perspective has been denied by the side of the peoples who were part of the Spanish Empire.

Therefore, we realise the contributions of Catalans to the foundation of present-day California have been marginalised or even hidden. Above Gaspar de Portolà, the role of Father Serra must be emphasised due to the recognition and defense he had by the Catholic Church. There are a few books published about Juníper Serra in Catalan as well as in Spanish and in English. Such books are well written, but with certain shortcomings. Surprisingly, one of the few biographies of Gaspar de Portolà in English that could be found in California was written by Josep Carner-Ribalta during the first half of the 20th century. However, there is no current new edition and some other publications in California are just from the 70's and 80's.

Luckily, from the Catalan side good research has been done around the family origins and their military career within the Bourbon army. This has not been sufficiently explained or transferred to the Pacific coast. I would also like to point out that Juníper Serra was a Franciscan, as it is well known, but we should not forget that Gaspar de Portolà's father was also called Francesc, and that his body was buried in the Sant Francesc de Lleida convent. Surely the Portolàs also had to be closely linked to the Franciscan Order.

It has been well studied that California's name is Catalan. However, in the United States the name has often been derived from stories and literary quotations of diverse origin, which shows that none of them has any serious foundation. If California was already christened with a Catalan name, why should not be also the case with many other names of places in this state given the high possibility they have to be translated into Catalan? Starting with the city of San Francisco, the civilian part, and with the Dolores mission, the religious part. The same happens with the city of Los Angeles (Els Àngels, in Catalan), or to Sant Bernadino, which takes its name from the Mallorcan monastery of Sant Bernardí de Siena; or the capital of Sacramento (in Catalan, Sacrament), etc ... Thus we can continue to see how the Catalan saint calendar appears everywhere. It also happens with the names of the soldiers from the Companyia Franca de Voluntaris, the Free Company of Volunteers of Catalonia. They all put the foundations of what we nowadays call California, a Catalan word that means the space under the roof, in other words, the attic. California resembles the right half of a roof slope over what used to be New Spain, that is, Mexico in those former times.

Today, everybody boasts of globalisation as a mental framework of progress, but sometimes we realise this perspective does not really exist. We can even think that in the past, people were already aware enough of this point of view when they talked about universal concepts. To accomplish this, you need to use methodologies to connect places that are apparently distant from one another.. In this case, between the Catalan and the Californian coasts it would be necessary to build a bridge much longer and higher than the Golden Gate Bridge. 

 

NB: OV in Catalan by Sergi Turiella. Translation in English: Marta Pombo.

 

LA BONANÇA DE CALIFÒRNIA

Apart del clima primaveral que s'escampa per la regió coneguda com a Bay Area, parlarem dels mots que hem trobat per Califòrnia. En el viatge a la badia de Sant Francesc trobem molts topònims que malgrat estan escrits en llengua castellana, es pronuncien a la manera catalana, cosa que demostraria que fonèticament la paraula original era catalana. Per exemple, a la ciutat de Walnut Creek, al comtat de Contra Costa, trobem el carrer de Bonanza St. Evidentment per tots aquells que de petits vam començar a veure aquesta sèrie de l'Oest que passava al ranxo de Bonanza, i es deia així en la traducció al castellà, ens crida molt l'atenció. Posteriorment si hem pogut gaudir de la versió original, trobaríem que ells la pronuncien a la catalana, com Bonança diríem nosaltres.

Un altre topònim interessant és el de Point Reyes. Aquest lloc tant especial de la costa californiana s'escriu així, però el pronuncien com a Point Reis... Anotem també que la badia es diu que correspon al nom de Francis Drake, el corsari anglès. Però realment ens adonem que, apart del nom de Francesc Drac traduït al català, la forma de la costa en aquell lloc té precisament forma de cap de Drac. Ben aprop, una altra troballa. Ens trobem amb la Bolinas Lagoon, un estuari semblant a les ries baixes de Galícia, molt maco. La sorpresa és que en els textos antics s'escriu Baulenes, és a dir, que es tracta d'un cognom català, habitual a Osona. Tantes coincidències no poden ser casuals, sinó derivades de la petjada catalana a Califòrnia.

Un altre apunt caçat al vol ha estat el de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya. D'aquí  sortirà la família de José Antonio Yorba, escrit i pronunciat així, ens fa adonar de seguida que parla d'un cognom català, Jorba.  D'Antoni Francesc Josep Jorba i Ferran, nascut a Sant Sadurní d'Anoia. Va donar nom a una població de Califòrnia, Yorba Linda, que bé podria agermanar-se amb la vila de Jorba... Què podem dir del Miquel Constansó, nascut a Barcelona... ? Una altra família coneguda vas ser el Moragues. Els quals van donar nom a la població de Moraga al comtat de Contra Costa. Parlem d'una nissaga que va des de l'avi José Joaquin de la Santísima Trinidad Moraga, fins al fill Gabriel i el net Joaquin. L'àvia es deia Maria Pilar Leon i Barceló...!. Si no eren Moragues, com el nostre General Josep Moragues català, bé podien venir també de Mallorca. Fins i tot, en la següent expedició de reconeixement feta per Juan Bautista de Anza, es pot trobar el frare Pere Font, nascut a Girona. Aquest va batejar la serralada de Califòrnia de "Sierra Nevada", és a dir, Serra Nevada. Tal com es diu a la famosa serra de Granada.

Fins i tot el nom de Gaspar de Portolà ha estat adaptat lingüísticament. Nosaltres el pronunciem amb l'accent agut, i allà li han tret l'accent, n'han fet una paraula plana, el coneixen com Gaspar de Portóla. Penseu que a l'anglès no hi ha accents. Això passa a tot arreu, per exemple, a Sant Boi de Llobregat existeix el cas invers d'un carrer amb el nom d'O'Donnell, que en l'idioma original pronunciaríem amb accent pla, O'Dónnell,  i en canvi la gent l'ha convertit en un accent agut, dient O'Donnéll. L'adaptació lingüística entre diferents idiomes és una regla de sentit comú, però sembla estrany que els historiadors moltes vegades no cauen en aquest detall important. De vegades, l'enfocament del treball historiogràfic fa que un personatge perdi moltes característiques determinants de la seva personalitat, i que quedin moltes llacunes. No tant per ell mateix, sinó perquè els estudiosos es queden a mitges. I més enllà d'una realitat polièdrica, o en forma de mosaic, es perden moltes peces pel camí. Un exemple d'això seria el llibre d'Steven W. Hackel sobre "Junípero Serra", un bon treball que queda coix per la manca de coneixements de la cultura catalana, i com aquesta s'articulava dintre de l'Imperi Espanyol. 

Per sort, sempre hi ha una oportunitat i un camp de treball nou per als historiadors que vindran. La recerca històrica permet retrobar i desenterrar els tresors del passat. Per exemple, la partida de bateig de Gaspar de Portolà a Os de Balaguer, i les arrels familiars entre Balaguer i Arties a la Vall d'Aran, on va morir. Després d'una vida militar molt intensa, l'explorador va cercar el seu retir en una població amb un clima fresc fins als seus darrers dies. 

EL BATEIG DE CALIFÒRNIA

Aquestos dies ha estat notícia en la premsa del cor que el jugador de bàsquet santboià Pau Gasol s'ha casat amb Catherine Mc Donnell de la ciutat de Sant Francesc de Califòrnia. Han fet un casament allà i  un altre a Catalunya, a l'Empordà, per deixar-ho tot ben lligat. Més enllà de les casualitats, o providències d'aquest estiu, suposo que molts americans que escolten el nom de Pau o Marc Gasol pensen que és només una anècdota o una curiositat. Per a ells no deixen de ser "Spanish", però els hauria de sobtar que no es diguin ni Pablo ni Marco. Des d'aquest costat, ja sabem que el nom és català, per ser la seva llengua paterna.

Faig aquest pròleg per poder exposar que els "Spanish" no són realment aquell bloc uniforme que els nordamericans tenen per tòpic. Si obrissin els ulls se n'adonarien que la varietat i diversitat es dóna a tot arreu. Els actuals immigrants californians, de llengua hispana, i també ameríndia, procedeixen de països molts allunyats un dels altres: siguin de Mèxic, també de Centre Amèrica, o del Sud, amb dialectes cada vegada més dissemblants. Però si això passa als ciutadans corrents dels Estats Units, perquè no se n'adonen també els estudiosos de les universitats nordamericanes. Per exemple, respecte a l'època de l'exploració de Califòrnia. Si comencem pel navegant Sebastià Bizcaino que diuen que va ser el primer d'explorar amb vaixell la costa del Pacífic de Nova Espanya, ens adonem que ja el cognom diu que és basc. Si més endavant trobem el cognom de la família Castro que dóna nom a un conegut barri de Sant Francesc, es delata l'origen gallec. I si parlem de Gaspar de Portolà i de Juníper Serra, tots sabem que parlaven i sabien escriure el català de Lleida i de Mallorca del segle XVIII. Que sota administració borbònica evidentment que ho havien de fer en castellà, però si parlaven entre ells, quina llengua parlarien sinó la materna...?

A Califòrnia s'ha fet una gran esforç per reconèixer i identificar els diferents pobles indígenes que  habitaven aleshores les diferents regions que avui s'apleguen sota els límits d'aquest estat. Per exemple, a la badia de Sant Francesc es troben els Ohlone, i per la resta del territori n'hi ha tants d'altres, lligats a la naturalesa d'allò que era casa seva. Aquesta diversitat, tant ètnica com lingüística ha estat prou estudiada i reconeguda després de tant anys de menyspreu i colonització. Però aquesta perspectiva ha estat negada per la banda dels pobles que formaven part de l'Imperi Espanyol.

Aleshores ens adonem que les aportacions dels catalans al fonament de l'actual Califòrnia han estat marginades, quan no amagades. Per sobre de Gaspar de Portolà s'ha fet destacar el paper del Pare Serra degut al reconeixement i defensa que ha tingut per part de l'Església Catòlica. Hi ha uns quants llibres publicats sobre Juníper Serra, tant en català, com en castellà o anglès, de prou bona factura, però amb certes mancances. Sorprenentment, una de les poques biografies de Gaspar de Portolà en anglès que es podria trobar a Califòrnia està feta per Josep Carner-Ribalta, és a dir, de la primera meitat del segle XX, i es troba actualment sense cap edició en circulació. Algunes altres publicacions que s'hi acosten són de les dècades dels 70 i 80...!

Si per sort, des de la banda catalana, s'ha fet una bona investigació al voltant dels orígens familiars i de la seva trajectòria militar dintre de l'exèrcit borbònic, aquesta no ha estat prou ben exposada ni traslladada a l'altra costa del Pacífic. També m'agradaria fer notar que Juníper Serra era franciscà, com se sap abastament, però no hem d'oblidar que el pare de Gaspar de Portolà també es deia Francesc, i que el seu cos va ser enterrat al convent de Sant Francesc de Lleida, els Portolà també devien estar molt vinculats a l'Orde Franciscà segurament.

Com ja s'ha estudiat prou, el nom de Califòrnia és català. Però als Estats Units el fan derivar de contes i cites literàries d'origen divers, cosa que demostra que cap d'elles no té cap fonament seriós. I si Califòrnia ja va ser batejada amb un nom català, per què no molts altres llocs i topònims d'allà presenten una adaptació tant alta a l'opció de ser traduïdes al català?. Començant per la mateixa ciutat de Sant Francesc, part civil, i per la missió dels Dolors, per la part religiosa. O si ens n'anem a la ciutat dels Àngels. O a Sant Bernadino, que agafa el nom del convent mallorquí de Sant Bernardí de Siena. O la capital de Sacrament, etc... i així podem continuar per veure com el santoral català es manifesta per tot arreu... Com amb els noms dels militars de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, tots ells van posar els fonaments d'allò que avui dia coneixem com a Califòrnia, la meitat de la part del vessant que fa un taulat. Tal com podem veure aquesta forma en els mapes antics de l'època de Nova Espanya, és a dir, del Mèxic d'aleshores.

Avui dia tothom es vanta de la globalització com a marc mental de progrés, però de vegades ens adonem que en realitat, aquesta perspectiva no existeix. Fins i tot, podem pensar que antigament ja n'eren prou conscients d'aquest punt de vista quan es parlava de conceptes universals. Per fer realitat això, cal utilitzar eines o instruments materials per connectar-hi llocs. En aquest cas, entre la costa catalana i la californiana caldria bastir un pont molt més llarg i alt que el Golden Gate de Sant Francesc de Califòrnia.

LA CASSOLA DE MIERES

Expliquen a Mieres que Josep Pla parlava d'aquesta zona de la Garrotxa fent servir la metàfora de la  cassola. Situada entre Banyoles i Olot, més aviat sembla el replà d'una escala que davalla de la muntanya cap a mar. Certament, la forma de les valls que l'envolten s'eixampla al mig fent-ne un espai més arrodonit. Però l'eix s'allarga des de les alçades de Santa Pau per anar a buscar el Pla de l'Estany. Al peu de la carretera es troba el poble de Mieres, fent intersecció amb els rierols del lloc.

L'església està dedicada a Sant Pere, i recorda per la forma de la façana la que es pot veure a Sant Boi de Llobregat a una escala més gran. L'edifici parroquial presideix el turonet a mà esquerra del Merdançà, i a l'altre costat s'estén el carrer Major que s'enfila vorejant el rierol. L'orografia volcànica ens remet a l'etimologia de la Garrotxa, que derivaria del germànic Kar- cercle, o de Karg-pobre, i ort-chen, llogarret... Potser Mieres, que fan derivar del llatí miliaria, derivaria de la paraula Minden, que vol dir menor o inferior, d'acord amb la posició jussana que ocupa dintre de la comarca.

Això forma part de les meves tesis, que dubto que siguin gaire compartides per les autoritats acadèmiques actuals. Fins i tot, per als alemanys que ens vam trobar pel pont de Sant Joan a Mieres. Alguns hi viuen, i altres estaven de pas, així com algunes angleses i algun holandès fent cicloturisme per la contrada. Aquestos s'afegien a la gent que fugint de la ciutat i les zones urbanes buscaven més aviat pau i tranquil.litat, envoltats dels naturals de la comarca, més pendents de celebrar Sant Joan fent molta gresca si cal. Ja es diu que els homes busquem les coses que no acostumem a trobar al nostre voltant.

Per això vam tenir la sort de trobar Cal Carreter, just a l'entrada de Mieres, venint d'Olot. La casa rural ja publicitava una revetlla sense petards, i algunes famílies amb criatures i parelles hi vam fer-hi cap. Per tres dies va ser el nostre oasi, i malgrat que s'encetava la calor de l'estiu, a la nit es podia dormir de gust. I qui va voler, per Sant Joan es va acostar a la foguera que el poble va fer a la plaça del cap del carrer Major. Espai per voltar en teníem, fos en bicicleta, a peu o en cotxe per les rutes que passen per llà. Vam triar una per passar tot el dia, cap a la Dama de la Garrotxa, i fins a Santa Maria de Finestres, i un altre dia per Sant Vicenç de Sallent i el Torn. Malgrat la pau aparent, hi havia força gent caminant, pedalant o banyant-se als gorgs. Fins i tot, força animació al santuari del Collell. Per sort, sortíem ben esmorzats, i tornàvem a sopar de gust per recuperar-nos de la jornada. Això ho devem a la bona mà de la Núria a la cuina, i de la convivialitat del Jordi amb els seus hostes. Fins i tot la meva dona va gaudir amb els plats vegetarians que li van presentar. Sense tenir cap carta, tot el menjar és bo i ve de gust.

Com veieu, al nostre país sempre trobarem racons esplèndids, i gent que és capaç d'oferir aigua fresca als caminaires assedegats. Sigui aquesta aigua, sigui la pau i tranquil.litat que de vegades no trobem. Tot i que som conscients de què a tot arreu passen les mateixes coses del món, cal aprofitar aquests moments, que són allò que realment tindrem. I amb el que omplirem la cassola del nostre cor.

PASQUA DE JUNHSEGA

Aquest pont del dilluns de Pasqua vam passar-ho a l’Aran. A Vielha, la capital de la Vall de la Vall, aquest nom redundant catalanoccità i basc, per saber qui han batejat aquesta contrada. Com sempre, la geografia ha marcat aquesta vall, i sobretot, la seva gent. Orientada al nord, Garona avall de cara a l’Atlàntic, mentre a l’altre vessant de les muntanyes, el riu Noguera mirant al sud, cara al Mediterrani. Recordant el poema de Verdaguer, si un és obaga l’altre és solana. Zona de frontera pirinenca, lligada al pas dels seus ports, els aranesos, emparentats amb els gascons, fan de frontissa amb els catalans. Som veïns, i per això, també força barallats, malgrat que cal fer les paus. Una història atrafegada ja des de les lluites de Mandronius, o Mandoni, el guerrer gal i celta, que vol dir lo mateix, és clar. Enfrontat amb l’imperi romà, i ara amb l’imperi espanyol. Si la vall no viu de munyir les vaques, o el riu, només pot mirar de munyir els turistes, siguin de neu o d’estiu. 

Què en farem de tantes cases i segones residències més que d’hotels, de més bars que de botigues?. Les empreses compren hotels per trobar allotjament als seus treballadors, igual que a Eivissa. I arriba gent de molts llocs a treballar als serveis per uns sous baixos. Sort que la muntanya es defensa costa amunt: com la llengua occitana, tant arraconada com la catalana, i exhibida com a símbol. Un símbol que pocs saben llegir: la creu de Tolosa, sí, però encara més, la creu de la Ciutat de Déu, tal com es representa a les lectures de l’Apocalipsi. La recerca de l’ideal, qui diu que a l’Edat Mitjana no existien les utopies?.

Tantes com la dels càtars protestants, que passaren del Garona a la Noguera per fugir de les persecucions. D’aquells que enfilaren el port de la Bonaigua passant Salardú i Unha, emparats pels comtes de Barcelona. Fortaleses i esglésies dedicades a Santa Eulàlia i Sant Andreu. Per això, a Salardú s’aixeca l’estàtua en record dels drets d’Aran recollits a la Querimònia. Qui diu que a l’Edat Mitjana no existien drets i llibertats?

Abans trobarem l’església de Sant Jaume, a peu del Camí Ral, o Reiau, al poble d’Arties. Una altra cruïlla de camins, i d’aigües. Ja s’hi nota que a la Baixa Edat Mitjana i al Renaixement, l’Aran hi va viure una època d’esplendor que es manifesta en la seva arquitectura i art. Ara les cases són clonades, igual que els cotxes que campen per on volen. Les vaques són estàtues pintades de coloraines, i les bicicletes estan clavades per fer de testos florals. La sostenibilitat només és un maquillatge que s’escampa pel Pirineu cercant les Bucòliques, tant a la Cerdanya com a l’Aran. I nosaltres també fent de turistes amb transport públic, taxi i bus, i trepitjant a peu els camins amb sol i amb pluja. Respirant l’aire més net que a la terra baixa. Respirant una mica per omplir-nos del do de l’Esperit i continuar el camí.

REMORS DE SETMANA SANTA

Aquesta Setmana Santa ha estat força aspra. Els vent carregats de núvols i l'ambient humit ens ha portat una música plena de contrapunts. Per una banda el desig de sortir, d'agafar aire fresc i descansar, més lleuger i plaent, amb ganes de gaudir de les coses bones de la vida, d'aquest món on hi som. Un concert del Roger Mas jaçista, el plaer culinari de l'Orfeó Olotí o del Cafè del Mig. Per altra banda, més endins, l'esperit religiós s'ha deixat sentir, encara que no s'hagi fet palès. El misteri de la mort ens ha colpit ben aprop aquest mes d'abril, amb amics del poble, de la família, de coneguts i no tant, de qui hem parlat i de qui, sobretot, hem recordat.

S'ha fet el festival Sismògraf a Olot aquest 2019, i les diferents activitats han estat força repartides per la població. Un nom ben trobat per al festival de dansa, en un territori pirinenc força ple de volcans. On la natura present és un mut testimoni de passades tempestes magmàtiques, de terratrèmols que van modificar el seu paisatge. De com malgrat l'aparença sòlida de les coses, i de la terra que trepitgem, encara podem sentir sota els peus la remor del món que es belluga. Feia poques setmanes que aprop de Rialp es produïren una tongada de sismes que es feren sentir.

A Can Trinxeria inauguraven una exposició el 18 d'abril amb el títol de Remor. Una exposició fotogràfica que volia ressaltar els conceptes actuals feministes, contraposant-los amb els espais dels safarejos dels pobles de l'Empordà. Un espai públic dominat per les dones on podien compartir ses vivències. No era només per fer safareig, era també per destacar-lo com la nostàlgia d'un temps passat. En el món actual, on no existeix una separació entre la part pública i la privada, el safareig deixa de ser un espai vital.  Quina reflexió podem fer sobre els valors actuals de la nostra societat i la comparació amb els valors antics?. Si són els mateixos, en què s'han metamorfosat, i com podem destriar de fer safareig amb la solidaritat entre la gent per tirar endavant enmig d'aquestes crisis. Enmig de la tragèdia de la mort d'una dona a mans de la seva parella. Enmig d'aquestos tremolors que ens envaeixen l'ànima, com el record de tot allò que vam estimar i de tots aquells que ens van deixar abans.

Caminàrem pel Montolivet, fins al Montsacopa, on els miradors s'esplaien per tots costats, i per les rutes que entre i surten de la Garrotxa, anellada de serralades. Als peus, la capital d'Olot, Ault-Ort, del gòtic lloc alt i antic, ple d'història geològica, però també humana. Passaren els celtes, els romans, els gots, ara arriben d'altres pobles també llunyans. Olot s'endreça pel centre, i va creixent al seu redol, des del seu elegant eixample fins als horts i camps dels voltants. Visiteu els seus museus d'art, plaent Museu de la Garrotxa, una excel.lent exposició dels Cossos de Dolors Puigdemont, trepitgeu el claustre renaixentista del Carme, on es troba l'Escola d'Art. I després atanseu-vos a la Fageda d'En Jordà, al volcà de Santa Margarida, amb rescat d'àvia accidentada enmig de tots els pasquaïres que omplien la base del volcà i envoltaven l'ermita, i arribeu-vos fins al corprenedor Croscat. El volcà obert de dalt a baix,  que ens mostra i dibuixa la força de la natura, la petitesa dels homes i la seva feina dels titans. Contrapuntem el verd esponerós dels arbres amb els negres i vermells de les terres a les quals vesteixen. Contrapuntem l'esperança de la vida amb el dolor i i la mort sobre la qual aquesta reposa.

VIDES DE MESTRES

Aquest mes d'abril he pogut llegir els dos llibres escrits per Bartomeu Palau. Editats per La Vocal de Lis l'any 2018 i 2017 respectivament. Un es titula "Mestres de Casa Nostra" i l'altre "Memòries Heterodoxes d'un Inspector d'Ensenyament". Com podeu endevinar, el nostre escriptor es va dedicar al món de l'educació, tant fent de mestre com d'inspector, durant la segona meitat del segle XX. En els seus escrits trobareu els seus referents educatius, que abasten des d'En Baldiri Reixac al segle XVIII fins als més moderns del segle XX. Però no es fan totalment explícits ni evidents. Aquestos dos llibres tenen la virtut d'esdevenir una mena d'informes tècnics, sense l'embafor de les grans literatures. Tenen el gran mèrit de sintetitzar en cada capítol allò més destacable i exemplar de cada persona, deixant una mica de banda els punts més discutibles. Fixant allò que de positiu cada mestre ha aportat a l'ensenyament. I per altra banda, explicant les anècdotes més destacables que com a inspector ha trobat durant la seva llarga carrera, anècdotes exemplars en el sentit d'aixecar-les al nivell de categoria, com deia d'Ors.

Aquestos escrits em recorden les compilacions biogràfiques de les Vides dels Trobadors, o les dels Sants, que ens esbossen la seva trajectòria vital. En aquest cas, ens aboquem al món de l'ensenyament i les seves corrents pedagògiques que encara avui dia són evidents en l'escola catalana, renascuda després de l'ensulsiada de la Guerra dels Tres Anys. Dintre d'una tradició que nodreix, tant el punt de vista religiós com el laic, una vocació. I per això, trobareu un homenatge a tots aquells que s'hi van dedicar, i amb qui en Bartomeu Palau comparteix temps i espai. Un testimoni privilegiat d'aquest món per deixar-ne record, tal com fan els Premis Baldiri Reixac. Cal fixar-se en com la seva pedagogia vol destacar la part d'excel.lència que tothom i cadascú, sigui mestre o sigui alumne, aporta a la vida, de quins talents ha estat dotat tal com ens explica la Bíblia. Això permet copsar a simple vista tot el panorama educatiu, i les persones que l'han configurat.

Entre tot un reguitzell de mestres, vull esmentar les Germanes Romero que van estar vinculades a Prats de Lluçanès. O el periple de Filomena Rutllant, d'Hostalric, que va ser de les primeres professores de l'Escola Mare de Déu de Montserrat a Rubí, per anar a raure a Sort.  Fos l'Emili Teixidor, o l'Oriol Martorell que va encetar la Coral Sant Jordi el 30 de novembre de 1947 a la parròquia de Rubí, amb motiu de Santa Cecília. O la prolífica carrera de Maria Rúbies, nascuda a Camarasa, que va arribar a senadora, i a qui l'Aula Maria Rúbies també homenatja. Hi ha una llista inacabable, incompleta per força, de tots aquells mestres i professors. Dels que estaven en escoles rurals, o escoles urbanes; en escoles petites i en escoles grans; en escoles religioses, concertades, cooperativistes o públiques. De professionals que es feien els seus materials didàctics, dels que seguien corrents conservadors, o dels que estaven al cas de tot allò que corria per la resta del món i després ho adaptaven al nostre país.

De tots ells i de tot allò, Bartomeu Palau ha estat un observador benevolent, col.laborador des de la distància. Amb una fina ironia vital, gens escèptica ni sarcàstica. Com a inspector ha estat capaç de seguir les normes, dintre d'una línia tradicional, que sempre ha entès l'ortodòxia com el fonament de l'anar més enllà que suposa l'heterodòxia. El seu "leitmotiv" el resumeix, com una Aurea Dicta, en el cistercenc "Porta patet, Cor magis!". Que ell mateix tradueix amb "La porta oberta de bat a bat. El cor encara més!".

ÒSCARS PER A SÚRIA

Aquesta setmana passada s'han donat els premis cinematogràfics dels Òscars a Holllywood, a la ciutat dels Àngels, Califòrnia. Per aquelles casualitats, estàvem dinant al fantàstic restaurant Vinaròs de Súria quan a la taula del costat, un antic miner parlava amb la seva família de la pel.lícula "Desafío Total", el títol original anglès guanya més en sentit: "Total Recall", "Recordança Plena" diria jo. Si feu memòria del film d'aventures i ciència ficció, l'actor Schwarzenegger és un espia doble i la trama es desenvolupa en unes mines del planeta Mart. Aquesta pel.lícula retornava al comensal la seva feina a les mines. A Súria ens trobem pous i torres d'explotació a l'entrada i la sortida de la població, penseu que el turó de les escombreres assenyala la població de molt lluny.

Veníem de seguir la visita guiada al Poble Vell de Súria, a dalt del turó, força ben conservat i amb elements històrics destacats. Si la part jussana s'estén en paral.lel al riu, i a la carretera. La part sobirana s'aixeca alterosa entremig de la vall. Havíem fet una excursió pel Samuntà al dematí, i a la tornada encara vam enxampar el final de l'explicació: els portals de Cardona, l'Estanc de la Sal, ai els Angelets de la Terra, el celler i el dipòsit de vi que es troba a l'Oficina de Turisme, en el rovell de l'ou, i acabàrem al portal de Manresa.

El dia abans, que era dissabte, vam poder visitar l'exposició a la planta superior de Cal Balaguer recordant l'aniversari de les Joventuts Musicals de Súria. Fotografies i cartells que ens feien reviure moments passats, i que només ho saben aquells que aleshores hi eren. Però també cal aprofitar el present. Després de fer una xocolata calenta a Can Quintana, vam poder assistir a l'obra de teatre "Les Dones Sàvies". Basada en l'obra de Molière, recordat a Pezenas al Llenguadoc proper, aquesta versió juga també a combinar el passat amb el present contemporani, satiritzant personatges intemporals i actuals. Dos actors que aixequen un gran obra que ens fa riure i ens fa pensar, tenint el goig de veure-la després que ja s'ha estrenat. Esperem que la gira duri força temps i us la recomanem. Tant com la bona tasca realitzada pels responsables d'Art en Cicle.

A la tarda ens havíem enfilat per les escales de la Bateria, per veure el paisatge, i a la balconada ens vam trobar l'escultura de Sant Sebastià. Un sant adient per recordar fets dolorosos de la Guerra dels Tres Anys, quan aquest febrer d'enguany ja han passat 80 anys de la derrota i la retirada cap a l'exili. Cal tenir esment del llibre dedicat a Pius Macià, director de la sucursal de la Caixa assassinat al 1936, i també del record dels republicans afusellats al final el 1939, amb l'obra "Mort a les Cunetes" 

Anem més enrera potser, fins i tot, diria que més avall, perquè la parella protagonista del film americà d'en Felip K. Dick pugui trobar el secret amagat de Mars. Aquest tresor que permetrà recuperar la llibertat al poble i abolir la tirania del poderós magnat. Potser les mines de sal de Súria també ens amaguen el record d'altres fets històrics decisius. Potser cal saber llegir en l'alfabet que ha escrit amb pedres la natura. Com aquell llibre obert que és la falla de Migmón. Aquella força tel.lúrica que s'aixeca des del fons fins a esquinçar les capes de terra de sobre, com si enlloc del miracle d'aigua al Mar Roig, aquí es separés la roca vermella de costat a costat. Cal recordar per anar endavant.

TRESORS MARIANS A LA SEGARRA

La recent lectura del llibre "Devocions Marianes Populars La Segarra" de l'autor Joan Bellmunt i Figueras, editat el 2001 per Pagès Editors ha permès fer algunes troballes interessants. Aquest seria el setè volum que forma part d'una col.lecció al voltant de la religiositat popular sobre Maria i les Mares de Déu. La trajectòria personal i literària de l'escriptor ens dóna una bona garantia sobre el contingut del llibre. I quan el llegeixes te n'adones de la feina feta, que abasta la història, el culte i les seves manifestacions a les diferents parròquies de la comarca. A més no deixa de banda els possibles conflictes que es donen durant aquestos segles, sigui entre els de l'autoritat religiosa, l'autoritat guerrera i els pagesos o menestrals.

En l'exposició dels fets esdevinguts a les diferents parròquies es nota la claredat i voluntat didàctica de cara al lector. A més la panoràmica històrica complementa tot allò que avui dia encara podem trobar, o fins i tot, allò que no ja no es troba a la vista. Aquelles esglésies que m'han cridat més l'atenció han estat la Mare de Déu de Maig i del Roser de Gra, la Mare de Déu de Gràcia de les Oluges, la Mare de Déu de Malacara, que hauríem de dir Caramala, i la de la Mare de Déu de Montlleó. En cadascuna d'elles he trobat coses molt interessants, que hi aniré explicant.

La Mare de Déu de Maig i del Roser del poble de Gra mostren fets que segueixen la normalitat pel que fa a l'advocació de les esglésies. El capítol dedicat a la Mare de Déu del Roser exposa el lligam amb la confraria del Roser, fins i tot, les indulgències que es poden aconseguir. La devoció al Roser va arrelar molt a Catalunya, estesa pels dominics, coneguts com a frares predicadors. Allò que sí m'ha cridat l'atenció han estat les denominacions antigues de la població. Gra s'escrivia com a Grada, Grassa i Graa als textos, de manera que tindríem una forma llatinitzada, grada, i una altra que ens evoca el nom de Grassa, el famós monestir del Llenguadoc. Aleshores què tenen en comú, potser que la forma "gras" és una paraula germànica que vol dir "herba". Un significat que s'allunya una mica del gra de cereal, que entendríem avui dia. Tot i que molts jardiners actuals fan servir la mena de gespa anomenada precisament "ray gras". Aquest camp semàntic coincideix amb el de grama, d'agram, o herba, que derivaria en un Gramenet, topònim més conegut avui dia. Així tant gram com gras serien paraules coincidents en llatí i en germànic.

La Mare de Déu de Gràcia de les Oluges ens explica la història del poble de les Oluges en plural, doncs hi havia la part sobirana i la jussana. El nom antic és el d'Oluja, que com diu l'autor, remet a un lloc d'on sortia aigua, o uns aiguamolls, que els més vells encara recorden haver vist. Aquest nom també ens fa recordar les formes dels mots les aloges o aluges del llac de Banyoles. La nissaga dels Gombau d'Oluja va ser molt important a l'època medieval, i encara podem trobar cognoms que en derivarien com Aluja, o escrit com a Francesc Alujas, de Rubí, professor plurilíngüe i poeta, a qui tothom deia "Aluges"...

Un altre descobriment és el de la Mare de Déu de Malacara, que s'hauria de dir Caramala. En els textos antics es va escriure Kara Mala, i es va llatinitzar per "Mala Faciei" que l'allunyava del sentit original got. Com que el nom queda obscur, l'autor amb molta intel.ligència lliga mala amb els topònims catalans de Malavella, Matamala, etc... I Kara ho fa venir de roca, o quer, degut a que es troba en un turó aixecat. Aniré una mica més enllà del seu raonament ben orientat: Mala deriva com els altres del germànic "Mal" o "Mahl", que vol dir fita, o terme. Penseu que estava als límits del comtat de Berga. I pel que fa a Kara, resulta que en germànic existeix la paraula "Kar" que vol dir circ o cercle, cosa que s'adiu més amb l'espai geogràfic. Com podeu comprovar, de mala cara no en fa gens, al contrari, té un significat ben bonic. Què me'n diria la família dels senyors Riquer, propietaris d'aquest castell i església?. Per altra banda, trobo significatiu que la talla de l'església fos cedida per les monges trinitàries de Madrid, tenint en compte que era molt semblant a la que es va cremar durant la guerra dels Tres Anys.

I pel final ens deixem l'església de la Mare de Déu de Montlleó, un cas també corprenedor. El nom de Montlleó es troba molt estès pel nostre país. Aquest poble de la Segarra es troba en un tossal a tocar del port de la Panadella, i per desgràcia es troba enrunat. Ja no és aquell "Mons Ledo" del qual parlen els escrits antics. Ara pertany al municipi de Sant Antolí, i la imatge de la verge es troba a l'església dels Hostalets. L'església de Santa Maria de Monte Leo és molt antiga, i ja se'n parla també als segles XI i XII. Era prou rica per contribuir al bisbat d'Urgell per a les croades del 1279 i 1280. En l'aspecte etimològic, Moreu-Rey diu que Mont Leonis no es refereix als lleons, sinó que pel que fa als orígens aràbics, es referiria a un saltant o font d'aigua. Encara trobarem Monte Leuzone, Monte Leo i Muntleo. Popularment es pronuncia com a "Molió". També Munt Leho al segle XIV. Després de molts anys i segles, trobarem la nissaga dels Aimeric a partir del 1469, que seran els senyors fins al 1693 gairebé. És molt interessant el fet que el successor Jordi Aimeric faci molts presents a la Mare de Déu, el 1502. Fins i tot, una carta d'indulgències firmada per 12 cardenals que va portar de Roma el 1507. O que el 1539 fes ofrena d'un " bell rast de corall". Malgrat l'estat actual al segle XXI, no podem deixar de sorprendre'ns per la puixança i devoció d'altres èpoques. Quina categoria tindrien els Aimeric que anaven i tornaven de Roma carregats de regals? Serien els Aimerics relacionats amb el nom d'Aimerica?

Ja veieu que fins i tot en una comarca com la Segarra es troben una gran quantitat de tresors. Què podem dir de Cervera, o hauríem de parlar potser d'aquella Cervaria que avui dia els estudiosos situen amunt de Portbou?. No serà la nostra Cervera de la Segarra una de les fites de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània d'aleshores, i la petita de la Marenda batejada per segones intencions?. Aquelles coses amagades i enterrades que tornen a posar-se a la vista del món, per fer-ne memòria i coneixença i sobretot, aprendre a estimar el país i la seva gent.

TOMBANT EL JUDICI

Aquest dilluns 14 de gener es va passar per la cadena La 2 de la TVE  el film "Guardián y Verdugo". Vam poder gaudir de la versió original, que es titula "Shepherds and Butchers" rodada el 2016 a Sud-Àfrica. El cas verídic que serveix de fonament a la pel.lícula és esgarrifós: un guarda de presons que mata a set homes d'un equip de futbol per una discussió de trànsit. A finals dels anys vuitanta, encara sota el règim de l'apartheid, veiem com un vigilant blanc, que s'encarrega de custodiar els condemnats a mort i portar-los al cadafal, és capaç d'un acte tant terrible com els de qui han estat sentenciats.

Els fets són clars, però la feina de l'advocat li estalvia la pena de mort. Com pot ser això, perquè la raó no reposa en el color de la pell? És en les causes profundes de l'home, i de com afronta l'embrutiment d'una feina que l'arrossega a la mort. Els dilemes plantejats són molt grans, però el principal, i que es posa en evidència, és la paradoxa entre ser el custodi i el botxí alhora. Per això el títol està molt ben trobat. A més, el cas que veiem exposat ensenya la vergonya d'un sistema social que està podrit per dins, tant com el guarda que es va acostant al precipici. La lluita al seu voltant és terrible, i al final, la pena de mort és commutada per una sentència a 20 anys de presó seguint un tractament psiquiàtric. El resultat va provocar molts aldarulls entre la comunitat negra, víctima clara del guarda, però va obrir la porta a encarar-se amb la veritat. Aquesta ensenyava com era de gran la bogeria d'aquella societat tant dura. I aquesta anècdota, com deia Eugeni d'Ors, ha estat aixecada al nivell de la categoria ètica i moral d'aquell país, malgrat que no deixa de ser un film de factura clàssica.

Però veure en aquestos moments aquesta pel.lícula a l'estat espanyol, a les portes d'un judici polític on tot sembla sentenciat, no deixa de ser corprenedor. Sud-Àfrica no queda gaire lluny per aquesta Sud-Europa on ens trobem. Encara veuríem més lligams si exposem el cas de l'assassinat de Pedro Àlvarez a l'Hospitalet de Llobregat, on el sospitós principal era un policia. I precisament el detonant va ser una discussió de trànsit, igual que va passar en el nostre film. Què més podem dir per entendre tantes coses estranyes que som incapaços de pair en aquesta societat espanyola, un imperi en decadència més que un règim en descomposició? El temps dictarà sentència, i aquesta serà per a tothom.

COMTES I PRINCEPS PASSANT PER LLEIDA

Aquest 2019, entre les moltes efemèrides que recordarem, un dels fets destacats serà l'elecció de Carles V com a emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. D'aquest fet se'n fa ressò el calendari històric editat per l'Institut de Nova Història-INH. Aquest personatge serà precisament un dels més destacats en el llibre "Històries i Llegendes de Lleida" escrit per Jesús Castillón Zazurca, editat per Pagès Editors l'any 2002. És un recull d'articles sobre la ciutat de Lleida, els personatges històrics, o de més anomenada que l'han visitat, a més d'aquells llocs o establiments populars entre la seva població. És un llibre força amè que ens parla de fets temporals esdevinguts entre l'any mil i el adés segle XX. Tot i que es deixi el gran Juli Cèsar, fins i tot hi posaria Aníbal, els Escipions i Indíbil i Mandoni, crec que val molt la pena deixar-se portar de la mà del seu autor. La proposta ens permet contemplar una panoràmica tant àmplia de la ciutat, com la que es podria veure des de la Seu Vella.

El capítol dedicat a Carles V és força explicatiu. Es troba a la pàgina 41. Precisament esmenta que el 1519 va arribar a Lleida venint des de Fraga, on els paers ja van anar a rebre'l per acompanyar-lo fins a la ciutat. Aleshores, abans d'entrar a la ciutat, ja l'hi van fer jurar els Drets i Constitucions de Catalunya, perquè per poder ser sobirà i Comte de Barcelona havia de jurar-los. No debades, es recorda la frase de l'emperador en què deia que dels seus títols, el més valuós era el de Comte de Barcelona. En el llibre s'esmenta també el seu pas durant els anys 1529, 1535-36-37, 1542-43. Durant aquells anys, per Lleida també passarà la germana de Francesc I de França, Madame de Lançó, anant de camí a Madrid a negociar el seu alliberament, després de la seva captura a la Batalla de Pavia. Per cert, hi ha una població a la Segarra que porta el nom de Pavia. També esmenta la mort a Lleida del general dels trinitaris Frai Juan Beltran de Valonga, governador d'Espanya i un cèlebre lingüista de la seva època. Podríem traduir-lo al català com a Fra Joan Bertran de Vall-Llonga, al Solsonès.

Altres personatges històrics molt destacats, nascuts o molt vinculats a Lleida, serien l'estudiant que arribaria a papa, Calixt III, Enric Granados, o Salvador Seguí. També destaca la visita de Cosme de la poderosa família Mèdici de Florència, del famós escriptor Gustavo Adolfo Bécquer, o de George Orwell. Un altre personatge interessantíssim és el de Jan Van Halen, conegut com Juan o Joan, militar liberal que va fer carrera fins a ser general de les tropes de la Bèlgica independent al segle XIX. La seva fama devia ser comparable a la del grup de música heavy nord-americà Van Halen, que porten el nom d'un poble als Països Baixos. També trobarem el diputat Pascual Madoz, que va conèixer el territori pam a pam, tota una aventura aleshores. Cal recordar que la seva mort prematura a Itàlia, quan portava el rei Amadeu de Saboia, prefigurava el destí funest del nostre general Prim.

Entre personatges històrics, i costums i llegendes populars, hi trobarem al segle XX la visita de l'actor Tyrone Power, a més d'altres famosos que van fer cap a Lleida d'una manera o altra. D'aquesta manera anem retrobant llocs i fets que han marcat la història i la gent de la ciutat de Lleida, més enllà de les guerres. No debades, és bo conèixer de primera mà allò que va succeir, i adonar-se que l'autor ho pot dir de debò perquè porta el cognom del restaurant Zazurca. Estic segur que son menjar és tant destacable com el llibre que ha tingut el coratge i l'encert de posar a les nostres mans.