dissabte, 29 de desembre del 2007

Per al Dia dels Sants Innocents

Ahir, 28 de desembre, va ser la festivitat dedicada als Sants Innocents. Algú dirà que totes això són històries, o llegendes. Però la veritat és que existeixen els sants innocents. Són tots aquells víctimes de les lluites pel poder: sigui en la guerra, en la feina, en la política. En aquells a qui hem perjudicat malgrat no fos la nostra intenció. També és un recordatori per a tots els Herodes que, volent o sense, deixen tota una generació sense descendència, física o mental. Per posar un exemple polític proper, Pujol ha fet moltes vegades el paper d'Herodes a Catalunya, i ara potser el fan altres també.
Per no dramatitzar la vida, i amb permís aliè, a sota he reproduït un text anònim escrit perquè pogueu jutjar vosaltres mateixos, i prendre-vos-ho com vulgueu. Hi teniu tot el dret!


"WELCOME TO CATACOÑYA ZONE

-Catacuña es una tribu con raíces como cualquier otra
-Para los expertos en antropología , Catacuña es el imperio bonsái
-Sus dimensiones son 40 millones de veces más pequeña que Siberia, cualquier comarca China es más grandre que catacuña y todos los campos de fútbol del mundo juntos, son pi o 3,1416 veces más grande que Catacuña
-A diferencia de las demás tribus del planeta cuyo origen remonta a la edad de piedra, Catacuña se formó hace apenas 1000 años
-Catacuña es el único lugar del mundo que mantiene una identidad nacionalista habiendo perdido todas sus guerras exceptuando la que utilizo para instalarse en este lugar exterminando a todos sus pobladores
-Catacuña es la única tribu de la humanidad que tiene parlamento y presidente en cambio no tiene jefe de tribu
-A ratos es apadrinada por George Bush
-Fiestas folclóricas, son el voyeur pedofílico que consiste en coaccionar menores de edad a cambio de juegos electrónicos para después mirarlos como escalan enormes torres humanas arriesgando sus vidas.
-También hay la fiesta de los futbolistas negros, relacionada con la religión local que adora a una virgen de color negro, pues los habitantes más consangúineos de la Catacuña profunda piensan que estos jugadores son los hijos de esta virgen medio cristiana
-La raza catacoñica esta en vías de desaparición por culpa de los charnis, expertos en masacres humanas, el sumo poder del charnipower se remonta a la época del renacimiento de nuestra era cuando mano a mano con los ingleses intentando cristianizar exterminaron el continente americano incluidas todas sus tribus. Lo que hizo Hitler, es un bermut comparado con ese genocidio.
-Los demás imperios se distinguen por sus multinacionales y alta tecnología la empresa más importante de catacuña en el mundo es una fabrica de chupa chups
-El animal autóctono es un burro dibujado en una pegatina
-Con el idioma existen ciertas dudas sobre su origen, los expertos a menudo dudan de si el catalán viene del chino o viceversa
-Su sistema político es una alusión de la corona española, esta compuesto por gais, consnanguineos y charnegos.
P.D. ESTO ES UN DOCUMENTO DE MACSIMO INTERSES PARA LA HUMANIAD. SEA DEMOCRATICO Y SIÉMBRELO POR DONDE VAYA"

Aquest és un text anònim, i cadascun de vosaltres podrà jutjar-lo. La seva virtud és que serà motiu de debat i controvèrsia, i també de broma i gatzara.

dijous, 27 de desembre del 2007

Aclariments Necessaris dels Programes

Aquest mes de desembre, es va fer la 34ª Fira Avícola del Prat. Aquesta està dedicada a la promoció del pollastre amb la marca pota blava. Entre les diferents activitats que es publicitaven en el programa, la primera de totes era el tast de qualitat de pollastre del Prat i carxofa Prat que es va fer a la seu del Parc Agrari, a la masia de Can Comas. Es va fer el divendres 14 de desembre a les 12h. En l'acte van assistir més de cent persones convidades.
Però al programa no s'especificava aquesta circumstància, i això va provocar que algunes persones, dues parelles amb dos nens, que aquell matí no treballaven per cosa dels torns, s'hi arribessin amb bicicleta. A la porta els van dir que no podien entrar-hi perquè era un acte reservat, la qual cosa no s'especificava en cap moment en la publicitat feta a la Fira. Crec que això és un error, perquè aquest detall provoca malentesos innecessaris, tant per als que volen participar en un acte privat, com en els que han de vetllar per la seguretat a l'entrada. Per això, cal especificar sempre en un programa si l'acte és públic, o bé, reservat només als "pollastres de pota blava".

dilluns, 24 de desembre del 2007

Mori el Barça, Visca Catalunya!


Els esports no són el meu fort, de fet, crec que no deixen de ser un joc. I la resta depén d'allò que cadascú de nosaltres hi vulgui posar. Per aixó, molta gent no va entendre que celebrés el gol del Reial Madrid contra el Barça. I aquí podré esplaiar-me perquè cap amic li'n sàpiga greu, ni pensin malament. D'entrada, dir que també sóc "culer", ep, no renegat, senzillament d'aquells que ja estan farts de patir, que ja se'ls en fot una mica tot el "tinglado", que es deia. Que no cal ballar sempre al so que toquen, ni anar en un envalat que et monten. De fet, crec que el Barça s'ha convertit en l'opi dels catalans, i no puc deixar de cridar com el Dalí, seguint el seu mètode paranoico-crític, mori el Barça i visqui Catalunya!
Perquè quan guanya el Barça, sempre perd Catalunya! No us heu adonat encara? Jo ja ho vaig fer fa més de vint anys. Un dels descobriments de l'adolescència, quan despertes dels partits compartits amb passió amb el teu pare i el teu germà davant del televisor de casa. Quan en l'època del Barça amb el Cruyff, el Neskeens, el "Cholo" Sotil, l'Asensi, el Rexach, etc... un equip magnífic que quan sortia el Guruceta de torn, te girava el resultat segons convenia a la política, i altres interessos. La "transición" ens la van engaltar a canvi d'un cinc a zero al Santiago Bernabeu, català per més senyes i fundador del Reial Madrid. Almenys Esaú es va vendre l'heretat per un plat de llenties. Nosaltres per un joc!
Però això encara ho puc entendre aleshores, però després de trenta anys, que algú s'escandalitzi per un resultat com el d'ahir al Camp Nou, ja fa mal. Fa molt mal al cor, i al cap! Quan el Barça juga el "Campeonato de Liga Española", ho fa en camp contrari: quan no és pel contrari, sortirà un àrbitre de negre que esguerrarà el bon joc. I ja ho diu el refrany: "qui no vulguis pols, no vagi a l'era". En fi, que per guanyar la Liga, cal que cada any hi hagi un Nou Estatut en tràmit al Parlament de Catalunya, i això cansa molt. De fet, la solució és molt senzilla: juguem en una lliga pròpia, que ens seria neutral i equitativa. Deixar-nos de centralismes i gegants com el Barça que acaparen totes les energies dels catalans per representar en el nostre imaginari un exèrcit i un drets civils que van desaparèixer fa tres cents anys. I la resta són fantasmades, que només serveixen per a entretenir nens i criatures! O per esbravar-nos de tant en tant, de la mala llet, i de tenir uns minuts de glòria, en aquesta vida de català esclau i emprenyat!

dimarts, 18 de desembre del 2007

Llàtzers de la Política


Aquesta setmana s'haurà celebrat el ple de l'Ajuntament de Sant Boi. En ell es parlarà del PAM i del Programa de Govern Municipal, elaborat pels partits polítics governant sota la majoria absoluta del PSC. El quadripartit, amb la passivitat del que queda a l'oposició, gaudiran d'una majoria aclaparadora. I de les millors intencions i bona voluntat envers els santboians. Però la democràcia no és una qüestió de bona voluntat, ni una gràcia que concedeixen els homes a uns altres. És un dret de totes les persones, que únicament neix de la gràcia i la voluntat del nostre Senyor.

Sinó, ens trobarem amb el despotisme il.lustrat, amb l'absolutisme paternalista. El que dóna pa, però esclavitza. Semblant al "señorito" del qual van fugir la majoria d'immigrants catalans. Com que no van trencar el cordó umbilical, ara es tornaran a trobar amb aquells temps de gana i malsons. Tornarem a lluitar, tornarem a perdre, tornarem a guanyar, com deia Companys. Però tant si creiem o no que Llàtzer va ressuscitar, hem de viure en l'esperança de cada dia. Cal esperar la pluja i la neu després de la sequera. Un temps de sequera política per als catalans, de caminar pel desert. Després de trobar que tots els partits polítics semblaven oàsis enmig de l'erm, i han resultat un miratge més. Ara només queda un sol implacable, i la brúixola certa de la veritat despullada. Ara que tots els reis van despullats, i els ciutadans orfes també, l'esperit queda aïllat, però també alliberat d'algunes crosses. Encara hem de trobar el camí per sortir d'Egipte

divendres, 7 de desembre del 2007

Quina és la millor velocitat per anar cap a la mort?


El dia 20 de novembre, amb 76 anys, va morir l'expresident de l'Associació de Prevenció d'Accidents de Trànsit, Apad, en Xavier Parés i Bausà. Gràcies a la necrològica del Punt publicada el dia 1 de desembre, em vaig assabentar. Es veu que des dels anys vuitanta, és dir, de l'època en que també va néixer l'associació Amics de la Bici, va estar treballant en l'àmbit de la mobilitat i la seguretat en el trànsit. Quan encara la majoria de gent no se n'adonava de la importància central de la mobilitat en la nostra societat actual. I de quin preu pagava cada dia pel seu culte a la velocitat.
Un preu que ara s'està reduint gràcies a l'aprovació, entre altres normes, de la modificació del Codi Penal amb les penes de presó per als conductors temeraris. Una violència viària que, més enllà d'un accident fortuit, provoca molts morts cada any pel menyspreu a la vida dels altres i la pròpia. Quan es va rodar la pel.lícula de "Mad Max", "Boig Max" no ho oblidem, les carreteres on es vivia el futur eren llunyanes i solitàries. Però la realitat és que són molt properes i concorregudes.
A l'Àrea Metropolitana de Barcelona, els polítics han aprovat la limitació de velocitat a 80km/h. Malgrat els intents desesperats dels "lobbys" com el Racc, amb informes contradictoris, que no responen a les raons principals, que la cobardia política amaga: la reducció de la velocitat redueix, més que proporcionalment, el consum de combustible, un bé cada dia més car i escàs a més de 90$, redueix més que proporcionalment la contaminació atmosfèrica, i més que proporcionalment, els morts per aquesta causa i pels accidents de trànsit. Si per a uns i els altres, es tracta d'un ball de xifres amunt i avall, d'un balanç d'ingressos i despeses que reflexa el càncer que provoca el cotxe en la nostra societat.
És important la velocitat a que anem en la nostra vida. Més que res per tenir un cert marge de maniobra, i procurar no fer mal als altres, reaccionant a temps. Per més cotxes segurs que es facin, la principal norma de seguretat és conduir a una velocitat prudent. I si la prudència no s'aconsegueix per voluntat pròpia, és el deure social, imposar una voluntat aliena mitjançant l'amenaça de la presó. Malgrat les declaracions del senyor Albert Batlle sobre aquest tema, qui tement que no pugui tenir prou lloc a les presons, s'estima més que es cometin injustícies, a que la seva feina i el seu càrrec estiguin en risc i descontrol. Per aquesta regla de tres, el primer que hauria d'anar a presó és ell mateix, per prevaricació? Esperem, i desitgem tots, que no ens hi trobem mai a la presó. Ni que ens trobem la mort abans d'hora, per voler còrrer massa.

En la mort d'un amic alemany genial, gens convencional.


Aquest passat 5 de desembre, es va esdevenir l'aniversari de la mort del genial músic Wolfgang Amadeus Mozart. En aquest article, no parlaré d'ell. Sinó d'un altre Wolfgang. Un amic alemany que va morir sobtadament als 52 anys el dia 25 de novembre. Altres persones han plorat més la seva pèrdua que jo, i tanmateix, no resto pas indiferent. Almenys intento treure la sorpresa i la contrarietat per aquella persona que la mort s'emportà inesperadament. Una persona de vida, i de bons amics, comptats i bons. I aquesta persona que no serà recordada pas per ser un geni, puc dir que era genial, i que trencava els nostres esquemes.
Wolfgang era el típic treballador alemany, alt, ros i fort; molts cors haurà robat en la seva vida, però cap el va poder lligar. Més enllà del físic, contrastava el seu caràcter bonàs amb la seva força, i amb la poca rigidesa tòpica germànica. El vam conèixer gràcies a una amiga que va venir de vacances a Sant Boi, i ell que ja devia haver vist prou món, no va anar gairebé cap dia a Barcelona. S'estimava més anar a donar un tomb pel poble, i seure en la terrassa del bar que dóna a la plaça de l'Ajuntament prenent alguna tapa, i una bona cervesa. Amic de veure la gent, i de parlar-hi, gaudia d'aquells instants fugaços però sentits. I quan volia compensar el seu "dolce far niente", d'una revolada s'enfilava dalt d'una perfecta bicicleta de carreteres i feia molts i molts quilòmetres fins que treia tot lo que portava a sobre de més. Tornava per recomençar amb energia i ganes de viure.
Potser tenia aquell petit plaer de contemplar les coses, i la seva llum. La llum de l'ambient i de l'aire que es respira, d'allò que es troba enlaire i no es veu. Cal fixar-s'hi molt. Potser per això, li agradava molt Portugal. No ho sé ben bé, però quan molts alemanys van anar cap el sud d'Europa, ell va triar Portugal. Cosa no gaire freqüent en la Germània. Per aquest caràcter tan especial, li vull dedicar aquella estrofa d'una cancó que cantava José Afonso, el famós músic portuguès de la Revolució dels Clavells: "o que mais me prem da vida, nâo é a morte de ninguém, é que a morte, de esquezida, deixou o mal e levou o bem..."
Malgrat tot, la seva família ha encertat més amb aquesta aquesta dedicatòria:
"Einige bleiben für immer,
denn sie hinterlassen
Spuren in unserem Herzen."

dijous, 6 de desembre del 2007

La Gallina diu que No, Visca la Revolució!


Amb la lletra de la cançó d'en Lluís Llach voldria encetar aquest escrit sobre la manifestació del dia 1 de desembre de la Plataforma pel Dret a Decidir. Crec que va ser important perquè l'esperit de la manifestació va ser més important que el nombre de persones assistents. Com va destacar un articulista, era una de les poques manifestacions fetes pels catalans els darrers anys per defensar la seva pròpia causa. Tal és el grau de desencís i desemparament, respecte al govern central, però també respecte al govern autonòmic i els partits polítics.
La Plataforma, o les plataformes, no són com el moviment de la Crida, la qual volia empènyer els partits polítics. Ara no, ara són els mateixos catalans que deixen els partits polítics a la cua, tal és el seu desprestigi social. I encara és més gran quan ens adonem que, molta gent que hi va anar, són els mateixos que des de fa anys hi han assistit a moltes manifestacions. La majoria d'ells eren de la generació que es va manifestar il.lusionada a finals dels setanta i principis del vuitanta. Ara ho fan amb uns quants anys a sobre, i sense haver aconseguit els seus objectius. O és que en tot cas, aquestos eren molt limitats. Però tampoc no ens enganyem, no estem reivindicant l'anarquisme. Ja s'encarrega el dia a dia, i els germans Marx, de recordar-nos-ho. Com anticipava el títol d'un llibre: "La organización del desgobierno", d'Alejandro Nieto.
En tot cas, recordar que els més joves tenen la clau del nostre futur, i que, fet i fet, només treiem les branques, i tapem els forats, que estan enmig del nostre camí...

dimecres, 5 de desembre del 2007

L'Excomunió de la Conferencia Episcopal Española

Després d'unes setmanes del sotrac que m'ha representat la beatificació dels "martires de la Guerra Civil española", goso escriure amb gran dolor. I aquest dolor neix de la necessitat d'excomunicar la Conferencia Episcopal Española. Els motius és l'incompliment dels principis religioses recollits en el Credo. Com que la línia que ha seguit la CEE des de fa anys l'allunya de Déu, i l'acosta al pecat, jo que també soc pecador, només puc que recordar-los la seva actitud gens "apostòlica, catòlica i romana".

El camí que ha seguit la jerarquia eclesiàstica espanyola està molt ben explicada pels articles d'en Jaume Reixach al Punt: del 28 d'octubre, del 11 de novembre i del 25 de novembre. Per als cristians, especialment els catalans, la beatificació confirma que els màrtirs van morir en va per a ells. El fet del martiri és la mort per l'amor als altres, precissament als que t'estan matant, no només un acte de fe, un acte d'amor a Déu sobre totes les coses. I aquest és el doble testimoni del martiri.
Es pot defensar políticament una concepció del món religiosa, es pot estar en contra d'un govern, i lluitar amb totes les teves forces en contra. Però això no vol dir que hagis de lluitar per defensar el teu poder. Ni que el fi justifiqui els mitjans, ni que el que fas vagi en contra de lo que prediques. D'allò que diu el Credo, d'allò en què creus: en una Esglèsia santa, catòlica, apostòlica i romana. Ja que la Conferencia Episcopal, malgrat l'intent del seu president el bisbe Ricardo Blàzquez, a més continua en la seva heretgia, i confirma el seu error. La beatificació dels màrtirs, tal com s'ha fet, no ha convertit l'esglèsia espanyola en santa, ja que ha bandejat a molts del seu costat. Tampoc la feta catòlica, és a dir, universal, ja que ha primat els interessos particulars dels espanyols davant de qualsevol altre poble. Tampoc la feta apostòlica, ja que la defensa de la fe s'ha fet sense incorporar el perdó per a tothom. I tampoc l'ha fet romana, ja que han posat la seva capitalitat en Madrid, en la capital del seu imperi en decadència.
Des d'aquí, només puc mantenir l'esperança en l'arribada de Nostre Senyor, en aquest temps de Nadal. Enmig d'aquesta freda nit d'hivern que ens té galçat el cor. Perquè com diu l'Evangeli, la Bona Nova, és que Ell està per sobre de totes les coses.