dijous, 31 de gener del 2008

L'Agonia Democràtica

Aquestes eleccions espanyoles del mes de març tanquen un cicle de conteses electorals. També diria que tanquen el cicle democràtic de trenta anys de transició política a l'estat. I fins i tot, diria que és el començament del final de la segona restauració borbònica, com alguns preclars historiadors l'han batejat. Aquest tancament hom voldria que fos pacífic, però els signes contradiuen les esperances.

Els signes que veiem avui dia són destacats: una crisi econòmica que s'afegeix a una crisi social i política. I en aquest sentit, l'estat espanyol sembla que entrarà de ple en la mateixa dinàmica mundial, o global si així es vol dir. Amb un element a tenir en compte, la península ibèrica és un punt de frontera. Com que la crisi econòmica està començant a veure's amb força, ara parlaré de la crisi social i política.
Un exemple serien els plens dels ajuntaments. Una sessió plenària un cop al mes, on poden anar tots els ciutadans. Com passava feia trenta anys. Ara no, si un s'acosta al ple, trobarà normalment que el nombre de regidors i funcionaris públics sobrepassa amb escreix el dels ciutadans lliures. Això pot significar dues coses: que la democràcia ja no necessita defensors, o que ja no queden ciutadans.
I em refereixo a aquells ciutadans que lluitaven per tot arreu, fos on fos, al carrer, a les associacions, a la feina, als partits polítics, etc... D'aquestos "ciutadans", als quals alguns partits blasfemen agafant el seu nom, ja no en queden gaires de vius. I els que estan morts, reben homenatges per la feina feta, quan ja no poden molestar. Altres "ciutadans" es refugien en el món virtual, però sense un arrelament a la realitat diària, queda tot en un món il.lusori. Amb ordinador, cotxes, futbol, etc... que cal pagar amb una hipoteca. Ja veurem doncs, com els "mals usos" s'estenen per la nostra societat, en una recordança dels finals d'aquella "edat mitjana". Tot i que recorda més al final de l'Imperi Romà, quan els senadors poderosos estenien l'esclavatge i la burocràcia per tot el món conegut.
De moment, caldrà estar atents als "signes dels temps" i escoltar els gemecs d'aquesta agonia "democràtica".

dilluns, 28 de gener del 2008

Apunts Catosfèrics sobre l'òrbita de Granollers


Aquest dissabte vaig poder assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers. Juntament amb els companys de Xarxa Santboiana, Ferran Cobo i Josep Mª Comas, vam escoltar i vam parlar una estona entre tots els blocaires que estàvem allà. Per això, vaig fer uns quants apunts catosfèrics, uns entre molts que sortiran a la web aquestos dies, segur!. El primer d'ells és per felicitar als organitzadors de la trobada: per ser la primera, va anar força bé. I alguna observació més que faré.
El Centre Tecnològic de Granollers va ser la seu, i va complir prou bé el seu paper. Una mena de centre cívic dedicat a tota mena de Tic: empreses, xarxa telecentre, etc... que es va fer petit per a la gran quantitat de gent que va venir. Com que ara els blocs estan en plena ebullició, la temperatura humana i de la calefacció va fer que tots estiguèssim com el cafè torrefacte. Les xerrades van ser de temàtiques interessants, però no puc deixar de recalcar la dedicada a les xarxes de blocs, amb una bona participació dels blocaires presents, i dels companys assistents. Tot i que no ens coneixíem, la complicitat de la gent va permetre debats interessants. També estic orgullós de Xarxa Santboiana, que amb l'exposició del Josep Mª Comas i les intervencions del Ferran Cobo, i comparant els objectius assolits, podem destacar que estem a l'avantguarda de Catalunya en directoris de blocs territorials, colze a colze amb Blocs de Terrassa i l'Ebresfera, i amb un cap d'avantatge.
Els tallers del dissabte van ser entretinguts, a més d'interessants, i un bon complement als debats. Tot i així, crec que faltaven activitats adreçades a que els blocaires es coneguessin personalment. Mancava un espai de relació més intens, ja que aquest era l'objectiu principal per a aplegar-nos a Granollers. En fi, un balanç satisfactori, i amb ganes de fer servir les potencialitats dels blocs per anar endavant en la Web 2.0, és a dir, aprofitar el mitjà d'internet per oferir nous espais de relació social, tal com van arrancar a finals dels anys noranta, i es van posar de manifest en el Congrés Mundial de Xarxes Comunitàries celebrades l'any 2000 a Barcelona.

dimarts, 22 de gener del 2008

Poder: Autoritat i Potestat


Quan els romans, que ja en sabien molt, van viure com una república, ja tenien molt clar els conceptes d'autoritat i potestat. Ambdos formen part del concepte general que els engloba: el poder. D'això ja en parlaven a les Institucions de Gai, un text jurídic fonamental del dret romà. I malgrat que Roma va esdevenir un imperi, mai van deixar de ser una república. Podeu comparar-los amb els actuals Estats Units d'Amèrica, una república esdevinguda imperi. I que malgrat les seves crisis, la seva fase expansiva encara durarà molt anys. I és que els nordamericans són un poble jove, com tota Amèrica.

Una altra característica del poder és el fet que pot ser gran o petit, però no deixa de ser poder. Catalunya té poder, i potser és petit comparat amb altres pobles, com la mateixa Rússia o França. En aquest cas és un poder relatiu ja que es veu des de la perspectiva de la seva grandària, o mida. Però encara hi ha una característica del poder: per existir ha d'haver una part d'autoritat i una part de potestat. Si falta alguna d'elles, el poder es destrueix ell mateix. Suposem que tenim tota la raó del món, com diem els catalans, però no fem res per actuar. Aleshores veurem que tota la nostra autoritat (raó) no troba cap sortida real (potestat) a la vida nostra. Un altre exemple a la inversa, el tenim quan tenim un govern despòtic, el qual acapara tota la potestat, té tots els mitjans i recursos, però el seu fonament és arbitrari i fals, és a dir, no té cap autoritat on fonamentar la seva força, i per tant, es deslegitima en les seves actuacions.
Per això, els savis que coneixen el perill del poder absolut en mans dels homes, van fer que estigués fragmentat. En el món medieval van dividir les autoritats: noblesa, esglèsia i poble; i en el món modern, van dividir les tres potestats: legislatiu, executiu i judicial. En el moment que qualsevol home o govern aconsegueix tenir tot això sota el seu domini, la societat està en greu perill. Un perill per al seu conjunt, i per als ciutadans que la conformen. I en l'època que ens toca viure, això s'està posant de relleu cada dia més. Davant del poder absolut, els homes només poden posar als seus peus el camí de les revolucions.

dimecres, 9 de gener del 2008

Història Natural dels Catalans-IÌI

Aleshores, els romans aixecaran les parets de l'edifici sobre els fonaments enterrats de les poblacions íberes i anteriors. La colonització es farà amb ciutadans romans, la majoria antics soldats, de diferents parts de l'imperi, i els esclaus que tindran per a treballar el nou territori conquerit. Aportacions de gent molt diversa, des dels confins de l'est a Síria, des de la riba sud del Mediterrani, i des de Grècia, molta gent de l'est del mar Mediterrani són enviats a l'oest per colonitzar l'aleshores conegut "far west". Roma estava al centre del Mediterrani, el "Mare Nostrum", i té un somni imperial, de portar la seva civilització, i no ho oblidem, allò que consideraven el progrés.

La colonització comença amb el desembarcament dels Escipions durant les guerres púniques a la badia de Roses. Progressivament s'anirà ocupant el país. L'organització des de Roma estableix el que coneixem com a Gal.lia Narbonesa, que va des de Nimes fins a l'entrada de la Tarraconense, a Torredembara. A cada lloc existeix l'arc d'entrada i sortida d'aquest territori. L'antiga Tarraco era la capital de la Hispània Citerior, és a dir, la Hispània més propera a Roma. I Barcino, o Gerunda quedaven dintre de les Gàl.lies, tal com esmenta Juli Cèsar en el seu llibre de la guerra de les Gàl.lies. Cèsar ja coneixia el territori abans, quan va guanyar la guerra a Pompeu, en la zona d'aiguabarreig de l'Ebre i el Segre. Els monuments de les Cluses controlen el pas del Pirineu per terra, el camí cap a Hispània, però encara no hi han arribat. No hi arribaran fins a l'Arc de Berà, passant per la via Domitia, i la via Augusta. Allò que serà el Principat de Catalunya encara no existeix, es bastirà sobre una part de la Gàl.lia i una part de la Hispània. La capital de la província romana serà Narbona, i Barcino, Gerunda, o Nimes seran ciutats petites. Els Pirineus estan encara poc romanitzats, i amb restes de població d'orígen íber o basc.
Els romans conformaran el cos dels catalans, però encara faltarà el cap. El sostre que tancarà la casa del nostre poble vindrà del nord. Seran els bàrbars vinguts del nord que arriben empesos per altres pobles, i aprofiten la decadència de l'imperi romà. Roma deixa d'existir tal com la coneixíem, i qui aportarà nova gent seran els guerrers germànics. La gent goda que s'establirà en bon nombre a Catalunya, li donaran una personalitat diferenciada i el nom del país. El país del Gots, Cata-lònia.

dimarts, 8 de gener del 2008

Història Natural dels Catalans-IÌ

Començant pel començament, que és quan enmig del no res i del temps, com aquells records amagats en la infància, anem rememorant les persones que al llarg del temps han passat per un territori més o menys definit. I al post anterior he dit que ho enfocaria des del punt de vista personal, he d'establir també un marc territorial, o paisatge, que també ha anat canviant. Així, tenim present la coneguda metàfora de la corda, la qual està composta de cordills més prims, i que aquesta corda ha sigut més llarga i més curta, més prima i més gruixuda. Així es conforma el fil de la vida dels catalans.

Si haguèssim d'establir els límits d'un país com el nostre, diríem que és un país entre dos grans rius, l'Ebre i el Ròdan, composat per moltes valls que s'enfilen com esgraons fins a les muntanyes del Pirineu des del mar Mediterrani. Cal tenir en compte que aquestos límits són flexibles, i que funcionen com a zones territorials de frontera, i no com a ratlles definides en un mapa tal com les entenem avui dia. Tot i que sempre, el concepte natural de frontera guarda relació amb la zona geogràfica de transició entre pobles diferents. I que no sempre ve determinat per un riu o per una montanya, ja que la visió del món dels pobladors determinen quin element geogràfic marca la "seva" frontera.
El paisatge que hem establert abans presenta diferents perspectives. Això vol dir que aquest paisatge el podem girar i enfocar des dels quatre punts cardinals, o fins i tot sis si es vol. Feu la prova amb un mapa físic, per exemple. I després podeu comparar-ho amb una mapa polític. El nostre territori ha conformat generalment un punt de pas entre el nord i el sud d'Europa, a tocar del continent africà, i per tant, el pont més occidental entre Europa-Àsia i Àfrica.
Les primeres poblacions d'aquest territori van venir doncs, des del sud, i altres vegades, successives, des del nord. Però també des del mar. No podem oblidar-nos que abans també altres pobles que navegàven per la Mediterrània van arribar-hi des de l'est: les mines neolítiques i la variscita així ho proven. Així, arribaríem al temps dels íbers, arribats des del sud, i procedents d'Àfrica segurament. El seu nom vé del grec, ja que el progrés de l'home va fer que el Mediterrani fos una via d'entrada al país. Així, directament de l'est, van arribar amb vaixell a l'oest de la Mediterrània, i per tant, a les costes actuals, els fenicis i els grecs. A partir d'aleshores, comencem a tenir elements personals "històrics" relevants i documentats amb testimonis materials. Sobre un arc que abasta els dos grans rius de l'Ebre i el Ròdan, tenim una població íbera amb algunes aportacions anteriors escadusseres, que reben una influència exterior, ja que els grecs comercien i estableixen ports, però no arriben en gran quantitat. La referència seria "El Periple" de Ruf Aviè.
El tomb decisiu el donaran els cartaginesos i els romans. La guerra pel domini del món que coneixien els porta cap a la península ibèrica, i el control dels Pirineus és fonamental. Els cartaginesos pugen del sud, i volen conquerir tota la península, i colonitzar-la. En aquella època, les riqueses naturals i minerals eren enormes, i calia controlar el trànsit per l'estret de Gibraltar, aleshores les Torres d'Hèrcules. El xoc entre imperis serà inevitable. La perspectiva de la península ibèrica des de Roma és la d'una zona d'expansió natural. Així, un cop derrotats els cartaginesos, l'imperi romà comença la colonització a costa dels íbers, menys desenvolupats, i per tant, més fàcils de conquerir malgrat la seva resistència ferotge. La conquesta de Roma va reduir a l'esclavatge els supervivents íbers, i va comportar la seva desaparició dintre del magma de l'imperi. Podem comparar l'impacte d'aquesta conquesta a una escala semblant a la conquesta d'Amèrica per part dels europeus sobre la població indígena. Parlar d'integració a gran escala no té gaire sentit, el món íber desapareix gairebé del tot.

diumenge, 6 de gener del 2008

Història Natural dels Catalans-I





























Parlar de la història d'un poble, d'una gent, no deixa de ser una gosadia tan gran com parlar de la vida d'una persona. Si una persona és tan gran i tan petita en comparació amb d'altres, i si la seva vida interior és tan gran com la seva vida exterior, no podem deixar de meravellar-nos de l'enormitat de la tasca. I si creiem doncs que un poble és la suma de les persones que el composen, i que alhora el doten de personalitat, encara se'ns fa una muntanya molt més gran. Per sort, conscients dels nostres límits, intentarem fer una descripció des del punt de vista "natural" de la nostra Història.


Què entenc per Història Natural? Doncs aquella que recull el naixement, la joventut, la maduresa, la vellesa i la mort d'un poble. És un concepte personalista equivalent al que podem veure d'una sola persona. També entenc per Història Natural aquella que veu els processos històrics com aquells models o formes de vida, de cultura, o de civilització que segueixen un cicle natural: llavor, naixement, maduresa, flor, sembra, decadència i mort per poder passar a un altre cicle. Per exemple, així entenc el pas històric del món clàssic, al món medieval, al renaixement clàssic i la il.lustració, i al cicle de decadència i mort d'aquest que estem vivint a l'Europa Occidental. Així com Alexandre Deulofeu fa ensenyar-nos els grans cicles de les civilitzacions, jo em limitaré a seguir el cicle europeu en el qual vam néixer els catalans.
Abans de passar a fer una descripció, voldria donar els punts de referència de la perspectiva històrica que faré servir. Intentaré centrar-me en el concepte de la gent, de les persones, i li donaré prioritat davant dels altres tres referents. Us recordaré que els grecs establien que la realitat i les coses es composen de quatre parts, en diferent proporció: aigua, aire, foc i terra. I per a qualsevol poble o nació, tots quatre intervenen de manera equivalent amb la sang o família; la voluntat; l'acció, les gestes i els treballs; i el territori, o lloc. Faig aquesta precisió perquè avui dia domina a Europa Occidental el concepte d'estat, on predomina l'element territorial per sobre dels altres. I per als pobles, i per als catalans, aquesta no és la seva base principal, sinó l'aigua o la sang. D'aquí surten conceptes jurídics als quals estan vinculats, "ius soli" per al territori, i "ius sangue" per a les persones, per exemple.
Una altra metàfora de la "vida natural" seria el cicle de les estacions de l'any. Un magnífic exemple català és el Tapís de la Creació de Girona.

divendres, 4 de gener del 2008

El darrer triomf d'en Xirinacs

Després d'uns quants mesos de la mort en "martiri" d'en Xirinacs, en la qual, els principals responsables som els catalans, celebro el seu triomf i la seva llibertat. Ell que ha clamat en el desert, proclamava que l'esclavatge és la via de la llibertat. I nosaltres veurem, que en la nostra societat tan farta, ens arribarà la fam. Per als catalans, que tenim fam i set de justícia, esperem que ens arribi el dia de Joia.
A sota, us poso l'entrevista feta a Xirinacs que va publicar la revista "El Llaç" de Molins de Rei en el número 344, en el març del 2000, en plena "plantada" a la plaça Sant Jaume. Com podreu veure pel títol, cal capgirar-lo: "Xirinacs:la independència és digna" per entendre el seu sentit. Espero que en gaudiu.


L'ENTREVISTA
Xirinacs:"la dependència és indigna"

Amb 68 anys i amb la força d'un jove, en Lluís Maria Xirinacs i Damians torna a representar testimonialment un col.lectiu de persones que, com ell, busquen una via pacífica per alliberar la nació catalana de l'opressió dels estats espanyol i francès i per assolir una veritable democràcia per a aquesta nació, ara sense estat. Per això el trobem dret, cada dia de nou a nou, en una plaça sense bancs, sense res que sigui útil per a la població. L'"ombra" de dos edificis oficials impedeix l'assentament del diàleg i de noves idees per a una societat desorientada. La plaça diuen que és la més representativa de Catalunya. És cert.
La seva presència ha estat l'estímul perquè ara es treballi en la creació de petites assemblees municipals sobiranes.
Per a les generacions més joves, aquesta persona -sacerdot escolapi, contrari a la jerarquia eclesiàstica- sembla haver sortit del no res. Però el "crit" d'en Xirinacs ja se sentia a principis dels setanta quan manifestar-se era perillós. Va patir la presó (1972 i 1974-75) per ser antifranquista; el ressò popular de les seves accions pacífiques -amnistia pels presos polítics- el féu candidat al premi Nobel de la Pau. Va promoure la Marxa de la Llibertat (1976). Va ser senador independent per Barcelona (1977-78). Ha escrit diversos llibres. I ara, com sempre, lluita per tal que algun dia es pugui prescindir de l'independentisme.
Tenint present els errors del pasat, ha canviat l'estratègia. Les nostres preguntes hi faran referència.

Què hi fa aquí?
Estic dotze hores al dia, de nou del matí a les nou del vespre, des de l'u de gener d'aquest 2000, demanant una cosa que en certs aspectes és molt vella i en d'altres és molt nova. Antigament tot poble celebrava la seva assemblea, representant la veu i l'expressió de la comunitat existent: els jueus, els islàmics, els eslaus, els anglesos... Nosaltres estem desorganitzats, desfets. Vull que es facin unes assemblees creixents des de la llar al barri, passant pel municipi, la comarca i arribant als Països Catalans, on s'integrin voluntàriament tots aquells que siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin i amb la tradició que tinguin de la seva infantesa, estiguin disposats a treballar pel seu indret i pels Països Catalans (PPCC); que es comprometin i es coresponsabilitzin amb altres per formar opinió pública i voluntat popular. Que sigui obeïda per les autoritats i tots plegats poguem exigir la independència de la nació catalana. No tan sols la de "la teulada", que seria la dels PPCC, sinó tota la independència interna que calgui perquè hi hagi democràcia, perquè sigui realment el poble el dipositari de la sobirania i que sigui l'Estat el que la té per delegació, i no per usurpació com ara.
Per què, ara?
Una colla de circumstàncies, una d'elles aquest canvi de mil.lenni. Catalunya va tenir una funció important a Europa en el canvi del primer mil.lenni de la nostra era al segon mil.lenni. Crec que ara ho podríem tornar a ser, exportant aquesta revolució de la fraternitat, provada abans per nosaltres, en què totes les persones són invitades a col.laborar en el destí d'un país. Amb responsabilitat, això ens fa falta. Ara les nacions que es consideren democràtiques es queixen que falta la participació, que el poble està a terra i que els polítics tenen segrestat el poder.
Qui li dóna suport?
Tenim una invasió d'adhesions, nosaltres però, no volem quantitat sinó qualitat. Volem convicció, de moment. Després, ja treballarem als distrets; de moment estem cridant la gent que buscava això. Pel que fa al nombre de perseones que donen suport al manifest, estem a prop de les cinc mil signatures.
Fins quan? Què ha de succeir perquè acabi la seva manifestació?
Aquest "castell", com els de Valls i companyia, en què els castellers es recolzen de baix a dalt...; cal plantejar les assemblees imitant el castell; a les llars i en el fons de tots els individus, han de ser independents, autodeterminats; que no vingui una multinacional o un govern de Madrid o el partit "x" que governa a l'engròs que sotmet el municipi...; que les comunitats naturals que siguin manipulades per interessos parcials, especials..., o per altres nacions.
Demano que es faci una assemblea dels PPCC. ÉS difícil que sigui plena; quan vegi que hi ha una massa important de població conscient que vol la independència dels PPCC i que té el dinamisme per assolir-la, llavors jo "plegaré" i em sumaré a l'assemblea com un veí més.
Com es podria definir la seva revolució?
La autoorganització del poble.
Què li falta a l'independentisme per ser entès?
Potser és culpa del mateix independentisme que no sigui entès, perquè s'ha plantejat molt de "teulada". No m'acontento amb aquesta independència, perquè ha portat moltes guerres i la gent en té una imatge molt negativa. Potser perquè el sistema dominant ha demonitzat la paraula. Perquè quan diem "independència" ells [sistema] treuen el dimoni de Txetxènia o de Bòsnia.
Però si som persones honestes, el que volem no és la independència dels PPCC perquè l'Estat pugui continuar oprimint el poble, amb tot despotisme com ara.
En Fisas del PP em va dir: "no estic d'acord amb la independència de Catalunya", en canvi no va ser capça de reconèixer "vull la dependència de Catalunya". Ningú hauria de ser antiindependentista. Ara hi ha molta gent que ho és. Pensa que a nosaltres se'ns oposen el PP, els socialistes, els comunistes i els anarquistes.
Independència sí, però, a quin preu?
Deixa'm explicar-te una altra anècdota. Es va presentar un senyor de Croàci, sabent parlar català, i em va dir: "em dóna la impressió que els catalans volen la independència com si jo volgués tirar a terra una muralla, apretant amb una pastilla de mantega". Doncs si hem de pagar com a preu la pastilla no tindrem mai la independència. És molt sèria i és quasi més important que la vida; molts pobles s'han jugat la vida per la independència i només l'han tinguda quan hi ha hagut morts: algunes vegades matant, altres morint, altres vegades només matant, altres només morint; és el cas de l'Índia amb Gandhi. Van morir però no van matar i els anglesos van marxar. Jo busco no matar. Però si cal la vida...; la vida d'una persona és petita comparada amb la independència; perquè la dependència és un indignitat i val més morir amb dignitat que viure indignament.
El nostre nacionalisme mou poca gent...
Això és culpa de la direcció de la societat, del sistema legal vigent basat en la Constitució, l'Estatut i d'altres lleis. És una sistema pervers, perquè no deixa que la gent vistqui, respiri, es reponsabilitzi i desenvolupi la seva dimensió col.lectiva... El poder està concentrat en mans de pocs, hi ha quinze mil cervells que pensen pels altres, per deu milions que estan en hivernació o en èxtasi. No ens podem permetre tenir tanta gent "de vacances". El sistema ha esmorteït la gent; ha tapat els problemes pendents del franquisme i la transició; volen donar la sensació de normalitat. Als joves se'ls ha tret tot ideal, tota il.lusió, tota utopia; només se'ls dóna com a referència el ser vencedors en la lluita, per guanyar un sou més alt... Així doncs, és natural que la població estigui adormida, perquè no té punts de referència. Precisament m'he posat al carrer per desvetllar una mica, per donar una referència estranya, del tot anormal...
Sap d'algun lloc on s'hagi creat l'assemblea que vostè promou? I que s'hagi plantat?
Tenim l'antecedent de l'Assemblea de Catalunya, que va ser una cosa gloriosa i important, potser única al món, o molt rara; amb defectes perquè estava massa tutelada pels partits, que després la van matar, quan van veure que perillaven els seus escons. I això s'ha d'evitar. Per tant, estem demanant una nova manera de fer assemblees, sense dependència de partits. Estem intentant que no es facin de pressa i estem desenvolupant grups de suport a les assemblees per preparar-les. I això s'està extenent, n'hi ha una colla en marxa. I gent que es planti també; no tantes hores com jo, però moltes persones han passat molt temps davant els seus ajuntaments.
Què en destacaria d'aquesta plaça de Sant Jaume?
La hipertròfia del sector privat: tants camions, cotxes i gent que camina en totes les direccions sense ordenació; una hipertròfia de l'àmbit oficial: tenim la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona que es mengen la meitat de la plaça o més. Van envaint a poc a poc les altres cases amb oficines i les voreres amb cotxes oficials. I l'atròfia d'una part del sector públic i, a més, deforme per les manifestacions amb crits, amb xiulets, amb timbals, amb petards. En canvi, no hi ha res que fomenti la reunió, el diàleg, la deliberació...; caldria unes cadires, un banc públic, una font pública, un telèfon públic; tot el què no hi ha...
Escriurà un nou llibre?
Ja ho veurem això...Com a curiositat et diré que set nanos del col.legi dels escolapis del carrer Diputació, estan fent un seguiment diari del que passa aquí. Jo els ho explico i un professor redacta la crònica.
Unes paraules als nostres lectors...
Tinc entès que a Molins de Rei hi ha una gran densitat d'actuacions ciutadanes, d'associacionisme, de gent que lluita...; els demanaria que reflexionessin sobre la necessitat de crear una comunitat, un camp de joc autènticament nostre, una assemblea pel municipi que integri totes les demandes parcials de cada grup que treballa pel qui sigui. Perquè sinó, el sistema ens toreja: avui concedeix una petita subvenció a unes i els la nega als altres i a l'inversa: dóna la imatge d'allò del 2 a 0, del 3 a 2, del 4 a 1, que fa cent anys que dura i es diu futbol; i l'altra del 40%, 25% minoria, majoria, PP, PSOE, correlació de forces... Tot plegat igual que el futbol, que deixa de banda les reivindicacions parcials. Jo la demano global, és a dir, reivindicar ser lliures, ser independents; ser responsables, nosaltres, dels nostres destins.
El que demano és semblant a les associacions de veïns, però més: que sigui una assemblea sobirana, no tan sols han de demanar coses a l'autoritat sinó que han de ser obeïdes per l'autoritat, essent un creixement de responsabilitat, solucionant problemes concrets; perquè obeir la voluntat del poble és democràcia.
Albert Artés i Serra.
Manifest
Petit fragment del manifest Crida-2000. Països Catalans elaborat per Lluís Maria Xirinacs i Damians: "La meva convocatòria respon a una única finalitat primera: la proclamació de la nostra independència com a poble sobirà, dintre d'Europa, en la línia de les declaracions dels Drets del Pobles de l'ONU, en la seva singularitat i en la igualtat fraternal amb la resta de pobles de la Terra."
-"La independència no es demana, es pren"
Punts d'Informació i Suport. Campanya "jo també em planto"

Carrer Rocafor, 242, bis, pis 2on. 08029 Barcelona.
Telèfon 934194747.
Web: www.assemblea.org
Correu Electrònic: assemblea@assemblea.org
Compte Corrent: 2013-0110-29-0201021466
Entrevista Publicada a quatre columnes a la Revista El Llaç de Molins de Rei. Març del 2000. Número 344. Pàgines 14 i 15. Signada per Albert Artés i Serra.

dijous, 3 de gener del 2008

Dietari Final de Xirinacs, Personatge Català del 2007


Aquest mes de desembre, l'editorial Ara Llibres ha tret el llibre titulat "Dietari Final" d'En Lluís Maria Xirinacs. Molt ben editat, recull alguns dels últims escrits d'en Xirinacs, que en certa manera, serà el seu epitafi. En la línia dels escrits de l'autor, la recerca del coneixement global, que no absolut, és una de les bases del seu pensament. Però més enllà, encara posaria al davant la seva recerca de la llibertat. Una llibertat com a un dels noms o símbols del Grial. Una llibertat que neix de l'esclavatge de l'amor, seguint la tradició catalana d'en Ramon Llull, del "Llibre d'Amics i Amat".
En Xirinacs, més enllà de la seva visió "beatífica", "beatus ille", no ens dóna cap marge a la dolçor o imatge ensucrada. Accepta la "realitat" tal com és, i ens la planteja tal com la veu, amb la seva bondat i la seva maldat. I no ens ofereix cap altre final que el de "l'ofici sagrat" o "sacri fici", dur, però esperançat i ple. El seu Adéu en plenes vacances d'estiu és un exemple de la seva "incomoditat" per a les nostres consciències. Un adéu que podem reviure en el seu text, i que jo m'atreviria qualificar de "Carta als Reis". Ja que és el "regal" o "do" que ens fa a tots nosaltres, i que s'ofereix a "Déu", malgrat que compartim o no la seva decisió.
En tot cas, des d'aquí ens afegim a la votació popular per declarar-lo "Personatge Vilaweb de l'Any 2007".