TROBADORES DE L'ATZUR

Aquest vespre a Sant Boi, mentre la majoria de la gent sopava encara als bars i terrasses, seguint la rutina setmanal, a Cal Ninyo hem pogut veure brillar tres estels enmig de la nit. S'havia programat a les 9, i una mica més, el concert del grup de música batejat com Atzur. Tres noies que de la mà del Ricard Ros han aterrat a Sant Boi, baixant de la terra alta del Lluçanès. No ens enganyem, ha estat un concert encara força familiar i d'amics. Però un concert molt necessari per a aquest grup que comença a volar i desplegar les ales. 

Un grup amb una forta personalitat, que adapta la tradició musical als temps moderns. No fan una còpia, sinó que saben composar unes cançons originals, amb unes lletres compromeses. S'aconsegueix que la melodia i els cors acompanyin amb seny i sentiment. Les veus van seguint el fil dels instruments i la tonada donant aquest color d'atzur que tenyeix la seva música. Potser la Maria Mercè Marçal estaria contenta d'escoltar-les. Són noves trobadores que prenen el relleu a les nostres trobairitz. Encara són novelles, però poden aportar molt a la música. Escolten, que no és poc, Pau Riba, o Marala, i d'aquí en fan versions pròpies. Què més podem demanar? La Mar, la Laia, i la Montse es van fent camí entre aquestes cançons. Les anirem seguint, de prop o de lluny, perquè tenen molt a dir. 

EL COMTAT GÒTIC DE BESALÚ

Quins misteris podem trobar a Besalú? La població presenta una arquitectura d'un gran nivell, reflex d'uns segles de gran prosperitat. La fàbrica de les seves esglésies es pot  trobar escampada per la major part del comtat, i de manera molt semblant seguint un model determinat. És un romànic que comença a aixecar i estirar la nau central. Si el comtat s'estén per un territori que va de la plana fins a les valls pirinenques, Besalú concentra el poder religiós vinculat a la Gàl.lia Narbonesa tal com s'exposa en l'acta de consagració de l'església del Sant Sepulcre. No existeix pas una frontera determinada, és un conjunt harmònic que treballa en grup per aixecar una societat feudal. 

A Besalú trobarem Sant Pere, Santa Maria, etc... i a les afores el camí que porta a Beuda. El qual també ens mena a Santa Maria de Palera, i ben a prop, al Sant Sepulcre. No gaire lluny Sant Pere de Lligordà. Totes elles també segueixen un cert model d'èxit garantit, pensat per durar segles. L'església del Sant Sepulcre és una de les sorpreses del nostre país: poder fer el pelegrinatge per a tothom que no pot anar fins a Jerusalem. L'acta de consagració del monestir aplega bisbes i arquebisbes de tota la Gòthia. Doncs Sant Pere de Roda acull a tothom per mar, també la Veracreu, a l'església de Santa Helena. Aleshores el Sant Sepulcre els acull per terra.  Les relíquies són un mitjà per acostar-se a Déu, als sants, per relligar aquest món amb la creença de l'altre.

Cal una nova fe, ara que s'esvaeixen els Déus pagans, potser llatins i grecs. Potser també els gals o celtes, tal com diuen els textos llatins amb "Bisuldunum", etc... que Corominas diu que seria celta. Però la nova societat té una presència germànica preponderant. I si els noms que coneixem són més aviat goths?. Ens trobem amb Besalú, amb un "Weisel-Ort", lloc de saviesa, on la paraula "Weih" vol dir altar, sagrat. Si ens anem cap a Palera, seria un derivat de "Pfals", un conjunt de cingleres. I camí de Beuda, ens trobem amb la paraula "Weide", que vol dir pastures... Per Lligordà... "Liegen", que vol dir llit, jeure, "lieg-ort-alt".

El cas és que des de la Garrotxa és dominava el comtat de l'Empordà i els passos des del Rosselló. Per això Pere el Gran es va retirar a Besalú durant la Croada. Des d'allà tenia un bon ventall d'opcions per controlar els camins de la plana, i els rius entre el Fluvià i el Ter. Faltava dominar el mar, i per això, el triomf de les esquadres catalanes va posar els francs entre l'espasa i la paret.  Què seria de Cathalunha si no haguessin tingut una mínima esperança de victòria, de fe en la Justícia? Així com cerquem la veritat a palpentes, enmig de la foscor, per trobar els camins de dins, i els que porten enfora. Per això, el comtat de Besalú s'aixeca a les esquenes de les muntanyes, d'on sorgeixen llurs rius. 

EL FALCÓ MALTÈS

Qui no ha vista la pel.lícula de cinema negre "El Falcó Maltès" protagonitzada per Humphrey Bogart? La trama gira al voltant de la recerca d'un tresor, un falcó ple de joies  que l'Emperador Carles I havia de rebre dels Cavallers de Sant Joan quan es van establir a Malta. Aquesta film presenta tota una sèrie de personatges que volen apoderar-se de l'estatueta, i per fer-ho, són capaços de tot. D'enredar als amics i als enemics, de robar i, si cal, matar. L'ambició i la cobdícia enceguen el cor i els ulls de tot aquell qui va al darrera. 

Només es pot sortir d'aquesta espiral de destrucció si mantenim els ulls oberts i l'esperit prou net per contemplar la veritat. Cal estar atent als senyals, alguns ens poden despistar, però d'altres ens ajudaran a trobar el camí. El camí que van encetar els catalans amb la conquesta del Regne de Sicília. Al segle XIII va arribar l'estol de Pere el Gran a l'arxipèlag de Malta, amb Gozzo i Comino, tal com explica Ramon Muntaner a la seva Crònica. Durant uns tres segles, Malta pertanyia al Regne de Sicília, el qual estava dintre de la Confederació Catalano-Aragonesa. Fins al segle XVIII encara estarà sota l'Orde dels Cavallers de Malta, el qual encara és viu i reconegut com a organització internacional. 

D'aquells anys ha quedat una capa de sutge interessat, que només passar el dit es comença a trobar allò que s'ha amagat als catalans. Tal com va ser el retrobament amb l'Alguer a Sardenya, i el paper bo i dolent que vam tenir els catalans a l'illa sarda, també ara es comença a retrobar el tresor dels catalans a l'illa de Malta. Allò que vam portar de dolent, però també tot allò que vam portar de bo, i que vam recollir de Malta. Unes quantes proves s'exposen en el darrer llibre del Jordi Bilbeny. "Redescobrint la Malta Catalana" editada per Librooks. No és un llibre com els anteriors, ple d'anotacions històriques. Més aviat és un quadern de viatge on s'apleguen força evidències sobre la presència catalana a l'arxipèlag. I amb prou seny, deixa el camp obert perquè altres historiadors vulguin aprofundir en aquestes petjades. 

Em fa gràcia que s'acusi als historiadors de INH de fer servir la tècnica de manipulació anomenada "cherry picking". En català seria anar a collir cireres, més clar i català. Però amb altres llibres, i amb aquest sobretot, es pot veure que el cistell de les cireres comença a vessar pels quatre costats. Estic molt content que els nostres amics de la revista Sàpiens comencin a organitzar també viatges a Malta. Com més serem, més riurem. De fet, com més falcons volin per sobre de Malta, més podrem veure els estols plens de mariners catalans. I això serà també ocasió per fer una altra pel.lícula digna de Hollywood, amb permís del Bogart.

CIRCUS BESALÚ

Volíem aprofitar el darrer cap de setmana d'agost per descansar una mica. Vam triar Besalú, sense adonar-nos que es feia la fira de Besalú Medieval. Dissabte ple de gom a gom. Malgrat que no era la idea prevista, va ser força entretingut. El nostre país presenta uns decorats magnífics per a aquest gènere d'animació. I ja fa dècades que s'hi treballa amb força qualitat. Fira dels Trobadors a Castelló d'Empúries, Sant Jordi a Montblanc, a Vic, etc... Potser als pobles es representaven les obres de teatre com el Retaule de Sant Ermengol, i ara s'ha portat tot més als carrers i places. Amb una barreja de gèneres mediàtics: sèries, videojocs, exhibicions... Fins i tot el circ ha sortit de l'envelat, i ara s'escampa per tots els racons del poble. Serà casualitat o no, a Besalú van substituir el Museu de les Miniatures pel Museu del Circ. Ara ja no es porta la distinció entre els "tontos" i els "espavilats", sinó entre els "bons" i els "dolents". 

Quina mena de pallasso triaria avui el filòsof Kierkegaard per exposar la seva paradoxa? La pregunta que em faig és quina mena de públic tindríem avui? Ahir a la nit van passar el magnífic documental "De Caligari a Hitler" per la cadena BTV. Què ensenya el cine que nosaltres mateixos no veiem? era la pregunta reiterada. En Sigfried Kracauer exposa en el seu llibre una panoràmica d'aquells anys sense judicar, una contemplació de la vida d'aleshores, que ens corprèn per les semblances actuals. Però hi ha gaire diferència amb Na Cassandra de la Guerra de Troia? 

Cerquem refugi en un passat idealitzat, sigui el dels grecs, romans, o dels medievals,  fora d'aquest present conflictiu. Atracció del passat, melangia, juguem amb el passat per no esguardar l'ara i aquí. Ens esvera més pensar en el futur, perquè no hi ha una utopia ni un paradís cap on valgui la pena caminar-hi. Gaudir de l'espectacle és sa, l'ànima ho desitja, però l'esperit necessita enfilar-se tocant de peus a terra. Fins i tot les bombolles de sabó necessiten l'alè que les impulsa fora de l'anella. Cal observar les bombolles per poder descobrir les coses que se'ns amaguen. Perquè la nostra mirada no contempla tot allò que té al davant. Voldria esmentar l'excel·lent article del Manuel Pimentel adés publicat a internet. Parla dels temps mentiders,  però sobretot de com ens eduquen per condicionar les nostres observacions.