DELS GOTHS FINS ALS GOTS

 El català ha viscut un discussió important al voltant dels accents diacrítics. Com tots els canvis gramaticals, o en aquest cas, ortogràfics, comporten punts de vista diferents. Cal dir que el paper de les acadèmies oficials de la llengua ha canviat força durant aquestos anys. Del dogma cartesià del segle XVIII s'ha passat a un model més flexible i divers al segle XXI. Les llengües busquen adaptar-se a les circumstàncies actuals, avui dia, amb la revolució tecnològica que empeny l'anglès americà com a llengua franca. Sigui el francès, o l'alemany o el castellà, a nivell europeu, o a nivell global, totes les llengües es troben sota aquesta influència. Curiosament, les llengües petites resisteixen millor aquest embat perquè són conscients que tenen una llengua pròpia, i una altra de comunicació internacional. Per exemple, les llengües de països com Portugal, Dinamarca, Països Baixos, etc... són més conscients que cal dominar la llengua internacional, i això fa que hagin de dominar la seva pròpia.

Aquesta paradoxa es dóna perquè cal seguir un criteri, és a dir, entendre la lògica de la nostra llengua per poder triar les millors solucions de cara a mirar el futur amb confiança i seguretat. Pel que fa al català vull recalcar que cal recuperar força el seu "logos" i el seu "arqué". Cal anar a les seves arrels. Igual que amb el galaico-portuguès, cal tenir en compte el catalano-occità. I en quin marc lingüístic es desenvolupava, perquè no eren llengües isolades, tampoc. El perill de l'aïllament és l'arraconament i la destrucció genocidi. Tal com fan els estats-nació europeus contra els seus pobles i comunitats. El català, tant l'occidental com l'oriental no es poden limitar a les divisions administratives oficials. Per aquest motiu, la gran aposta de Pompeu Fabra per normativitzar la llengua va caure en un pou de dogmatisme, seguint el model noucentista, que es va enfrontar al model plural de Mossèn Alcover. Sort que al final van entendre que tots dos eren necessaris.

Si això va passar al segle XX, us vull exposar un fenomen que no ha estat prou estudiat durant els estudis històrics de la filologia catalana que jo sàpiga. La normativització del català va comportar que la llengua es simplifiqués a nivell ortogràfic, pensant que així seria més moderna. Però no van caure que alguns caràcters ortogràfics reflexaven una fonètica determinada. Per exemple, la presència de lh, o nh, enlloc de ny, o la h afegida darrera consonant. Un exemple és precisament el de la h en paraules com Goth o Vich. Per què s'escrivia aquesta consonant en una paraula si no s'hi havia de pronunciar, ni aspirar? Jo crec que responia al model fonètic català, que estava més acostat a la influència goda o de les llengües germàniques. Tant el català com el provençal, occitans, presenten un esquema vocàlic de vocals obertes i tancades, que ens acosta als esquemes fonètics germànics. Però voldria posar l'accent en el sistema de pronunciació anglo-germànic que distingeix les vocals curtes de les llargues. I aquest sistema fa que el significat d'una paraula canviï completament. És un fenomen que costa d'entendre per als parlants de llengües llatines, però si en som conscients facilita la immersió en aquest model germànic. L'exemple de les paraules angleses "shit" i "sheet" és prou evident.

I en català, com que tenim una forta presència d'elements germànics, la presència de la consonant h volia remarcar aquest allargament de la pronunciació. A més a més de l'accent a la vocal, també es marcava una distinció com podem veure en la paraula Goth. Vulguem o no, si ens referim a un got, o vas, la vocal és aguda, però més curta que si apareix amb la h final. Igual passa amb Vic, si afegim una h com tenia el text antic, Vich, estem allargant la vocal, i precisament és la solució més acostada a la transcripció fonètica que fan a la comarca d'Osona. No és cap dígraf que es llegeixi com una -tx, sinó com un allargament de la paraula. Això es pot veure també en paraules com Olot, on la gent de la Garrotxa fa una entonació més llarga. En fi, caldria estudiar aquest fenomen i veure si els nostres estudiosos troben un camp més per treballar i entendre que encara tenim novetats per descobrir en l'evolució de la nostra llengua. Recordem que no debades, escrivíem Cathalunya.

LLAURANT EL CAMP AL SEGLE XVIII

Hem acabat de llegir el llibre d'Ernest Lluch "La Catalunya vençuda del segle XVIII". Editat per Edicions 62 l'any 1996, quatre anys abans del seu assassinat l'any 2000. El subtítol és "Foscors i clarors de la Il.lustració". Un excel.lent treball del professor que explora la situació del país després de la derrota de la Guerra de Successió. La conquesta va esclavitzar Catalunya, perdent la seva sobirania, i va encetar el genocidi cultural i lingüístic per part de l'Imperi Espanyol. Tot i ser un conflicte clarament internacional, els resultats per al nostre poble van ser especialment durs. Finia la nació amb glòria, com esmentava Rafael de Casanova. I si es va perdre la casa, almenys es van poder salvar els mobles. 

Precisament el Decret de Nova Planta va permetre el manteniment del dret civil privat català. I mentre la monarquia espanyola no legislés en aquest camp, eren vigents els usatges. Aquest pacte de mínims, que permetia als Borbons dir que respectava el dret dels catalans d'acord amb el Tractat d'Utrecht, encetava el joc del gat i la rata. Fins a dia d'avui, al Regne de València estan reclamant el restabliment dels Furs. Com que aquest tema no ha estat tocat en el llibre d'En Lluch, en vull fer esment per entendre la capacitat de mantenir la societat "civil" enmig de la desfeta. 

Sí que cal valorar amb molt d'interès l'exposició del desenvolupament teòric i aplicat dels corrents econòmics, tant dintre de l'imperi, com els que arriben de fora. És evident que es mantenen els canals de comunicació internacionals, i com les ideologies il·lustrades arriben des de fora malgrat la presència de la Inquisició. Evidentment, la Inquisició Espanyola fa una bona feina perquè les propostes reformistes només es podran emmarcar des d'un punt de vista utilitarista per als Borbons. Precisament caldria recalcar el paper decisiu de la censura dels llibres, tal com ha estat expressat per Jordi Bilbeny i altres historiadors catalans. La transmissió de les idees es fa des de la llengua francesa, aleshores la llengua franca internacional, al castellà mitjançant traduccions i publicacions controlades.

És interessant observar com es reben a l'Imperi les idees il·lustrades des de França. Però des del punt de vista català, tant català com aragonès, els nostres il·lustrats posen l'accent en els models que arriben des del Regne de Prússia, i també des l'Imperi Austro-Hongarès. No deixaran de reivindicar la possibilitat de recuperar el dret públic, o una fórmula mixta, seguint els models germànics, i si cal, estant atents al model anglosaxó. De fet, els nostres funcionaris catalans, que treballen dintre de l'administració borbònica no deixaran passar cap oportunitat favorable per redreçar el país durant tot el segle XVIII. 

Una tasca formidable que es personifica en Francesc Romà i Rossell. Va acompanyat de força més gent que ajuden a elaborar "Las señales de la felicidad de España, y medios de hacerlas eficaces". Aquest llibre s'imprimirà l'any 1768 a Madrid. Altres documents no tindran tanta sort, es quedaran sense editar al seu moment, i la seva circulació quedarà restringida a membres de l'administració, i en cercles culturals restringits. El projecte il·lustrat català està molt ben exposat amb els tres textos que l'estudiós Lluch ens mostra. El primer "Memorias historicas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona". El segon "Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes", que es complementarien amb el "Diccionario catalan-castellano-latino" i la "Gramàtica" de Ballot. I el tercer el "Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña de la Real Junta de Comercio de Barcelona. 

Fixem-nos que tots tres s'editaran les últimes dècades del segle XVIII, en castellà, i on la ciutat de Barcelona assumeix la representació dels seus interessos, i en segon terme els del Principat.  Uns interessos econòmics molt explícits, a favor del proteccionisme i d'un mercat intern per la Península gràcies a la xarxa de mercaders, i d'un mercat extern, que vol accedir directament a les colònies americanes. Pel que fa als interessos culturals, malgrat que estiguin escrits en castellà, tant el diccionari d'escriptors, com el diccionari de la llengua, posaran les bases per poder redreçar la llengua a partir del segle XIX, i per tant, donar pas a la Renaixença. Cal fer esment que el Diccionario Catalan és un autèntic diccionari de la llengua catalana, i que tant el castellà com el llatí apareixen com a vocabularis. 

Voldria esmentar també que l'exèrcit d'ocupació borbònic permetrà mantenir un mercat intern dependent, però que permetrà una part de l'estalvi per encetar el segle XIX amb un desenvolupament econòmic capitalista, en lluita amb els drets antics encara vigents a Catalunya. Mentre aquí arriben tropes estrangeres, els catalans són enviats a les colònies americanes on no representen cap amenaça per a la monarquia borbònica. Els fills dels austriacistes formen part de l'exèrcit, com és el cas paradigmàtic de Gaspar de Portolà. Fixeu-vos que el mateix Romà i Rossell és enviat com a regent de l'Audiència de Nueva España. Entre el traspàs del Virrei Bucareli i l'arribada de Martin de Mayorga. Malgrat les peticions de retorn per motius de salut, morirà a Mèxic. En aquells moments s'està fent l'exploració de l'Alta Califòrnia, i Portolà està acompanyat per Juníper Serra. 

Mentre uns anaven a fer les Amèriques, d'altres llauraven els camps del nostre país per poder plantar i recollir el fruit de la propera collita. I encara n'hi hauran moltes més collites. Malgrat que avui dia són temps difícils per a tothom, no oblidem l'exemple de gent que ha treballat sense descans per millorar les condicions polítiques i socials, no només de la nostra nació, sinó també d'altres pobles. Què en farem de tot allò que hem ofert per redreçar un imperi en decadència? Les forces s'esgoten, i els ànims ja no volen ni sentir parlar de restablir ponts, malgrat que la propaganda oficial així ho publiciti.

REFRESCANT RIPOLLÈS

El cap de setmana abans de Sant Antoni de Pàdua, el Ripollès celebra la festivitat amb aplecs i altres esdeveniments. Aquest 2022 vam poder celebrar el XXI Aniversari de la banda Randellaires, amb regust d'un final d'etapa per als músics veterans. No és pas un comiat trist, al contrari, va ser molt animat i feliç. Perquè després de gairebé vint anys han fet una tasca immensa per revaloritzar el patrimoni musical de la comarca. No tenen gaires discos publicats, però estic segur que tots els joves del país han sentit totes les seves cançons. Ara cal que la generació dels Randellaires doni pas a nous valors, i que es pugui fer un relleu com cal. La prova va ser el magnífic concert que es va fer davant del monestir de Ripoll dissabte a la nit. Ple de gent, i de joia. Encara ens falta que més enllà dels esbarts, la gent recuperi el plaer del ball per tot arreu. Com diu un amic, cal deixar de ser una "Sonsolunya"... Per això, vull recordar que randellaire és una paraula pròpia, derivada del gòtic, germànic. Al diccionari alemany-català trobareu la paraula rand, que fa randa, i que vol dir vora, o marge. Si us penseu que és una paraula tova, us recordo que quan es va fer la cimera del G7 a Hamburg, l'estiu del 2017, els noticiaris alemanys encetaven els titulars amb "Randalieren in der Stadt". Quedem-nos per sempre amb la música del país, amb la dels randellaires que ens recorden qui som.

La comarca està patint la crisi més que d'altres llocs. Alguna conversa caçada al carrer posava en valor l'afluència turística a la Cerdanya. Què voleu que us digui, emmirallar-se en el barri de muntanya de l'Upper Diagonal és molt provincià! La immigració ha arribat com a tot arreu, i els padrins van marxant. Alguns records fan molt de mal, com el de jove Iunes, a qui li van prometre el paradís a canvi de portar l'infern a les Rambles. Maleïdes siguin les guerres, i aquell qui les va fer, com diu la cançó d'Ovidi Montllor. També hi ha coses per arreglar, és clar. La vida ha d'anar endavant. Els alumnes surten al carrer aquest estiu per rebre les explicacions de gent coneixent del poble. Allà els comerços estan en català, i així t'atenen, encara que la pell no sigui gaire gruixuda. Iniciatives de qualitat com la Recuiteria amb uns gelats i orxates que no tenen res a envejar a Cal Sirvent. O la botiga de Som Formatgers. Hi ha empenta, i moltes ganes d'anar endavant. I això ofereix un futur millor per tothom.

És més, podem gaudir dels camis endreçats de les vies verdes. La Via del Ferro ja no està sola. S'ha connectat Ripoll amb Campdevànol, i enllacem amb el Camí Ral de Gombrèn. I de Sant Joan de les Abadesses a Sant Pau s'ha millorat la connexió per dins de Sant Joan fins a la Colònia Llaudet. Bicicletes i excursionistes, enmig dels ripollesos que surten a passejar i fer salut, tots omplen els camins. S'ha fet una bona feina, i podeu veure com els arbres que hi ha a les vores han crescut amb els anys per oferir unes ombres agradables.

Potser enmig d'aquestes calorades de primavera, que ens porten un estiu avançat, trobareu que la calor al migdia és molt forta. Però sempre teniu una font ben aprop. Al vespre trobareu unes nits agradables, que us deixen dormir la son millor que qualsevol aire condicionat.

FENOMENOLOGIA DELS BÉNS COMUNALS

Després de tant de temps que va sortir publicat el llibre de David Algarra Bascón "El Comú Català", de Potlatch Ediciones l'any 2015, ara he pogut gaudir de la seva lectura. La qual recomano a qualsevol persona, i especialment, a tots aquells interessats per la nostra història. Una història que abasta des de finals de l'època clàssica romana fins a l'edat contemporània. Aquest llibre mostra uns esdeveniments i les seves connexions a nivell detallat. Malgrat que el volum encara donaria per dos o tres més: l'estudi del fenomen del comú català, la seva evolució històrica i quin paper va representar dintre de l'economia, és una fita bibliogràfica en si mateix.  

Parlar del comú i dels bens comunals, tant pel costat material com de les persones que el gestionaven, i des del seu mateix punt de vista, és un gran pas en la seva revalorització, econòmica i social. S'ha fet un gran treball per poder entendre i comunicar la seva importància a tothom. A més d'acostar-nos de manera honesta a la història real, més enllà de categoritzacions interessades per part dels poders dominants a partir del Renaixement clàssic. Només cal llegir amb tranquil·litat el capítol de les conclusions per veure que s'està redefinint els fonaments històrics i esvaint els prejudicis actuals. Arribar a entendre que existeixen tòpics interessats respecte a l'Edat Mitjana, i que el Renaixement també ha comportat una època amb els seus clarobscurs, fa que la Història real es manifesti com cal.

Voldria fer algunes observacions amb ànim d'aportar una mica més de llum a diferents aspectes de l'obra, en la línia de desfer malentesos històrics, atribuïbles més aviat als preconceptes establerts avui dia.  Per exemple, avui dia als estats-nació es dona prelació al dret romà, el qual divideix el dret entre públic i privat. Per contra, als estats anglosaxons es dona prelació al dret civil, més fonamentat en els usos i costums. Així a Catalunya, i a tots els regnes d'Aragó, es donava prelació al dret civil propi, i al final de tot, al dret romà. Tal com ens explica Victor Ferro en el magnífic llibre de les Institucions de Dret Públic fins al Decret de Nova Planta. Faig notar que la denominació de dret comú que es fa finals de l'Edat Mitjana no té gaire a veure amb el dret dels comuns o béns comunals. També recomano el llibre de Francesc Maspons "L'Esperit del Dret Públic Català" editat aquest 2022 per Llibres de l'Índex.

Una altra observació és l'ús del terme potestats com a equivalent de poderosos. Però el significat a l'Edat Mitjana és diferent de l'actual. Tal com estableixen els romans en el seu dret civil, el poder es divideix en auctoritas i potestas. L'auctoritas és qui pot exercir el poder, i la potestas és quin poder té la persona per exercir-lo. És una mica com el ying i el yang del tao. A l'època contemporània, a partir del Renaixement, es divideix el poder en executiu, legislatiu i judicial, mentre que l'autoritat és única, és l'estat. En canvi, a l'Edat Mitjana és a la inversa, precisament es divideix l'autoritat, els tres ordes: militar, eclesiàstic i artesà-popular, i el poder és únic, dintre de cada estament.

Una altra observació per emmarcar el naixement dels béns comuns és la permanència de pobles no romans dintre de l'Imperi: siguin ibers o bascos, gals o celtes, o germànics, especialment els gots a Catalunya. Aquestos es mantindran perquè l'Imperi Romà subsisteix com a senyor de tots els territoris fins a la caiguda de Constantinoble al segle XV. La metamorfosi de l'Imperi neix del feu, el foedus, que permet la possessió i usdefruit dels territoris d'acord amb els vincles de vassallatge. La seva explotació, i com es gestionen els béns comunals, forma part de l'estructura econòmica i social de l'Edat Mitjana. Aquestos pobles expliquen algunes característiques diferenciades entre el territori dels ilergetes e indigetes, així com de la frontera entre la Gàl.lia i la Hispània, i posteriorment, del dret gòtic català. 

Més enllà d'un estudi més aprofundit dels estadis inicials i el creixement dels béns comunals, el treball del David Algarra és una fita en el coneixement històric, com s'ha desenvolupat en el nostre país, i quins són els interessos que posen pals a les rodes en el progrés del saber. Un progrés que ha d'avançar per conèixer la veritat, i aquest llibre és un esgraó més en aquest camí. Felicitacions a l'autor, una excel.lent tasca, i felicitem-nos perquè això ens serveix per anar endavant.