APLEGANT ELS JONCS

Aquestes setmanes vam trobar-nos amb el llibre de poesia del Lluís-Miquel Muntané titulat “L’Esperança del Jonc”. Una troballa afortunada i adient per als temps que corren, i que ens permeten descobrir aquest autor. Fora d’una coneixença popular, descobrim una rica trajectòria literària gràcies a una de les seves primeres obres editades l’any 1980. Un pròleg curt, però entenedor, ens fa de guia per una poesia que relliga un món interior amb l’exterior, com un mirall on es reflexen les forces i les febleses de la persona.

Un món exterior que ens pot recordar la duresa de la natura a la pel.lícula Dersu Uzala, amb aquella escena tant intensa quan han d’aplegar tots els joncs que poden. Les garbes els serviran per construir una petita cabana i poder resistir el vent fred siberià que els congelaria durant la nit. Però també ens enrecordem de l’exemple de Ramon Muntaner, quan explica la metàfora de la mata de jonc, no només per lluitar en el dia a dia, sinó també de cara al món interior.

No sabem fins quan ens haurem d’arrecerar, com ens declama en el seu poema: “No sé fins quan descobrirem pomeres/ en els revolts insòlits del desert,….” per acabar “al brindis nou amb nèctar de la vida”. Perquè també sabem que nou pometes té el pomer… i sabem d’on bufa el vent… en aquest cas de ponent… Per això, haurem d’aplegar els joncs, i anar a buscar les canyes que necessitem per fer una tanca que protegeixi l’hort que hem plantat. O com diu el poeta en un altre vers: “El jorn de la llum no serà un miracle, sinó temps i temps de lluita angoixada”.

CONTES FANTÀSTICS DE MAR I MUNTANYA

El dimecres 18 d’octubre, al vespre, es va fer a Cal Ninyo la presentació del llibre “Cròniques de Kaneai”, de Voliana Edicions. L’acte va comptar amb la presentació de la santboiana Maite Moreno i la presència de la pròpia autora, la Raquel Picolo, agombolats per la Llibreria Isart. Malgrat la pluja que va caure, el vestíbul de la planta baixa de Cal Ninyo va acollir un públic amatent. Una aigua esperada i benvinguda, acompanyada de llamps i trons, que espetegava sobre els carrers amb força. El temps recreava una atmosfera molt adient per poder escoltar els contes fantàstics d’aquesta autora originària de les muntanyes del Pallars, que actualment viu arran de mar.

Les “Cròniques de Kaneai” es un recull de contes fantàstics, on es barregen elements fantàstics, del món dels somnis, enmig d’un paisatge o medi natural que emmarca i on s’arrela aquest món. Kaneai és una paraula japonesa que vol dir equilibri, en cert sentit, una mica paradoxal amb aquestos contes que apleguen experiències literàries acostades més aviat a una mostra com el Festival de Sitges. Amb sentiments on es barregen pors, dolors, i el coratge de viure i tirar endavant malgrat tot. I que ens remeten, per exemple, també al  llibre de “La Pell Freda”, de Sànchez-Piñol. La Maite Moreno va recalcar la importància de la banda sonora, és a dir, de la música que embolcallen els contes, tant pel silenci com per la seva re-percussió. Per això, aquestos contes són molt adients per rodar un film de cinema fantàstic.

De fet, la Raquel Picolo va expressar que un dels seus referents és l’escriptor Pere Calders. Es va referir també al seu primer llibre editat “La Nit dels Armaris”. Aquest li va servir per explicitar una transició personal des del món de la muntanya i rural cap a un món més urbà i marítim. Sobre això, va fer esment de Maria Barbal i la seva “Pedra de Tartera”, i de Pep Coll, i el seu llibre “Les Muntanyes Maleïdes”. L’autora va exposar la seva voluntat de llibertat creativa, que reposa sobre un paisatge real conegut, com seria el del seu poble de Cerbi, aprop d’Esterri d’Àneu, al Pallars.

L’autora distingeix entre els escriptors que ho tenen tot al cap, i els surt el text a raig, d’aquells, que com ella, van aixecant el text literari pedra a pedra, polint i repassant com quedarà. Us recomano aquest llibre i tota la seva varietat de contes, que rauen en temes diferents: des de la màgia, al somni, o la ciència-ficció, i en un altre pla, els sentiments i emocions personals al voltant de la família, les relacions de parella, l’amor i l’odi, les pors i els coratges de la nostra vida.

DELS GARDINGS A LA GARDUNYA

La història ens ofereix una panoràmica apassionant sobre l'eix del temps, especialment de l'home. I aquesta seqüència no és linial, sinó també hel.licoidal, per això, hi ha moments del futur que es sobreposen als del passat més arraconat. De vegades trobem aquestos lligams, quan davant d'un nom o d'un lloc del qual desconeixem el seu significat, fem una recerca sobre aquest punt d'interès. Avui parlarem de la plaça de la Gardunya, que es troba darrera del mercat de la Boqueria. Anant senzillament a consultar el diccionari de la Enciclopèdia Catalana ens trobem que la gardunya antigament volia dir la presó.

Unes línies més avall, encara ens sorprèn més trobar el mot "garding", que es referia a la guàrdia més propera al governant got. És a dir, és la contracció de les paraules "gard" i "ring" on ring és el cercle en germànic. Aquella gent més propera al monarca, més poderosa i fidel. Aleshores ens preguntem com es pot relligar aquestos dos mots. A més de l'anglès, on es refereix a la manera d'ajustar un anell. Com hem anat a parar des de l'Alta Edat Mitjana, amb els gots i aquella mena de guàrdia "pretoriana" dels gardings?  Les semblances són massa evidents per veure que aquesta guàrdia d'honor va seguir la decadència de la noblesa goda, entremig del país nou que neixia amb el nom de Catalunya.

És més, amb els canvis de llinatge dels Bel.lònides cap els Trastàmara, aquesta guàrdia reial es transformaria en una mena d'agència d'espionatge a partir del segle XV, i durant uns quants segles, en una mena de societat secreta al servei de la monarquia hispànica. El nom de la Garduña és conegut en castellà com a marta o fagina, aquell animal mustèl.lid que caça de nit. Al final, com que els extrems es toquen, ens retrobem que en català vol dir presó.

Aprofitant que la plaça de la Gardunya es troba al darrera de la Boqueria, m'he adonat ara que el seu significat també m'era desconegut. M'ha agradat trobar que derivaria del lloc on es venien els bocs o mascles cabrons, deien que aquest comerç ho menaven els jueus. Pel nom sembla prou ben ajustat al mercat. I per això, no deixa de ser una ironia amarga de la nostra actualitat dolorosa més recent, que el musulmà fugitiu de l'atemptat de les Rambles s'hagi escapat pel mercat dels bocs, i a sobre entremig dels jueus. Només ha faltat que imaginem que va sortir per la plaça de la Gardunya cap al barri del Raval. Apuntava sense voler, de forma misteriosa, a l'antiga societat secreta? Qui ho sap...

Cercant al mateix diccionari català, més amunt ens trobem amb la paraula "gardeny". El seu significat encara és més sorprenent. Resulta que és la paraula per anomenar el grunyit de les truges, doncs una gardenya és una truja. Com que el gardenyer és un lloc molt brut, tal com diu el Diccionari Alcover-Moll. Una combinació surrealista, per la qual aquest jove musulmà va travessar per un lloc ple de truges; semblaria aleshores que les berres l'estarien empaitant i contaminant en el seu camí cap al paradís. Fins i tot, en els moments més difícils i dolorosos, encara podem trobar espai per a la diversió i la ironia. Perquè en el fons som humans i necessitem respirar a fons, i continuar vivint enmig de gardings, de gardunyes, de bocs i de porcs.

FENT CUA PER L'ART A KASSEL

Avui dia és normal fer cues a molts llocs, fins i tot als aeroports. Ens rèiem d'altres països quan la gent feia cua només per anar a comprar a la botiga, però aquí també ens les fan fer. El motiu sempre és la manca de treballadors. Una de les paradoxes del món capitalista del segle XXI A.D. on sobren capitalistes i falten operaris. Si no fos una cosa surrealista, podríem pensar en la quantitat de turistes que visiten els museus de la ciutat de Barcelona. En aquest cas, els museus d'art són molt importants, i més enllà de les col.leccions temporals, els fons permanents encara són millors. Tot i així, és difícil que tinguin les cues tant llargues com les que hem pogut trobar a la Documenta 14 de Kassel enguany.

I això que aquesta fira d'art contemporani es perllonga uns quants mesos, fins a setembre. Una fira que s'estén per una bona part d'aquesta ciutat de Hessen, aprofitant les seus i els palaus que van aixecar els seus reis al segle XVIII, època de més esplendor polític i cultural. A la majoria d'aquestes seus calia fer una bona estona de cua, cosa que a l'estiu i en període de vacances, malgrat la pluja intermitent, no suposava cap inconvenient per als pacients visitants. Una altra cosa era quan les sales interiors no permetien gaudir de la contemplació de les obres d'art degut al nombrós públic, del qual formàvem part. Us recomano el reportatge escrit per Rocio de la Villa del suplement nº 790 de Cultures de L'Avantguarda que en parla.

Aquest 2017 també es volia homenatjar l'art clàssic amb una seu a Atenes oberta fins al mes de juliol. A més d'afavorir l'intercanvi entre els dos països, es volia posar l'accent en l'art com a expressió reivindicativa, en el compromís i el realisme social. Aquestes bones intencions no han aixecat el llistó de les obres artístiques presentades, la majoria reprodueixen les tendències dominants en l'art globalitzat i costa trobar artistes que destaquin per la seva personalitat. Certament, amb un dia no n'hi ha prou per veure tota la fira, i això que el passi més adient, l'abonament diari ja costa 20€. Aquesta visió parcial, malgrat tot, ens permet trobar sempre alguna cosa bona enmig de tanta palla.

Crec que per internet podeu veure també moltes coses, i vosaltres mateixos jutjareu. Pel que fa a mi, vaig trobar que els artistes més destacats van ser els que manifestaven una personalitat més lligada a la seva gent i el seu poble: fossin grecs, lapons o de Senegal. Aquells que exposen l'Etnopolisme com a concepte cultural i artístic emergent, com a reacció a un art modern que ha perdut les seves arrels de vista. Aquesta modernitat s'ha tancat en el laberint d'Ariadna, i no sap com sortir-se'n. Una modernitat que s'ha enlairat tant com el nostre mite d'Ícar. Per això, l'edició d'enguany no ha estat tant celebrada com les anteriors, però no crec que sigui un problema només dels organitzadors. És un reflex de l'art contemporani que vol tornar al món clàssic, però aquesta font ja està molt explotada, i en raja molt poca aigua.

Precisament la resposta artística la trobareu en mans d'artistes locals, que expressen el nervi de les seves creacions. Particularment, hi ha dos artistes santboians que destacaria per sobre dels que s'exposaven a Kassel: un seria l'Albert Llobet, i l'altre el Francesc Baiget. Tots dos a un gran nivell. Quan podrà organitzar-se una mostra catalana a la Documenta, més enllà dels artistes convidats, que no sempre hàgim d'anar a parar a la Biennal de Venècia? Com deia Joseph Beauys, tot és art, però ens cal personalitat per mostrar-lo i comunicar-lo.