LA DARRERA CATEDRAL CATALANA

Aquesta setmana s'ha tornat a passar per la TV3 el documental sobre la trajectòria arquitectònica i vital d'Antoni Gaudí. Existeixen uns quants que s'afegeixen a tota la llista de publicacions en diferents formats, sigui paper, o d'altres, al voltant d'aquest geni català. Tots tenen en compte la seva repercussió universal, parella a la de Ramon Llull, destinada a perdurar durant segles en la història de la humanitat.  L'exemple més destacat de les seves obres és la basílica de la Sagrada Família. És la joia de la corona, on hi va abocar els seus darrers esforços, sabent que no la veuria acabada en vida, però sí posant a prova la seva fe, dècades després. Tal com va ser la seva obra, va lligar la natura, l'home i la seva vida, per ensenyar que l'home forma part de la natura. I que des de la cripta de la Colònia Güell fins a la darrera edificació, fos el Palau Güell, el Parc, etc... és una manifestació de la natura com a obra de Déu, i que el llibre de la natura es pot expressar amb les lletres dels maons per aixecar les parets de l'església que conformen tot un sol temple. Igual que per entendre la Sagrada Família s'ha de saber la llengua catalana, com deia Gaudí.

De la mateixa manera, Gaudí és conscient que les seves edificacions seran algun dia destruïdes, sigui pel pas del temps, de la mà dels homes, o de la mateixa natura, les seves meravelles retornaran a la pols. Prova d'això, és que la Sagrada Família seria el testimoni de la darrera catedral edificada a Europa Occidental, precisament al bressol de l'art romànic i gòtic, nascuts a Catalunya com ens ensenya Alexandre Deulofeu. Però si els enemics dels catalans es pensen que destruint les pedres i les parets aixecades per la nostra civilització en tindran prou, van molt equivocats. Tal com va dir Jesús, als evangelis, que al tercer dia ressuscitaria i que el seu temple es tornaria aixecar, referint-se al temple de Salomó, així ho podem dir de la Sagrada Família. Aterrar les parets és com sepultar el cos, perquè s'allibera l'esperit per arribar a la vida nova. Tal com expressava Francesc Pujols, la llum dels catalans il.luminarà la humanitat els segles que vindran. Així, quan el temple de pedra caigui, s'aixecarà el temple viu dels catalans com a profecia. Es restablirà el dret natural, on natura i dret aniran lligats de la mà dels homes, lloant a Déu Nostre Senyor.

Cop d'Ull al Comtat de Besalú

A principis d’octubre es va celebrar la Fira LiberLiberis a Besalú. Malgrat el temps de tardor amb pluja i cel tapat, l’esdeveniment va comptar amb força participació de públic i d’editors. L’organització dels diferents actes va ser senzilla, però eficaç, combinant les presentacions amb música i debats. El dissabte vam poder gaudir dels autors d’assaig com el Martí Anglada, i d’altres, que exposant la seva obra la feien perillosament atractiva, era molt fàcil caure en la temptació de comprar un exemplar dels seus llibres. Per no parlar dels poetes, i de l’escaramussa poètica del vespre, que van mantenir l’atenció del públic, tant per la personalitat dels autors, com per la qualitat de les seves obres.

Aquesta fira porta uns quants anys desenvolupant-se en el marc acollidor de l’antiga capital del comtat de Besalú. Les pedres dels seus edificis són el testimoni de la força creativa dels avantpassats, i encara més important, dels contemporanis. Les formes de la literatura han canviat: potser als monestirs escrivien els llibres a mà al seu moment, i fixaven els textos de la rica literatura de trobadors que s’escoltaven per boca dels joglars als carrers i places, als camps i als palaus. Avui dia els editors lliures tornen a valorar-se com a artesans, gairebé, davant de les grans indústries editorials. I la lectura es torna una aventura personal, o si de cas, en cercles reduïts. Potser sempre ha estat així, que els lletraferits no deixen de ser una minoria, i que ens debatem entre el trobar pla i el trobar clos. La sort és que, fins i tot a la Fonda Siqués on ens vam allotjar, hi havia llibres escrits i editats pel seu amo.

Les lletres són com les aigües que van baixant pels rius, igual que el Fluvià al seu pas per Besalú. Per sobre del riu, els homes hem construït els magnífics ponts que els creuen, així com la literatura creua per sobre de les paraules. De vegades el torrent s’asseca, d’altres bé la riuada, amb la seva força abassegadora que omple totes les ribes, o sobreeixís les rieres i estanys, com el de Banyoles. Les seves aigües tranquil:les, que s’endevinen fondes, encara tenen el ressò del monestir de Sant Esteve, dels ecos dels porxos la plaça Major. El cap de setmana passat la fira medieval de l’Aloja era una proposta més lúdica que no pas literària, estirant el fil de l’herència medieval de la ciutat. No gaires trobadors ni joglars, més aviat contistes per a tots els públics. Que s’adaptaven als temps moderns fent un divertiment al voltant de la pel.lícula de la Guerra de les Galàxies i de la Independència, amb una Estel.lada Wars…

Fos com fos, els temps moderns ens fan enyorar altres èpoques, pensant que eren més senzilles que no pas aquestes societats complexes. Per sort, encara som capaços de sentir aquella il.lusió i aquella màgia que l’home crea amb sa paraula, i amb la seva mà. De copsar la força dels alfabets de pedra que prenen la forma dels capitells de Santa Maria de Porqueres, o dels vitralls de Santa Maria dels Turers, o comparar-los amb les escultures “gòtiques” que trobem modernament a Can Ginebreda.

El Desconsol de la Xina

Unes setmanes després de passar una gran crisi borsària provocada pels símptomes d'esgotament econòmic a la Xina, en ple mes d'agost, i veient que de moment ha tornat una certa calma a les aigües agitades, podem fer memòria i recordar una anècdota que vaig presenciar en una estació de metro de la Línia I. Davant de l'andana on m'hi estava, a la del mig, es trobava asseguda en un banc una parella xinesa d'esquena. Els veia d'esquena, l'home era de complexió robusta i alta, però estava vinclat cap endavant, tapant-se la cara amb les mans, i recolzant els braços en els genolls. A la seva esquerra, mig girada, una dona menuda, anava parlant a l'home tota l'estona, la seva cara apareixia emocionada, entre pàl.lida i galtes enceses, i tota l'estona anava repicant l'esquena de l'home amb el punt tancat. Picava als costats de la columna sense tocar-la, com volent espavilar l'home, que sense aixecar el cap, no feia cap gest de resposta, només de tant en tant, es passava l'avantbraç per les galtes, semblant que eixugava unes llàgrimes poc visibles en el  seu recolliment. Al costat de tots dos, una noia jove, que suposaríem la seva filla, es passejava sense intervenir, fins que es va posar al costat dret de l'home, sense dir ni piu. L'escena es va acabar quan van arribar gairebé alhora els dos combois, vaig agafar el meu, i ja no els vaig poder veure més. Ni tant sols sé si van agafar el metro en sentit contrari, no els vaig veure aixecar-se. I per això, no sé si encara van quedar-se més estona en aquell banc desconsolats....
Enguany, l'any xinès de la cabra porta de tot, i com els tifons que colpegen la costa, un darrera l'altra, amplificats per l'efecte climàtic del Nen al Pacífic, amb una bonança actual que ens recorda la lletra de la cançó: "no et fiïs mai de la calma, que és filla del temporal", la mar de fons presenta uns forts corrents de recessió, i més quan han de sortir caps de grans companyies i d'estats a donar la cara, assegurant que no n'hi ha per tant. Més destacable que un president espanyol d'origen gallec, que no diu mai res clar, surti per la seva televisió explicant que no fem cas dels "cuentos chinos" que corren avui dia...
Avui, ja al mes de setembre, m'he assabentat que un bar portat per uns xinesos està a punt de tancar, el llogater li ha dit al propietari que la cosa està molt fluixa, i que ja no surt pas a compte mantenir el seu negoci. Després dels basars, els xinesos van començar a obrir botigues de roba, i després cap a la restauració. Però fins i tot això, no en dóna prou per algunes famílies. Fa mesos que el volum de les transferències a la Xina ha anat baixant en nombre i en import. Veurem com ens afectarà el tsunami a partir de l'any vinent, després de convocar-se oportunament les eleccions d'aquest 2015. Hi ha pressa per saber qui portarà el timó de cada estat davant de les onades que s'acosten.

Els Àngels Sobrerealistes

Aquesta setmana passada s’ha celebrat a Perpinyà l’aniversari dels 50 anys de la proclamació de l’estació de tren de Perpinyà com a centre del món, per part de Dalí…i Gala….La celebració ha estat més aviat discreta, comparada amb el gran esdeveniment de la primera vegada. Suposem que hi hauria més gent al centre comercial batejat amb el nom de Centre del Món, que està situat just al costat, i a tocar de les andanes del TGV i de l’estació d’autobusos. En tot cas, sempre celebrarem aquestos actes de bogeria, entre l’excentricitat i la ridiculesa. De fet, es tractava de que Dalí i Gala fossin la parella estrella de l’espectacle. Els artistes com a centre del xou, de l’esdeveniment. L’obra d’art deixava de ser un subjecte per ella mateixa, i esdevenia objecte en mans del seu creador. Els corrents artístics moderns del segle XX retornaven l’art a les mans del personatge que recreava la seva realitat. Una realitat que l’home superava, i d’aquell corrent esdevenia el “surrealisme”, el sobrerealisme, la capacitat d’anar més enllà de la realitat sensible per donar ales a les capacitats immaterials de l’home. L’alemany Joseph  Beauys, en un altre sentit, exposava que tot és susceptible d’esdevenir art, qualsevol creació conté aquest component, per damunt de la nostra ment. Un altre gran teòric de l’art com Antoni Tàpies té una de les seves obres exposada al castell de Moiland.

Tornant a Dalí i Gala, i sobre el seu “surrealisme”, recordaré el seu casament a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels... Aquella punta des de la qual s’estén el paisatge de l’Empordà, i cap a l’est, el Mediterrani, on les aigües s’ajunten amb el cel sobre l’horitzó, com si Gala pogués veure les estepes terrenals del seu país. No en va, en l’escala de la vida de Francesc Pujols, els àngels estan a dalt de tot. Aquesta aspiració de l’home per acostar-se a Déu, quan com a humans no som capaços de superar el nostre món limitat i imperfecte, com ho som tots nosaltres. Els àngels, com a màxim concepte surrealista, per sobre de la realitat dels homes, com a missatgers i mitjancers, davant de les mancances i febleses humanes, més enllà de la pregària, i dels desitjos terrenals… Un altre pintor com Marc Chagall ens vol mostrar aquesta dimensió espacial, que està entre la terra i el cel. En èpoques de gran dolor i misèria humana, quan ja les nostres supersticions fallen davant de pedres, plantes, animals o sants, encara recorrem als àngels en les nostres neguits. Encara podem anar a veure les restes del convent dels Àngels a Barcelona, i recordar el seu paper durant el setge del 1714 a la ciutat.  Quan els moments són tant difícils que cerquem pertot arreu senyals per sobre de la nostra realitat, de la difícil existència que nosaltres mateixos hem creat al món.