Els Àngels Sobrerealistes

Aquesta setmana passada s’ha celebrat a Perpinyà l’aniversari dels 50 anys de la proclamació de l’estació de tren de Perpinyà com a centre del món, per part de Dalí…i Gala….La celebració ha estat més aviat discreta, comparada amb el gran esdeveniment de la primera vegada. Suposem que hi hauria més gent al centre comercial batejat amb el nom de Centre del Món, que està situat just al costat, i a tocar de les andanes del TGV i de l’estació d’autobusos. En tot cas, sempre celebrarem aquestos actes de bogeria, entre l’excentricitat i la ridiculesa. De fet, es tractava de que Dalí i Gala fossin la parella estrella de l’espectacle. Els artistes com a centre del xou, de l’esdeveniment. L’obra d’art deixava de ser un subjecte per ella mateixa, i esdevenia objecte en mans del seu creador. Els corrents artístics moderns del segle XX retornaven l’art a les mans del personatge que recreava la seva realitat. Una realitat que l’home superava, i d’aquell corrent esdevenia el “surrealisme”, el sobrerealisme, la capacitat d’anar més enllà de la realitat sensible per donar ales a les capacitats immaterials de l’home. L’alemany Joseph  Beauys, en un altre sentit, exposava que tot és susceptible d’esdevenir art, qualsevol creació conté aquest component, per damunt de la nostra ment. Un altre gran teòric de l’art com Antoni Tàpies té una de les seves obres exposada al castell de Moiland.

Tornant a Dalí i Gala, i sobre el seu “surrealisme”, recordaré el seu casament a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels... Aquella punta des de la qual s’estén el paisatge de l’Empordà, i cap a l’est, el Mediterrani, on les aigües s’ajunten amb el cel sobre l’horitzó, com si Gala pogués veure les estepes terrenals del seu país. No en va, en l’escala de la vida de Francesc Pujols, els àngels estan a dalt de tot. Aquesta aspiració de l’home per acostar-se a Déu, quan com a humans no som capaços de superar el nostre món limitat i imperfecte, com ho som tots nosaltres. Els àngels, com a màxim concepte surrealista, per sobre de la realitat dels homes, com a missatgers i mitjancers, davant de les mancances i febleses humanes, més enllà de la pregària, i dels desitjos terrenals… Un altre pintor com Marc Chagall ens vol mostrar aquesta dimensió espacial, que està entre la terra i el cel. En èpoques de gran dolor i misèria humana, quan ja les nostres supersticions fallen davant de pedres, plantes, animals o sants, encara recorrem als àngels en les nostres neguits. Encara podem anar a veure les restes del convent dels Àngels a Barcelona, i recordar el seu paper durant el setge del 1714 a la ciutat.  Quan els moments són tant difícils que cerquem pertot arreu senyals per sobre de la nostra realitat, de la difícil existència que nosaltres mateixos hem creat al món.

El Llibre dels Grans Comiats

Continuant amb la tradició d’anar a la font occitana per buscar una gran literatura, cosina germana del català, tenim el goig de poder trobar una nova traducció del Joan Bodon: “Lo Libre dels grands Jorns”. L’edició que tinc disponible és del 1996, d’Edicions de Roergue. A la traducció catalana s’ha titulat “El llibre dels grans finals”, feta pel Club Editor i el bon escriptor i traductor Joan-Lluís Lluís. Les diferents crítiques literàries del llibre, i dels actes de presentació, han seguit una línia de malenconia més aviat circumstancial. Com el dol que manifestem quan coneixem el difunt per segones persones, i que en un acte de solidaritat humana, acompanyem ritualment. Però la persona de Joan Bodon es mereix molt més que tot això. Una personalitat que sorprèn quan la descobrim.

Personalment, hauria posat com a títol “El Llibre dels Grans Comiats”. És un tríptic personal, que com un retaule religiós, mostra més que explica, la mort. En aquest cas, la mort com l’aventura que emprèn un home sabent que li queden pocs dies. Sabent que el temps que li queda serà un regal per gaudir i per fer net amb ell mateix. El primer comiat és la seva llengua, d’oc, i molts crítics no han passat d’aquest tros. El segon és el comiat amb la seva història, amb el rerafons religiós del catarisme protestant, del cura de Foncotut. I el tercer comiat, el metafòric de Marxilhat, amb l’ideal del progrés humà, a la fallida del marxisme tal com el coneixíem, i en l’infern que suposa l’artifici d’una vida eterna, que ens recorda la pel.lícula “Zardoz”. En el fons, el protagonista vol ser persona abans que cosa, i s’estima més una mort digna que una vida artificial. Sembla que la tria de Clermont Ferrant sigui atzarosa, però, no gaire lluny d’aquí, recordarem el viatge de Robert Louis Stevenson per l’Alvèrnia al segle XIX, i el camí que va fer porta avui son nom. Certament, l’escriptor escocès malalt de tuberculosi, es va estimar més trepitjar la terra occitana per comprendre també les seves arrels.

Arrels nostres també, dels catalans que compartim amb l’occità i el provençal, el tron comú de l’arbre de la llengua, crescuda en diferents branques que ombregen i omplen d’aire els nostres pulmons. Benvinguda sigui la traducció de Joan-Lluís Lluís, però si podeu aventureu-vos a tastar la font original, i el bon prefaci de Pèire Canivenc. Per sort, podem recolzar-nos en el nou diccionari Occità Provençal-Català de Joan-Daniel Bezsonoff editat per Llibres de l’Índex just acabat de sortir.

Sigui com sigui, afrontar la mort no és gens fàcil, cal tenir molta fe, i molta esperança en la resurrecció. Sabem que ens morim, i que per sort, altres persones naixeran. Aquest és el testimoni que ens vol transmetre el llibre de Joan Bodon. Perquè tal com diu la profecia: “Als set-cents anys lo llorer reverdirà”.

Sant Boi i son Lloc a la Història Clàssica

En el progrés d'un poble i de la seva gent és important conèixer la seva història per ser conscients de qui són, i d'allò que els fa ser persones. Actualment el paper de Sant Boi queda difuminat com un de tants satèl.lits a l'òrbita de Barcelona. Però tot i tenir aquest paper de secundari, realment és un dels que més destaquen en les pel.lícules clàssiques. Avui, és festivitat de Sant Baldiri, o Baudilium en llatí, 20 de maig, conegut amb el nom popular i germànic de Boi, que vol dir jove, igual que el de Boy anglosaxó. El sant, que va ser martiritzat a Nimes, la ciutat que termeneja l'antiga Gal.lia Narbonesa, és un testimoni del  paper de frontera que ha tingut la nostra població. Certament, encara que la majoria d'historiadors diguin que la frontera estava a la Jonquera, jo dic que Sant Boi, tant com el Llobregat, era la frontera de la Gàl.lia, i que de Berà enllà, entràvem a Hispània.
Altres elements confirmarien aquesta tesi, com la presència en el camí del nom romà Ad Fines, al final, als confins del territori de la província romana que tenia la capital a Narbona. O el fet que des de Roma es va considerar la importància de la narbonesa pel fet de pertànyer al rang de les províncies senatorials. Les vicissituds viscudes des de la invasió romana durant les guerres púniques,  les lluites durant les guerres sertorianes, i entre Pompeu i Iuli Cèsar, ens assenyalen una frontera que mil.lenis abans ja anava des del Pallars formant un arc que es tancava al Llobregat, i que amb l'Andalus es va reproduir.
Per això, Sant Boi té un paper molt important documentat ja des de l'època ibera, des del segle V aC, amb les excavacions realitzades al nucli antic, on destaquen la mina de ferro, i les troballes de les termes romanes posteriors. La presència del mar a tocar del poble, el paper com a centre vitivinícola, i el fet de ser punt obligat de pas del riu Llobregat, pel camí entre Barcino i el Penedès, per anar cap a Hispània, ens ofereixen un tríptic explicatiu de la seva importància.
A nivell acadèmic tot això planteja més preguntes que respostes, i moltes vegades quan la resposta no agrada, es deixa el paper en blanc. Així ho he observat, i és fa més palès quan llegeixes amb atenció el bon treball de Victor Hurtado, Atlas Manual d'Història de Catalunya, de Rafael Dalmau Editor del 2014.
Tot i que els resultats de les excavacions es van fer públics el 2007, Sant Boi no figura en el mapa de les explotacions mineres de ferro d'aleshores. Ni es fa valer que s'hagin documentat tres termes en el mateix lloc, quan poques poblacions romanes les van tenir, ni que fos, successivament.
L'Atlas fa unes observacions molt interessants, com per exemple, que les divisions provincials estaven orientades d'est a oest, cosa comprensible si mirem el mapa des del punt de vista de la capital, que era Roma, el centre del món. Esperem que el meu al.legat com a advocat de Sant Boi sigui tant escoltat com ho va ser el testimoni de l'Amadeu Hurtado, per entendre que Sant Boi també té un paper central en la història dels catalans.

El Judici de Verntallat

Aquestos dies s'està preparant la Remençada al Vallès. Vol ser un espectacle musical per recordar els pagesos remences i la lluita per emancipar-se del feudalisme. Cinc segles després de l'Any Mil, al Principat de Catalunya, el món feudal havia perdut la seva raó de ser. La decadència es manifestava en una crisi econòmica i social. Els senyors havien perdut sobretot la funció de protegir i defensar la població, les fronteres es trobaven molt lluny, i només podien mantenir-se vivint de les rendes i drets de les seves terres.

Aquesta crisi va esclatar en guerres civils, amb diferents contendents: no només entre pagesos i senyors, al camp, o entre els artesans i mercaders a les ciutats, sinó també amb la naixent monarquia absolutista. Per tenir-ne una bona panoràmica del segle XV, us recomano el llibre de l'historiador Miquel Freixa sobre "Francesc de Verntallat", publicat per l'Editorial Base. Un bon resum de la seva tesi, seguint el discurs històric narratiu, que tot i no assolir els nivells de George Duby, és molt notable.

Verntallat va ser una de les figures senyeres que van encapçalar els diferents bàndols del conflicte. També ho van fer el comte Hug Roger III de Pallars, per part de la Generalitat. I el gran guanyador va ser Ferran II, comte de Barcelona, i rei d'Aragó.  El conflicte es va polaritzar entre els pagesos, que per poder alliberar-se dels juraments de fidelitat als senyors, havien de pagar una quantitat de diners a canvi, que era la remença; i els senyors, que per mantenir el seu patrimoni necessitaven els drets i serveis dels pagesos. Allò que havia anat tot junt fins aleshores: els drets de la terra i els juraments de fidelitat, van passar a ser la falsa dicotomia que cadascú argumentava defensar. Els drets de la terra per part dels senyors, com a sistema jurídic equitatiu, i els juraments de fidelitat per part dels pagesos envers al comte de Barcelona, com a monarca, o únic senyor feudal.  Al darrera d'ells, empenyent-los, hi havia tota una colla de personatges i de gent.

Les violències que hi van haver en l'anomenada Guerra Civil Catalana van ser grans, i van perjudicar força el país i la seva gent. Tot i així, caldria emmarcar-les en un procés judicial, que es va resoldre en la Sentència de Guadalupe, signada pel rei Ferran II . Cal entendre que tots i els aldarulls, mai es va deixar de negociar, pledejar més aviat, entre totes les faccions en lluita. Es tractava de demostrar que hom tenia el dret de la seva part, i que el sistema polític i judicial català era el marc per resoldre l'afer.

Com explica molt bé Miquel Freixa, Verntallat pertanyia a la baixa noblesa rural, com a donzell, esdevinguda pagesa. El mas era el fonament de la seva riquesa, però només en tenien la possessió, i van lluitar per poder tenir-ne la propietat, el domini ple. No van aconseguir tot els objectius amb la sentència final, però a partir d'aquesta es va iniciar un procés de consolidació de la pagesia catalana tal com la coneixem fins avui dia.

Aquest canvi el va viure Verntallat durant tota la seva vida, i mai va perdre de vista l'objectiu d'alliberar la gent de les servituds. Va liderar els pagesos de remença fidelment. El relat de les guerres remences és molt apassionant. Sembla que hi hagin tous i radicals, de la muntanya o del pla, crueltats i generositats, conflictes familiars i fidelitats personals en joc, canvis sovintejats de bàndols, crims i traïcions a dojo, i entremig de tot això, els tres personatges cabdals eren ben conscients de lo que s'hi jugaven. Les tensions entre la muntanya i la ciutat de Girona, entre els remences Francesc de Verntallat i Pere Joan Sala, entre el comte de Pallars i el comte de Cardona pel control dels ramats i el mercat de la sal. Entre el rei d'Aragó i la Generalitat de Catalunya, amb els antecedents de la mort del príncep Carles de Viana, fill de Joan II. Les morts massa sospitoses del comtes de Barcelona: Pere IV, de Portugal, o del lloctinent general, el Marquès de Lorena. Què més us diré?.

Si la societat feudal es caracteritzava per la divisió de l'autoritat entre els tres ordes, i un poder únic, aquí també assistim a la lluita despietada de tres àguiles. Qui va rebre de valent va ser el comte del Pallars. Va perdre-ho tot, fins a la vida, tal com havia passat amb el comte d'Urgell, a favor del comte de Barcelona. Aquest últim, Ferran II, va mantenir una política natural d'anguila per afavorir els seus propis interessos, treient profit i manipulant els pagesos i els nobles. Verntallat va ser temptat amb el títol de vescomte d'Hostoles, pels serveis prestats a la monarquia. S'endevina un regal enverinat per allunyar-lo dels interessos dels remences. Verntallat no va dubtar de lluitar fins al final contra Ferran II perquè complís les promeses fetes. La seva perseverança i bon judici van permetre que pogués retornar a la Garrotxa, a la seva vall d'Hostoles.

Hi ha una paraula germànica, horst, que té un significat molt escaient. Si accepteu la meva proposta etimològica d'Horst-Ol. "Ol" seria alt. I el mot "horst" és el niu de l'àliga. Francesc de Verntallat va esdevenir aquest animal totèmic, enlairant-se per sobre del castell d'Hostoles, de les parets del Far, esguardant les terres, les aigües del Brugent, i la gent que van saber lluitar per la seva llibertat. Enguany, aquest 2015, encara podeu recordar els seus noms anant a veure l'exposició sobre un dels llibres del Sindicat Remença.