Bola de Gelat a 1 Euro

Aquestos dies surten notícies econòmiques que els diaris titulen de poc encoratjadores a nivell d'Europa, o a nivell mundial. Les xifres estadístiques generals parlen d'estancament, però veig que a cada lloc no té el mateix significat. Sobretot quan m'enrecordo de les vacances passades a Alemanya, al land de Baden-Wurttemberg. Va ser al mes de juliol, aterrant a Stuttgart el cap de setmana del mundial de futbol del Brasil. El diumenge, la ciutat celebrava amb alegria la victòria, i les banderes s'exhibien desacomplexadament, sense recança. L'ambient era el d'una societat dinàmica, que malgrat els seus problemes, viu còmodament, i la prosperitat va agafada de la seva mà. Es pot comparar la situació d'aquest país amb el de Catalunya? O amb la de Portugal, la de Rússia o els USA? La veritat, que es troba al carrer, no quadra gaire amb les estadístiques que sorgeixen dels ministeris d'economia dels estats. Els indicadors econòmics nascuts de les facultats semblen sotmesos a la llei dels interessos aliens. 

Cal relativitzar una mica les grans xifres que apareixen als titulars. No és el mateix una reducció de preus quan el nivell és molt alt, que quan estan més ajustats. Com a exemple, tenim el preu d'una bola de gelat en aquell land, un dels més pròspers de l'estat. Els immigrants italians dels anys seixanta i setanta van obrir moltes pizzeries i gelateries d'excel.lent qualitat, i ara els amos dirigeixen equips de cambrers, de diferents països, que han vingut per la feina. Doncs venen cada bola de gelat a 1 euro, dues boles són dos euros. Pel que fa a Catalunya, si agafes un gelat de qualitat semblant, et costa més de 3 euros! I això que allà els salaris són força més alts que aquí. Ens adonem clarament de dues coses, que el cost de la vida a Alemanya és més baix, i segona, que aquí ens estan prenent el pel, o la cabellera. Altres informacions diuen que en un altre land alemany, el de Rin del Nord-Westfàlia, la bola de gelat baixa cap a noranta o vuitanta cèntims. De manera semblant, el cost de la vida a Castella o Andalusia és més barat que a Catalunya, cosa que referma la tendència dels immigrants a tornar al poble d'orígen perquè aquí no podem mantenir dignament la població, i els catalans ens convertim altra vegada en emigrants sota les pressions del latifundistes espanyols i col.laboradors.

Això sí, vam poder veure que a Alemanya estan al mig d'una bombolla immobiliària. No hi ha cap poble gran o petit que no tingui una grua com a mínim, o que es vanti de fer una biblioteca nova o una piscina com la que tenen els del poble del costat. També cal dir que els nivells són relatius, que no té les magnituds que es van donar a l'estat espanyol, i d'altres llocs. Per afavorir la demanda interna, el president del Banc Central alemany encoratjava als empresaris a pujar els salaris en un 3% com a mínim!. En conjunt, això significa que abans del final del mandat, l'Angela Merkel i del govern de grossa coalició, CDU i SPD, hauran d'afrontar problemes grans. Més grans que no la pujada del preu del gas que preparen els russos la tardor vinent, per a compensar, com a mínim, les rebaixes que han hagut de pactar amb els xinesos. . La sensació que tinc sobre la victòria d'Alemanya en el Campionat Mundial de Futbol em recorda la història del Cavall de Troia. Estic segur que se'n sortiran millor que aquí! Almenys mentre el canvi de divisa gelat/euro estigui 1 a 1.

Exàmens de Consciència

Els mesos d'estiu, un cop acabat el curs escolar, i quan la gent enceta el període de vacances, també són moments propicis per a la reflexió. Encara que no sembli que el temps s'adigui a aquesta activitat, el descans , sigui de manera activa o passiva, permet estones de solitud. Prenent el sol a la platja, contemplant el paisatge, llegint algun llibre, o altres instants en que vola lliurement el pensament. Per contemplar el voltant, però sobretot, el nostre interior. Donem un cop d'ull als mesos passats, tant o més que al cap d'any, per fer balanç. Aleshores podem trobar-nos amb situacions que ens comprometen, i que cal afrontar. 

A la tornada d'un parell de setmanes de vacances al juliol, la notícia sobre les revelacions de Jordi Pujol van sorprendre'm per l'impacte que havien generat entre la gent del nostre poble. Considero que ha estat dur per a molts que el tenien idealitzat, però crec que ha estat una cosa molt bona per a tothom, incloent al mateix polític. Com ja intuïem uns quants, però d'altres no n'eren prou conscients, la neteja havia de ser profunda per encarar el futur. Per evitar que dels pecats del pares, els fills surtin geperuts. Catalunya s'ha tret una bona gepa, i podrem continuar caminant envers la terra promesa. 

Mossèn Ballarin defensa a l'ex-president en nom de l'amistat, i jo tampoc li faré estelles. O és que el pacte de la "transición" no incloïa un benestar per a la majoria, i especialment, per a les classes dirigents? Això s'ha vist que tenia uns fonaments de sorra, que malgrat el ciment posat, s'estan desfent amb el pas del temps. Ningú recorda quan la terra es va empassar els adoradors del vedell d'or a la muntanya del Sinaí? Des de les muntanyes també ens arriben algunes altres lliçons. 

En aquest cas, parlo del Pedraforca i de l'actitud exemplar de l'Agustí Torrents, de Sant Boi de Llobregat. Providencialment es va recuperar d'una lesió perillosa en una expedició a l'Everest, per trobar-se amb la mort l'any 2006 al cim de la muntanya que s'estimava. Després d'uns quants anys, ara al juliol del 2014, es va celebrar un merescut homenatge del seu partit polític, CiU, al qual va assistir com a convidat estrella el president Pujol. Encara mantenia intacte el seu carisma, malgrat el pes de l'edat en el cos i en la seva memòria prodigiosa, la qual també li començava a fallar. Potser els noms no li sortien com cal, però crec que va comprendre perfectament el cas de l'Agustí Torrents. L'experimentat escalador es va separar del seu grup per pujar per una drecera més curta, acompanyat d'un jove. Els càlculs li van fallar, i es va trobar en una situació compromesa quan va relliscar sobre les roques. El jove li va donar la mà per aguantar-lo, i ell, en veure que la seva caiguda els arrossegaria a tots dos, es va deixar anar. Ara mateix no sabem del cert si aquesta lliçó exemplar va servir per decantar o no la decisió de Pujol setmanes més tard. Això només ho sap ell, però la seva confessió donarà pas als joves que vindran. 

Per una altra casualitat, vaig trobar a la taula de canvi de llibres l'edició en català de "Les Confessions" d'En Rousseau. Editades dintre de la col.lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal. No sé si algun dia me'l llegiré, però estic segur que les noves generacions no cauran pas en el perill de ser tant "càndides voltairianes", com alguns que al seu dia vam confiar en aquella "transición". Haurem de rellegir més aviat "l'Emili o de l'Educació" per poder fer pedagogia política. Molts ponts ja s'han caigut, com el del Pacte del Majestic, que oferia en un pacte no escrit, beneficiar-se dels guanys de les classes altes espanyoles, com també amb el cas igualment paradigmàtic de Maria Antònia Munar, a les Illes. O l'ensorrada de la reforma de l'Estatut. Ara cal traçar i aixecar camins nous per poder assolir la nostra llibertat. I pagar el preu que cal per la llibertat, com va fer al seu dia, l'Agustí Torrents.

Danses Universals de Falgars

Ara que les flors de la magnòlia es baden aquestos principis de juliol al Baix Llobregat, encara recordem la segona Pasqua de juny passada a l'Alt Llobregat, a la vall de Lillet. Un cap de setmana intens a la capçalera del riu, fins a les fonts del Llobregat. Allà als peus de Castellar de N'Hug, vam poder sentir encara la força de l'aigua del desglaç primaveral corrent riu avall.  La seva corrent ens refrescava de l'aire xafogós d'aquells dies. L'ombra dels arbres i les prades verdes convidàven aviat a fer parades durant les excursions. Per sort, les nits passades a la Pobla van ser fresques i suaus, ajudant al descans i la son.

Tant per la banda del Bastareny, a Bagà, com pel Llobregat, a la Pobla, són valls fresques d'est a oest, que acompanyen pel sud la serra del Cadí-Moixeró. I quan estan nevats, els seus cims hivernals encara es poden divisar des de les alçades del Montbaig-Montpedrós, a la part baixa del riu Llobregat. Com que el transport públic no cobreix prou bé tot el seu recorregut, amb horaris escadussers, esperem amb molta il.lusió que la Diputació de Barcelona enllesteixi el projecte de fer tot el riu practicable a peu i en bicicleta.

Tot i que l'alcalde de la Pobla ens va comentar que treballàven en el projecte, de moment en alguns trams, segur que estava més pendent de la notícia que hem conegut aquesta setmana: una fàbrica d'embotits al poble. Està prou bé la idea, perquè el Bergadà hi gaudeix abastament d'una bona fama. Aprofitant l'ocasió, us recomano els productes de l'Aranyonet, per exemple, o si us agrada el dolç, els del vermut Muscarols, amb parents a tots els llocs, fins i tot, es ven a Sant Boi mateix...

De fet, el dia que en vam parlar era la Festa de Cinquagesma, que enguany va coincidir amb el dilluns de Pasqua Granada. I és clar, amb l'aplec de Falgars. Estava una mica seriòs, i potser el vam atabalar en un moment que estava més pendent de si faria bon paper al ball. L'ermita, ampliada en una bona esglèsia, i hostal annex, acull a l'esplanada de davant la Dansa de Falgars. És el moment culminant per als poblatans, després de la visita a la capella i del dinar popular a les prades generoses del seu voltant. Tothom hi fa cap, gairebé tothom en cotxe, fins i tot els músics. Pocs fan el camí a peu amunt des de la Pobla, com feien els seus avantpassats. L'esforç és recompensat, però l'esperit de poble viu que es manifesta durant el ball encara ho és més. Vestits amb roba del segle XIX, la parella d'amos i l'hereu i pubilla obren el ball fent cercle. Després d'algunes passades a pas de ball pla, es va convidant a tothom a seguir la rotllana. Aleshores, gairebé tothom s'hi afegeix, i qui no ho fa, també ho contempla amb emoció. És una ofrena a la Mare de Déu Trobada, a una comunió popular entre la gent i la seva terra. Després, encara es ballaran corrandes, i al capdavall, sardanes.

L'aplec té allò que molts diuen de tradició carrinclona, o pagesota, sobretot per part dels partidaris de Can Fanga, i una bona capelleta de progressistes també depassats pel post-modernisme, vés per on, que impera a moltes ciutats. S'establiran comparances, competicions entre dos pols que es voldran oposats, sense tenir en compte que tot és cultura. I que posats a fer, la revista Monocle, abanderada d'un cosmopolitisme global, centrada en una cultura urbana potent, però més aviat de disseny, no té prou empenta. Per cert, el darrer número porta un reportatge sobre les cases Walden de Sant Just Desvern, per la qual cosa, també us la recomano.

Tot i aquesta suggerència, us diré que la Dansa de Falgars encara us agradarà molt més. En tantes danses populars o etnopolistes, ens adonem que totes van més enllà, són danses universals. Són més autèntiques i reals que el turisme cosmopolita al qual la ciutat de Barcelona, com moltes altres del món, s'hi han entregat. Com que el sentit cosmopolita s'ha reduït a l'homogeneïtzació de gustos, el sentit universal fa que poguem parlar de respecte per les persones i la diversitat dels pobles. Per això, a la dansa de Falgars, tots ens podem vantar de ser catalans universals.

Economia d'Aparador

Aquest mes de maig s'ha celebrat la sessió inaugural d'una ronda de finançament de projectes empresarials novells. El lloc triat ha estat la sala d'actes d'una prestigiada escola de Barcelona, Diagonal amunt, un dimarts entre setmana. A més del representant del centre educatiu, calia afegir el d'un banc, d'una empresa energètica, i d'una agència de la municipalitat. Tots ells quatre van fer servir un castellà ben farcit d'americanismes econòmics per demostrar que, malgrat ser provincians, estaven al cas de les influències que els arriben de fora. Com que era a Barcelona, van recalcar que aquesta era una segona sessió, doncs la primera s'havia celebrat ja a Madrid. L'ambient era prou relaxat, perquè van començar un quart d'hora més tard de l'horari programat. Després van apressar als jovençans a exposar els seus projectes en menys temps del que van gaudir ells quatre, a cadascuna de les intervencions respectives. Amb gran naturalitat, van fer notar que l'acte més interessant seria el coctel posterior per poder fer conversa i coneixences, si cal ben entrada la nit. Suposo que l'endemà dimecres tenien horari flexible al seu lloc de treball. No sé si amb aquestes pinzellades ens hem fet una idea dels vicis adquirits. Característics d'una economia de relacions públiques i connexions, on sembla que la crisi no els afecta gaire, i no ho podrà pas esmenar.

La ronda de finançament va aplegar força gent, però no sabem si hi havia molts inversors, o molts acompanyants. Alguna de les idees no estava malament, i es notava l'esforç de tothom per tirar endavant. Però no hi vaig trobar creativitat: els ponents feien les exposicions calcades en el disseny, un ús familiar de les tècniques informàtiques i del vocabulari econòmic que fa al cas, com a bons escolans, seguien les regles que els han ensenyat d'acord amb un patró determinat. Algú haurà vist "Padre Padrone" dels Germans Taviani?. Pel que fa als padrins, es van fer més autopublicitat que altra cosa, i alguna cosa no quadrava: si els tutors dels projectes ja havien apostat per tirar-los endavant, per què l'obrien al finançament d'altres socis? les empreses patrocinadores tenien, i tenen, capital de sobres per fer-les rodar sense parar.

La resposta la vaig trobar reflexionant sobre un curt passeig que vaig fer abans d'entrar a l'acte. Carrer avall, vaig trobar la famosa porta gaudiniana que guarda l'entrada a uns jardins. Un porta amb el drac bramant, boca oberta, ensenyant els ullals i remenant una cua amb maces punxegudes. Obra d'artesans, més que de fabricants. Els senyors de Barcelona de principis del segle XX contemplaven aquest treball. Admiraven el talent, l'originalitat, i la distinció. Avui dia, cent anys més tard, ja no tenim gaires artesans ni grans senyors.

Potser hem guanyat en tranquilitat i bons aliments, però això ha convertit l'economia en aquesta mena de marketing, d'anunci que s'estava rodant just al carrer del costat. Un "spot", que dirien en anglès, una escena en un bar. Una economia de cartró pedra, els focus enlluernadors i pensat per durar una campanya, que és tant com un sospir de focs artificials. I aleshores l'economia va de bombolla en bombolla, de campanya a campanya, de manera permanent. La ronda de finançament, la qual es va desenvolupar després d'aquest rodatge premonitori, estava enfocada a mostrar la generositat i els pectorals de les empreses patrocinadores. Els altres estàvem de comparses. Si l'economia ha de dependre d'un anunci publicitari provincià com aquest, tenim crisi, no per anys, per dècades!. Lluny de la roba, que deien els meus pares d'aquesta gent. També sabem com n'és d'estreta la porta del cel.