La Paradoxa Casanova

Ahir, 28 de març, es va celebrar un acte molt important amb la presentació de la Taula pel Dret a Decidir al Baix Llobregat. Més enllà de la significació política pel nombre i la qualitat dels representants que hi van participar, com pel lloc on es va fer, el punt central és la lluita pel dret a votar, el qual és un dels fonaments dels drets civils.
Aquest acte polític s'ha esdevingut pocs dies després d'una sentència d'un tribunal espanyol al voltant de les diferències en els registres de parelles de fet, que existeixen per raó del dret civil privat. Com que els jutges del tribunal han dit que això no pot ser perquè "todos los españoles son iguales ante la ley", han decidit que aquestes registres no són legals. Una cosa tant forassenyada i demagògica elevada a sentència judicial diu molt poc d'aquests funcionaris de la justícia. No només s'han saltat qualsevol significat d'equitat, sinó que a més s'han saltat el seu dret castellà! Ja podem recitar "Setze jutges d'un jutjat es mengen el fetge d'un penjat..."
Com que no crec pas que sigui l'última, ni ha estat la darrera atzagaiada justiciera, cal tenir ben present, com a catalans, que som lliures i que el nostre dret civil és vigent. I només pel "justo derecho de conquista" ens poden aplicar el dret espanyol. Existeix una contradicció evident, que es manifesta en allò que anomeno "la paradoxa Casanova".

Per entendre aquesta paradoxa, us recomano l'acte que avui, 29 de març, a partir de les sis de la tarda, se celebrarà a l'Ateneu de Cervelló, al carrer santa Anna. El programa presenta dues conferències. La primera parlarà de la Guerra de Successió al Baix Llobregat, presentada per En Josep Llurba, i la segona, parlarà de les Constitucions catalanes, presentada per En Miquel Manubens. Aquest darrer conferenciant català fa anys que va recordant als desmemoriats que tenim dret i constitucions pròpies. La seva pàgina fa pedagogia amb la paraula Devolució, un concepte legal que vol fer entenedor als seus oients catalans, i també, als de la resta del món, equiparant-lo a l'ordenament jurídic anglosaxó, que s'hi escau més.
Més enllà de les qüestions semàntiques, en el fons, els catalans estem reclamant les llibertats perdudes fa tres segles. Com que la llibertat té molts camps d'expressió, però es té o no es té, cal tenir en compte que és un dret fonamental de la persona i dels pobles. Doncs, cada gent per ser poble té el seu propi i ple dret civil.
Us vull recalcar la paraula ple, perquè amb el Decreto de Nueva Planta el rei Felip V de Castella, IV d'Aragó, va establir que ell dictaria els dret aplicable als catalans. I en el seu redactat va determinar que mentre no legislès, es continuarien aplicant els Drets i Constitucions de Catalunya...? En aquest punt es manifesta la paradoxa Casanova. A Rafael Casanova, doctor en drets, i a tots aquells juristes que defensaren i lluitaren pels nostres drets, els dono l'autoria d'aquesta formulació jurídica.
El dret civil català és general, o ple, no hi ha diferenciació entre dret públic ni privat, com passa amb al dret anglosaxó, i es fonamenta en l'usatge i el dret consuetudinari. A efectes legals pràctics, el Decreto de Nueva Planta, així com els altres edictes monàrquics, van deixar en mans del rei el dret públic, i els catalans vam poder mantenir el dret civil privat. La pervivència del dret civil privat ens ha salvat com a poble. Malgrat que el rei, amb les seves disposicions, l'anava sepultant amb els seus enterramorts o jutges.
Un altre punt de la paradoxa està en qui nomena el rei? Es fa per dret de sang, és clar. Però els catalans no tenim rei. El nostre sobirà és el comte de Barcelona, i per ser-ho, no val el dret de sang. Cal un jurament. I per això, tant Felip V com l'Arxiduc Carles, van ser comtes de Barcelona. Tots dos ho van ser, però tots dos van cometre perjuri. Perquè havien de defensar els nostres drets i constitucions i no ho van fer. El rei actual, proclamant-se hereu d'aquesta nissaga borbònica tampoc ho fa. Per això, per amagar aquest crim, el sistema judicial espanyol vol acabar d'extingir el dret privat català amb aquestes sentències, com per exemple, el dels registres. Aquestos funcionaris tan escrupulosos en la defensa de la igualtat "entre todos los españoles" no són conscients que acabant amb el dret privat, estan fomentant el renaixement del nostre dret civil ple? No se n'adonen que dicten, en nom del seu rei que els nomena, no ho oblidèssim mai!, sentències absurdes. Al final, ens estan dient que l'únic espanyol que quedarà igual davant de la seva llei serà, precisament, el seu rei. El qual, per més inri, és inviolable i irresponsable...
Els catalans estem caminant cap a la nostra llibertat, sigui amb una sola cama, la voluntat d'independència, o amb les dues, que inclouria el dret civil. Sempre serà millor anar ben calçats, no amb sabates desaparellades, si cal tots dos amb espardenyes o amb sabata, però amb el pas ferm.

Als dos costats de l'Exili

Aquestos dies es fan les commemoracions per als 75 anys del final de la Guerra dels Tres Anys i l'exili dels vençuts, la majoria nord enllà. També es va fer evident que es va viure un exili exterior, com també un exili interior. La repressió es va estendre durant anys, i encara avui dia la patim de manera més suau, però no per això, menys real. Les persones van haver de decidir entre romandre al nostre país o de fugir. Qui es quedava, més enllà de la derrota, podia trobar-se amb la mort a mans dels vencedors, cosa que va passar a més gent del compte durant la post-guerra.

Qui marxava, sabia que almenys viuria, i podria continuar lluitant des d'un altre costat. L'exili exterior, cap a França, on la majoria s'escampà precisament per terres occitanes. Amb l'aventura excepcional de la senyera d'Orà, en aquells anys, Algèria francesa. Per això, Tolosa de Llenguadoc té més renom entre els catalans que la població de Navarra. Si les Corrandes de l'Exili de Pere Quart resonen, també ho fan les més innocents del poema sobre la Noguera i la Garona de Mossèn Cinto. Els ponts de Tolosa creuant el Garona van ser una perspectiva viscuda per molts catalans.

Imatges que avui dia es poden trobar a les diferents poblacions que van veure passar aquella riuada de gent, travessant les fronteres estatals i els cims dels Pirineus. Dels passos de Banyuls, la Jonquera, la Vajol, el Coll d'Ares, etc... allà a França, que volen endolcir la fugida, amb el nom de Camins de la Retirada. Al mig de l'hivern, com així va ser de cru aquell any. L'estat francès va obrir les portes, però es va cobrar el seu peatge. Com ja havia fet segles enrera als comtats de la Catalunya Nord. De la monarquia borbònica a la república francesa, per als catalans representava que assolies la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Teníem tot això, però no podíem ser catalans. A l'exili interior, vam patir també molt. Podíem ser catalans, a l'estat espanyol, sense llibertat, ni igualtat ni fraternitat. Molts van morir per aquesta raó. La consciència de ser esclaus també ens va mantenir vius. Per això, hom havia de triar entre ser o tenir. I els catalans des de fa segles, ens fan ballar el cap amb aquest dilema. Quan de fet, el que Hamlet planteja que és: "ser o no ser".

Fa cinc anys es va fer un gran exercici de recuperació històrica d'aquells fets, cosa que va permetre rescabalar la memòria d'aquells anys, incloent tots dos bàndols. Un exemple, és el llibre de Joan Manent, "Records d'un sindicalista llibertari català". O el llibre de Vila-Abadal titulat "Catalunya, la meva Nació dissortada i decadent" és un esforç d'honradesa i passar pagina. A Catalunya s'ha fet un gran re-coneixement de les coses que van passar aleshores. I això ens ha permès avançar com a país i com a poble, malgrat tot. En el fons, no hem de triar ni que ens facin triar com Ulisses. Ni Escil.la ni Caribdis ens han de lligar les mans. Espriu deia que un poble no pot ser si no és lliure. En aquell vers resumia la veritat que cada persona, com un tot, ha de ser lliure, ser fratern i ser igual perquè el seu poble sigui com tots els altres.

Diàlegs de Joan Mascaró amb l'Índia

L'any passat vaig demanar uns llibres a l'editorial Moll, que em van ser enviats de seguida. Una campanya de suport per internet havia fet que donés un cop d'ull al seu catàleg, el qual em va fer recordar En Joan Mascaró, i el seu magnífic llibre "Llànties de Foc". Com que ja el tenia, em vaig fixar en uns altres, com el de "Diàlegs amb l'Ìndia", que he acabat de llegir aques mes de gener. Entremig han coincidit tota una série de notícies relacionades entre Catalunya i aquest llunyà país. La visita castellera als govindes, o el casament d'una rica hereva hindú a la ciutat de Barcelona, fins a les més recents com l'entrevista periodística amb el rector de la universitat americana de Harvard, o les relacionades amb una empresa mixta que importa xals del Caixmir.

Les relacions de Catalunya amb l'Índia han estat fluctuant entre un eix espiritual, i un altre més material. Al primer trobaríem el filòsof i religiós Raimon Panikkar, i també Mascaró. Vicenç Ferrer, així com altres, es trobarien en un camí intermig. Aquesta dimensió espiritual amara la perspectiva cultural entre catalans i altres pobles d'aquell subcontinent. Però com explicita Joan Mascaró en el seu llibre, allò més important és l'esperit que es manifesta en la nostra vida, i la comunió amb Déu com un tot.

El llibre editat per Moll és precisament un recull de textos, pròlegs i escrits aplegats al voltant d'aquesta idea. Des de la justificació de les traduccions poètiques de l'autor, amb l'ànim d'arribar a tots els lectors, especialment als oients. Fins a la cosmogonia de les religions hindú i budista. De paraules de saviesa fetes per homes i adreçades a d'altres, del lligam entre Orient i Occident, sense maniqueismes ni dualitats contraposades. D'allò oriental que sembla politeista, o panteista, però que hom pot trobar també en les nostres religions monoteistes. És allò que ens fa conscients, malgrat tot, de la nostra unitat amb l'univers, i amb Déu. I del camí que representa la nostra vida per assolir aquesta comunió.

Després d'admirar de lluny les idees de Gandhi, els viatges dels famosos Beatles, de veure films com la "Boda del Montsó", etc.... resulta que aquí a Catalunya vam tenir una boda de pel.lícula, que Panikkar resta enterrat al petit cementiri de Tavertet, i que en Mascaró va construir un pont de paraules entre aquestes galàxies, que conformen moltes estrelles, i que a manera de petites llànties de foc van il.luminant les nostres passes per la terra.

Crònica d'un GAP de Quinze Anys

El dia 12 de novembre es va fer un acte de presentació del Club d'Ex-Alumnes de Gestió i Administració Pública- GAP de la Universitat de Barcelona. Va ser un dimarts al vespre a la facultat de Dret. Em vaig assabentar de rebot gràcies a una ex-companya. En una aula al costat de l'entrada van anar entrar els conferenciants, alumnes de l'actual curs lectiu i alguns exs, que ens vam saludar amb afecte. A primer cop d'ull, feia gràcia veure les noves fornades procedents de mar enllà, fills de la immigració dels anys 2000, i comparar-les amb les primeres promocions que èrem fills de la immigració dels seixanta i dels setanta.

A la taula de ponents es trobaven el Domenec Sibina, actual secretari de la Junta de la Facultat, la Marina Soler, que porta l'Escola de Postgraus, el Jordi Aguilar, i el Jordi Garcia, gestor dels ex-alumnes de la UB amb el nom d'Alumni, i l'Anna Passolas com a president del club d'Ex-Gap. La Margarita Camós presidia l'acte com a cap d'estudis. Tenint en compte que ara ja estem passant d'una diplomatura a un grau. Va ser interessant escoltar a cadascú davant d'una sala prou plena. Tanmateix, va ser un acte semblant al que vam fer a finals de la nostra diplomatura, això ja fa uns quinze anys. Si sabéssim anglès diríem que havíem cobert un "gap" de molt de temps, sense pensar que no estàvem pas fent la pel.lícula del "Dia de la Marmota".

Van reiterar els bons desitjos i buscant les oportunitats que es poden trobar avui dia, en un moment difícil. Ja al seu dia s'enfocaven les coses per cobrir secretaris municipals i tècnics tributaris. Fins i tot, es va tornar a parlar d'una carta que s'enviaria als responsables de les administracions públiques per millorar el reconeixement de la diplomatura. En fi, almenys les promotores del grup d'ex-alumnes van ser més realistes, i van tenir en compte que si hom no es fa respectar pas, ningú no ho farà per tu.

Han passat força anys, i sembla que la vorera de muntanya de la Diagonal no ha canviat gaire. Dintre de la Universitat és com la panxa del bou, encara es vol competir provincianament amb altres universitats de l'estat pel nombre d'alumnes, quan el món es veu des d'una perspectiva global i enfocada cap a aspectes qualitatius. Han passat moltes coses fora, bones i dolentes, però que afecten a l'administració pública especialment a l'Europa Occidental. La bonança econòmica va comportar l'augment de la corrupció, els vincles espanyols entre economia i política han arrossegat al pou les hisendes públiques i la crisi actual, al desprestigi dels partits polítics i les administracions com a bons gestors, que ho poden ser, però que s'han subordinat a interessos particulars i no al bé comú. Les normes administratives i legals s'han convertit en una selva on mana el més fort, en funció del carnet i els interessos, on el poder legislatiu i judicial estan sota el poder absolut de l'executiu, especialment de Madrid. Uns gestors que no responen davant de ningú, "irresponsables" en certa manera. I a qui molta gent els va votar, a dreta i esquerra, a cadascú la seva responsabilitat, incloent la dels funcionaris.

Solucions n'hi han, però cal fer molta feina per redreçar la situació. I en primer lloc cal garantir la independència de l'administració, tant privada com pública, de la direcció "política". Cal recuperar el valor de l'autoritat davant de l'excés de potestat, sense contrapesos adients. I el valor de l'autoritat es fonamenta també en la llibertat i en la responsabilitat. Aquest és realment l'espai que els diplomats, i sobretot, oficials administratius hem d'aconseguir omplir tots junts per obrir nous camins. La qüestió, després de quinze anys, encara ens l'hem de plantejar els antics i nous alumnes.