Crònica d'un GAP de Quinze Anys

El dia 12 de novembre es va fer un acte de presentació del Club d'Ex-Alumnes de Gestió i Administració Pública- GAP de la Universitat de Barcelona. Va ser un dimarts al vespre a la facultat de Dret. Em vaig assabentar de rebot gràcies a una ex-companya. En una aula al costat de l'entrada van anar entrar els conferenciants, alumnes de l'actual curs lectiu i alguns exs, que ens vam saludar amb afecte. A primer cop d'ull, feia gràcia veure les noves fornades procedents de mar enllà, fills de la immigració dels anys 2000, i comparar-les amb les primeres promocions que èrem fills de la immigració dels seixanta i dels setanta.

A la taula de ponents es trobaven el Domenec Sibina, actual secretari de la Junta de la Facultat, la Marina Soler, que porta l'Escola de Postgraus, el Jordi Aguilar, i el Jordi Garcia, gestor dels ex-alumnes de la UB amb el nom d'Alumni, i l'Anna Passolas com a president del club d'Ex-Gap. La Margarita Camós presidia l'acte com a cap d'estudis. Tenint en compte que ara ja estem passant d'una diplomatura a un grau. Va ser interessant escoltar a cadascú davant d'una sala prou plena. Tanmateix, va ser un acte semblant al que vam fer a finals de la nostra diplomatura, això ja fa uns quinze anys. Si sabéssim anglès diríem que havíem cobert un "gap" de molt de temps, sense pensar que no estàvem pas fent la pel.lícula del "Dia de la Marmota".

Van reiterar els bons desitjos i buscant les oportunitats que es poden trobar avui dia, en un moment difícil. Ja al seu dia s'enfocaven les coses per cobrir secretaris municipals i tècnics tributaris. Fins i tot, es va tornar a parlar d'una carta que s'enviaria als responsables de les administracions públiques per millorar el reconeixement de la diplomatura. En fi, almenys les promotores del grup d'ex-alumnes van ser més realistes, i van tenir en compte que si hom no es fa respectar pas, ningú no ho farà per tu.

Han passat força anys, i sembla que la vorera de muntanya de la Diagonal no ha canviat gaire. Dintre de la Universitat és com la panxa del bou, encara es vol competir provincianament amb altres universitats de l'estat pel nombre d'alumnes, quan el món es veu des d'una perspectiva global i enfocada cap a aspectes qualitatius. Han passat moltes coses fora, bones i dolentes, però que afecten a l'administració pública especialment a l'Europa Occidental. La bonança econòmica va comportar l'augment de la corrupció, els vincles espanyols entre economia i política han arrossegat al pou les hisendes públiques i la crisi actual, al desprestigi dels partits polítics i les administracions com a bons gestors, que ho poden ser, però que s'han subordinat a interessos particulars i no al bé comú. Les normes administratives i legals s'han convertit en una selva on mana el més fort, en funció del carnet i els interessos, on el poder legislatiu i judicial estan sota el poder absolut de l'executiu, especialment de Madrid. Uns gestors que no responen davant de ningú, "irresponsables" en certa manera. I a qui molta gent els va votar, a dreta i esquerra, a cadascú la seva responsabilitat, incloent la dels funcionaris.

Solucions n'hi han, però cal fer molta feina per redreçar la situació. I en primer lloc cal garantir la independència de l'administració, tant privada com pública, de la direcció "política". Cal recuperar el valor de l'autoritat davant de l'excés de potestat, sense contrapesos adients. I el valor de l'autoritat es fonamenta també en la llibertat i en la responsabilitat. Aquest és realment l'espai que els diplomats, i sobretot, oficials administratius hem d'aconseguir omplir tots junts per obrir nous camins. La qüestió, després de quinze anys, encara ens l'hem de plantejar els antics i nous alumnes.

La Trobada dels Homes Artificials

Fa unes setmanes vaig trobar a la taula de canvi de llibres un exemplar de la novel.la de Frederic Pujulà i Vallès: "Homes Artificials" editada l'any 1986 per Edicions Pleniluni. O millor dit, reeditada perquè la primera edició data del 1912, a la Biblioteca Joventut. M'esperava un llibre de butxaca per entretenir les anades i vingudes, però em va sorprendre molt agradablement. Amb una bona introducció de Joaquim Martí, que ens emmarca aquesta novel.la dintre del gènere de la ciència ficció. Però tant per l'argument, la fina ironia i el desenllaç tant original, va més enllà d'aquesta categoria assolint una gran profunditat.

Avui dia les tecnologies de la informació i la comunicació escampen una nova revolució tecnològica, no deixa de ser interessant que l'altra branca genètica també sigui portadora del mite del nou món, i una nova terra. Al servei de l'home nou. Però tot això també és vanitat humana. I en Pujulà ho exposa molt bé, tocant tots els temes que giren al voltant de l'existència: la forma i cos de l'home, les seves habilitats multiplicades, la capacitat del demiürg, de l'home com a creador d'un nou home o d'altres èssers, dels perills que s'esdevenen, etc...

En cert sentit, no deixa de ser un llibre de format clàssic, amb l'escena inicial de la visita que fa el científic misteriós, En Pericard, al despatx de l'advocat. A partir d'aquí, el protagonista rememora els esdeveniments, que partint de Catalunya mateix van a desenvolupar-se a la puixant ja aleshores capital d'Alemanya, Berlin. En Pujulà té l'encert de situar-se enmig de la ciència i la tècnica avançada en aquell moment. El protagonista abandona la pàtria cansat dels desenganys de la nostra societat, i buscant l'éxit de la seva missió en altres terres i gents més civilitzades. No era nou el sentiment cimer del poeta Espriu "Nord enllà", tanmateix, acaba trobant-se més aviat amb l'altre vessant del poeta Quart ...

La ironia no abandona en cap moment la narració, tot i que sembli massa sarcàstic de vegades. Sempre té aquest toc compassiu que rebaixa l'aspror. També és un llibre de crítica social, política i religiosa, de manera que les criatures "artificials" no abandonen pas les actituds massa humanes. Rient rient, ens va dient les veritats i ens fa pensar. I el final argumental és una gran troballa, antològic, ens retorna com sempre al sentit de l'existència: l'home nou sempre és un nadó, un infant.

Crec que és un llibre que mereix més estima, i que no es limita a ser "el primer llibre de ciència ficció en català". És un llibre que com els bons vins anirà guanyant amb el temps. Jo crec que si en Pujulà haguès estat traduït a l'alemany i a l'anglès l'any 1912, ens hauríem estalviat la Primera i la Segona Guerra Mundials. Ja podem inventar tècniques i homenoïdes, internets i genètiques, que per sort i gràcies a Déu, els homes no som perfectes.

Travessant d'una Banda a l'Altra

Normalment quan seguim un camí ho fem d'anada, i quan ho fem de tornada ja ha passat força temps. Això també ens passa a la vida, amb els moments viscuts que sabem que ja no podrem tornar enrera, i que ens fan mirar sempre endavant. Els humans tenim la gran sort de poder anar endavant i endarrera en el temps, gràcies a la memòria i al seu sedàs, que permet agafar diferents perspectives per enriquir els records. D'aquesta manera, tot i que el temps sempre és l'ara, podem pensar i meditar per projectar-nos en el futur i no quedar-nos estancats. Tenim la sort de construir ponts entre diferents moments del temps, i com aquestos ens obren camí d'una riba a l'altra, per sobre de l'aigua que corre.

Sota el pont s'ha obert un espai buit, és clar, però aquest buit ens permet posar un peu a terra a cada costat. També construïm ponts entre dues realitats, per poder veure la cara i el revers d'una moneda. Potser la imatge del mosaic, del mirall trencat, per conèixer la vida és millor. Però el pont també ens permetrà fer via pel camí.

Aquesta setmana els diaris van informar de l'homenatge que se li va fer al guàrdia urbà Juan José Salas. L'any 2006 va resultar ferit en el desallotjament d'un edifici ocupat a Barcelona. Li va caure al cap un test que el va deixar molt malferit. Per sort, se'n va sortir i està lluitant per recuperar al màxim la seva vida. La medalla que li han donat se la mereix per ell mateix, no tant per la utilització política que s'ha fet de l'acte per part del Ministerio. No puc deixar d'esmentar aquest cas perquè fa temps em vaig assabentar que era santboià. Però ara travessarem el pont de la memòria traçada seguint el cas, i recordarem també que aquella nit confusa va ser detinguda una noia com a culpable d'haver llençat el test al cap. La recordarem també perquè aquesta jove no va poder superar el procés judicial, i es va suicidar fa alguns anys. Aquestes coses de la vida també les trobarem en altres moments, i altres testimonis de la gent.

Un altre exemple seria el cas del llibre de Paul Preston: "L'Holocaust Espanyol", i com es va realitzar una persecució política clarament planificada, allargada més enllà del final de la guerra dels Tres Anys. Altres llibres ja n'han parlat sobre el tema, també més centrats en l'àmbit català, tant estudis a nivell de comarques, com de país, sobre la repressió i les morts a càrrec de cada bàndol en lluita. Encara corprèn més quan les víctimes estaven al mig, i no anaven al cent per cent amb cap dels contendents. Un dels llibres que ens permet travessar aquest pont històric és l'escrit per Ramon Vila-Abadal: "Catalunya, la meva nació dissortada i decadent!" publicat per l'editorial Gregal. La relació dels fets exposats en el llibre, al voltant de la Unió Democràtica de Catalunya-UDC aquells i els següents anys, són clarificadors. Aporten dades i llum sobre fets esdevinguts aleshores. Tant per la mort de Manuel Carrasco, del cas dels Maristes o de la Fatarella, de les responsabilitats polítiques, i com diu en l'escrit, exposant allò que ha sabut sense jutjar. És un llibre que vol servir la veritat, sabent des de quin punt de vista estem observant. En el fons, és vol donar testimoni de fidelitat a un mateix, i al nostre país, Catalunya, per poder anar endavant. Cal no deixar-nos arrossegar pel corrent del riu, i aprendre a construir i creuar els ponts per arribar a tenir un futur.

2013 Any Sant a Sant Pere de Roda

Vam pujar el cap de setmana a Llançà per fer l'excursió que tenia pendent a Sant Pere de Roda. La meva dona ja hi havia estat feia anys, abans de la restauració, i també tenia curiositat en aquest sentit per veure-ho. Des de Llançà es pot arribar en tren, i tombant cap a la dreta vam anar a buscar el sender marcat. Volia pujar directe pel coll del Perer, però em vaig equivocar i vam agafar el sender que puja pel coll de Miralles. Com que també feia cap al monestir, vam perseverar en aquest camí. Fent volta per darrera, sense tanta pujada de cop, anava serpentejant per l'oest de la serra d'Estela. És fa una caminada monòtona per l'espai pedregós, de bancals vinyaters, salpebrat d'arbres com pins o alzines, i alguna obaga ombrejada. Arriba un moment que la carena s'enlaira vertiginosament, i comences a encarar la costa deixant la vall i contemplant la plana de l'Empordà i els cims propers del Pirineu, en aquest setembre ja sense neu, però de bon temps assolellat i ventilat per la marinada, sense la tramuntana abassegadora que ens haguès fet recular.

La serra i la vall profunda ens recorden altres paisatges volcànics, d'una sequedat i duresa extrema, que porten al silenci com l'aire porta les olors de les plantes remeieres, com romaní o farigola. Poca gent pel camí, excursionistes i alguna marxaire que puja com una daina. Nosaltres anem seguint, mirant amunt cap al cim, i cap avall per contemplar la mar i la muntanya al voltant.

Després d'unes hores, hem arribat a dalt del coll, i podem enganxar-nos al GR11 que va cap a Sant Pere de Roda, cap al Mas Ventós. El camí agafa l'entrada de Santa Helena. Tant el monestir com el castell de Sant Salvador que contemplàvem de lluny es veuen a tocar. Cal aturar-se a Santa Helena, les recents excavacions i troballes fan que tinguem una millor perspectiva de la seva importància. La petita esglèsia s'aixeca alterosa, abocada a contemplar la mar des del seu pedestal. Una excel.lant porta d'entrada, que potser allotjava alguna comunitat femenina, com passa a Montserrat amb Santa Cecília.

El camí segueix fins a Sant Pere de Roda, i la voluntat de la meva dona supera el cansament per enfilar-nos fins al castell que es retalla sobre les crestes rocoses. El coster és fort, però quan entrem al recinte fortificat, la vista recompensa tot l'esforç. Com en el centre del compàs podem veure la mar des del Rosselló i les platges d'Argelers fins a més avall de la badia de Roses i el Baix Empordà. El cap de Creus i el Port de la Selva es fan petits als nostre peus, que s'aferren al terra com les murades que resten del castell. Continuant el passeig, es dibuixa al fons el massís del Montseny, coronat de núvols. I d'allà les nombroses muntanyes del Pirineu pujant de sud a nord, fins a la fita del grissenc Canigó. Al costat de Sant Salvador, les puntes dels miradors mostren els penons estel.lats.

Davallant de Sant Salvador contents, podem fer la visita al monestir. Una entrada ben endreçada, amb una ben equipada llibreria i botiga de "souvenirs". Lloaré els turistes francesos que van acompanyar-nos en el recorregut, eren els més nombrosos, fins i tot més que els catalans. El seu interès és digne d'esmentar, i més si els propis catalans no han valorat prou Sant Pere de Roda ni li han retornat una mica de dignitat fins fa pocs anys. Sant Pere és tant important per a la nostra història com poden ser Cuixà, Montserrat, Poblet i tants d'altres monestirs. Així com els altres s'arrelen a les muntanyes terra endins, Sant Pere s'arrela a la costa i la mar, semblant al monestir de Montealegre, per exemple. No és un monestir gran, però la restauració ha tingut la virtud de deixar a la vista el seu valor com a repàs de la nostra història.

Malgrat que ja no s'hi fan celebracions litúrgiques, la religiositat de l'espai s'encomana. I més quan ens adonem que enguany seria Any Sant: el 3 de maig, el dia de la Santa Creu, s'escau en diumenge. El mateix dia per cert en què va morir Rafael Casanova. Sense saber-ho, com passa a molts fets de la nostra vida, l'excursió s'havia convertit en romiatge. Per tenir-ho present, vam comprar la pellofa de record amb l'escut del monestir, dues claus encreuades. També vam aprofitar per carregar el recent volum que recull el Capbreu del monestir, el recull de les seves possessions en els temps de glòria, que el devien condemnar al tancament sobtat per les seves riqueses. S'hi esmenta Armenrodes, la paraula en germànic "armen" ja ens parla de pobresa i caritat, no pas d'un lloc llegendari ple de tresors. No només els monetaris, com el que es va trobar fa poc en recents excavacions, sinó per la seva influència en el món social, polític i religiós. El monestir projectava la seva llum com un far mar endins, i fins i tot, des de dalt hom té la impressió d'escoltar els versos de les Tombes Flamejants. Certament, anar a Sant Pere de Roda, i tot lo que en ell encara es pot retrobar, és obligat un cop a la vida.