Els Voltors i els Vedells d'Or

Sobre els cels de Catalunya, i a vora dels cingles pavorosos, s'enlairen els estols de voltors guaitant les possibles preses. Aquestos ocells de mals averanys cal tenir-los present, però no podem defallir. Només s'atansaran si el cos és mort, la vida encara els hi fa respecte. Joan Alcover té un poema titulat "El Voltor de Miramar" que és molt maco, amb un cert ritme de cançoner, amb una tornada que va repetint aquest vers: "No és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa..." L'anècdota del voltor capturat que no sap ensortir-se'n portada a la categoria de faula moral. Tants anys fa que com el voltor està dins la gàbia que també ens costa sortir, hem de saber que podem volar, i això vol dir tenir fe.

Ara estem passant moments molt difícils, sabem que les aigues s'han separat durant les manifestacions del juliol i del setembre, i que hem creuat el Mar Roig. Sabem quines són els nostres Drets i Constitucions, o anem camí d'enrecordar-nos. En aquest procés estem davant de la desaparició de tots aquells que van adorar el Vedell d'Or i veiem a les portades dels diaris com se'ls empassa la terra. Si no són els mateixos voltors qui s'estan menjant els cadàvers d'aquestos vedellls. En tot cas, als catalans ens caldrà seguir caminant pel desert per arribar a la terra promesa, la qual encara no sabem ben bé com serà. Potser com Moisès només l'albirarem, i tanmateix ens n'alegrarem molts més per tots aquells que hi podran sojornar. Caldrà demostrar-nos que Catalunya va néixer lliure, com qualsevol altre poble, ni més ni menys. Doncs com diu la dita: "qui ho té del néixer, mai ho deixa".

Tempestes de Vent Constitucionals

La corrupció vigent és una conseqüència de la manca de qualitat democràtica. Els nivells de merda que ofeguen molts àmbits són el símptoma d'una greu malaltia interna. De l'acabament d'un cicle polític anomenat la "transició", que va ser una "transacció", i que després de trenta anys ja ha arribat al final degut a l'acaparament del poder absolut per part de l'executiu, la subordinació del poder legislatiu i judicial a aquest, i tenint en compte que les estructures de l'administració pública, incloent les autonòmiques, estan afectades. Es pot discutir el grau, el percentatge, o qui és innocent o culpable. Evidentment cal discriminar, no tothom és culpable, sense tenir en compte quines responsabilitats té cadascú. I parlo dels polítics, dels votants, de les empreses i dels treballadors, etc... D'aquells que proclamaven als quatre vents: "España va bien"!

A partir d'aquesta premissa: que la corrupció és conseqüència, i no causa, es pot tirar endavant amb una neteja sòlida i fructífera per al "bé comú". Doncs sense això, les mesures seran populistes i efectistes, amb pocs resultats reals. Les manifestacions i les reclamacions es perdran com les ones que empeses pel temporal de vent moren a les platges i desfan contra les sorres i les roques.

Els canvis seran estructurals, sinó ens trobarem amb Lampedusa, i la dita que "cal canviar tot per a que res no canviï", però en el fons sabem que canvien les persones, i que realment s'enceta una etapa nova. Amb les seves esperances, que potser a la fi també s'esvaïran. Uns canvis que viurem enmig de la crisi, de faramalla i grans cops de guinyol, que veurem aquestos propers anys, enfocats cap al 2014. Mentre les ones s'aixequen altes, per sota, les corrents marines porten l'aigua on volen. Segurament ens trobarem amb l'abdicació de l'actual monarca en son fill, en una reforma constitucional de l'estat espanyol, política i territorial, i una major integració en el mercat comú europeu, sota comandament alemany. 

De cara al futur, caldrà lluitar molt, però també serà moment de fer un sentit homenatge a tots els que s'han mantingut ferms durants aquestos anys malgrat les adversitats. En això, us recomano el magnífic article d'Albert Om dedicat a l'alcalde Antoni Farrès. També cal agrair al Sr. Carod-Rovira, malgrat la seva amargor, que no va ser la "trobada" amb "algú" la responsable principal de la seva mort política, sinó precisament la política de "mans netes", entre altres raons. Encara trobaríem molts altres casos, com la lleidatana Maria Rúbies. De fet, la impossibilitat d'una reforma "constitucional" serà la mort d'aquesta "Constitución". Ja se sap que després del Dijous Gras arriba l'enterrament de la Sardina.

Rafael Casanova: el Valor d'un Covard

No entenia el títol de Sanchez-Pinyol, "Victus", fins que em vaig adonar de que es referia als vençuts. La paraula contrària és més coneguda com a "Invictus" o no vençuts. El nom de la novel.la està ben triat, és enigmàtic i contundent. Parlem d'una guerra de Successió, en la qual els catalans vam ser vençuts. Evidentment, no tots, doncs uns quants anaven a favor dels vencedors, els coneguts com a botiflers. Això passa a tots els conflictes, i a totes les guerres: n'hi ha de vencedors i vençuts. N'hi ha que davant la derrota s'estimen més morir. Altres fugen. I els tercers viuen com a esclaus. En aquells moments triem quina actitud volem prendre, i quina considerem més adient personalment. Aquesta actitud moltes vegades interior, té una repercussió externa diferent respecte a la gent que ens envolta. Per als altres pot graduar-se per una escala que va des del valor més alt fins a la traició, passant per la submissió. 

De les persones que van viure aquell conflicte tenim exemples a dojo, i els qui al seu dia van ser menystinguts, ara estan sent homenatjats en un camí de recuperar els fets i la veritat. Com en Villarroel, en Moragues, l'Ermengol Amill, etc... Tot i que de vegades no són sempre coincidents, com en el cas de Rafael Casanova.

Rafael Casanova i Comes era doctor en drets, i va ser nomenat Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona. La institució catalana encarava el final lluitant a ultrança, tenint la derrota ben present.  S'ha retret a Rafael Casanova que fugís, s'amaguès i que després de l'indult, continuès exercint. Sabem força més fets de la seva vida, que nasquès a Moià, es casès amb una Bosch de Sant Boi de Llobregat, i fos enterrat el 1743 a l'esglèsia de Sant Baldiri, a la capella coneguda com de la Pietat. Molta gent l'ha respectat com a un heroi, i altres l'han titllat de traidor i covard. Com que no és viu per defensar-se, ni crec que a hores d'ara estigui disposat a fer cas de segons quines opinions, faré esment d'alguns fets importants que van al seu favor.

La llegenda, o allò que s'ha explicat, ens diu que va ser ferit en una cama, i tret de la ciutat. El quadre el representa enarborant el penó de Santa Eulàlia en el moment del combat. Encara que es digui que va ser un covard, ell també era un combatent, doncs va lluitar-hi. Podem jutjar-lo des de la nostra perspectiva actual, és clar, però jo no tiraria la primera pedra. És evident que el romanticisme, des de la Renaixença fins al Modernisme el van agafar com a personatge exemplar, i van embolcallar-lo amb una bona aureòla.

Idealització a banda, crec que va tenir un paper destacat en la duríssima postguerra que va patir el Principat. Tot ell era "carn de presidi" diu la frase. Però davant la desfeta enorme moltes coses es van poder salvar. Entre elles, i la més important, va ser el dret. Vés per on, el Decret de Nova Planta conté un paràgraf en el qual Felip V de Castella i IV d'Aragó va establir que "en tot allò que no s'esmentès en el decret s'haurien de seguir els Drets i Constitucions de Catalunya"! Això en va sobtar molt, però quan te n'adones que Felip IV va jurar les Constitucions per poder ser el sobirà amb el títol de Comte de Barcelona, era evident que no podia trencar el seu jurament sense cometre sacrilegi i ser considerat perjur.

El decret en el fons va trencar el dret civil català en dos: per una banda el dret públic i per l'altra el dret privat. La monarquia assumia "absolutament2 que era font de dret públic, i deixava als particulars el dret privat. Ja sabem que de fet, s'empeltava el dret privat català en el dret castellà, i que poc a poc la branca s'ha anat assecant. Però això va permetre al nostre poble mantenir-se viu durant tots aquestos segles gràcies al sistema jurídic que ens sostenia. Comparant el nostre dret civil amb un cos, la ferida a la cama representaria la lesió en la cama del dret públic, mentre que l'altra va poder continuar caminant com a dret privat.

Una darrera puntualització, Casanova deuria d'haver intervingut en la negociació sobre el dret civil. No debades era Conseller en Cap, i doctor en drets. Calia una persona amb potestat i autoritat com a interlocutor dels vençuts davant dels vencedors. Potser es dirà que va ser un paper ben galdòs, però almenys es va salvar la nostra ànima. Encara més, la monarquia va caure en el parany jurídic de Rafael Casanova. Si la monarquia no complia els Drets i Constitucions, tot allò que hi anès en contra és il.legítim i il.legal. Tant si és des de fa tres segles com de tres anys. No és cap il.lusió, qui està fora del dret són els monarques i els seus hereus que van jurar defensar els nostres Drets. Si els castellans tenen una Constitució i un rei, nosaltres tenim moltes Constitucions i comtes. Aquest és el nostre as amagat a la màniga per quan faci falta.

Prim, Prim, Prim i mort ... de gana?

Està bé que es facin conmemoracions al voltant del 200 aniversari del naixement del general Prim, que es farà precisament l'any 2014. Les celebracions són molt lluïdes, els vestits militars força ben fets, aprofitant que el dia 27 de desembre del 1870 es va produir l'atemptat polític que va acabar amb la seva vida. A Madrid en saben molt d'aquestes coses d'honorar els morts, sobretot, si ells mateixos els traspassen. I sinó que li preguntin a José Rizal. Les intencions d'aquestos actes poden ser correctes, però tothom vol escombrar cap a casa seva.

Ja es veu que el diàleg democràtic traspua per tots els racons de la capital de l'estat. I està bé que es recordin de personatges catalans famosos i relevants en la governació de l'estat espanyol. Com Víctor Balaguer, Pi i Margall, etc... on els jocs de poder eren més equitatius entre els diferents pobles de l'estat. També en trobaríem uns quants d'aquestos personatges a l'estat francès: cal recordar el pintor Rigalt, Aragó, o el mariscal Jofre. En Francesc Pujols va defensar aquestes opcions en "La Solució Cambó", però va comprovar amb amargor que això només era vàlid en un marc català, vista la repressió política que va patir. En tot cas, es va adonar que calia ampliar aquesta solució a tot el món.

Tanmateix el diàleg passa molt sovint a l'"ultima ratio regis", és a dir, al monopoli de la força, que no és ben bé el joc del Monopoly amb fitxes d'armes. Quan es traspassen les línies vermelles que a Madrid han decidit, es va per la via directa. Per sort, això està molt mal vist a nivell internacional de la Unió Europea i de la Nato. Ara es fan servir altres estratègies, de caire indirecte, però efectives per a establir un setge en tota regla. Sobretot, en l'àmbit econòmic, amb la interrupció dels subministraments a l'enemic de tipus monetari o mercantilista, com el crèdit, o l'increment de la pressió fiscal a nivell públic i privat.

Tenim clar que el castell català acostuma a ser més petit, i actualment tenim força problemes defensius. Cal tenir en compte que els fossats del castell estan plens també de molta porqueria, i que l'aigua bruta no deixa veure per on s'escolarà tot. Fins al 2014 estic segur que tindrem molts moments per escoltar la famosa canço de la Trinca "Prim, prim, prim... i morts de ... gana"? Com deia un escriptor català que va escriure un llibre titulat precisament "La Fam", aquesta és font d'espavilament personal i col.lectiu, sens dubte. Esperem que no ens calgui remenar massa les escombraries per trobar allò que desitgem.