Estats-Nació i Democràcies Tricolors

Aquesta Setmana Santa pel Llenguadoc encara porta cua. El pensament se'n va cap a Alet, Cuixà, i Quillan, riu Aude amunt. D'Alet m'enrecordo de la catedral enderrocada durant la Revolució francesa. De Couissan, en francès, el palau dels senyors de la Joia. I de Quillan, el seu casc antic als peus del castell enrunat. Aquest darrer li fa de pare, amenaçador però alhora protector. Recordaré sobretot les tres bitlles que apareixen en el seu escut, i l'explicació que li dona avui dia la gent sobre el seu significat. Com en un conte, diuen que quan estàs arribant al poble, es veuen tres muntanyes. Una explicació agafada pels pels, ja que de fet, tota Quillan està envoltada per muntanyes, enmig de la vall formada pel riu ufanós.

Per als coneixents de l'Edat Mitjana, tant per les seves ombres, com per les seves llums, són ben visibles aquestes muntanyes: són els tres ordres feudals: guerrers, religiosos i artesans. L'Edat Moderna va escombrar aquestos i els va substituir pels seus valors socials. Va transformar-los en la Liberté, Egalité et Fraternité. I els valors socials de l'Edat Mitjana els va deformar i convertir en monstres. Però el temps posa la seva mesura a totes les èpoques, tal com va fer amb el triomf de l'Edat Mitjana sobre el Món Clàssic, i ara serà el torn amb la caiguda de l'Edat Moderna. Una caiguda que arrossega la seva societat, i les institucions de l'Estat-Nació.

Per això, la crisi econòmica actual en els estats-nació occidentals és un símptoma de la decadència social i política d'aquesta Edat Moderna. I les protestes "indignades" són la seva febre contemporània. La seva cura necessita anar al fons del cos. El mal es fa present en la crisi i el desordre dels valors de la llibertat, igualtat i fraternitat, els quals s'exhibeixen en les banderes d'aquestos estats-nació. Els poderosos aprofiten per esvair les fronteres entre el poder executiu, legislatiu i judicial aplicant a la seva conveniència els valors socials.

Vull dir que en un cas que potser necessita més igualtat i fraternitat, imposen la llibertat. Per exemple, a Catalunya tenim el cas dels peatges o de la implantació dels supermercats, passant pel greuge comparatiu amb la resta de l'estat, o en la desaparició de les botigues. En el cas del dèficit fiscal, imposen els valors d'igualtat i fraternitat, per sobre del de llibertat, ja que Catalunya és la seva esclava. I aquesta descompensació en l'aplicació justa de cadascun d'aquestos valors s'ha fet servir contra la societat que deia defensar-los. Tant és que s'aixequi una bandera espanyola republicana, no deixa de ser una tricolor descolorida, com una de francesa. El triomf dels estats-nació occidentals sobre els seus pobles ha fet que després del cim comencès la seva davallada.

Encara fa més gràcia, o amarga, la crua realitat de França, on després de carregar-se els seus pobles, es troba que on parlen més francès són en les regions conquerides i colonitzades a fons pel seu esperit "republicaine", i alhora les més pobres. No és estrany considerar el vot amarg del Front Nationale com el fracàs de l'estat, i del seu paper com a garant de la cohesió social. Oi més, quan enguany es commemoraven els cinquanta anys dels acords d'Evian i la descolonització d'Algèria. Amb unes efectes comparables als del 1898 per als espanyols. I comptant la repatriació dels colons, tot seguida dels "pauvres harkis" que hi van col.laborar, com expressen molts poemes. Què podem dir de la por a la marginació dels francs francesos per part de les zones o barriades dominades pels musulmans, quan ells van fer el mateix amb els "patois" i els seus pobles?. Els entenem, perquè sabem què sentim nosaltres davant d'ells. No és un símptoma evident d'aquesta crisi el fet que la diferència electoral dels candidats a la segona volta de les presidencials franceses fos precisament d'un tres per cent? Un ú per cent de liberté, egalité i fraternité? O com deien uns turistes brasilers davant del lema tricolor: aquest només és vàlid per als francesos?

No ploris pas per mi, Argentina

Aquesta setmana el Senat argentí va aprovar la nacionalització de l'empresa YPF, filial de la multinacional Repsol. Com sempre, alguns s'han emportat una alegria i altres no, tant per motius polítics com econòmics. Aquest cas d'YPF ha estat prou parlat arreu, però em centraré en les lluites polítiques i pel petroli a nivell econòmic. Queda lluny el record de la guerra per les Malvines o Falkland, que s'ha fet servir més com a maniobra de distracció sobre l'objectiu real de l'estat argentí. He pensat en l'encreuament de dues línies elèctriques de molt alta tensió, MAT, i una ha fet escac i mat a l'altra.

Sentiments i raons semblants són les que he tingut quan aquest mes d'abril em va arribar una carta amb deu folis numerats per banda i banda amb la resolució de l'expedient 42781 lliurat pel director de la secretaria general tècnica de la entitat pública etc...etc... Aena, sobre els fets del dia 3 i 4 de desembre del 2010. Gairebé després de divuit mesos, m'arribava una carta en la llengua imperial, malgrat que vaig demanar explícitament en l'escrit que volia les comunicacions en català. Ni cas! Els números no tenen idioma. Val més explicar tot això com un melodrama.

I un melodrama dels bons, ja us ho dic jo, amb l'acompanyament inexcusable de la famosa cançó "Don't cry for me, Argentina". Ja ens podem riure dels serials sudamericans, que aquest s'emporta la palma. Un serial que va començar fa força anys, i que després de mil no sé quants capítols, sembla ser que han guanyat els "bons". És clar, que tot dependrà de qui expliqui la seva història, o el seu conte. Els protagonistes han estat de tots els països i nacions: des dels "gringos", els "british", els "gallegos", passant pels "xinos" o els "jueus". I sectors immobiliaris, petrolífers, fons d'inversió, agents, famílies, ministres, directius executius, ... tot un serial que deixaria en segon pla la magnífica obra satírica i paròdica teatral "El Xarlatan", de la factoria del Teatre de Guerrilla. No us la perdeu tampoc, val la pena veure-la, i gaudir-la.

Com a bon melodrama, sempre trobareu la cara amable de la ficció, acompanyada d'un regust amargós. En fi, una barreja de sensacions, com us deia, que també se m'han fet presents amb l'arribada de la famosa resolució de l'expedient de la vaga dels controladors. Una fita en la lluita per desestabilitzar el final de mandat d'un partit polític espanyol per part dels partits opositors. Vist en perspectiva, a més dels motius econòmics d'un sector corporativista important de l'estat, que poc tenen a veure amb els treballadors que innocentment van ocupar les pistes, pensant que ocupaven l'aeroport. Jo vaig ser un d'entre tanta gent que es va trobar més penjada que un fuet.

Bé, tampoc no em puc queixar gaire, era moment de prendre-s'ho amb filosofia, i anar cap a casa, a descansar també. Cosa que també recomano als que se sentin perjudicats pel tema YPF, ja se sap que qui cull petroli les mans s'embruta. En tot cas, posarem per acabar un tango de Carlos Gardel, o potser Carles, ja que la seva mare era occitana. Ben mirat, si els passatgers de la vaga dels controladors es van trobar abandonats per un estat, que al final t'envia una resolució administrativa de vint folis, en ple segle XXI, jo ho reenviaria a Buenos Aires, a veure quina resposta donen a una resolució administrativa d'alt nivell. Potser se'ls hi escaparia un expressiu: qué boludos!. Per mi, no cal que pateixin pas, ja que nosaltres no som d'eixe món!

Fer la Clica o fer els meus Trinquets

La cosmovisió de les persones s'expressa mitjançant la llengua. La paraula cosmovisió tindria un so diferent en alemany, "Weltanschauung", per exemple, perquè ja sabem que diferents paraules poden significar lo mateix. Encara més, la riquesa dels pobles del món es veu en com aquesta idea presenta matisos diferents. Davant de la mateixa visió, no trobarem cap fotògraf que la faci igual. Aquesta riquesa es transmet de pares a fills, de mares a filles, i allò que no havies sentit mai de petit, avui l'has escoltat d'adult i ens hem meravellat que encara descobrim coses noves per primer cop a la vida.

Ma mare va dir fa mesos l'expressió: "fer la clica". I no tenia res a veure amb el teclat de l'ordinador. Vés per on resulta que vol dir ajuntar-se amb segons quines companyies de no gaire conveniència, i fer una colla per a propòsits poc clars. Encara em vaig meravellar més quan hi ha una expressió semblant en altres idiomes, fins i tot en alemany i en anglès, "Clique". Aquesta coincidència em fa pensar que davant del panorama social i polític a Catalunya, ma mare ha recuperat aquesta expressió. Davant de les amistats perilloses que estan practicant certs grups polítics, socials i econòmics. Un exemple serien els pactes entre CiU i PP, tal com van ser amb el segon tripartit, ... etc a nivell d'Estat Central i Generalitat. M'he sorprès més quan recentment he escoltat i trobat una segona dita: fer els meus trinquets. 

Fer els meus trinquets vol dir que una persona vol fer les seves coses en pau i tranquilitat, sense que la molestin, especialment quan està a casa seva. Pot ser que de moment CiU faci la clica amb el PP, però ara mateix els catalans tenim més ganes de que ens deixin tranquils i no ens emprenyin més els espanyols. Ells ja tenen el "Santiago y Cierra España" quan estan escarmentats d'anar pel món, però nosaltres ja n'estem farts dels de dins, dels de fora, i de la gent de ponent. En tot cas, que no ens atabalin, que ens deixin fer els nostres trinquets.

Això són paraules que condensen un sentiment i una voluntat, la resta és literatura, i no precisament de la bona. La gent està farta de paraules, i per això comencen a veure's actes de desobediència civil, que no cal confondre amb les accions violentes que són fàcilment manipulables. Estic segur que per les altes esferes capitalines, tant de Madrid com de Barcelona, estan més preocupats pel tema dels peatges que pels incidents de la vaga general d'enguany.

Verge Bruna i Vi Blanc de Llimós

Les vacances de Setmana Santa per la regió del Rasès, tocant a Carcassona, ens van portar fins a Llimós, Limós en occità. Aquesta ciutat conforma una zona prepirinenca, abans d'enfilar-nos riu Aude amunt, envoltada de turons que s'omplen de vinyes. No té un gran atractiu turístic ni paisatgístic, però trobareu uns quants tresors amagats. Ni els mateixos habitants s'hi fixen, tanta és la seva pobresa: el monocultiu del vi, del cotxe i de la cultura francesa han encegat a la seva gent. La prova és que quan vas a l'oficina de turisme i preguntes per a poder fer passejos i caminades des de la ciutat et fan cara de pensar que estàs boig. Si vols anar a passejar, "gentilment" et donen un mapa de la regió on podràs anar en vehicle particular. Els turistes avesats a aquestos prejudicis "oficials" vam anar a la descoberta mirant el mapa i preguntant a la gent del carrer.

Primer, podeu començar pel casc antic, que agombola el pas del riu a banda i banda, creuat per diferents ponts, incloent un de medieval molt bonic, que fa conjunt amb la magnífica esglèsia de Sant Martí. No us perdeu l'ambient de la plaça de la Republique, amb un terra central que recull la llegenda del sant. I passegeu pels seus carrers tranquils, amb una tranquilitat que s'acaba a les seves rondes, on retruny el pas dels cotxes i camions.

Podeu enfilar-vos als turons que envolten la ciutat. La segona opció va per la banda dreta, pujant pel carrer de la Canal, que segueix un rierol i s'enfila amunt, anireu a parar a unes zones urbanitzades que comparteixen amb les vinyes el terreny argilòs. Seguint la ruta, fem la volta cap a Flassian, per la zona comercial de l'extraradi, i d'allà creuem el pont sobre el riu per anar cap a l'esglèsia de la Mare de Déu de Marceille. En un mirador privilegiat sobre Limós, s'alça aquesta bonica edificació de diferents èpoques que reculen fins al gòtic. Trobareu una esglèsia ben cuidada i restaurada, on en un lateral rau la imatge original de la Verge amb el Nen asseguda. També és una Mare de Déu Trobada: no és negra com la de Montserrat, però els seus cabells són bruns, i tant Ella com el Nen tenen un somriure captivador: un dels versos dedicats en parlen. Des d'aquí, ja vam fer la baixada a la ciutat.

La tercera passejada que us recomanem surt de darrera l'estació de tren, carrer amunt per anar als turons que s'enfilen pel marge esquerra del riu, i que porten als tranquils camps de vinya per retornar al cap d'unes hores a Limós. És un recorregut prou senyalitzat per a fer esport. Des d'aquesta banda, en un dia clar podreu veure uns quants cims dels Pirineus, els quals en aquest mes d'abril presentaven un bon mantell de neu tardana.

Encara us podria recomanar el vi d'aquesta zona, que sobre la base del "chardonnay" fan vi blanc força bo, i sobretot, l'anomenat "blanquette". Aquest vi amb una agulla grossa, però més petita que el xampany català o el francès, és força bo, tot i que hi ha disparitat en la seva qualitat. Se sap promocionar en el mercat estatal acompanyant el carnaval de Limós, que fan a finals d'abril?, i amb les campanyes dels Tocs i Campanars que ressegueixen els diferents cellers i pobles productors. Encara els hi queda camí per a millorar en la seva qualitat, si no volen ser pas una alternativa barata al xampany. També vam recollir tres fulletons sobre l'anuari Òc per l'Occitan de capses al terra de l'oficina de turisme, allò més acostat al català que vam trobar. Com veieu, encara queden tresors per descobrir en aquest món.