Les Minves d'aquest Gener

Les portades dels diaris obriran amb el naufrafi del vaixell de creuer a la costa toscana. Davant del drama esdevingut tothom buscarà una explicació, fins i tot un culpable, però qui coneix la vida, sap que no hi ha mai un únic responsable: normalment està repartida, i en diferent proporció respecte als protagonistes. Durant l'entrevista feta al Canal 3/24 la nit de dissabte amb el director de la companyia naviliera es van fer evidents les grandeses i misèries dels homes. En aquella entrevista vam recordar la previsió del temps del divendres a la nit, on el presentador ens mostrava amb una fotografia d'un aficionat presa a l'Escala el fenòmen de la natura que coneixem amb el nom de les minves de gener.

Les fortes pressions atmosfèriques fan baixar el nivell de l'aigua, i els illots o rocams estan més aprop de la superfície del mar. No és que després desapareguin, sinó que en situació normal no es veuen, ni acostumen a estar ben assenyalats en els mapes. Això devia passar amb aquesta nau, dissenyada per a encabir el màxim nombre de persones, i aconseguir una estabilitat d'equilibrista. Uns illots van perforar el buc del vaixell, i com al Titanic, es sabia que s'aniria enfonsant. Però un port amb prou calat estava lluny, no hi havia temps d'arribar abans que tota la nau bolqués i s'enfonsés. Perduda la nau, només es podia salvar el màxim de gent buscant un lloc a terra on embarrancar el vaixell. Les escenes d'aquella pel.lícula sobre el "Poseidó" ens venen al cap ben aviat, i el trident estava aixecat. 

Però a diferència del film, la maniobra del capità va tenir força èxit! Quan els passatgers anaven a sopar, el vaixell acabava d'embarrancar, i es van apagar els llums doncs els generadors ja no funcionaven correctament. Calia treure a tothom i aleshores es va saber fins on podem arribar els homes: en heroisme i en baixesa competidors. La gran majoria de gent es van salvar, i això és va poder fer degut a la perícia dels tripulants. Cal respectar la natura, i els homes no acostumem a fer-ho, i passa lo que podia passar amb les minves de gener. "Oh, Captain, my Captain!" deia el poeta, el qual ha estat empresonat, i anirà a judici. Enmig de la tragèdia heu fet tant com heu sabut. Que més es pot demanar?

En tot cas, les companyies han de tenir personal qualificat per atendre als passatgers, no quan va tot bé, sinó quan les coses van malament. No es pot contractar gent amb sous baixos: la majoria era força gent immigrant com es veia a les imatges, per abaratir costos en uns creuers que tenen un preu molt alt per als passatgers. Si el responsable de la companyia a l'estat espanyol va respondre l'entrevista amb seny, també hauria d'haver-lo tingut reclamant als seus superiors que calia tenir el personal ben pagat, ben format, i més professionalitzat.

La natura té les seves lleis, i no acostuma a enganyar. Som els homes qui no fem servir els nostres sentits, embafats pel nostre orgull o els diners. Sigui la tecnologia, o les raons que ens justifiquen, de tant en tant, topem de cap contra una i altra soca, com "la Vaca Cega" del Joan Maragall. Què en direm del capità de la nau, quan altres dirigeixen empreses navilieres? No ens podem enrecordar dels executius de moltes companyies, estats o autonomies, i és que en gran part, molta culpa és dels generals? No hi ha gent que es vanta de tenir un timó penjat a la paret del seu despatx, i no sap quan la nau s'està enfonsant?

Wilkommen in Katalonien 2012

Deixem l'any enrera, i sota aquest sol benigne i tranquil, estem al cas de l'any que encetem 2012. Les previsions no són gaire bones, i els presagis dolents, guaitem com s'acosta el front de la tempesta, i com a bons mariners, ens enrecordem de la tonada de la cançó: "no et fiïs mai de la calma...". Ens encomanarem a la Verge del Carme, ja que molta gent que viu a Catalunya es pensa que els polítics espanyols o francesos els hi arreglaran la seva vida. "A partir de mañana estos van a arreglar la situación, ya lo verás..." que Santa Llúcia ens conservi la vista, i més als catalans!

Deixem l'any enrera, i allò que el temps s'endugué. Ens enrecordarem de molta gent que ens ha deixat, i d'aquells fets que ens han colpit més. Per una banda recordarem la mort de la poesia, del Salvador Iborra, amb un rèquiem mereixedor del títol de "Poeta en Bicicleta", el qual estarà recitant en companyia d'en Guillem d'Efak. O de l'artista poc conegut Oriol Russet: "era com aquest ocell que sempre estava dalt la branca i no baixava mai a tocar terra" va ser la bonica metàfora dita al seu enterrament. Un record també per a l'Enric Garriga, un dels pilars del Caoc, i fidel tresorer de la tradició catalano-occitana. I de la mort de l'estalvi, amb la desaparició de les caixes. Ja ningú s'enrecorda de l'esperit d'en Francesc Moragues, de qui trobareu molts carrers al seu nom en els pobles i ciutats del país, malgrat que el seu retrat resta ple de pols i oblidat en els arxius de les oficines bancàries.

Què en direm de l'estalvi, doncs, o dels diners, els quals s'han convertit en un camp de batalla mundial?. A escala hispànica, ja veiem com el president d'Extramadura segueix el camí basc i català, i  fins i tot, aprèn la llengua respectiva, fent pedagògia política davant de la seva gent. Una frase molt maca: "no som més que ningú, ni menys que ningú". Crec que trobarà més suport dintre de l'Extremadura portuguesa. O a Sant Boi de Llobregat. Jo subscric la seva frase, però el context no m'agrada gaire, és com allò de reclamar als petits allò que no faràs davant dels forts, de cara a Madrid, el Estado. Ja es veu que ja no està, ha "estado", i es diu en passat, perquè aviat serà una institució del passat.

Parlant de llengues, a Catalunya ja sembla que el govern autonòmic, també Estado, es dedica a retallar allò que els altres partits van dilapidar. Un exemple seria la línia 9 del metro de Barcelona. Però no ens enganyem, tots ells la van començar a construir. Ara veurem quin segle l'acaben: obres faraòniques en deien dels egipcis. Ja no saps si el perfil egipci és de donar o de parar la mà?. I com que ara no es poden fer obres, també negociarem amb la llengua catalana: "deixarem que sigui llemosina, i els espanyols ens donaran diners per anar en limusina". Cal aprendre de la història, i d'Extremadura recordar que van prometre d'alliberar l'Inca si omplia l'habitació d'or fins a mà alçada. Quan van recollir tot l'or, Pizarro va complir la seva promesa tallant-li el cap. Després surt el conseller de Benestar Social parlant de la campanya sobre educació en valors: ens enrecordem de la faula d'Isop, i la seva república dels crancs.

En fi, veient que aviat podrem parlar en la "language of the empire", ja que la tindrem a l'escola, i podrem practicar-la amb la gent del "Estado en pasado". Ja es veu que això és per despistar, perquè tots a Europa estan fent servir el llibre de text: "Aprendre alemany en tres dies", per poder entendre la voluntat de l'Angela Merkel. Aleshores el president extremeny podrà dir-li "Mein Schatz!", que literalment vol dir "Mon tresor!". Els catalans ens conformarem en anar a veure les actuacions del  Circ Catalunya i la seva increïble font dansant. Un fantàstic espectacle al ritme de la cançó "Nou pometes té el pomer". Serà la pomera dansant, més aviat, i si mireu d'on vé el vent, veureu com dansa, veureu com dansa el pomer, ... l'any que ve!

Homenatjant la Mancomunitat i sa Gent

Avui 18 de desembre es recorda l'efemèride de la signatura a Madrid, per part del rei Alfons XIII, del decret per a la creació de mancomunitat de diputacions provincials. L'any 1913 va encetar una etapa llargament recordada a Catalunya pel lideratge d'Enric Prat de la Riba. La creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser un dels intents per crear una administració pública al servei d'un país, tal com havia expressat Prat de la Riba amb "La Nacionalitat Catalana". En pocs anys la seva tasca va servir per modernitzar el país i va plantar les llavors de la collita que assoliria la seva maduresa durant els anys de la República. L'intent de reforma que volia fer-se extensiu a l'estat espanyol va ser esclafat per la Guerra dels Tres Anys. Del 1913 fins al 1931 ja es va veure que les Espanyes no estaven disposades a anar més enllà, i la monarquia va caure perquè havia tallat precisament allò que els hauria pogut salvar: la via reformista, amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.

Quan es visita la Casa Museu de Prat de la Riba a Castellterçol ens podem fer una idea més propera dels valors que va defensar el patrici català: una casa benestant, però sense cap luxe, on l'austeritat no calia pregonar-la, ja que hi era present. Detalls com l'escriptori doble, amb calaixos darrera per a ell, i davant per al seu secretari, o un seient amb doble respatllera per a esquerrans i dretans, donen la idea d'aquest esperit. El co-mandament, que era entre qui manava i a qui servia. Això, i saber envoltar-se d'un gran equip de gent preparada, sense pensar en el seu carnet o partit polític.

Però el 1917 la tuberculosi es va emportar Prat de la Riba. L'havia agafat a la presó espanyola quan va ser arrestat per publicar un article a la Veu de Catalunya anys abans. Precisament un article que va comentar al seu bloc en Josep Serra, "Cala", del qual ens arriba la notícia recent de la seva mort després d'una vida ferrenya plena de treballs i lluita. Com ells, molts catalans han esmerçat la seva vida per un ideal de progrés per al nostre país, i fins i tot, fer-lo extensiu fins a la imposició, no ens enganyem, als espanyols i als francesos. La reacció d'aquestos estats-nació sempre ha estat negativa. És la por de l'elefant davant del ratolí. I aquesta por els ha paralitzat i portat a mantenir tancat el seu corral. Per això, com el Titanic, s'aniran enfonsant lentament mentre l'orquestra toca al saló principal. Els catalans haurem d'anar a buscar altres llocs del món on algú ens vulgui escoltar, i puguem enraonar. Bon viatge als lliutadors, més enllà d'Itaca, doncs caldrà voltar tot el món per tornar algun dia al born.

Pastorets per la Independència

Aquesta setmana es va celebrar un debat excepcional a Sant Boi. El casal del barri centre, Cal Ninyo, va acollir el dijous a les 8 del vespre un acte sobre la independència de Catalunya, amb dos punts claus: full de ruta i unitat d'acció. L'associació Sant Boi Decideix va aconseguir organitzar un esdeveniment de gran nivell: amb la excel.lent moderació de Saül Gordillo, que va deixar marge als ponents per a dir la seva. I tots ells eren de primera fila: en Joan Carretero per Reagrupament, en Xavier Anguelergues per la CUP, Jordi Fàbrega per ERC, Uriel Bertran per SI, i Èric Bertran per CiU. Davant d'un públic prou convençut que omplia el teatre, es van anar exposant les visions i les perspectives de cada un d'ells: tant des del més jove fins al més veterà. Escoltats en públic, però sense tenir-los tots junts i a tocar.

En aquestos dies d'Advent, i tenint en compte que en el mateix teatre es representarà "Els Pastorets", vam tenir l'impressió de viure una d'aquelles memorables escenes: entre la duresa de la realitat i la il.lusió per saber què es vol i on es vol arribar. Vam imaginar una conversa de la colla de pastors i rabadans al voltant de la foguera en els crus dies d'hivern, després de guardar la ramada. Una ramada que va creixent lentament, però que igual que els pastors està expectant, no saben encara el què, però esperen una llibertat gran i plena.

Saúl Gordillo ja es coneix prou Sant Boi, i la veritat s'hi sentia com a casa, per això, el debat va anar ben acompanyat, sense gaire tibantors. L'Èric Bertran de CiU va encetar el debat, i malgrat la seva joventut, va estar prou bé defensant els seus punts. Tenia el gust del vi blanc fresc que entra bé. L'Uriel Beltran va fer una bona exposició, i les seves taules de diputat ensenyen els seus mestres, i la força retòrica que l'acompanya. Un tast de vi de la Terra Alta, amb força i una mica afruitat. En Jordi Fàbrega no es va quedar enrera, i va passar al contraatac mitiner, demostrant perquè ha arribat a ser alcalde. Un bon vi negre, més fet com els del Bages. En Xavier Anguelergues de la CUP va estar ben clar en els seus plantejaments, però la seva força quedava contrarestada pel "tot o res". Recordava la frescor àcida del vi novell, bo per a segons quins plats. I al final, en Joan Carretero, pacient i ferreny, va fer una bona anàlisi de la situació al nostre país. Sap que les coses estan millor que fa anys, però que tot està molt difícil encara i que hi ha molta feina a fer. El seu posat el feia digne hereu del corrent del Coronel Macià, tot i que estava també molt a prop del comte Hug Roger del Pallars. Un bon regust de criança, fort i aspre, de vins del Montsant o de la Conca de Tremp.

Fet el tast de vi de les botes de portava cada pastor, encara es va fer una segona ronda a galet, i es va obrir el torn de preguntes al públic. Hi havia ganes a la platea, docns es van fer unes preguntes que també eren exposició de diferents punts de vista. Algú que estava al galliner va intentar esvalotar el pati, però el pollet no va arribar a gall, i es va quedar en pollastre. En fi, que defensar drets i constitucions dels catalans i de Catalunya és encara com parlar "xino", tanta és la ignorància que ens consumeix. Encara cal aprendre moltes lliçons, però tenim la il.lusió d'assolir la fita entre tots algun dia. I que ens arribi el Messies, tot i que potser no serà com nosaltres pensem. Com cada any cantarem el "25 de Desembre, fum, fum, fum...", i acabarem amb el verset "qui dirà més gran mentida".