El Poble Català Dibuixa el Món

Els Catalans dibuixem el Món. Això que podria referir-se a la capacitat plàstica dels catalans, amb la presència de grans pintors i artistes universalment coneguts, voldria fer-lo extensiu a la cosmovisió del nostre poble. Si ens fixem en la majoria dels nostres pintors que han destacat, dominen més el dibuix que no pas el color. Tant si són Dalí, o Miró, els colors mantenen un pla secundari davant de la força i la potència de la idea artística expressada amb el seu traç. Això també es veu en el romànic tant viu, on el color omple l'espai deixat per la línia dels pinzells.

I per dibuix entenc allò que percebem com a persones: assimilem més la realitat amb un esbòs que amb una fotografia que ens omple d'informació i satura el nostre enteniment de les coses. A cop d'ull podem fer una composició general que no es podria fer si enfoquèssim algun punt determinat, deixant la realitat fragmentada, en aquell "mirall trencat" que refem mitjançant la tècnica del mosaic. I que me'n dieu dels mosaics i de l'arquitectura orgànica de Gaudí, que va transformar la natura en temple, i el temple en natura. Ell mateix deia que per explicar la seva arquitectura s'havia de fer en llengua catalana!

Anem més enllà, dibuixar el món i la vida també ho fem en el camp de la lògica i la filosofia. I aquest punt de vista es pot veure com una tradició arrelada en el nostre èsser: Francesc Pujols és un magnífic científic cultural, qui ressegueix la història filosòfica en el "Concepte General de la Ciència Catalana". Estableix els fils de contacte des de Ramon Llull, Sibiuda, o Balmes, i això ens permet que el pensament català es projecti cap als segles que vindran en el tercer milenni. Ens fa veure que hi ha una escala de la Vida, com n'hi ha d'altres, no ho oblidem. I aquesta capacitat d'esquematitzar, de sintetitzar la realitat per poder capir-la és un dels grans dons del nostre poble. Només cal recordar l'extraordinari descobriment de les "regles" de la "Matemàtica de la Història" de l'Alexandre Deulofeu.

Tot això ens permet assegurar que malgrat les grans dificultats que passem al nostre país, i malgrat que passem greus perills, el pensament català rebrotarà. Ja ho va provar l'anècdota de Salvador Dalí, quan li van trencar la placa de marbre on figurava aquesta frase, al Museu Dalí de Figueres. Si algun dia haguèssim de deixar casa nostra, fem la profecia que guanyarem el món. També ho va dir Pujols que ho tindríem tot pagat, i ho va dir amb coneixement de causa perquè els catalans fa segles ja érem homes lliures i no pagàvem impostos. Doncs esperem que poguem acomplir la tasca del nostre poble enmig de la Humanitat, i tinguem fe, malgrat tot, en Nostre Senyor.

Històries del Gai Saber a Sant Boi

Allò que avui dia vivim no és pas estrany per als nostres avantpassats. La cita llatina ja ens diu que res de lo humà ens és aliè. Per això, el sexe també forma part de la nostra història. I no aniré segles enllà per saber què feien o ens pensàvem què feien els íbers a dalt del turó, o els romans allà a les termes. Ens acostarem més als segles medievals, després de la conquesta als musulmans, i el repoblament del Baix Llobregat com a zona de frontera ençà. Sant Boi va tenir un paper clau ja que era el pont i porta d'entrada i sortida de Barcelona en direcció a l'Àndalus.

En fi, a l'Edat Mitjana la nostra ciutat va passar a anomenar-se Baldiri o Boi, ja que és nom got, de la família germànica. I per això, d'un xicot en diuen "boy" en anglosaxó. Podem discutir si cal fer volar la imaginació amb algunes cançons, o amb la de xicots ben dotats per la naturalesa. És una cosa evident, que els santboians no volen anar predicant-ho per tot arreu, igual que els de Tremp no tenen ganes que se'ls hi esmenti el gentilici de trempolins per si de cas. Les coses interessants venen dels noms d'orígen no gaire clar, prou incert, que desperten la nostra curiositat. Noms tant originals com el de la part antiga coneguda com a Pobla Arlovina, la qual inclou el carrer Vermell, i que en un extrem del carrer Major trobem un espai que els santboians anomenen el Cupúmu o Pucúmu. Unes paraules enigmàtiques, que ens obren el desig d'arribar fins al final d'una aventura, com si anèssim al cine a veure l'excel.lent animació de "Tintin i el Secret de l'Unicorn".

Començaré pel cas de la Pobla Arlovina. La paraula de Pobla és força evident, com Pobla de Segur, o Pobla de Claramunt, parla d'un lloc de residència. En el nostre cas, pertany a una zona situada al peu de les muralles dels Castell, i al costat d'un portal d'entrada situada segurament al carrer de l'Alou. Aquesta zona de raval de l'època medieval és qualificada com a "arlovina". Paraula derivada d'una altra, que en català antic, és "arlotina", relativa a "l'arlot". I qui és aquest personatge? Doncs es tracta del "macarra", de qui viu de les dones públiques, és a dir, de les bagasses. Ja surt en els textos medievals, i d'allà ha passat a denominar a les dones que viuen del sexe, com en anglès diuen "harlot". També existeix l'expressió com a sinònim de bufó, més aviat d'home públic, caram!. I si cal buscar el seu pedigrí, existeix l'expressió en una de les grans Cròniques catalanes: "a trot i a l'arlot", que ens porta al ritme de la cavalleria.

I que podem dir de la paraula Pucúmu, o Cupúmu, dues maneres de dir. La primera diuen que seria l'abreviatura de Pou Comú perquè allà es trobava un pou de la vila. Però no segueix gaire els costums d'accentuació per passar d'un mot agut a un de pla. Sí que existeix més suc quan ens encarem al Cupúmu: en alemany existeix el nom "kupp" kuppelei, que vol dir doma o acoblament, i vinculat a l'alcavoteria. I això lliga més amb la nostra Pobla Arlotina, oi?

Què podem dir de l'existència del carrer Vermell? no serà que el nostres avantpassats ja sabien què significava un fanalet vermell abans que els encenguèssin a Amsterdam? No encaixen també les freqüents visites del comte de Barcelona, Joan I, anomenat el Caçador, a la nostra Torre de Benviure. Potser la fama santboiana d'hospitalària tenia un sentit més ampli del que pensem avui dia.

En fi, suposo que estareu tan sorpresos com aquest jugador de rugbi, i no sabem si serà de la Santboiana, veient una dona sortint de la seva pilota de rugbi. Per fer-vos-ho passar més de gust, podeu encomanar un vi de la Borgonya, que han batejat amb el nom d'Arlot, de l'excel.lent comarca vinícola de Nuit-Sant Georges (Nit-Sant Jordi), el qual ens relliga providencialment a un article anterior dels nostres Ponts. A la vostra salut i visca Sant Boi!

El Terror dels Cotxes

En aquesta vetlla de Tots Sants molta gent celebrarà la Castanyada, i també, per celebrar més coses, la tradició del "Halloween", importada. Si amb la castanyada podrem menjar castanyes i panellets, i en les imatges de les ànimes, amb el Halloween la gent demanarà dolços per endrapar i la canalla es disfressarà en una mena de carnaval tètric. En fi, que és temps de carbasses, i qui vulgui que balli el "ball de la castanya".

En aquesta barreja de tradicions i costums veiem com les tradicions més imaginatives de la "Santa Companha", per exemple, canvien ja que patim les nostres pors de manera més personal i directa, vull dir que la mort es viu de manera més cinematogràfica amb el Halloween. Per això, m'enrecordo d'aquella pel.lícula de vampirs al desert mexicà que va gravar un famós director nordamericà. Al final, després de litres i, tines, plenes de sang, veiem un devessall de cotxes i camions estimbats. Una metàfora evident sobre els problemes provocats per els vehicles de motor i el culte a la velocitat.

La majoria de conductors dominen el seu vehicle, i saben dominar-se ells mateixos. Ho dic perquè conduir un cotxe és com portar una arma carregada. Cal portar el fermall posat per a que no es dispari. Tot i així, ens trobem amb gent que va lluint el seu revòlver, o es pensa que va sol pel carrer, i sobretot que, quan va per un poble o ciutat, no baixa la velocitat per un sentit de mínima precaució.

Fa décades que les associacions de víctimes d'accidents i altres col.lectius de vianants i ciclistes reclamen que a les zones urbanes es circuli a 30 km/h. No es tracta de posar o no més semàfors, o de tenir-los engegats a la nit o no, es tracta de no còrrer. De que els cotxes no corrin. Aquest pont de Tots Sants hi ha hagut dos atropellaments de nens als carrers: un a Sant Boi, i l'altre a Olot. Tres ferits greus, i una nena morta. Per a ells s'ha acabat la festa, i quedarà sempre el record. Per a tots nosaltres quedarà la por de veure si la mort avui porta la disfressa d'un cotxe.

Festival de Música Celta - Minho Viana do Castelo 2011

Durant les vacances a la regió del Minho, al nord de Portugal tocant amb Galícia, vam coincidir alguns dies amb les actuacions del Festival de Música Celta de Viana do Castelo. Un festival, que tot i no ser tant famós com el d'Ortigueira a Galícia o el de Lorient, a la Bretanya, segur que esdevindrà un punt de referència en aquest estil musical. La bona organització i l'excel.lent situació de l'escenari, en el centre de la ciutat, i a la vora del riu Lima, són uns dels seus punts a favor. Cal destacar la bona tria en els grups i els cantants que conformaven l'edició d'aquest any, obrint un ventall prou ampli. Des de la veterana Uxia, fins als més nous corrents de Marful. 

Vam poder gaudir del concert d'Albaluna de Lisboa, que tot i la seva joventut, van presentar una proposta musical sòlida, a partir del folklore portuguès i de tonades celtes ja conegudes. Per altra banda, els gallecs de Bellonmaceiras van penetrar més en els terrenys jazzístics, a partir del seu domini instrumental. La resposta del públic va ser prou bona, tot i el temps irregular d'aquest estiu. En tot cas, la música s'encomanava, i ens feia bellugar els peus com si res. Ja us podeu anar apuntant aquest esdeveniment per al proper any 2012, que coincidirà amb la celebració de Guimaraes com a Capital Cultural Europea.