"La Visió que els Ulls no obliden" de Joan Vinuesa Baliu

A l'Edat Mitjana els joglars tocaven i cantaven en places i carrers del nostre país, d'aquella Catalunya, Occitana i Llemosina que va morir. A la Catalunya actual, després de molts segles, els joglars reciten els versos dels poetes en locals i cellers amagats de nit. No per ganes, sinó per poder dir ben clar, fent una semblança del poema "És quan és de nit que puc parlar ben alt..." , tal com fa en Joan Vinuesa Baliu. Així, en un local del Poble Sec es va presentar aquest divendres el nou disc titulat "La Visió que els Ulls no obliden", títol tret del poema del seu pare. Ben acompanyat dels seus fans, va anar enfilant cada una de les cançons que ha composat versionant diferents poetes, la majoria catalans, amb un toc musical auster proper al folc nordamericà.

De Joan Vinuesa podem dir que és més joglar que trobador, que pren els poemes i els hi dona un caire nou, una nova faceta, on escoltar i sentir el mateix vers d'una altra manera. Tant fa que siguin els seus propis poemes o no, antics o nous, els versos sempre els fa viure en el moment d'ara, ja que tot i sent un joglar modern, no deixa de banda la tradició de la nostra poesia, i la porta al dia amb aquesta música del folc nordamericà, que no deixa de ser per tant "popular" en el sentit de cançó del poble.
Podem destacar del disc, el poema de "La Font" del Francesc Pujols, que de l'estil maragallià, ens acosta al sentit imaginari d'en Verdaguer, que tant bé ha cantat el Roger Mas. Tant de trobar pla com de trobar clos ens fa el joglar, tal com feia el Celdoni Fonoll. De "Plegar Cargols" ens porta a "La Sabata", d'en Palau i Fabra, que és tot un sabatot llençat al cap de les patums i capelletes, de tipus cultural, però també polític, amb un vers que diu: "Vaig donar el meu cor a una dona barata, i se m'està podrint a les mans..." que tots hem experimentat a la vida. D'aquí cap a "Com si morís", doncs! Per fer-nos arribar "És quan dormo que hi veig clar" d'en Foix, com si fos una mena d'himne, amb un to reivindicatiu, i perquè no, carregat de sexualitat, ....
Per acabar, una cançó d'homenatge al seu pare, Andreu Vinuesa, cantada amb respecte i amor, el mateix que l'autor dels versos expressa per Barcelona. En Joan Vinuesa ja no sent el mateix per la ciutat, però sí pel seu pare, i així anomena aquest disc de maduresa "La visió que els ulls no obliden". Tot un homenatge i un record de les meravelles que els ulls de cadascú ha pogut veure al llarg de la vida. Un disc vital i sincer, com un llum de Nadal enmig de la foscor de l'Hivern català.

El Sis d'Octubre i la República d'Amadeu Hurtado

En aquest 75è aniversari de la proclamació de l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d'octubre del 1934, cal recordar la visió d'un dels protagonistes i testimoni d'aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l'advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l'Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l'any 1967 ??? per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d'Advocat. El tercer volum es titula "Història del meu Temps 1931-1936" i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat.
Tot i el pas del temps, podem veure que des d'un punt de vista compromès amb el país, amb el poble i la justícia i el dret, ens va enfilant les vicissituds d'aquella època, i de com es va anar a parar a la Guerra dels Tres Anys. Algunes qüestions poden ser discutides, però el seu llibre es constitueix en una lliçó magistral per a tots els catalans i les generacions futures.

Aquest llibre dóna un punt de vista diferent del que estem acostumats a veure, i més en aquells dies, els quals giraven tots al voltant de la política. En aquella època predominava el conflicte entre els burgesos i els propietaris, i els treballadors i els jornalers. I les lluites econòmiques tenien una traducció política, per sobre de les qüestions socials, que també tenien un reflex cultural i jurídic. El predomini de la política i dels partits davant de les necessitats socials i del poble en el seu conjunt van abocar a una guerra civil. Per desgràcia, això ens recorda la situació de final de règim polític que vivim a principis del segle XXI, immersa en una crisi general. No només a Catalunya, sinó també, i encara més agreujada a l'Estat Espanyol.
El punt de vista d'Amadeu Hurtado recull el nivell cultural d'aquella generació catalana que hagués volgut dirigir el país per un camí de pau i progrés racional, i enraonat. I que per les circumstàncies i els errors del nostre poble, no van acomplir la seva voluntat. La majoria s'aplegaren en Acció Catalana, depassant la vella Lliga, i sense entrar en la triomfant ERC d'aleshores, que es va veure superada pels esdeveniments. Aquesta visió jurídica dóna compte de les situacions complicades de la República, sobretot des de dintre, i des del punt de vista d'un participant. Amadeu Hurtado no és un observador privilegiat, va intervenir en el procés, i va conéixer als seus protagonistes, per la qual cosa, en pondera i valora de forma prou equitativa. Alguns aprofitats d'avui dia, passats força anys, utilitzen aquest advocat per atacar la figura de Companys, quan ell dóna la seva valoració, sense desmereixer a ningú. Per desgràcia, el nostre poble no estava preparat ni madur per a la llibertat, i crec que avui dia, al 2009 encara tampoc, enmig de la corrupció política, social i econòmica en què vivim.
Em sap greu dir que aquestes memòries són més profitoses per als catalans que moltes de les que fan diferents polítics, estiguin en actiu o retirats de la primera línia. El motiu és que volen defensar al seu partit, quan les memòries de l'Amadeu Hurtado volen defensar Catalunya. En tot cas, només cal recordar el paràgraf que va escriure en el seu discurs del I Congrés Jurídic Català del maig del 1936: "Pobles com Catalunya, d'una tan fonda i tan perdurable tradició democràtica, poden i deuen intentar l'esforç de trobar solucions jurídiques, dintre del joc normal de les pròpies institucions, als problemes del dolor social que són la porta oberta a la invasió dels absolutismes imperials." També va remarcar que el mínim comú denominador dels juristes catalans durant el Congrés : "respondria sempre a tres afirmacions essencials: un sentiment que és l'amor a la terra, un principi que és la llibertat, i un règim que és la democràcia". No ho dubteu gens, un llibre imprescindible de la nostra Història, i una gran lliçó per a totes les generacions de catalans, les presents i les que vindran.

Donem suport a la Independència de Castella-2016

Quan l'antic alcalde Joan Clos va sortir a ballar amb el Carlinhos Brown, segur que ja sabia que la ciutat de Rio de Janeiro, o el Brasil, s'emportaria un dia els Jocs Olímpics. No és que Rio de Janeiro no s'ho mereixi, ni tampoc Brasil, que prou penes han passat, i ara que la situació econòmica va remuntant, l'atorgament dels Jocs serà la cirerata d'un pastís després de dècades de "saudade" pels temps de bonança, doncs feia una mica de pena. L'arribada de Lula amb els lemes de "Brasil a um paso de ser feliç!" no anaven desencaminats. Tot i així, ja es veurà com se'n sortiran amb la càrrega dels Jogos.
De moment, cal tenir en compte que Madrid tenia algunes circumstàncies a favor i altres en contra. Jo crec que la més important, i que no s'ha dit encara, és que ja es va celebrar no fa gaire el Jocs en una ciutat del mateix estat, Barcelona, per la qual cosa, era massa aviat en el temps i en el lloc geogràfic. A part del tema dels torns continentals. Jo crec que aquest argument en contra de Madrid es podria positivitzar clarament: cal que Castella demani la independència, amb la qual cosa sempre podran aduir que a Espanya no s'han celebrat mai uns Jocs Olímpics. Aquell dia seré el primer en felicitar-los.

La Clau de Volta de l'Onze de Setembre

La clau de volta de l'Onze de Setembre és el triomf de la llibertat. Catalunya i els catalans van estimar-se més convertir-se en esclaus que en un poble submís i asservit. No van voler que hi haguès cap gris en aquest punt. O eren esclaus o eren homes lliures. Per això, o som lliures o no som catalans, ja que la missió del nostre poble és portar la llibertat real als pobles i a la gent. Llibertat de religió, de pensament, d'economia i de cultura, les quals es fonamenten en la persona i en Nostre Senyor. Per això, no podem ser catalans sense ser lliures. Lliures de les cadenes que ens lliguen avui i sempre al poder econòmic, polític, religiós, etc ... No es tracta d'abolir les institucions sinó com diu la Bíblia, de que aquestes sempre han d'estar al servei de l'Home, i no a l'inrevés. Mentres no ens deslliurem d'aquestes cadenes i posem Catalunya i la seva llibertat al davant dels interessos partidistes, ideològics, no serem lliures ni podrem aportar la nostra llibertat al Món. La llibertat de cada persona a triar una religió, a triar un país per viure-hi, a triar la gent i la família amb qui vol viure, a triar allò que vol ser com a persona en aquest món i a conquerir la seva llibertat.

Aquest és el combat "sagrat", la croada i la jihad, de la nostra gent. I si la base és la persona, passa per la conquesta dels Drets Civils. Aquestos drets civils no són drets de l'home entesos com a dret abstracte, sinó com a dret real. Per això, a la Diada es commemora el triomf de la llibertat, la qual no pot ser mediatitzada ni pot ser una figura retòrica en mans dels poderosos. Els catalans l'Onze de Setembre del 1714 van enterrar la llibertat sabent que algun dia la tornarien a retrobar, com així ho celebrem cada 8 de setembre amb les Mares de Déu Trobades. Enguany, el 2009 encara mantenim l'esperança de retrobar aquesta llibertat. Hi ha un acudit alemany que ensenya una gàbia buida del zoo amb la parala "la llibertat". O com ja deia Salvador Espriu des de la Sinera o Arenys: "Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures...".