La Clau de Volta de l'Onze de Setembre

La clau de volta de l'Onze de Setembre és el triomf de la llibertat. Catalunya i els catalans van estimar-se més convertir-se en esclaus que en un poble submís i asservit. No van voler que hi haguès cap gris en aquest punt. O eren esclaus o eren homes lliures. Per això, o som lliures o no som catalans, ja que la missió del nostre poble és portar la llibertat real als pobles i a la gent. Llibertat de religió, de pensament, d'economia i de cultura, les quals es fonamenten en la persona i en Nostre Senyor. Per això, no podem ser catalans sense ser lliures. Lliures de les cadenes que ens lliguen avui i sempre al poder econòmic, polític, religiós, etc ... No es tracta d'abolir les institucions sinó com diu la Bíblia, de que aquestes sempre han d'estar al servei de l'Home, i no a l'inrevés. Mentres no ens deslliurem d'aquestes cadenes i posem Catalunya i la seva llibertat al davant dels interessos partidistes, ideològics, no serem lliures ni podrem aportar la nostra llibertat al Món. La llibertat de cada persona a triar una religió, a triar un país per viure-hi, a triar la gent i la família amb qui vol viure, a triar allò que vol ser com a persona en aquest món i a conquerir la seva llibertat.

Aquest és el combat "sagrat", la croada i la jihad, de la nostra gent. I si la base és la persona, passa per la conquesta dels Drets Civils. Aquestos drets civils no són drets de l'home entesos com a dret abstracte, sinó com a dret real. Per això, a la Diada es commemora el triomf de la llibertat, la qual no pot ser mediatitzada ni pot ser una figura retòrica en mans dels poderosos. Els catalans l'Onze de Setembre del 1714 van enterrar la llibertat sabent que algun dia la tornarien a retrobar, com així ho celebrem cada 8 de setembre amb les Mares de Déu Trobades. Enguany, el 2009 encara mantenim l'esperança de retrobar aquesta llibertat. Hi ha un acudit alemany que ensenya una gàbia buida del zoo amb la parala "la llibertat". O com ja deia Salvador Espriu des de la Sinera o Arenys: "Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures...".

L'enveja per Mandela

La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l'objectiu de la seva vida, i l'hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l'ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l'apartheid, i l'assoliment d'un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d'un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela.
Xhosa i Zulus, entre d'altres. Mandela, Luther King o Malcom X. Siguin del color que siguin, són guerrers que lluitaren fins al final per assolir els seus objectius. Alguns ho han vist en vida, altres en mort, però no va ser una lluita en va. Per a Mandela no seria fàcil mantenir el seu camí dins de la presó. I oblidar-se de que estava, precisament, en una presó. Tant era que estigués darrera o davant dels barrots de la cel.la, va mantenir i obrir una porta en el futur, que va permetre arribar a una entesa de pau per a tothom. Malgrat els companys morts en el camí, i potser gràcies al seu exemple i esperit, ell va mantenir el seu camí i va superar el dilema dels presoner. Qui és més lliure: qui està dintre o fora de la presó? Què empresona al presoner, i què empresona al carceller ?

Anant amb Compte pels Paisatges del Ter

Aquest mes de juliol vam anar a veure el tros del sender GR-210, anomenat de Vora Ter, que va des de Montesquiu fins a Borgonyà. Vam arribar en tren des de l'Hospitalet fins a Sant Quirze de Besora, i vam enfilar cap al Parc de Montesquiu que pertany actualment a la Diputació de Barcelona. En una bona situació, i ben cuidat, és un parc relativament petit, però que ofereix moltes possibilitats al turisme familiar. Un senzilla ruta per l'Obaga del castell ens pot portar fins al poble de Montesquiu, travessant la via del tren, la central elèctrica i el riu. Val la pena la visita al poble de Montesquiu, i veure la casa on va nèixer el Carles Muñoz Espinalt, patriota i excel.lent psicòleg, que volia agermanar la forma i el fons de la vida de cada persona.
Després de dinar a Montesquiu vam enfilar cap a la nova ruta turística batejada com a Paisatges del Ter, que segueix les seves ribes fins a la desembocadura. Tot i que encara hi ha trossos incomplets, alguns ja s'han obert. Tanmateix, caldria tenir esment del nivell de dificultat que impliquen. Certament hi ha llocs que només són aptes per a excursionistes experimentats. Almenys en alguns trossos del trajecte fins a Borgonyà, colònia industrial pertanyent a Sant Vicenç de Torelló.

A la web de Paisatges del Ter el recorregut està ben senyalitzat i temporitzat, i a la realitat s'hi adiu correctament. Però hi ha un parell de punts d'alta dificultat, si no s'està acostumat a trescar per la muntanya. No hi compto, per la seva incongruència, quan passada la Masia de l'Illa ens trobem que el GR segueix la vora del riu per un caminet ple d'ortigues, que dificulten el camí. Una cosa innecessària si es segueix el camí que passa per mig de la plantació d'un bosc, i que va a parar al mateix lloc. Però sí quan a partir d'allà es va a pujar al Serrat del Balcó, on amb un punt delicat de força desnivell s'ha procedit a fer un esglaó lateral poc consistent. En cas de pluja, existeix el perill d'una relliscada. Un altre punt no tant complicat, però que també requereix alguns equilibrismes quan cal remuntar el camí que passa vora la via del tren. D'allà fins a Borgonyà ja queda poc tros, per això.
La bellesa de la ruta queda alterada per les obres de desdoblament de la carretera fins a Ripoll. Són obres de molta envergadura, i deixaran unes cicatrius fondes en el territori, molt visibles abans des del Molí de l'Espona. L'arribada a Borgonyà revifa els ànims cansats, i una visita al poble i colònia industrial s'ho val. Tant per a les ombres tan agraïdes durant l'estiu com per a l'acolliment de la seva gent.
Respecte a la valoració global d'aquest tram del GR-210, crec que els seus valors naturals són molt alts, amb el bosc de ribera i la seva fauna i flora. Ha estat un bona idea, que cal treballar encara molt més. Pel que fa a nivell de bicicleta, caldria també fer millores en la senyalització i orientació del camí. I que caldria assenyalar el nivell de dificultat, si es vol obrir als turistes i fer una nova ruta a tenir en compte en el nostre país. Cal felicitar als autors de l'excel.lent web de Paisatges del Ter, però cal fer que les rutes reals siguin del mateix nivell, i això portarà més temps. Creiem que val la pena.

Car París de les Ideologies i Revolucions - III

Vam tornar de París amb el Talgo nocturn que sortia de París Austerlitz per arribar a Barcelona, a l'estació de França precisament, a primera hora del matí. Va escaure el dilluns, quan a París era la Nit de Sant Bartomeu, i es fa remembrança de la matança de protestants, anomenats hugonots, que van fer els catòlics. El dimarts que arribàvem a Barcelona, París celebrava el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Els mesos d'agost són especials per als francesos, ja que aquesta setmana també es recorda el 26 d'agost l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Entre un extrem i l'altre trobarem les grandeses i misèries dels francesos. L'antiga "Ciutat de la Llum" també projecta la seva ombra i les seves foscors.

El París que coneixem al voltant de l'Illa de França és en gran part una ciutat encorada en el segle XIX. D'una bellesa elegant i serena a la qual s'han afegit elements moderns, però que es troben en la seva perifèria. L'excepció seria el Centre Pompidou. Una ciutat compacta amb bons jardins i parcs, que s'han quedat petits per a la seva densitat de població actual. Els pulmons del Bosc de Bolònia i de Vincennes acullen molta gent a la recerca d'espais verds. És curiós observar que aquestos boscos acullen dues petites illes envoltades d'un llac, que serveixen de recordatori d'allò que és Notre Dame i Saint Louis, al mig del Sena. Aquest paradigma es repeteix ja que forma part de la cosmovisió dels francesos. El seu món és una nau envoltada per l'aigua, com porta l'escut de la ciutat de París, igual que les illetes envoltades pel riu, .
Precisament a l'Illa on es troba la catedral de Nostra Senyora, es troba també el Palau de Justícia, amb la Santa Capella. I a davant la Prefectura General de Policia, on a la porta s'inscriu el lema de la República. Uns turistes brasilers van comentar amb ironia el lema de "liberté, egalité, fraternité", ja que tenien clar que es referia només als que són francesos. I amb això, anirem a parar en el fet que els pobles han desenvolupat un imperi en base a una ideologia política determinada que acompanyava la seva expansió, ja que anaven de bracet. Així, els francesos van agafar el portaestandard de la seva Revolució i el van expandir amb el seu imperi. Els russos van fer servir el comunisme per projectar el seu imperi a tot el món, i els alemanys es van servir del nazisme. Igual fan els nordamericans amb la seva Revolució, d'un tarannà diferent. Totes aquestes ideologies nascudes de la mà de la Raó i de la Il.lustració, però allunyades del Sentiment i de la Foscor del Món real. Hagin fracassat aquestes revolucions o no, aquestos corrents de pensament, en el seu dia eren un signe de progrés i d'avenç per a la Humanitat. I no cal negar-ho, però també hem de tenir en compte els costos i els preus que s'han pagat i es pagaran per aquestos moviments socials.
Com a exemple, tenim l'arc de triomf situat als Camps Elisis, enmig de la plaça De Gaulle, coneguda com l'Etoile o l'Estrella. L'arc està dedicat a les victòries de l'exèrcit francès durant les guerres napoleòniques. Tot ell és un símbol del coratge i dels triomfs aconseguits per la Gran Armada, on s'exposen les grans batalles guanyades. A sota es troba el monument al soldat desconegut, on crema la seva flama. Per desgràcia encara no hem trobat enlloc el monument a les víctimes, ni cap mostra de penediment. Certament així és la vida, però què els explicarem a la gent de Vic, Tarragona, Valls, etc... esmentats en el pilar dedicat a les victòries de la Península Ibèrica? Si els alemanys han de fer-se perdonar pel nazisme, no ho haurien de fer també els francesos? Si avui dia cal anar de la mà, i cal fer confiança als antics enemics, no cal també fer un acte de reconciliació?
No fos cas que les nostes paraules de progrés per a la Humanitat fossin vanes. Com és que l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà no va formar part del sistema jurídic francès fins al segle XX com ens va recordar l'Alfons Quintà. En el segle XXI a l'Europa Occidental les paraules es buiden de contingut, es tergiversen i capgiren camí d'un 1984 orwellià que reflexa al degradació del cicle del Renaixement Clàssic encetat fa cinc cents anys. Mai és tard per afrontar la realitat, i per mirar endavant a la recerca de l'Home Nou, que sempre serà un Nen.